INDEPENDENTISTES CONFOSOS i CONFUSOS

Un nou escrit en la línia del confusionisme sobre qui i què és ser independentista.

L'editorial de Directe.cat separa els independentistes entre aquells "que volen la independència com a defensa de la llengua, la cultura..." i aquells que la necessiten. Cito textualment: "Aquest grup inclou a tots aquells que potser alguns temes com la llengua i la cultura no els importen excessivament o gens, però que volen la independència igualment. Per superar una anòmala situació econòmica, o dit d'altra manera, per simple necessitat." Més endavant, encara, cataloga els primers de "puristes": " l'independentisme que més creix és el que prové de sectors catalans no tan puristes..."

Aquesta "separació d'interessos" em recorda aquella altra que tan s'aplicava durant els anys cinquanta i seixanta i que argumentava que el català era la llengua de la burgesia. Molts dels "progres" d'aquella època (que després en la democràcia van arribar a ocupar càrrecs polítics) no sé si s'ho creien, però sí que ho practicaven amb fervor entusiasta. Semblava que només es podia ser socialista o comunista en castellà que, per una inexplicable conjura dels déus, era la llengua dels treballadors.

Independentisme... per a què? Per la llengua i per la cultura, evidentment; però, ¿cal repetir de nou una i altra vegada que també per a la justícia social, per a una major llibertat individual i col·lectiva, per a un millor repartiment de la riquesa, per a...?

Usar la pròpia llengua, viure la pròpia cultura és ser "purista"? Defensar una societat més lliure i justa significa oblidar-se de la repressió lingüística i cultural?

NORMALITAT

Dues notícies que conviden a l’optimisme i que són una mostra del que hauria de ser una situació lingüística normalitzada.

D’una banda, el candidat del PSOE a la presidència del govern d’Andalusia, Manuel Chaves, s’ha compromès en una proposta –inclosa dins del seu programa electoral- perquè la Junta promogui l'estudi de les llengües cooficials de l'Estat, és a dir, el català, l'euskera i el gallec.

Electoralista o no, una iniciativa que és un petit pas vers la normalitat.

D’altra banda, l’actor català Carles Canut va obtenir el guardó al millor actor de repartiment en la gala dels premis Max d’arts escèniques celebrada ahir al Teatro Lope de Vega de Sevilla. L’actor, en una mostra de fidelitat i de normalitat lingüística, va fer el seu discurs íntegrament en català.

En aquest país -en aquest Estat- tan anormal, sempre són convenients petites dosis que injectin normalitat.

UNA MERDA DE GENT

Déu-n’hi do la que s’ha armat amb l’article de l’Enric Vila “Establiments genocides i racistes” i els que l’han anat seguint, amb l’afegitó del controvertit Salvador Sostres.

No redactarem ara nosaltres un escrit de suport a tot el que s’hi diu... però tampoc ens dedicarem a ser “políticament correctes” i demanar (com fan altres) els caps dels responsables en una safata de plata.

És evident que frases com “més val que se’n tornin a la seva merda de països, amb la seva merda de gent” no entrarien a formar part d’un mètode de redacció diplomàtica ni tampoc d’un diccionari de frases contemporitzadores. Ara bé, el que es tracta és de fer un parell de coses molt senzilles. Primer de tot, llegir-se l’article –i els posteriors-. Què fàcil, oi? Doncs molts dels que els volen lapidar només s’han llegit frases soltes. Segona, analitzar a fons què s’hi diu. Aquesta darrera fase pocs l’han superada.

Llegiu bé l’article i penseu si té o no té raó en el problema de fons que planteja: avui dia es pot viure i treballar a Catalunya sense saber –ni tan sols entendre- la llengua del país. Quan una persona ha d’abandonar casa seva per tal de millorar –en la majoria dels casos, per tal de poder subsistir- i busca feina en un altre lloc del món, sap que el primer escull amb què es trobarà és el de l’idioma. Conscient, doncs, intenta aprendre’l ràpidament, si més no, aquelles formes més elementals que li garantiran poder moure’s amb una certa comoditat pel país on ha anat a parar. Això és així arreu... arreu, menys a Catalunya.

Enric Vila posa el dit a la nafra.

Denuncia –de manera més o menys ortodoxa- tota aquesta colla de comerciants i d’empresaris que contracten gent que, no és que no sàpiga català, és que simplement no l’entén. Els contracta i no se’n preocupa que l’aprenguin. No els facilita –ni tampoc els exigeix- aquest aprenentatge. Enric Vila, per anomenar-los, fa servir una forma brutal del llenguatge: establiments genocides i racistes.

Denuncia aquests que argüeixen que obligar a aprendre la llengua del país farà que ens agafin mania. I nosaltres, porucs com sempre, ens ho creiem, en comptes de pensar que els que haurien de tenir por que els agaféssim mania (si calgués) haurien de ser aquells que es neguen a aprendre el català.

Denuncia aquests professionals de la sanitat (cada vegada més) que quan vols explicar-los què et passa et diuen que no t’entenen gaire bé i que seria millor que, per a un bon diagnòstic, els ho expliquessis en castellà.

Denuncia i cito textualment: [...] la gent que s’excusa amb els seus orígens per mandra, per no complir amb el seu deure o, pitjor, per amagar una posició política genocida que ve de molt lluny.

