BLOC CALdesplugues

Bloc d'informació i opinió de la CAL d'Esplugues

28.8.08

UNA LLENGUA MODERNA, ÀGIL, SENZILLA I... CORRECTA

Francesc Puigpelat escrivia abans-d'ahir un article a l'AVUI titulat "TV3 i el catanyol" en què, després de repassar lleugerament els problemes de "contaminació lingüística" que pateix el català, es preguntava si TV3 havia de cedir a les pressions de la "llengua del carrer" per tal de guanyar en audiència o si, pel contrari, calia que mantingués fermament una opció de llengua correcta.

Anem a pams...

U... És cert que el castellà, majoritàriament i, en menor proporció, altres llengües com l'anglès, "contaminen" perillosament la llengua catalana d'expressions totalment alienes. És el que ja fa temps que es coneix amb el nom de "catanyol". Puigpelat en cita algunes i n'hi ha moltes més, entre elles, una de les més greus i que passa més desaperçabuda, l'omissió de pronoms febles; una de les assignatures pendents del president Montilla que, com molt bé diu l'articulista, els extermina en els seus discursos.

Cal, però, diferenciar clarament entre el català que es parla a Barcelona i la seva zona d'influència i el que podem sentir en altres racons dels Països Catalans. Malgrat que el "catanyol" avança en tots els fronts, és evident que el català es manté fort en moltes zones del domini lingüístic. Aquest és un error que patim sovint, el de prendre com a punts de referència les Àrees Metropolitanes (Barcelona, València, Palma de Mallorca...) que són importantíssims, però ´la situació dels quals no és extrapolable a la resta de territori.

Dos... No ens hauríem ni de plantejar la possibilitat que TV3 incorporés aquest "catanyol" com a registre estàndard de les seves emissions. !Què carai ens passa als catalans que ens plantegem qüestions sobre la pròpia llengua que mai cap ciutadà d'un país normal no tindria en compte i, per descomptat, molt menys encara els usuaris de la llengua castellana! Com podem arribar ni tan sols a plantejar-nos la possibilitat de preferir el "catanyol" al català correcte per tal d'obtenir més audiència televisiva (cosa d'altra banda força dubtosa).

Tres... Totalment en contra dels plantejaments finals fa Puigpelat en el seu article. Escriu erl periodista: "I aquí arribem al dilema de TV3. 1. Si s’entesta en el purisme, perdrà audiència, perquè una cadena de televisió amb un 20% de share (comptant-hi el 33) no pot modelar la llengua d’un país. 2. Si cedeix al catanyol, contribuirà a la linguofàgia i, en definitiva, a la desaparició del català. Triar no és fàcil. No m’agradaria ser a la pell de la Mònica Terribas."

Primera relliscada... el mot "purisme" per designar l'actitud dels catalanoparlants que procurem fer servir un català correcte i adequat en tot moment. Retornant als exemples del periodista... ¿Utilitzar els pronoms febles de manera adequada és ser "purista"? Expressions com "fa mala olor" o "no hi ha cap pilota" són expressions "puristes"? Potser és que ens "entestem en el purisme" quan fem servir expressions com "m'ha caigut" en comptes de "*se m'ha caigut"; "m'he adonat que..." per "*m'he donat compte que..." "està amb els braços plegats" per "*estar amb els braços creuats". O quan emprem el verb "purista" FER en les expressions següents extretes del més "pur" catanyol: "*donar una abraçada, un petó, un volt, una tombarella, una classe, vergonya, ràbia, llàstima, la impressió, la sensació..."
Segona relliscada... ¿Hem de "modelar" la llengua del país amb el "catanyol estàndard"? !Com es pot ni tan sols suggerir que la directora de TV3 s'ho hauria de plantejar!
L'adjectiu "purista" s'està fent servir cada vegada més, i de manera pejorativa, contra la gent que s'esforça per usar un català correcte. Una llengua correcta... i també, perquè en cap cas són ni han de ser elements excloents, una llengua moderna, àgil, senzilla i adaptada al registre més adequat per a cada moment i situació.

26.8.08

LAPORTA, UN PRESIDENT NACIONALMENT COMPROMÈS (2)

Que Joan Laporta és un president nacionalment compromès ho expliquen molt millor que jo aquests articulistes de prestigi:

Salvador Sostres, a l’AVUI que feia un repàs a qui o què hi havia darrere la moció de censura: “El que hi ha al fons d'aquesta moció és el mateix que hi ha en qualsevol elecció que se'ns planteja als catalans. Catalunya o Espanya. Laporta o Espanya.”

Víctor Alexandre que ens parla dels grups Godó i Prisa, principals impulsors del linxament mediàtic del president; de l’entramat que s’amaga darrere de l’Oriol Giralt: “És cert que al davant d'aquesta història hi ha un home que es diu Oriol Giralt, però també ho és que al darrere hi ha una muntanya d'interessos personals, econòmics i polítics que mai no sortiran a la llum perquè és en la foscor on es mouen els fils del país.” De com això no és un fet esportiu aïllat, sinó que forma part d’una teranyina més àmplia i tenebrosa: “Són els mateixos fils que estan desmantellant TV3 i Catalunya Ràdio i culminant una neteja ideològica que només té precedents en el franquisme.” I tot per què?: “És un fet que l'independentisme està creixent i s'imposa el control dels altaveus mediàtics per frenar-lo, i això inclou el ressò que obtenen arreu del món les declaracions desacomplexadament catalanes de Joan Laporta com a president del F.C. Barcelona.”

També és de Víctor Alexandre l’article titulat “L’odi a Laporta” que situa el cas com una metàfora de Catalunya: "No és estrany, per tant, que aquelles persones, entitats o partits polítics que promouen l’exercici desacomplexat de la catalanitat siguin els més odiats, estigmatitzats i perseguits per molts catalans. Ho és Joan Laporta pel seu independentisme –no agrada que algú amb tanta projecció internacional vagi pel món parlant dels drets nacionals de Catalunya- i ho és tot aquell que posa en evidència la pusil·lanimitat del claudicant.[...] en el moment d’escriure aquestes línies la continuïtat de Joan Laporta depèn només d’ell, però allò que més desitja l’espanyolisme és que plegui.”

Per acabar, una editorial recent de “Singular digital” titulat “De nou, legitimat” que es pregunta fins quan n’haurà de ser, de “legitimat”, el president i, de nou, es fa referència als veritables motius de la persecució a Laporta: “Algú que entén que encara hi hagi qui trobi que Laporta no està prou legitimat per continuar al capdavant del Barça? Doncs això existeix. La presidència d’una personalitat com la de Laporta (desacomplexadament catalanista i independent) fa nosa.”

La realitat, per a qui la vulgui veure, és aquesta: Laporta –i els seus companys de junta- molesten perquè són desacomplexadament catalanistes, encara més, perquè són obertament independentistes i això en un país com el nostre, ple de catalans mentalment espanyolitzats, ja sigui de manera conscient o inconscient, és una postura i una actitud que han esdevingut anormals i, per tant, objectius a abatre.

LAPORTA, UN PRESIDENT NACIONALMENT COMPROMÈS (1)

Joan Laporta ha tornat a ser legitimat per continuar sent president del Barcelona fins al final del seu mandat, l’any 2010.

Laporta va superar el mes de juliol la moció de censura i ara la votació de compromissaris del Barça. Malgrat això, encara s’aixequen veus que intenten forçar la sortida del president... Per què? ¿Què s’amaga darrere d’aquesta mena de “clamor” antiLaporta que algú –o alguns- sembla voler escampar interessadament? ¿Tan dolenta i ineficaç ha estat la gestió de la directiva de Laporta perquè es produeixi aquest linxament mediàtic mai vist anteriorment? ¿Tan nefast ha estat el president que mereix aquests atacs que mai abans cap altre havia rebut?

Des del punt de vista econòmic la gestió de l’equip de Laporta es pot considerar molt bona (malgrat que alguns intenten desvirtuar-la sense cap mena d¡’argument sòlid). Ha eixugat el deute heretat de la gestió de l’anterior president i els ingressos actuals del club l’han situat en el tercer lloc de clubs que més ingressen.

