JA N'HI HA PROU!

Ja n'hi ha prou!

És el primer que m'ha vingut al cap avui al matí mentre veia i sentia el que estava passant al parc de la Ciutadella.

Ja vaig escriure el que pensava sobre el funcionament dels indignats amb la llengua i l'autodeterminació. Avui podria tornar a escriure sobre aquesta coacció exercida per uns milers de persones sobre uns diputats i diputades, sobre un Parlament, el de Catalunya, democràticament (no ho oblidéssim pas) democràticament elegit.  

Penso que ja n'hi ha prou que uns quants (encara que siguin uns milers) ens coaccionin i ens limitin la llibertat individual i col·lectiva.

Acabo de llegir l'editorial De Vicent Partal sobre aquest fet tan lamentable. Penso que hi estic d'acord i que el millor que puc fer és reproduir les seves paraules:

Hi ha un fil molt fi que separa la raó del deliri. Com sempre hi ha hagut fils delicats que han separat el que tu creus que estàs fent del que altres et fan fer. En política saber si vens o si vas és fonamental i emborratxar-se de paraules enormes sol acabar sent un gran perill. No hi ha cap #catalanrevolution. Hi ha, això sí, un moviment de protesta i de crítica radical que cal escoltar sense grandiloqüències, que necessitem com l'aire que respirem, però que pot acabar també afavorint als qui diu combatre. Avui, sense anar més lluny.

Perquè hi ha un fil molt fi que separa la raó del deliri. De raons ací i ara hi ha més de les necessàries. Una generació sencera convocada a l'atur, la més ben preparada. Un sistema econòmic immoral que ha mostrat sense disfresses la seua cara més vil. Una política allunyada que es reprodueix de forma endogàmica en ella mateixa. I també, sí, unes retallades com cap altre país d'Europa s'ha atrevit a fer. Però alerta que hi ha també el deliri. Creure que representes alguna cosa més que tu mateix i la gent que t'envolta al carrer. Investir-te. Oposar en un sorprenent combat de legitimitats milers de manifestants a milions de vots. Com un tot. Com un tot que a alguns, a mi, em repugna.

Especialment perquè se que hi ha fils extremadament delicats que separen el que tu creus que estàs fent del que altres et fan fer. Tan delicats que a voltes ni el color no veus. Una manifestació assetja avui el parlament de Catalunya mentre ningú no intenta assetjar la banca, per exemple. I ni insinue que el setge no el faran mai al parlament de Madrid, que això ja ho sé. I hi ha uns indignats que a Barcelona s'encaren a diputades que fa anys que les veig lluitar cada dia i les hi llencen com un insult un tan pobre mentalment com demagògic 'y tu cuanto cobras?'. Mentre a la mateixa hora dos dels personatges més coneguts de Sol seuen en un saló de l'Ateneo de Madrid acomboiant, tal com si foren uns senyorets lerrouxistes, un tal Lorenzo Abadia que resulta ser un cap del PP i ara diu aspirar a liderar la #spanishrevolution. Ai.