LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (1)

El dijous 26 de novembre, per primera vegada a la historia, els diaris catalans van emetre una editorial conjunta titulada “La dignitat de Catalunya”. Vagi per endavant el meu suport a la iniciativa i (per què no?) avui per avui, també al contingut de l’editorial.

Dit això, i malgrat anar contra corrent, intentaré establir alguns punts de discrepància envers aquesta declaració d'intencions periodística...

Una prèvia... em sorprenen les queixes que han manifestat les edicions a Catalunya de diaris com El País, El Mundo o l'ABC. "És que nosaltres no som diaris catalans?". Doncs, mira, vés per on... no. En tot cas sereu diaris editats a Catalunya, però la línia editorial us ve marcada des de Madrid i, com ja heu demostrat sobradament, aquesta línia no sempre respon als interessos del país.

Dit això, l’editorial que tant enrenou ha aixecat a Madrid, en l’àmbit del que ha vingut a denominar-se la “caverna o la Brunete mediàtica”, és un article d’opinió escrit en clau espanyola. De cap de les paraules, de cap de les frases, totes elles molt mesurades i estudiades amb una lupa de gran augment, se’n pot despendre ni una sola idea d’independència política. Tampoc no ens ha d'estranyar gens ni mica, ja que, segons publiquen alguns mitjans, els inspiradors del redactat van ser el delegat de La Vanguardia a Madrid, Enric Juliana, i el notari Juan José López Burniol, col·laborador d'El Periódico. Dos diaris que poden ser el que vulgueu, menys sobiranistes.

En tot cas, cal veure aquest editorial com un acord de mínims, en cap moment com un gest de sobirania. Tot l’articulat desprèn la idea d’un Estat espanyol unit... això sí, amb un respecte al que els franquistes anomenaven “las peculiaridades” catalanes i, per tant, un Estat no tan unitarista.

L’article està ple de referències a aquesta integritat de l’Estat: des de les referències a la Constitució espanyola; a la complexitat espanyola; a l’Espanya plural; a l’esperit de 1977 i a la transició consegüent; al caràcter obert i integrador de la Constitució; als trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya... La frase més “radical” que hi apareix és aquella en què es demana una millora d’autogovern...

És del tot evident que els redactors del text no qüestionen en cap moment la integració de Catalunya dins d'Espanya, més aviat al contrari, ens recorden el caràcter "benefector" de la Constitució espanyola i dels darrers anys de democràcia a l'espanyola.

La crua realitat és que ni així, ni amb aquest nou i enèsim intent d’establir un diàleg amb Espanya, se’ns accepta ni se’ns acceptarà com el que som: catalans. El diàleg amb Espanya és un diàleg de sords. És un monòleg en què, des de fa segles, els catalans fem l’esforç d’enraonar (paraula que prové de raó) i ningú sembla voler escoltar-nos On són els progressistes espanyols que haurien de defensar editorials com les del dia 26? On són les veus dels intel·lectuals espanyols de prestigi, que mantenen un silenci vergonyant?

Molts ciutadans i ciutadanes d’aquest país només podem veure l’Estatut, no com un objectiu com un final del camí, sinó únicament com una etapa més en el camí de l’autèntica sobirania. I, és per aquest motiu, només per aquest motiu, que podem donar el nostre suport a editorials com la del 26 de novembre.