I fins i tot, quan diu “més val que se’n tornin a la seva merda de països, amb la seva merda de gent” està denunciant aquests països i aquesta gent (anomeneu-los com vulgueu) que reparteixen misèria. “Una merda de gent” que ha forçat els seus conciutadans a deixar-ho tot, a marxar lluny de casa seva, del seu entorn, de les seves famílies i amics.

Segur que el vocabulari i algunes frases de l’Enric Vila poden fer mal. Esperem, però, que el que de debò faci mal sigui la gran part de raó, la gran i trista veritat que flueix del seu escrit.

Articles d'Enric Vila: Establiments genocides i racistes. Una amiga que s’enfada. A todos los ciudadanos.

Articles de Salvador Sostres: Països de merda. Els països de merda (reprise).

800 ANYS DEL NAIXEMENT DE JAUME I

El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. Nascut a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i repoblà amb catalans Mallorca, Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia. Tot i que més tard Múrcia fou lliurada generosament a Castella, quan encara les dues Corones mostraven signes de germandat. Les gestes del rei es conegueren pertot i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas d'esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat «el Conqueridor« per les seues accions memorables i victòries incontestables. Jaume I és doncs qui configurà la base del que avui són els Països Catalans.

En homenage al rei que simbolitza la unitat dels Països Catalans, el Bloc de la CAL d'Esplugues s'adhereix a la campanya engegada per Vicenç Partal tot reproduint un fragment del Llibre dels Feyts, precisament un que comenta l'inici de la conquesta de Mallorca:

58. E feyta aquesta oracio uench nos un pensament, que aixi con era acordat per los nobles barons e per aquels qui sabien de mar, que arribassem a Polença: e nosque demanassem en aquela galea on nos anauem si hauia negun hom qui fos estat en Maylorques ni en la yla. E quan aquesta paraula haguem demanada respos nos en Bñ·G· Gayran, comit de la galea, que ell hauia. estat en la terra. E demanamli, quinys ports hauia de prop de la Ciutat de part en ues Cathalunya? E dix nos que aqui hauia ·I· puig luny de la Ciutat ·III· legues per terra, e per mar ·XX· miles, e aquel puig hauia nom la Dragonera, e nos tenia ab la terra ferma de Maylorques, e que hi hauia ·I· pou daygua dolç: e quan el hi fo una uegada los seus mariners ne tragueren aygua. E prop de la terra hauia ·I· puget que nos tenia ab la terra que hauia nom Pantaleu e hauia de la terra tro a aquel puget ·I· gran tret de balesta. E nos dixem li: Donchs perque demanam nos altre loch en que arribem sino en aquel, pus ayga dolç hi hauem? e que haiam bon port en que poran refrescar los -96- caualsa pesar dels sarrahins, e aqui uenra tot nostre estol, e aqui porem fer bon ardit a qual part nos uuylarn. E dixemlos que faessen uela ab lo uent de Proença, e ab aquel uent quey porien entrar. E faem uela, e dixem a la galea que dixes a les naus que faessen uela, que nos erem aquels que hauiem feyta uela, e quens seguissen tots al port de la Palomera, e faeren sempre tots uela can a nos la ueeren fer. E uejats la uirtut de Deu, cal es, que ab aquel uent que nos anauem a Maylorques no poguerem pendre a Polença aixi con era empres, e ço que cuydauem quens fos contrari nos aiuda, que aquels lenys que eren auols dorçes tornaren tots ab aquel uent a la Palomera on nos erem, que anch leny ni barcha no si perde nin fali negu. E entram lo primer diuenres de Setembre al port de la Palomera, e entro al dissapte a la nuyt haguem tots nostres lenys cobrats.

PAÏSOS CATALANS!

EL PAÍS DELS ESVORANCS (XVIII) O... LLENGUA I INDEPENDÈNCIA

Des de fa temps, anys diríem, (veieu article Bloc) que hi ha tot un corrent d’opinió que esmerça esforços a separar conceptes com llengua i identitat nacional, llengua i nacionalisme, llengua i independència. Els seus arguments –ben o mal intencionats- es basen en la realitat sociolingüística que vivim –o patim- els Països Catalans i en la idea que una cosa és la llengua que parles i una altra el sentiment que puguis tenir de pertinença a un país. Diuen que pots sentir-te plenament català malgrat que la teva llengua, única i exclusiva, sigui el castellà (i jo n’hi afegiria qualsevol altre: amazig, àrab, romanès...). Que pots desitjar molt més poder econòmic, polític i de tot tipus per al teu país i, fins i tot, arribar a desitjar la independència dels Països Catalans sense saber un borrall de català o bé sabent-ne, però sense fer-lo servir. La independència es pot desitjar, diuen, per motius estrictament socials, econòmics, de millora de la qualitat de vida... i pontifiquen: no cal la llengua per voler la independència.

El col·lectiu “Els altres andalusos” ha escrit aquest article en què, després de exposar tota mena d’arguments a favor de la llengua catalana acaben afegint-se a aquest corrent d’opinió que comentàvem i demanant que fem independentisme en castellà. (I per què no, ens preguntem, en amazig, en àrab o en gallec?).

Senzillament preocupant. Quan acabarem entenent que el fet de voler ser independents és perquè ho volem tot en un mateix pac: més llibertats col·lectives i individuals; més justícia social; més igualtat d’oportunitats; millor qualitat de vida... i també normalitat lingüística i cultural, normalitat nacional.

Si voldríem la independència sense la llengua? Doncs, netament i clara: no.

De la mateixa manera que tampoc la voldríem sense cap altre dels continguts indispensables que hauria de reunir el full de ruta cap a la independència.