No m’agraden les corridas de toros. Tampoc no m’agrada que els diguin “curses de braus”; penso que hi ha noms o frases intraduïbles. Tampoc no he anat mai a veure la fiesta ni tampoc me la miro quan en fan per televisió.
No sóc, però, un dels milers de signants que van presentar la ILP per l’abolició dels toros a Catalunya (i això que gairebé signo per a tot...). Segurament, cas de poder votar, tampoc no hauria votat a favor de l’abolició... potser m’hauria abstingut o fins i tot potser hi hauria votat en contra.
L’abolició o no de les corridas és un debat que no es pot resoldre únicament amb l’argument del patiment de l’animal i, posats a prohibir, crec que podríem trobar moltes activitats dignes de prohibició a casa nostra que, en canvi, campen lliurement per on volen.
A més, la fiesta s’estava abolint ella mateixa. La Monumental omple només i gairebé sempre, un quart o la meitat del seu aforament. Era només qüestió de temps i les corridas haurien desaparegut de Catalunya.
Però, malgrat aquesta llarga introducció, no és sobre corridas sobre el que volia escriure (i molt menys encara entaular un debat), sinó sobre les reaccions espanyoles –una vegada més- a l’entorn d’una decisió del Parlament català aprovada per majoria. De nou, s’ha posat de manifest què és Catalunya per a tota aquesta gent i que significa per a la majoria del món polític i mediàtic espanyol la nostra autonomia i el nostre Parlament.
Cada vegada que volem legislar sobre alguna qüestió que molesta l’Estat, el món polític, financer o mediàtic, es demostra que la via autonomista (per si algú encara ho dubtava) està més que exhaurida. S’ha comprovat amb l’Estatut, amb la IP per convocar un referèndum, amb les retallades en obra pública, amb les corridas....
Si no poden combatre-ho dins del Parlament català, doncs es treuen de la màniga una Llei de rang superior o envien la resolució al Tribunal Constitucional... Problema solucionat.
Crec que cada vegada la societat catalana veu més clar que cal emprendre un nou camí que ens permeti decidir per nosaltres mateixos sense interferències de ningú. I, tot el que políticament ha anat succeint durant els darrers deu mesos així semblen indicar-ho.
Un altre tema, però, és com s’articula políticament aquest ampli moviment sobiranista emergent. De moment, les coses no pinten gens bé de cara a les properes eleccions al Parlament català. La divisió en el món sobiranista no podia ser més gran. De moment quatre forces s’hi presentaran amb l’objectiu principal de la independència: ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana i SI.
La divisió del vot independentista està servida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada