EL VELL FRANQUISTA (2)

Samaranch ha estat l’exemple viu del que va representar la transició del franquisme a la democràcia. Personatge d’extraordinària habilitat, camaleònic, “polític” (en el pitjor sentit que li vulgueu atorgar a la paraula) va saber “evolucionar” des de la seva posició de destacat polític franquista, admirador del dictador Franco i fidel servidor del règim fins a esdevenir un dels elements més destacats de l’olimpisme internacional.

Samaranch, amb la complicitat de la política oficial espanyola i catalana, així com dels principals mitjans de comunicació, va deixar enrere la “camisa azul” amb què encara l’any 1974 presidia a Barcelona homenatges a los “caídos”; la mateixa camisa amb què jurava fidelitat al “movimiento nacional”; la mateixa camisa amb què encara el 18 de juliol de 1974, participava en l’acte commemoratiu de “el alzamiento nacional”. Samaranch va deixar enrere el salut feixista, que feia, de manera ostentosa, en tots els actes que presidia, només un any abans de la mort del dictador.

De la seva nova trajectòria “democràtica” tothom en destaca el fet que durant el seu mandat al cap del COI es designés Barcelona com a seu olímpica del 1992. De nou, l’habilitat “política” de Samaranch -una habilitat que no seria res sense la complicitat volguda o no de polítics i mitjans d’informació- aconsegueix que, si més no a Catalunya i a Espanya, s’oblidin els fets de corrupció generalitzada que van sacsejar el COI durant el seu mandat.

La Catalunya oficial sembla també haver oblidat l’important i trist paper de Samaranch en les aspiracions catalanes d’aconseguir un comitè olímpic. Fins al 1996, la Carta Olímpica permetia que poguessin participar en els Jocs qualsevol “país, estat, territori o part de territori que el CIO consideri, en la seva absoluta discreció, com a zona de jurisdicció del comitè olímpic nacional reconegut”. Samaranch va impulsar la modificació d’aquesta Carta. Una modificació dirigida directament contra els interessos esportius catalans i que consistia en definir “país” com a “estats independents reconeguts per la comunitat internacional”. D’aquesta manera, s’impedia que les nacions sense estat poguessin participar en els Jocs Olímpics. D’aquesta manera, s’impedia l’existència d’un comitè olímpic català.

La immensa paradoxa de la transició ha permès que un falangista que va participar de manera activa i compromesa amb el règim dictatorial del general Franco, una vell franquista que va ocupar càrrecs de responsabilitat en aquell règim, hagi rebut els honors que la Generalitat té reservats a les persones que han defensat Catalunya i la democràcia.

Potser –afortunadament- l’estadi olímpic no durà mai el nom de Samaranch... però esteu-ne segurs que, més d’hora que tard, el món polític, econòmic i social producte de la transició li continuarà brindant el seu particular homenatge.