EL VELL FRANQUISTA (1)

Ja han passat unes setmanes des que Juan Antonio Samaranch Torelló rebia els màxims honors que la Generalitat pot concedir a una persona després de morta: el seu cos va reposar en una capella ardent al Palau de la Generalitat i els seus funerals van ser com els d’un cap d’Estat. Personalitats de tota mena, tant del món polític com social i empresarial, encapçalats pel rei Joan Carles I i el president de la Generalitat de Catalunya José Montilla, van configurar l’exemple més representatiu de la hipocresia de la transició democràtica.

La pompositat estètica dels funerals va començar amb el recorregut que va fer el fèretre, transportat per prop de 30 esportistes d’elit, fins a la catedral de Barcelona. Allí, van continuar les lloances oficials que, des del moment de la seva mort, van ocupar les pàgines de la majoria de la premsa i dels informatius televisius i radiofònics.

Pensava que no pagava la pena escriure sobre la personalitat d’aquest vell i distingit franquista, però l’actitud de dos dels partits nacionalistes espanyols que tenen representació al Parlament de Catalunya (m’estic referint al PP i a un grupuscle anticatalà anomenat Ciudadanos) m’han portat a escriure quatre ratlles sobre el personatge.

Aquests dos partits, fent ostentació del seu profund nacionalisme espanyol, han gosat demanar públicament que es canviï el nom de l’estadi olímpic, que actualment porta el nom de Lluís Companys, president de la Generalitat afusellats pel franquisme l’any 1940, i es rebategi amb el nom de Juan Antonio Samaranch.

Potser, doncs, ens cal recordar una mica més la figura del vell franquista...