Des del punt de vista esportiu no cal dir que l’èxit ha estat clamorós. Dues lligues consecutives i una copa d’Europa (la segona del Barça en tota la seva història) i un joc de meravella (amb l’excepció dels dos darrers anys) només comparable a l’època del Cruyff entrenador. ¿Qui no firmaria perquè cada cinc anys obtinguéssim els mateixos resultats esportius?

S’ha enfrontat institucionalment i fins i tot personalment amb els violents, amb els “Boixos nois” i ha aconseguit fer-los fora de l’estadi. Els qui durant aquests darrers anys hem pogut presenciar i patir de vegades l’actitud (i alguna cosa més) d’aquest grup parafeixista no agrairem mai prou a Laporta la seva decisió valenta i arriscada, ja que li ha comportat haver de patir situacions personals i familiars força delicades.

Laporta és independentista i aquest ha estat el seu principal problema. El Barça ha tornat amb ell al camí de la catalanitat compromesa: Correllengua, Seleccions catalanes, Països Catalans, bandera i himne nacional, llengua (només cal recordar l'actitud davant d'Air Berlin), projecció internacional...

També la seva gestió ha tingut aspectes negatius, sobretot en l'aspecte esportiu durant els dos darrers anys, però aquests no poden ni comparar-se amb els que havien tingut els seus antecessors a la presidència.

Malgrat aquest balanç del tot positiu la persecució de Laporta ha estat fins i tot ferotge i, malauradament, sembla que els seus perseguidors encara no l'han donada per acabada, sobretot si, en un futur pròxim, la pilota no vol o no pot entrar.

23.8.08

EL CEL QUADRIBARRAT

No conec l'Amadeu Casellas... De fet, no n'havia sentit parlar mai fins ara, quan l'home porta ja 63 dies de vaga de fam per demanar el tercer grau penitenciari.

L'anarquista Amadeu Casellas és el pres més veterà del país. Va ingressar a presó per primera vegada el 1979, per robar a sucursals bancàries amb intimidació, i avui encara hi és. Ha iniciat la seva vaga de fam com a protesta per la seva situació penitenciària, perquè, segons sembla, el codi penal diu que les penes no poden superar els vint anys de presó i ell en porta gairebé trenta. Els jutges argueixen que no li poden concedir el tercer grau perquè hi ha un risc evident de fuga.

No conec l'Amadeu Casellas i segurament tampoc no compartim les mateixes idees ni tenim la mateixa ideologia. Trenta anys de privació de llibertat, però, són molts anys i seixanta-tres dies de vaga de fam són molts dies. Darrere de cada pres hi ha una història i l'Amadeu també té la seva. Una història que et fa dubtar sobre els veritables motius que impedeixen que pugui gaudir de la mica de llibertat que significa el tercer grau penitenciari. Una història que es pot seguir mínimament a través de les entrevistes que va publicar l'any 2001 "El 9 nou", o la de "La Vanguardia" de l'any 2004.

Nosaltres, però, des de la nostra vida en llibertat fem com diu el bloc "Des de la finestra": Pleguem la pancarta, anem a dinar... et deixem sol. La vida fàcil continua.

"VICKY, CRISTINA, BARCELONA" I LA NORMALITAT

La normalitat s'apropa... però renoi, com costa!
Fa uns mesos, Jaume Roures va anunciar que "Vicky Cristina Barcelona", el darrer film de Woody Allen, s'estrenaria només en versió original i doblat al català. La notícia de seguida va aixecar les queixes del ancionalisme espanyolt, tan actiu com sempre, i els seus servidors mediàtics van engegar una de les seves habituals campanyes contra la "injustícia del nacionalisme català" que fins i tot s'atrevia a estrenar pel·lícules només en la llengua del país. Alberto Fernándes Díaz, del Partit Popular, deia coses com aquesta: "aunque paguemos los impuestos en euros, nos expresamos en catalán y castellano, por eso es necesario garantizar la libertad y la pluralidad de las dos lenguas".

Finalment, s'ha hagut de claudicar i, tal com anunciava ahir a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) el director de Mediapro, Jaume Roures, la pel·lícula es podrà veure també en llengua castellana als cinemes de catalans. El que sembla, però, una derrota, caldria veure-ho com una victòria i un apropament a la normalitat.

