ÈTNIA, COMÈDIA I ELS PASTORETS D’ESPLUGUES (1)

Comencem per l’ètnia...

De cara a les festes de Nadal, ha aparegut un llibre titulat Toc d’alerta, de Salvador Cot, en què el periodista entrevista Jordi Pujol i Heribert Barrera.

M’ha cridat l’atenció una de les preguntes, per a mi mal formulada expressament, amb tota la intenció del món: "Els catalans, a mig termini, acabaran per ser un grup ètnic més dins del territori de Catalunya?"

Tots dos expresidents, hi cauen de quatre grapes. Pujol respon que podria donar-se el cas i Heribert Barrera afirma que fins i tot com a grup ètnic tenim complicat de subsistir. L’error de Pujol i Barrera és no haver respost la pregunta com calia: Grup ètnic? Els catalans no hem estat mai una ètnia.

Els catalans, s’ha dit un munt de vegades, som un poble que s’ha anat formant a través del contacte, i per tant, de la barreja de gent diversa. Així ha estat sempre, amb més o menys intensitat. Inicialment, aragonesos, occitans, àrabs, jueus, sards... Més endavant, francesos, italians... Fa ben poc, andalusos, extremenys, castellans... I recentment, sud-americans, magrebins, africans, paquistanesos...

La nostra identitat cultural i nacional no s’ha basat, com en altres pobles (l’alemany, el francès, el basc...) en el sentit d’ètnia. Els nostres punts forts d’integració i de cohesió han estat sempre la cultura i la llengua; a més, com és lògic, del màxim benestar social i econòmic possible per a tots els ciutadans.

El problema no és d’ètnies. El problema és bàsicament de cohesió nacional, cultural i social. Durant segles l’hem pogut resoldre satisfactòriament. Ara, les dificultats són molt més grans per dues qüestions bàsiques: la primera, l’allau, pel que al nombre i a la diversitat, de persones vingudes d’arreu. La segona, la manca de poder polític i tot el que això comporta: escassa capacitat de decisió i molt poca capacitat financera i legislativa.

Com diu Lluís-Anton Baulenas en l’article L’últim que tanqui el llum, “Si tenim més poder sobirà (sigui via independència o no), en un món globalitzat com l’actual podrem sobreviure amb una certa dignitat. Si no en tenim, el camí inexorable...no s’amoïnin, nosaltres no ho veurem, deixem als néts la tasca de tancar el pis i l’últim que apagui el llum.”