Mentrestant, avui al Parlament, el Sr, Mas serà investit president de la Generalitat gràcies a l’abstenció del PSC. Els “enemics” s’han unit en una sociovergència que molts temíem i que finalment s’ha fet realitat. Poc importa que no sigui un pacte declarat. El pacte existeix i aquest país estarà governat pels “partits d’ordre” (com els anomena el meu amic Dídac). Uns partits que ens neguen areconèixer la realitat i continuen amb les seves declaracions “que aquí no passa res” i que la immersió lingüística està garantida. Més o menys és el que ens han estat dient durant més de trenta anys. El que també ens deien sobre l’Estatut.
Un interessant article de El Temps revelava que en aquesta legislatura hi ha 58 diputats que es declaren obertament independentistes, però... on són? És fàcil fer declaracions grandiloqüents per després actuar contràriament al que un proclama. “Ara no és el moment...”, diuen. “Primer, cal sortir de la crisi...”, afirmen.
La realitat és que mai sembla ser el moment...
I nosaltres, la gent del carrer? Estem preparats per respondre a aquests insults, atacs, vexacions i agressions lingüístiques? ¿O només estem preparats per encaixar tot el que ens va caient al damunt com aquell boxejador que, de tant rebre cops, finalment acaba la seva vida en un estat de catalèpsia mental?
Només hi ha una solució política per acabar amb aquesta relació de Catalunya amb Espanya, una relació de conqueridor-conquerit que mai s’acaba. Tots sabem quin és l’únic camí. Qualsevol altre opció significa allargar aquest procés de submissió, més o menys dissimulada, però submissió al cap i a la fi. Com deia Pedrolo:
“La qüestió no és si la corda que ens lliga és més curta o més llarga.
El problema és que existeixi una corda.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada