EL BARÇA: EINA FONAMENTAL DE CATALANITAT (1)

No escriuré sobre del Barça des del seu vessant estrictament esportiu, sinó que m’agradaria reflexionar sobre el Barça com a fenomen de masses i, per tant, com a element simbòlic, com a punt de referència i com a plataforma de difusió d’idees i de valors.

Quan el Barça guanya, una mena d’histèria col·lectiva sembla apoderar-se de la col·lectivitat. Una explosió d’alegria envaeix les llars i milions de persones embogeixen per l’èxit esportiu d’un equip de futbol. Agradi o no agradi, aquest triomf als terrenys de joc esdevé una catarsi col·lectiva que ultrapassa l’àmbit merament esportiu.

Tothom ocupa posicions. Els polítics s’apressen a ocupar espais a la llotja, a declarar el seu amor etern pels colors blaugrana i a procurar ocupar un espai privilegiat que els permeti aparèixer a les fotografies i a les televisions.

És, doncs, d’una importància fonamental exercir el control d’aquest fenomen social de masses que és el Futbol Club Barcelona. Els més vells recordem com el franquisme va controlar fins que va poder les diferents directives blaugrana. Després, ja en èpoques més democràtiques, també podem tenir presents les etapes en què, Núñez primer i, més tard Gaspar, van controlar el club. Èpoques, de les quals podem destacar aspectes econòmics i alguns èxits esportius, però tots estaríem d’acord que van ser uns anys profundament tristos per a la catalanitat del club i pel seu arrelament social i nacional.

Tot això va canviar amb l’arribada de Joan Laporta i les seves juntes directives. La catalanitat del club va tornar a ser un element clau i molt important en els esquemes que imposaria el nou president i la seva directiva.

Catalanitat clara, sense complexos de cap mena. Catalanitat a casa, però també a fora. El Barça, amb en Laporta, dèiem en un article de fa gairebé un any, “ha tornat al camí de la catalanitat compromesa: Correllengua, Seleccions catalanes, Països Catalans, bandera i himne nacional, llengua (només cal recordar l'actitud davant d'Air Berlin), projecció internacional...”

El catalanisme del club portes enfora ha estat decisiu perquè, entre altres coses, el català fos llengua oficial en la darrera final de la Champions. El catalanisme del club, representat en aquest cas pel seu entrenador, ha estat el que ens ha permès sentir l’ús habitual del català, en una mostra de profunda normalitat, en les diferents rodes de premsa arreu de l’Estat.

El catalanisme del club és el que ens ha permès veure comportaments reivindicatius massius com el de la final de copa a València.

El catalanisme del club és el que ens ha permès veure a l’Olímpic de Roma la més gran quantitat de banderes estelades que mai havíem vist juntes en una final internacional. És el que ens ha permès veure quantitat de pancartes explicant al món que Catalunya no és Espanya. És el que ha permès veure l'estelada en mans d’algun jugador i també a la rua celebrada ahir pels carrers de Barcelona.

El catalanisme del club és el que ha promogut que fins i tot jugadors vinguts de fora s’hagin dirigit en català al públic del Camp Nou.

Un catalanisme que, a més, es projecta més enllà de les fronteres estatals.