Malgrat haver hagut de cedir, el resultat és extraordinàriament bo i ja voldríem el mateix per a tots els films que es projectessin a Catalunya. Es distibuiran 60 cintes, de les quals 5 seran en anglès, 5 més en castellà i la resta, 50 cintes, seran en llengua catalana.

Roures ho ha deixat molt clar en la seva intervenció a la UCE: "La reacció que hi ha hagut des d’alguns sectors és la demostració de la por que fa la normalitat. El fet que a Catalunya s'estrenés una pel·lícula que parla de Catalunya en català, forma part de la normalitat, però fa molta por, perquè llavors caurien els tabús que la gent no vol veure cinema en català, perquè no interessa, perquè la llengua és una barrera”.

22.8.08

LLENGUA, POLÍTICA I NACIÓ

Tres notícies dels darrers dies que s'interrelacionen i que ens mostren clarament com és impossible deslligar la llengua de la política, perquè el poder aconseguir una situació de normalitat per a la llengua catalana depèn, fonamentalment, de l'evolució política que pateixin a curt termini Catalunya i els Països Catalans.

Primera. Les declaracions del filòleg alemany Til Stegmann a la Universitat Catalana d'Estiu: "No seria necessari impartir classes d'espanyol a Catalunya. El més normal és que al país s'hi pugui viure íntegrament en català, perquè no és una llengua de segona [...] La Constitució espanyola no és respectuosa amb les altres llengües de l'Estat perquè les supedita a l'espanyol, quan totes haurien de tenir el mateix dret. [...] No hi ha ni un sol nen que no aprengui castellà a Catalunya perquè és una llengua que és a tot arreu i s'aprèn al carrer."


Segona. El secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, tot fent referència a les declaracions de Til Stegman, ha afirmat que "és obvi que la gent a Catalunya parlaria castellà encara que no s'ensenyés a les escoles catalanes. [...] La normalitat de la llengua catalana només arribarà quan Catalunya tingui un estat propi. Si l'islandès (300.000 parlants) o l'hongarès (14 milions de parlants) no estan en perill és precisament perquè Islàndia i Hongria tenen un estat." Bernat Joan també ha augurat possibles friccions i enfrontament dins del Govern tripartit a causa de la tercera hora de castellà.

Tercera. Víctor Alexandre posa el dit a la nafra en el seu darrer article "Espanyolisme amb aval catalanista". Algunes de les realitats que ja estem vivint i patint després del suport polític d'ERC i d'ICV a un govern socialista a Catalunya: "ERC pot passar de tenir 21 diputats a tenir-ne només entre 12 i 15; ICV pot acabar convertint-se en un partit merament testimonial (i més després del paper de Saura respecte al finançament). [...] El projecte polític nacional del PSC és el mateix que el del PSOE i el d'aquest és una còpia acolorida del del PP. [...] El mètode socialista és més sibil·lí que el del PP, però devastador: Desaparició de les sibles al·lusives al País Valencià en la denominació del PSPV-PSOE; projecte del PSC de canvi de la denominació "Catalunya" per la de "Comunitat Catalana". [...] El PSC no s'ha catalnitzat, sinó que ha estat ERC la que s'ha espanyolitzat."

Les declaracions d'Stegmann enllacen directament amb les de Bernat Joan. La submissió lingüística, de la mateixa manera que la submissió econòmica, no són res més que les conseqüències derivades de la submissió política. Un estat propi no és la panacea ni la solució a a tots els problemes que pateix la societat catalana. És només un camí d'inici, l'únic camí possible si és que realment aspirem a ser un país capdavanter dins d'Europa, si és que realment volem una societat catalana més lliure i més justa. El futur dins d'aquest camí seria el que nosaltres mateixos volguéssim i fóssim capaços de construir. No com ara, dins d'un estat que ens està ensorrant cada vegada més a tots els nivells, tant econòmics, com lingüístics, com nacionals.

I les dues primeres declaracions es reflecteixen en l'article d'en Víctor Alexandre. Ha quedat demostrat que no es poden donar patents de catalanitat de forma gratuïta al PSC. Un PSC que està governat cada vegada més pel sector espanyolista, majoritari des de fa ja anys, però que ja ha pres les regnes del partit i que, de manera molt subtil i "delicada" està intentant conduir el país a ser i, el que és pitjor, a acceptar ser, un apèndix d'aquesta Espanya centralista, unitària i retrògada.

