Salvador Cardús escriu a l'AVUI: "[...] ja em diran els senyors Carod i Mas què volen dir per "ens queda la via sobiranista" o per "tenim llibertat d'elegir el camí cap al futur que creguem just". Per a qui cregui que Catalunya és una nació -versió independentista, versió confederalista, versió no en tinc ni idea-, la via sobiranista, la llibertat d'elegir el camí cap al futur que creiem just són prèvies a la sentència, sigui quina sigui, del Tribunal Constitucional. I si ja és bèstia que per un sol vot en contra es pugui escarnir el resultat d'un referèndum, encara és més bèstia que, per un sol vot a favor del mateix tribunal, un sobiranista pugui considerar que ja cabem a Espanya o que ja anem pel camí que creiem just."
Si ens aproven que continuem amb el nostre Estatutet... deixarem, doncs, de ser sobiranistes? Si ens el tomben... Serem, de sobte, defensors de l'Estat català?
Per cert.... què coi volen dir amb això de sobiranisme?
Em remeto a un article de Jordi Cabré sobre els eufemismes quotidians: "sobiranisme= independentisme." I mireu què en diu sobre la paraula independentisme com a eufemisme: "independentisme català= primer que el Tribunal Constitucional digui el que... després potser ens manifestarem perquè ens deixin convocar referèndums... i aleshores, potser, si no hi ha en joc cap càrrec, ens pensarem un full de ruta."
Els polítics dependentistes són coherents: són tan dependentistes que les seves decisions i les seves valoracions polítiques depenen del parer del Tribunal Constitucional o de qualsevol altra instància nascuda del règim reformat del 18 de juliol. Els seus ultimàtums són més aviat penultimàtums i tenen una recurrència dramàtica.
ResponEliminaLa qüestió de "lliure albiri" ja va ser tractada abastament pels filòsofs del Cinc-cents, entre la Reforma i la Contra-reforma. Per alguns d'aquests filòsofs (Mallebranche, etc.) la llibertat humana era una sensació: sempre, tan si em són conscients o no, seríem titelles en mans de l'Ésser Suprem que, com a molt, ens atorgaria la sensació de creure que fem per voluntat pròpia allò que Ell ja tenia previst abans de la creació. Aquesta és la llibertat de Catalunya: si, i tan sols si, la voluntat dels representants de Catalunya coincideix amb la voluntat del Zapatero de torn, Catalunya és lliure i sobirana de seguir aquesta voluntat.