EL PAÍS DELS ESVORANCS (XIV) O...INDEPENDÈNCIA EN CASTELLÀ

Fa uns anys, vaig tenir un discussió amb un “intel·lectual” d’ERC que em va intentar convèncer que arribaria el dia que l’independentisme parlaria castellà... Doncs, bé... el dia sembla que comença a arribar i el castellà, per primera vegada, forma part d’un eslògan electoral d’ERC.

No em preocupa tant el fet que en el reportatge electoral aparegui un avi parlant castellà, sinó els arguments que s’utilitzen per justificar-ho. Diu Joan Ridao: “si fins ara el catalanisme o l’independentisme s’expressaven per la defensa de la llengua i la cultura catalanes, ara també és una manera de defensar el benestar”. Bé, no sé com s’expressava fins ara el senyor Ridao, però els independentistes sempre hem defensat la llengua i la cultura, sí... però també la llibertat i la justícia social, si més no els independentistes que tenim alguns valors d’esquerra.“L’objectiu és arribar a la gent que parla tant en català com en castellà...” Aquest és l’argument de sempre, dels bilingüistes de sempre. Amb aquest argument a Esplugues –i a tants altres llocs- suportem un bilingüisme absurd, innecessari, car i covard. Amb aquest argument s’impedeix l’ús lliure de la llengua del país. Amb aquest argument es continua titllant els castellanoparlants de gent ignorant, incapaç d’entendre i d’assumir un missatge en català.

“La inclusió del castellà revela la pluralitat i la diversitat d’aquest país...” Catalunya, un país on es parlen prop de 500 llengües, revela el seu caràcter plurilingüe amb l’ús del castellà...(!) D’aquesta manera tornem a insistir en la defensa del bilingüisme que, d’altra banda, tots sabem que és unilateral. Som només els catalanoparlants els que exercim de bilingües, perquè la immensa majoria de castellanoparlants continuen amb el seu unilingüisme que tants bons resultats els dóna.
¿I per què haurien de canviar, em pregunto, si fins i tot un partit independentista els ofereix arguments perquè la situació sociolingüística continuï tal com està?

La meva resposta continua sent la mateixa que li vaig donar a aquell “intel·lectual”: “¿Em pots explicar per què voldria una independència que abandonés la llengua i la cultura del país i em convertís en un apèndix –tant lliure com vulgueu- de la llengua i la cultura castellana?”