Anècdotes que esdevenen crues realitats... Realitats que s’intenten emmascarar des de fa anys i que fins i tot s’intenten maquillar en les darreres dades aportades per Política Lingüística.
Així ho ha percebut Carles Puigdemont, diputat de CiU al Parlament de Catalunya. Ell fa servir aquesta realitat com una nova arma contra els seus “enemics” polítics del tripartit. D’això nosaltres no en fem ni cas. De fet, CiU és també corresponsable del fracàs de la política lingüística en aquest país.
Les dades “maquillades", són, però, força clares. Per a mi, la més important és la que es desprèn de la llengua habitual de la població ( la llengua que fa servir més sovint, o la seva llengua inicial). Ell 2003 un percentatge d’un 50,1% deia que aquesta llengua era el català. Aquest percentatge ha baixat fins al 35,7% el 2008. Un 14,4% de catalanoparlants habituals que hem perdut en cinc anys.
¿Quina mena de Política Lingüística s’ha dut a terme perquè ens trobem en aquesta clara situació de retrocés?
Ahir, Joan Solà va inte
rvenir al Parlament de Catalunya. En el seu discurs no hi ha res que sigui residual. Clar, contundent, dur... posant el dit a la nafra, que és on cou. Un discurs que hauria de ser de lectura obligada a tots els centres d’ensenyament mitjà i superior. Un parlament que cadascun dels diputats s’hauria d’endur a casa per reflexionar-hi.La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica. Així iniciava Solà, després d’un breu introducció, el cos material del seu discurs. Us en reprodueixo un fragment, el més incisiu amb Política Lingüística i també, les quatre ratlles finals:
Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d’il·lusió i d'abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d’una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».
[...]
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
Ni un minut més... Plantem cara?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada