Sabeu que vol dir “sembla la cançó de l’enfadós?” Doncs, algun cosa que no s’acaba mai i que, a més, fa enfadar.
I la de “sembla el mercat de Calaf”? Doncs és una expressió que es fa servir per reflectir el desordre, la desorganització i el desacord.
Dues frases fetes ben apropiades per descriure les “converses” sobre el finançament català.
Aviat es compliran tres anys que el Parlament de Catalunya va aprovar el projecte d’Estatut d’Autonomia. També deu fer uns tres anys que el Sr. Zapatero va pronunciar la seva famosa frase: “Apoyaré el proyecto...” i el proper mes de juny també farà tres anys de l’aprovació en referèndum del projecte prèviament escapçat a Madrid.
Tres anys i el més calent és a l’aigüera.
L’Estatut penja d’un fil que en qualsevol moment pot ser tallat pel Tribunal Constitucional. Un òrgan judicial mogut per interessos polítics que demora la resolució definitiva sobre els principals punts estatutaris.
El govern de Madrid ha incomplert un darrere l’altre els punts sobre finançament recollits per l’Estatut. ¿Com es pot incomplir una llei en vigor votada al parlament espanyol i aprovada pel poble català en referèndum?
Ara, des de Madrid, es despengen amb una proposta que sembla ja definitiva: 1.400 milions. “No hay más recursos” ens diuen. Tot plegat queda molt lluny dels 3.000 milions que necessita, imprescindiblement, la Generalitat.
I mentrestant les enquestes ens diuen que la gent no té com a prioritat el finançament... Si us plau... ¿D’on es pensen aquestes persones que han de soritr els diners per pagar l’escola pública, la universitat, la sanitat, les prestacions socials, les millores en infraestructures...? Si no hi ha diners, a la Generalitat li caldrà endeutar-se més encara i el país continuarà en aquest procés de davallada general en què es troba immers.
És evident que ens estan aixecant la camisa, que som cornuts i ens ha tocat pagar el beure i que de tot plegat en sortirem, una vegada més, amb el cul escaldat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada