Gràcies a la col•laboració que mantinc amb ETV Llobregat, vaig tenir l’oportunitat de presentar les semifinals i final comarcal del concurs Pica Lletres, un espai que combina diversió, entreteniment i joc amb llengua i cultura catalana.
Hi participaven tres escoles, amb alumnes de 3r d’ESO: dues de Sant Esteve de Ses Rovires; una de Sant Boi de Llobregat i una de Collbató. Podríem dir que el nivell de coneixement ortogràfic de les paraules en català per part dels alumnes participants era més que bo. Ja minvava, però, el seu coneixement de lectures, títols i escriptors que quedaria en un suficient o en un necessita millorar.
Vaig tenir ocasió, però,
d’escoltar l’alumnat de les tres escoles (una cinquantena per escola de nois i noies de 15 anys) mentre parlaven entre ells. M’atreviria a dir que tots i totes, amb alguna més que comptada excepció feia servir el castellà com a llengua d’intercomunicació. Fins i tot algun d’ells s’adreçava als mestres en castellà... si bé aquests li responien en català. Uns dos-cents joves que, malgrat haver fet tota l’escolarització en català, usaven com a llengua de comunicació entre ells únicament el castellà.
La llengua es troba en una situació molt difícil i no puc estar més d’acord amb en Jordi Solé quan diu que: "ni la societat civil ni l’escola tota sola ja no poden anar més enllà." És així de clar i de senzill: hem arribat al sostre i, malgrat els nostres esforços, amb el que tenim ara serà difícil, per no dir impossible, que puguem tirar endavant la normalització –la veritable normalització- lingüística.
Solé acaba el seu article dient: "Si estem d’acord en què l’escola catalana ha de jugar un paper clarament positiu en el procés cap a la normalitat de l’ús del català, la gent del món de l’ensenyament necessitem les estructures d’un Estat propi per repensar l’educació, l’escola catalana i per posar les eines mínimes per promoure sense limitacions l’única llengua que només és pròpia dels Països Catalans. La llengua que no és la pròpia de cap altre indret del planeta. És la nostra responsabilitat i tenim dret a decidir."
La llengua –també- necessita les estructures d’un Estat propi...
El coneixement ortogràfic dels 200 alumnes és mèrit d’en Pompeu Fabra. El sistema ortogràfic de Fabra és una obra mestra, amb ben pocs altres exemples autènticament científics en tota la Romània. El desconeixement literari és un mal crònic: cultivem poc els clàssics, difonem tard i malament la literatura juvenil actual, etc. Els pares tenen una mica de culpa. Si a més de fer-los menjar bledes, des dels sis anys, els fessin llegir llibres (qualsevol llibre, el que vulguin, amb alguna recomanació, és clar, al començament), una altra cosa tindríem. Però, és clar, el que és ara ni llibres, ni bledes, i així va el colesterol de les generacions futures. D’altra banda, quant al fet que la llengua d’intercomunicació normal del jovent sigui l’espanyol a l’estat espanyol, i el francès a l’estat francès, cal recordar aquella anècdota, que explicava no sé si l’Artur Valls, de dos germans portuguesos en classe de català, en l’Escola Andorrana, parlant entre ells en castellà. És a dir, hem tocat fons. Dels 200 joves baixllobregatins que esmentes, però, quants n’hi ha que tinguin el català com a llengua primera (o familiar)? Un 20%? Un 10%? Tant se val. Perquè això ja explica una part de la cosa. Però no tota la cosa, perquè això implicaria que 20 o 40 alumnes haurien de ser l’excepció. I no ho són. Com tampoc no ho són els potser 10 o 30 alumnes que tenen una tercera llengua com a llengua primera. El que passa és que aquests joves no han estat escolaritzats únicament en català. També han rebut des de l’escola, des de casa, des dels mass media, des del carrer, des de la gent gran, etc., etc., etc., una profunda educació i endoctrinament sociolingüístic, tant més efectiu com més implícitament es perpetra. Cap d’aquestes normes no ha estat impugnada (o, merament, posada en qüestió) de forma seriosa al llarg de la seva formació. Les lleis no escrites sobre comportament lingüístic són fortament arrelades. Així doncs, per als nens catalanolingües, parlar en català en presència de persones no-catalanes, és un signe de mala educació (i és des d’aquesta rebel•lia, però, que alguns –pocs– el parlen en aquestes circumstàncies). I per als nens no-catalanolingües, parlar català, fora dels entorns obligats (la classe de català i poca cosa més), és una traïció a les pròpies arrels, gairebé equiparable a matar el pare, la mare i la iaia mentre dormen. Amb aquestes dues potes, amb la llengua catalana connotada com a llengua regional, llengua de grup, llengua ètnica, llengua folclòrica, llengua històrica, patrimoni entranyable, anem de pet a una situació ben clara, transparent. Un estat català viable és, sens dubte, una condició sine qua non per revertir el procés, però dubto molt que sigui una condició cum qua si. La temptació, és clar, és acceptar l’actual ecologia lingüística. Però tard o d’hora, en l’àmbit de l’ensenyament, tota l’actual normativa caurà en desús, si és que no hi ha caigut ja. També hi ha la possibilitat d’atrinxerar-nos davant d’aquesta eventualitat. Conec més d’una parella independentista que tot just comença a pujar criatures que n’és força partidària d’anar a les trinxeres, i deixar-se d’orgues. Se’m fa extraordinàriament difícil convèncer-les del contrari. I, malgrat tot, la truita es pot girar. El comportament que (ens) hauríem d’inculcar no és cap exotisme. Ben al contrari. Tenim l’exemple al costat de casa, literalment, i potser fins i tot en la nostra històrica biogràfica o genealògica. Es tracta de fer sociolingüísticament com si el català fos una llengua i no un patuès. Com fan els nostres veïns amb l’espanyol o el francès, hagin nascut a Timisoara o a la província de Hubei. És una tasca hercúlia, certament. Però per això mateix engrescadora com poques. Si només ens proposessim les coses fàcils, com d’ensopida seria la vida.
ResponElimina