21.8.08

LA LÍNIA BLANCA DEL PSOE

Una cita clandestina amb la seva "amant política" a Vilanova ha servit per trencar una vegada més la pretesa unió dels partits catalans.

Saura, l'home que mai a la vida hagués pogut somiar en tenir una parcel·la de govern a la Generalitat, ha assolit el "gran acord" amb el govern de Madrid. Després de disposar de gairebé dos anys per presentar un bon acord de finançament per Catalunya i d'acabar intentant-nos colar un paper d'estrassa, ara, gràcies a l'homenet verd i sostenible, disposaran de tres mesos més de coll i evitaran, d'una banda la compareixença al Congrés de l'home del nas cada vegada més llarg i, de l'altra li soluciona la papereta al PSC, perquè... quina hagués estat l'actuació dels socialistes catalans a l'hora de les votacions? Millor no saber-ho.

ICV és sens dubte la línia blanca del PSOE i Saura el millor director de marquèting de què han disposat els socialistes en els darrers anys.

XAVIER MIR: DIA 82 DE LA VAGA

Vaga de bloc per la sobirania (82)
xaviermir Vaga de bloc dijous, 21 d'agost de 2008 10:13h
Dia 82 de la vaga
I...amb el vostre permís faré un viatget i reprendré el bloc el proper 1 de setembre.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2971747
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2971750
http://paper.avui.cat/article/opinio/136884/lhotel/ens/passara/la/factura.html
http://paper.avui.cat/article/politica/136887/ignorats/olimpicament.html http://paper.avui.cat/article/politica/136892/forca/menys/no/res.html
http://paper.avui.cat/article/dialeg/136921/conte/llop.html
http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=25024
http://xmartinezoliver.blogspot.com/2008/08/desconnexi-i-sorpresa.html
http://dietarihumbert.wordpress.com/2008/08/20/em-vaig-equivocar-amb-iniciativa/
http://blocgran.cat/
http://blocdejosepromeu.blogspot.com/2008/08/pacte-icv-psoe-erc-al-marge.html
http://blocs.gracianet.cat/post/32/7047

XAVIER MIR: DIA 81 DE LA VAGA

Vaga de bloc per la sobirania (81)
xaviermir Vaga de bloc dimecres, 20 d'agost de 2008 17:30h
Dia 81 de la vaga.

Especial Joan Saura Superstar (amb un moment de record per a les víctimes de l'accident d'avió de Madrid):
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2971449http://xfebrer.blogspot.com/2008/08/progressem-adequadament-en-desafecci.html
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/103653
http://www.cronica.cat/editorial/El-pacte-unilateral-de-Joan-Saura http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/maresme/editorial http://paper.avui.cat/article/opinio/136778/saura/marca/propia/porta.html http://paper.avui.cat/article/opinio/136780/petit/saura.html http://paper.avui.cat/article/politica/136783/autogol/saura.html http://paper.avui.cat/article/politica/136784/la/vega/va/citar/saura/hotel/vilanova.html
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/103671 http://xeslauvertiblau.catosferics.cat/2008/08/20/per-que-tanta-por-a-icv/

18.8.08

MEMÒRIA DE VACANCES (4)

Tothom que ha viatjat gratuïtament per les autopistes i per les àmplies carreteres de bona part del territori espanyol, ja sap la diferència que existeix entre Catalunya (i també el País Valencià) i la resta de comunitats pel que fa a infraestructures viàries.

Per si en teníem algun dubte, aquí tenim les dades oficials del ministeri de Foment compreses entre els anys 1995 i el 2006 pel que fa al quilometratge de grans carreteres de titularitat estatal.

El problema no s’acaba, però, amb les carreteres. Viatjant per l’Estat t’adones de la millora substancial que han experimentat la majoria de territoris en infraestructures ferroviàries, sanitàries, educatives i, fins i tot, en matèria urbanística.

Mentrestant, Catalunya sembla estancada, gairebé immòbil enmig de la xerrameca política i, entre uns i altres, el país se’ns va quedant enrere.

