Presentació al Blog

Bon dia,

Com a les pel·lícules de boigs, em presentaré a la resta del manicomi. Em dic Josep i sóc del nucli d'Esplugues de la CAL. En Jaume m'ha demanat que col·labori en aquest blog amb la bella intenció de diversificar un pèl les opinions, ja que fins ara només hi contribuïen ell i en Dídac López, aquest de forma involuntària. Jo, amb molt bona voluntat, hi he accedit, tot i que no tinc ni idea sobre què escriure, ja que sóc molt poc actiu tant a la CAL com al món independentista en general. Farem un esforç, tanmateix.

A més de militant, sóc estudiant de Filologia Catalana, que és una altra forma de militar, ja que és una carrera amb molt poca demanda i menys sortides professionals —a banda de la de professor d'institut, una perspectiva no gaire atractiva per a mi. Sobre la situació d'aquests estudis potser un dia en parlaré, però ja podeu comptar que és horrible, més encara amb l'aplicació de Bolonya. A la UAB, que és on estudio, la meva llicenciatura, en esdevenir grau, ha adoptat el nom d'Estudis en Llengua i Literatura Catalanes, que és una forma com una altra de desprestigiar més encara la nostra titulació. Algun dia, potser, parlaré també de l'EEES i de com afecta les Humanitats —però abans hauré de fer-me'n una idea clara, perquè és ben embrollat.

Avui, per començar criticant, que és el que porto fent en tot aquest article, voldria dir alguna cosa sobre el terme blog, que el nostre benvolgut Jaume escriu amb —c de Catalunya, seguint una tendència de la qual jo sóc fervent detractor. Així, de pas, ja que aquest és el blog de la CAL, entitat que té com a principal objectiu lluitar per la defensa i la promoció de la llengua (i no tant per les dels Països Catalans, que tot i que una cosa va de bracet amb l'altra en principi s'haurien de poder deslligar), reflexionarem sobre la matèria que ens és més pròpia.

Jo ja porto un cert temps en això dels blogs i vaig viure el naixement de la polèmica sobre el nom de la cosa. És un tema un pèl antic i avorrit i potser molts ja sabeu de què va. Miraré de donar-ne una perspectiva filològica, que tampoc no serà gaire res de l'altre món.

Resulta que en català, com en moltes llengües del món, les consonants oclusives a final de mot són totes sordes. Això fa que cub (que tanmateix a Barcelona se sol dir cubu) i cup (que és un recipient de vi i les sigles d'un partit) es pronunciïn igual. Aquest procés fonològic neutralitza sempre b/p, d/t i g/c en posició final. Per aquesta mateixa raó, blog i bloc es pronuncien igual en català, no així en anglès ni en castellà, que no les ensordeixen.

El mot blog ve de l'anglès weblog i vol dir una cosa així com «quadern de bitàcola a internet» o «diari interactiu personal» (DIP). L'acrònim dip es va intentar promoure als inicis dels temps per part del Termcat, però no va fer fortuna. El de bitàcola tampoc no va acabar de fer forrolla (malgrat intents més o menys reeixits). Al final s'ha acabat imposant blog, però amb la polèmica de la grafia. Com s'havia d'escriure, això?

Els defensors de la forma bloc (entre els quals el Termcat, errant-la novament) branden com a millors arguments que és una forma més catalana (és única al món!), que afegeix al significat les connotacions tradicionals del bloc de tota la vida (quadern de paper per escriure) i que s'adequa més bé a la pronúncia real. Aquests tres arguments són, com veiem, molt febles. Pel que fa al darrer, ja hem vist com és fal·laç: hi ha milers de mots en català que s'escriuen amb una consonant oclusiva sonora malgrat que la realització fonètica sigui sorda.

Pel que fa al segon argument, penseu que bloc és un mot ja amb molts significats com per a sobre afegir-ne un altre. Val a dir que en les derivacions que es fan de bloc apareixen estranyeses com blocaire, blocosfera i bloquejar, per formes tan naturals com blogaire o bloguer i bloguejar.

Ara podem esmentar el profeta Pompeu Fabra, que tocat d'inspiració divina defensava que, en l'adaptació de mots forans, en cas de ser impossible o molt difícil l'ús d'un mot propi (com seria en aquest cas dip o bitàcola, que han estat escombrats per blog) s'intentés respectar l'ortografia original sempre que no es violés la pronúncia catalana. És a dir, a sport convenia esport, a hands, mans, a corner, còrner, a football futbol, etcètera.

Quan van adaptar els mots tècnics i científics, van rebutjar llavial per labial, per exemple. Això és perquè es buscava que aquesta mena de paraules gaudissin de la major comprensió interlingüística i que respectessin la seva etimologia. Seria absurd que el que en tots els idiomes és labial en català fos altrament. En aquest sentit, la grafia blog compleix aquests dos requisits fabrians: en primer lloc, respecta l'ortografia original anglesa i és perfectament pronunciable en català; en segon lloc, és la forma més estesa internacionalment.

Crec haver demostrat que els tres arguments principals que sostenen la forma bloc són del tot insuficients i fins i tot contraproduents: s'aparten d'una grafia universal, afegeixen significats a un mot amb molts altres significats i no respecten l'etimologia. Al meu parer, si certa gent ha triat la forma amb —c ha estat únicament per diferenciar-se del castellà. Això és, també al meu parer, un signe rutilant i enlluernador de provincialisme. Sisplau, deixeu de mirar algun dia a Madrid, mireu al nord i veureu que tothom escriu blog.

Finalment, voldria recordar l'article d'Albert Pla i Nualart sobre aquest tema a l'Avui del 10 d'octubre. Com he dit, jo sóc un simple estudiant de Filologia, i a sobre de l'itinerari de literatura; no puc competir amb el corrector d'un diari com és l'Avui, diari del qual podríem parlar un altre dia, també. Pla creu que són legítimes totes dues opcions, tot i que opta per blog en part per les mateixes raons que jo, que va prendre del blog d'en Gabriel Bibiloni, també lingüista reconegut. Jo acabo de llegir l'article de Bibiloni a Llengua Nacional i he vist que coincidim en gairebé tot, però ell ho expressa molt millor, o sigui que val més que seguiu l'enllaç. Ara bé, i tornant al text de Pla i Nualart, jo no crec que sigui legítima l'opció amb —c pels arguments que he desgranat amb més pena que glòria per aquí. Si bé és cert que l'ortografia és cosa de convencions, la convenció ja està fixada i és la que és. La forma bloc no s'aguanta per enlloc.

I, tanmateix, encara voldria afegir-hi una altra cosa. Si heu seguit l'enllaç que anava al meu blog, haureu vist que està escrit bloch (pronunciat blok). Aquesta grafia jo la defenso com a segona opció, si blog no acaba de fer el pes. La raó principal és que, com tothom sap, en el català escrit aF (abans de Fabra), el so [k] final, vingués d'una velar sorda o sonora, s'escrivia —ch, de forma tota elegant i genuïna. La supressió de l'hach, com a llast inútil, va suposar el trencament de segles i segles de tradició escrita. Encara hi ha moltíssims cognoms que la conserven, vestigis d'un passat gloriós. Jo, com a homenatge a aquells temps, que van ser immillorables durant una època i força grisos durant una altra, mantinc que la forma d'escriure blog hauria de ser bloch. Però dubto molt que tingui gaires seguidors, malauradament.

I ara, si heu arribat fins aquí, espero haver il·lustrat la futilitat dels meus estudis i que rumieu si veritablement cal defensar la llengua. I prometo ser més breu en el futur.