Vaig conèixer la Mai, la Toia, cap allà l’any 1978. Va ser en una d’aquelles reunions interminables que fèiem llavors a l’antiga Bicicleta. La Mai d’aquella època era tal com la defineix la lletra de “Fox per la Toia” ,la seva cançó, la que li van fer en Marcel i en Jaume Arnella i que llavors interpretava l’Orquestrina Galana.
He pensat que eres com un riu,
un torrent desbordant,
ple de força i encant
Ple de força i encant... Realment era un torrent desbocat, una noia imparable que es menjava el món. La seva força de caràcter, la seva manera de ser era tan contagiosa que encomanava el seu esperit de lluita i de treball a tots els que ens hi apropàvem. Alegre, feliç i riallera...
He vingut amb tu a ballar
per si el goig o un somrís
tu me’l pots encomanar
Vam compartir el goig i el seu somriure durant uns pocs anys de treball, reunions, actes, pintades...
La Mai era tot energia i encara em sembla veure-la tocant la gralla, vestida de blanc amb una faixa vermella a la cintura, en un cercavila... o amb una granota, que algun dia va ser blava, treballant en el muntatge d’una festa. La veig parlant en un acte dels Consells o presentant un llibre de poemes en la Setmana de Solidaritat amb els patriotes catalans.
També veig la imatge de la Mai de les reunions, de la Mai enganxant propaganda pels carrers del poble, de la Mai discutint a l’Ajuntament. Veig la Mai conversant, i explicant els seus pensaments, les seves idees, els seus projectes.
La Mai, una dona que encaixava a la perfecció amb aquella divisa que Maria Mercè Marçal ens va deixar en el seu Cau de llunes.
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Després, l’any 1981, va venir aquell maleït accident que ho va estroncar tot...
Ai, Montserrat! deia sovint la Mai, que a partir d’ara ja seria per sempre més la Maria Rosa.
La Maria Rosa era en moltes coses diferent a la Mai.... Duia viso i es pintava les ungles... (Mare de Déu!). Li agradaven uns vestits que la Mai no voldria ni veure. Li agradava dur els cabells d’una manera que la Mai, segur, no hauria portat.
En altres aspectes, però, hi continuaves veient la Mai.
Seguia, com sempre, des del primer dia que ens vam conèixer, dient-me Mafrany. Mantenia intacta la seva passió per la música i el ball; les ganes de cantar; el gust per la ceràmica i la pintura; l’alegria, aquell riure encomanadís; el caràcter alegre i feliç.
Mantenia encara aquella manera de ser juganera, enredona, amiga de la broma, d’indirectes picants quan convenia... També, en més d’una ocasió, ressorgia aquell caràcter tossut i discutidor. Aquell caràcter fort que tenia la Mai.
Fins i tot el seu compromís polític va ser substituït per una catalanitat visceral i per una gran passió pel Barça. I, per damunt de tot, crec que el seu amor per en Marcel no només es mantenia, sinó que augmentava cada dia que passava.
Era present en totes les festes i actes del poble... hi participava de manera activa cantant amb la Coloma o ballant el Ball de Nans amb el seu cap de diable rialler.
Ballar... cantar...
Em sembla que no he conegut una noia a qui agradés tant la música. Sempre estava a punt per fer la ballaruca o per entonar aquella cançó que coneixia. El Marcel m’explicava com fa tres dies, quan la van visitar els seus amics de La Coloma, encara va tenir esma per incorporar-se del llit i intentar cantar la sardana que tant li agradava: Oh, Torroella, vila vella, vila del meu cor, si sabessis com t'enyora qui està lluny de tu.
Prou que ho sé
que els moments tendres,
dolços i plens d’encant
duren poc, breus instants,
són com foc d’encenalls.
En tinc prou, simplement,
de ballar aquest fox amb tu,
el demés, francament,
no m‘importa en absolut
Penso que els que estimem la Maria Rosa podem sentir-nos contents per la vida que ha tingut. Ha estat una vida feliç. La seva vida ha estat plena de vivències, d’alegria, de felicitat, d’estimació i d’amor.
Els que l’hem coneguda podem considerar-nos afortunats per haver-hi pogut conviure durant tants anys.
Mai, Toia, Maria Rosa.... No et diem adéu per sempre, perquè continuaràs vivint en els nostres records. Continuaràs explicant-nos la darrera nota de la teva llibreta... et sentirem cantant amb La Coloma, et veurem ballant el Ball de Nans o passejant pel poble.
També, en un record més llunyà, et continuaré veient pintant amb un espray, en una paret d’Esplugues, la paraula Llibertat.
Nosaltres sempre t’estimarem.
Un comiat tan dolç com la toia més dolça que he conegut mai.
ResponEliminaSempre et portaré al meu cor i sempre t'estimaré.
Conxita