Fixeu-vos-hi... Ni l’origen dels calçots és el que era... Segons ens deien, va ser un pagès de Valls que, a finals del segle XIX, va descobrir de manera casual aquest saborós plat català.

Doncs, no... Un arqueòleg ha trobat aquesta iconografia d’una pintura mural romana en què es pot veure un home menjant calçots. Una pintura localitzada a Hongria!

Calçots hongaresos a l’estil romà. Fins i tot això ens prenen!

MEMÒRIA DE VACANCES (3)

Mentre l’Estat espanyol se salta a la torera l’Estatut i el senyor Zapatero té la gosadia (o la caradura, com ho preferiu) de dir que això no és cert i que ells ja han complert, la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) no dóna suport a l’acte convocat per la PDD per al mes de setembre.

Surrealisme? Doncs no. Com sabeu, la PDD es troba actualment dividida en dos sectors, l’oficial i el crític. I és clar, el que convoca o aprova l’un, immediatament el refusa l’altra. Així, La PDD, “sector oficial”, va convocar una manifestació contra l’incompliment de l’Estatut i la PDD, “sector crític”, s’ha donat pressa a desmentir-ho i oposar-s’hi.

La PDD semblava que podia ser el gran moviment de masses que necessitava el país en aquesta època en què l’actitud dels partits polítics sembla allunyar-se dels interessos de Catalunya. I utilitzem el passat perquè ens fa l’efecte –i tan de bo ens equivoquem!- que la PDD com a eina sensibilitzadora i mobilitzadora ha signat la seva sentència de mort.

Ara que es compleixen 40 anys de la fundació del PSAN i amb ell de l'inici de l'independentisme modern, la història sembla repetir-se una i altra vegada. D’escissió en escissió fins arribar a la “puresa” total. És a dir a la inoperància que comporta la fragmentació i la divisió.

MEMÒRIA DE VACANCES (2)

Segle XXI… Any 2008… Encara hi ha gent que pensa i diu que el català és un dialecte.

Un mes després del “Viva España” de Xavi i pocs dies després de l’anunci publicitari de la marca Nike en què Pau Gassol promociona el lema "Ser español ya no es una excusa es una responsabilidad", assistim a les declaracions d’un altre esportista “català”, Sergio González, jugador de futbol actualment a les files del Corunya i abans a les de l’Espanyol. L’entrevistadora li pregunta quants idiomes coneix i el jugador respon que només un, el castellà. “El català tampoc?” i el noi respon que “si, pero el catalán es un dialecto... igual que el gallego. Yo no los considero idiomas, sólo dialectos.”

És possible tanta ignorància? Sempre s’ha dit que els jugadors de futbol en són, d’ignorants, però... fins aquest extrem?
¿O potser tot respon a una mentalitat molt arrelada a casa nostra, en què el fet de ser i exercir de català i de parlar la llengua catalana és vist encara com una actitud, tot fent servir el llenguatge futbolístic, de segona divisió?

XAVIER MIR: DIA 79 DE LA VAGA

Vaga de bloc per la sobirania (79)
xaviermir Vaga de bloc dilluns, 18 d'agost de 2008 09:42h
Dia 79 de la vaga.

XAVIER MIR: DIA 78 DE LA VAGA

Vaga de bloc per la sobirania (78)
xaviermir Vaga de bloc diumenge, 17 d'agost de 2008 13:52h
Dia 78 de la vaga.

16.8.08

XAVIER MIR: DIA 77 DE LA VAGA

Vaga de bloc per la sobirania (77)
xaviermir Vaga de bloc dissabte, 16 d'agost de 2008 14:35h
Dia 77 de la vaga.

MEMÒRIA DE VACANCES (1)

Quinze dies allunyats de l'actualitat són molts. Caldrà, doncs, fer-ne un breu resum...

Dues notícies destaquen sobre les altres: la primera, la decisió del F.C. Barceona de rebutjar la companyia Air Berlin per viatjar als Estats Units. La segona, La iniciativa engegada pel grup Bonpreu Esclat convidant tots els clients a parlar-los en català.

