Us parlava ahir de l’article de Salvador Cardús, L'independentisme reactiu és un independentisme espanyol, i deia que calia parlar-ne...
En Dídac López n’ha fet un comentari que sintetitza molt bé bona part de les coses que em ballaven pel cap després de llegir Cardús. (Per cert, llegiui l'article d'en Dídac sobre els fets de Gandia durant la celebració del Correllengua 2008).
Com que l’apartat de comentaris queda una mica amagat i de vegades pot passar desapercebut, em permeto reproduir el comentari d’en Dídac perquè crec que val la pena:
Molt interessant la frase de Salvador Cardús, "l'independentisme reactiu és un independentisme espanyol".
És important que l'independentisme ofereixi un aspecte constructiu. No es tracta de dir que la Catalunya independent serà la parusia dels pobles. Es tracta, fonamentalment, de lligar l'independentisme amb la defensa de la identitat catalana. I sí, de l'identitarisme, de la recatalanització i de la lluita implacable contra totes les tendències espanyolitzadores, francesitzadores, italianitzadores i cosmopolites. Es tracta de reinserir la cultura i la nació catalanes en la seva matriu panoccitana. Es tracta de fer que el poble català sigui el poble sobirà i dirigent del seu tros de territori.
Salvador Cardús parla d'un independentisme "de corbata i talons". Això no m'agrada tant. No és exactament el mateix que deia Carles Muñoz Espinalt sobre la clenxa ben feta. Corbata i talons, sí, però sense oblidar que una gran massa de la població catalana no és treballadora de "coll blanc", sinó que malviu en el "coll rosa" dels serveis, en el "coll blau" de la indústria i en el "coll gris" del camp. L'independentisme pot definir-se en un front patriòtic que integri en un bloc històric els sectors nacionalment conscients de les diverses classes socials i on es puguin expressar les diferents tendències polítiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada