“Cuando mi hermanita María Sol iba a la escuela, le hablaban en catalán, lloraba y no le gustaba”.
Així es va expressar en una entrevista recent el gran jugador del Barça Leo Messi.
Un bon argument per afegir a la llarga llista que es dediquen a col·leccionar els enemics de la llengua catalana, els que voldrien que el català desaparegués del mapa de les llengües útils, necessàries i amb prestigi.
Davant d'aquestes declaracions em pregunto:
¿És possible que molts castellanoparlants tinguin alguna peculiaritat cerebral que faci que el català els provoqui, com si d’un medicament antigripal es tractés, un seguit de contraindicacions que alhora desencadenin múltiples efectes secundaris?
¿Potser aquesta profusió de consonants sonores, de vocals obertes i tancades, de sons palatals com la NY o la LL en posició final, no només siguin impossibles d’assimilar per l’ intel·lecte castellanoparlant, sinó que fins i tot poden provar rebuig (“no le gustaba”) i reaccions defensives de l’organisme (“lloraba”)?
Es que el catalán... es muy difícil...!
Home, ara t'has passat, hi ha una pila de castellanoparlants que, a més d'haver assimilat perfectament els sons palatals finals, parlen bé en català.
ResponEliminaSalut!
Santa... Evidentment el missatge era en to irònic... per la nostra sort i sobretot per la de la llengua hi ha gent de tot arreu que ha fet seu el català i que el parla força correctament.
ResponEliminaAra bé, al seu costat hi ha tot un seguit de gent (majoritàriament castellanoparlants) que semblen tenir un problema genètic amb el català, cosa que no tenen amb altres llengües.