"En un país governat per la covardia l'anomalia és la dignitat." Aquesta frase de Víctor Alexandre resumeix a la perfeccíó el gest del F.C. Barcelona. Air Berlin s'ha permès el luxe de menysprear el català i de fer-ho amb total impunitat. La reacció dels governs català i de les Illes ha estat tímida i sobretot procurant no fer gaire soroll. La reacció dels ciutadans, malgrat el boicot proposat des de diferents sectors, ha resultat escassa i segurament ha fet riure els directius de la companyia alemanya.

L'actitud del Barça ha estat, doncs, l'anomalia. Una actitud valenta i digna que, lògicament, ha desvetllat la reacció nacionalista espanyola dels diversos mitjans de comunicació estatals. Malgrat tot, Air Berlin continua sense rectificar la seva posició inicial de menyspreu per la llengua catalana. Que diferent seria si altres empreses i entitats catalanes seguissin el camí iniciat pel F.C. Barcelona!

"Si us plau, parla'm en català." El grup Bon Preu ha repartit 2.500 xapes entre els seus empleats dels 111 establiments de les marques Bonpreu, Esclat i Orangutan amb aquest eslògan tan clar, senzill i normalitzador. L’empresa s'adhereix d'aquesta manera a la campanya iniciada per la Plataforma per la Llengua i pretén fomentar que els treballadors que habitualment parlen en castellà s’acostumin a relacionar-se en català.
No sabem quants treballadors s'enganxaran la xapeta (la mesura és voluntària), però la iniciativa és sensacional. D'una banda, és una bufetada per tots aquells catalanoparlants que sistemàticament empreen el castellà per dirigir-se a desconeguts. D'altra banda, és un estímul per a tothom que està aprenent la nostra llengua i que, massa sovint, no troba espais on poder usar-la amb normalitat.
Dignitat, valentia, senzillesa i normalitat són alguns dels adjhectius aplicables a aquestes dues actituds corporatives envers la llengua del país.

TORNEM-HI!


Els dies de lleure s'escolen ràpidament i ja tornem a ser de nou a les "trinxeres"...

Dies de repòs per terres de Cantàbria... Paisatges impressionants, gent amable, menjar i beure de primera i... banderes espanyoles i sentiment nacionalista ple a vessar! No m'estranya... heu provat d'estar quinze dies veient només televisions estatals?
Dies per aprofitar per llegir aquells llibres que esperaven a la lleixa...

Mil cretins, de Quim Monzó. Narracions extraordinàries, com sempre. Aquestes, lligades directament amb el dolor i amb tot el cantó amarg que representa la vellesa: la malaltia, el procés degeneratiu i la mort. També, però, l'amor. La vida i tot el que egloba de misèria humana.

Tretze tristes tràngols, d'Albert Sànchez Piñol. Allunyat dels seus grans èxits, La pell freda i Pandora al Congo, Els contes de Sànchez Piñol ens presenten uns personatges que, tal com resa el títol, són
tretze, són tristos i travessen per diversos tràngols. Es llegeixen d'una tirada i, com és habitual en les narracions de Sànchez Piñol, esdevenen una barreja d'ironia, humor, tragèdia i, sobretot, reflexió sobre el comportament humà.
Jordi Pujol, Memòries. Un llibre que pot servir per recordar (o per conèixer) la nostra història més recent des del punt de vista i l'experiència viscuda per un dels polítics catalans més importants dels últims segles. Des de la seva infantesa fins a l'any 1980, podem assistir a l'etapa de formació, la militància clandestina, la presó, l'etapa de "fer país" i la transició política.

El joc de l'àngel, de Carlos Ruiz Zafón. El segon llibre de l'escriptor després de l'èxit de L'ombra del vent. Ambientada també a Barcelona, als anys 20, ens presenta un relat, mig d'intriga, mig de misteri esotèric, centrat en l'amor, la passió i l'amistat. El llibre torna a ser el gran protagonista d'un relat que enganxa des de la primera pàgina.

11.8.08

ABAJO ESPAÑA!

Em permeto un parèntesi en les vacances perquè la fotografia s'ho mereix...

Un nacionalista radical s'ha introduït en les files olímpiques i ha volgut mostrar al món el seu crit contra l'Estat opressor... Aquí el teniu: