Dia a dia sentim, amb preocupació, com el tema de la identitat catalana cada vegada més es pretén desvincular del que fins ara ha estat el suport, la base que l'ha sustentada: la llengua.
Constantment, amb formes i arguments diversos, es pretén inculcar-nos la idea que la llengua no ha de ser el centre identitari català, que hi ha molts altres aspectes que influeixen de manera decisiva i important en el fet de sentir-nos i identificar-nos com a catalans. A tall d'exemple, cito uns fragment d'un article del suplement de cultura de l'AVUI del 15 de febrer:
" No sé per què quan es parla de identitat només es parla de llengua, com si les empreses, el dret, els costums, la creativitat, la pintura i la música... no existissin. Oblidem que hi ha nacions amb una forta identitat, com Irlanda, que pràcticament han perdut la llengua pròpia. O Escòcia, que està a punt de votar la devolució de la sobirania, però en anglès. I els grans escriptors anglesos, de Joyce a Conan Doyle, que vénen d'Irlanda i d'Escòcia."
Aquests intel·lectuals semblen voler adoctrinar-nos sobre com adaptar-nos a un hipotètic futur on puguem sentir-nos plenament català sense parlar la llengua que ha definitit i ha configurat aquest poble durant segles. I sembla que continuen dient-nos a cau d'orella: "vigileu... no sigueu tan dolents que ho acabareu espatllant tot..."
No contents amb això, amenacen, de manera subtil i velada, que "si centrem els trets identitaris només en la llengua, molts ciutadans se sentiran exclosos dels problemes col·lectius..." És a dir, si parlem tant de llengua, si volem que la gent l'aprengui, que la faci servir en tots els àmbtis, estem amenaçant el mateix futur de la societat catalana.
Reblem el clau... continua dient el nostre intel·lectual: "Molta gent que crida per la recuperació total del català no compra mai un llibre o un disc en català. Consumeix ideologia i prou. Però si obrim un llibre d'assaig en castellà o italià, ens adonarem a la bibliografia que no hi ha ni una obra de referència en català ni en castellà, tot és en anglès o alemany."
La llengua no és l'únic factor identitari que ens defineix i ens distingeix com a catalans... però és segurament el més important o, si més no, un dels més importants. La llengua potser ha deixat de ser un element d'identitat a Escòcia o a Irlanda, però ha deixat de ser-ho a causa de l'imperialisme lingüístic anglès, ha deixat de ser-ho per la força i no per una qüestió d'evolució natural. La llengua continua sent el factor identitari més important de la majoria dels estats polítics actuals. Digueu-li a un espanyol, a un francès, a un anglès, a un alemany, a un italià... que la seva llengua no té importància a l'hora de definir-lo nacionalment... a veure què us responen.
El català, com tot en aquest món, acabarà desapareixent (o transformant-se) un dia o altra, però quan el moment arribi volem que hagi estat un fenomen natural, un fenomen evolutiu i no pas que la nostra desaparició hagi estat motivada ni per la imposició forània ni per la nostra pròpia deixadesa, abandonament o rendició.
Des de la CAL no creiem en el monolingüisme, ni tampoc en el bilingüisme o el trilingüisme...Nosaltres creiem en el multilingüisme... Creiem en la interculturalitat. La societat catalana del futur serà una societat multilingüe i multicultural. Nosaltres volem que sigui també una societat cohesionada i això, malgrat els intel·lectuals i els polítics de torn, només ho podrà ser si es vertebra a l’entorn de la llengua i cultura catalanes.
Hi estic completament d'acord, tant que el podria haver escrit jo
ResponEliminaXoia
Ja ens advertia fa prop d'un segle James Connolly (*) dels perills d'un cert pensament que relativitzava les reivindicacions de les petites nacions en nom de la unitat de la humanitat. Ara ens trobem amb un discurs encara més pervers: no s'enfronta la identitat catalana a la identitat humana, sinó la identitat catalana històrica amb una "post-identitat" en un territori anomenat casualment Catalunya.
ResponEliminaNo es tracta de debatre la relació entre llengua i identitat, força confosa, ja que el continu lingüístic romànic només es pot classificar en llengües diferents i diferenciades en la mesura que hi ha consciències nacionals diferents, més o menys lligades a espais econòmics divergents. El discurs post-nacional o relativitzador no és més que la cobertura de l'abandonament o renúncia d'antics "intel·lectuals orgànics" del catalanisme-independentisme. Un abandonament o renúncia que neix de la por al conflicte.
Potser més que parlar de llengua i identitat, hauríem de vacunar-nos de la por al conflicte. Sense conflicte, sense antagonismes, les societats humanes encara serien al paleolític inferior. Sense el tan denostat conflicte no hi hauria possibilitat del tan lloat consens.
Si el català perd finalment l'oportunitat d'esdevindre (de nou) una llengua nacional, no serà per res més que per la renúncia o covardia dels catalans. No serà cap gest de generositat en pro dels "nouvinguts" o d'amplitud de mires en pro del cosmopolitisme. I la prova d'això és que el català no és substituït ni per l'anglès ni per l'amazic ni pel punjabí, sinó per l'espanyol, el francès i l'italià, allà on són oficials i només allà on ho són.