Déu-n’hi do la que s’ha armat amb l’article de l’Enric Vila “Establiments genocides i racistes” i els que l’han anat seguint, amb l’afegitó del controvertit Salvador Sostres.
No redactarem ara nosaltres un escrit de suport a tot el que s’hi diu... però tampoc ens dedicarem a ser “políticament correctes” i demanar (com fan altres) els caps dels responsables en una safata de plata.
És evident que frases com “més val que se’n tornin a la seva merda de països, amb la seva merda de gent” no entrarien a formar part d’un mètode de redacció diplomàtica ni tampoc d’un diccionari de frases contemporitzadores. Ara bé, el que es tracta és de fer un parell de coses molt senzilles. Primer de tot, llegir-se l’article –i els posteriors-. Què fàcil, oi? Doncs molts dels que els volen lapidar només s’han llegit frases soltes. Segona, analitzar a fons què s’hi diu. Aquesta darrera fase pocs l’han superada.
Llegiu bé l’article i penseu si té o no té raó en el problema de fons que planteja: avui dia es pot viure i treballar a Catalunya sense saber –ni tan sols entendre- la llengua del país. Quan una persona ha d’abandonar casa seva per tal de millorar –en la majoria dels casos, per tal de poder subsistir- i busca feina en un altre lloc del món, sap que el primer escull amb què es trobarà és el de l’idioma. Conscient, doncs, intenta aprendre’l ràpidament, si més no, aquelles formes més elementals que li garantiran poder moure’s amb una certa comoditat pel país on ha anat a parar. Això és així arreu... arreu, menys a Catalunya.
Enric Vila posa el dit a la nafra.
Denuncia –de manera més o menys ortodoxa- tota aquesta colla de comerciants i d’empresaris que contracten gent que, no és que no sàpiga català, és que simplement no l’entén. Els contracta i no se’n preocupa que l’aprenguin. No els facilita –ni tampoc els exigeix- aquest aprenentatge. Enric Vila, per anomenar-los, fa servir una forma brutal del llenguatge: establiments genocides i racistes.
Denuncia aquests que argüeixen que obligar a aprendre la llengua del país farà que ens agafin mania. I nosaltres, porucs com sempre, ens ho creiem, en comptes de pensar que els que haurien de tenir por que els agaféssim mania (si calgués) haurien de ser aquells que es neguen a aprendre el català.
Denuncia aquests professionals de la sanitat (cada vegada més) que quan vols explicar-los què et passa et diuen que no t’entenen gaire bé i que seria millor que, per a un bon diagnòstic, els ho expliquessis en castellà.
Denuncia i cito textualment: [...] la gent que s’excusa amb els seus orígens per mandra, per no complir amb el seu deure o, pitjor, per amagar una posició política genocida que ve de molt lluny.
I fins i tot, quan diu “més val que se’n tornin a la seva merda de països, amb la seva merda de gent” està denunciant aquests països i aquesta gent (anomeneu-los com vulgueu) que reparteixen misèria. “Una merda de gent” que ha forçat els seus conciutadans a deixar-ho tot, a marxar lluny de casa seva, del seu entorn, de les seves famílies i amics.
No redactarem ara nosaltres un escrit de suport a tot el que s’hi diu... però tampoc ens dedicarem a ser “políticament correctes” i demanar (com fan altres) els caps dels responsables en una safata de plata.
És evident que frases com “més val que se’n tornin a la seva merda de països, amb la seva merda de gent” no entrarien a formar part d’un mètode de redacció diplomàtica ni tampoc d’un diccionari de frases contemporitzadores. Ara bé, el que es tracta és de fer un parell de coses molt senzilles. Primer de tot, llegir-se l’article –i els posteriors-. Què fàcil, oi? Doncs molts dels que els volen lapidar només s’han llegit frases soltes. Segona, analitzar a fons què s’hi diu. Aquesta darrera fase pocs l’han superada.
Llegiu bé l’article i penseu si té o no té raó en el problema de fons que planteja: avui dia es pot viure i treballar a Catalunya sense saber –ni tan sols entendre- la llengua del país. Quan una persona ha d’abandonar casa seva per tal de millorar –en la majoria dels casos, per tal de poder subsistir- i busca feina en un altre lloc del món, sap que el primer escull amb què es trobarà és el de l’idioma. Conscient, doncs, intenta aprendre’l ràpidament, si més no, aquelles formes més elementals que li garantiran poder moure’s amb una certa comoditat pel país on ha anat a parar. Això és així arreu... arreu, menys a Catalunya.
Enric Vila posa el dit a la nafra.
Denuncia –de manera més o menys ortodoxa- tota aquesta colla de comerciants i d’empresaris que contracten gent que, no és que no sàpiga català, és que simplement no l’entén. Els contracta i no se’n preocupa que l’aprenguin. No els facilita –ni tampoc els exigeix- aquest aprenentatge. Enric Vila, per anomenar-los, fa servir una forma brutal del llenguatge: establiments genocides i racistes.
Denuncia aquests que argüeixen que obligar a aprendre la llengua del país farà que ens agafin mania. I nosaltres, porucs com sempre, ens ho creiem, en comptes de pensar que els que haurien de tenir por que els agaféssim mania (si calgués) haurien de ser aquells que es neguen a aprendre el català.
Denuncia aquests professionals de la sanitat (cada vegada més) que quan vols explicar-los què et passa et diuen que no t’entenen gaire bé i que seria millor que, per a un bon diagnòstic, els ho expliquessis en castellà.
Denuncia i cito textualment: [...] la gent que s’excusa amb els seus orígens per mandra, per no complir amb el seu deure o, pitjor, per amagar una posició política genocida que ve de molt lluny.
I fins i tot, quan diu “més val que se’n tornin a la seva merda de països, amb la seva merda de gent” està denunciant aquests països i aquesta gent (anomeneu-los com vulgueu) que reparteixen misèria. “Una merda de gent” que ha forçat els seus conciutadans a deixar-ho tot, a marxar lluny de casa seva, del seu entorn, de les seves famílies i amics.
Segur que el vocabulari i algunes frases de l’Enric Vila poden fer mal. Esperem, però, que el que de debò faci mal sigui la gran part de raó, la gran i trista veritat que flueix del seu escrit.
Articles d'Enric Vila: Establiments genocides i racistes. Una amiga que s’enfada. A todos los ciudadanos.
Articles de Salvador Sostres: Països de merda. Els països de merda (reprise).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada