Vagi per endavant l’escassa simpatia que sento pel Sr. Duran i Lleida. No és el perfil de polític que m’entusiasma, malgrat reconèixer la seva experiència, habilitat i intel·ligència.
Fet aquest preàmbul, haig de reconèixer que per fi algú de la nostra classe política “oficial” (per dir-ho d’alguna manera) s’ha atrevit a dir una part de la veritat, l’escabrosa veritat que s’amaga darrera la dependència política que pateix Catalunya de l’Estat espanyol. Una dependència que és igual a espoli fiscal, dèficit d’infraestructures, més impostos, pèrdua de competitivitat internacional o pèrdua de poder adquisitiu de les nostres classes mitjanes i populars.
Finalment, Duran i Lleida va trencar amb aquesta mena de correcció política, de discurs “políticament correcte” i es va atrevir a esmentar l’intocable, el recontraconsagrat Plan de Empleo Rural (PER), aquest subsidi etern i exclusiu que el govern de Felipe González va atorgar als temporers andalusos i extremenys. Un subsidi que segur que coneixen molt bé els nostres compatriotes nascuts o que tenen arrels familiars en aquelles contrades i que, a l’estiu, després de passar penúries en la seva localitat catalana, es desplacen a passar uns dies al seu poble i veuen la injustícia de la situació i la viuen en primera persona.
El PER és només una de tantes situacions injustes que ens toca patir a causa de la nostra dependència política de l’Estat espanyol. N’hi ha d’altres com la situació esperpèntica que representa haver de tancar quiròfans a Catalunya quan en altres territoris de l’Estat espanyol segueixen vivint d’una economia que té la seva principal font d’espoliació als Països Catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada