El mes d'agost ha arribat al seu darrer dia, i amb ell pràcticament tanquem el parèntesi del període estival de vacances.
El calendari del mes dedicat al primer emperador romà, ens deixa amb el conte de mai acabar del finançament, que continua ocupant el temps dels polítics. Mentre, l'Estat espanyol ens ofereix dues possibilitats, una d'oberta i clara, i l'altra de més amagada i pèrfida. Primera possibilitat: accepteu la proposta de mínims que us oferim... Segona possibilitat, si no l'accepteu, ens esperarem a la sentència del Tribunal Constitucional que, entre altres coses, segur, segur, segur... que es carregarà el principi de negociació econòmica bilateral.
Sorpresa a Palagrugell! L'única regidora del Partit Popular a l'ajuntament de la ciutat ha votat a favor que l'estelada onegi a la façana de la Casa de la Vila durant els propers 10 i 11 de setembre. Qui va votar en contra? La majoria de regidors del PSC... Ja sabem que és una anècdota, però... ¿És possible que fins i tots els membres del Partit Popular li passin la mà per la cara a la gent del PSC? ¿Fins aquí arriba l'espanyolisme del socialistes catalans?
En el post "El cel quadribarrat" ja vam comentar el cas del pres Amadeu Casellas. Avui, ja fa setanta-dos dies que Casellas va iniciar la seva vaga de fam per exigir la concessió del tercer grau penitenciari. Des de l'Hospital Penitenciari de Terrassa, on és ingressat a causa del seu delicat estat de salut, el pres anarquista ha escrit una carta on explica els motius que l'han conduït a la seva protesta: "La meva denúncia i protesta és per als qui, com jo, són pobres, obrers, o gent que, simplement, venim de llocs marginats. Ni nosaltres, ni les nostres famílies, no podem comprar la llibertat, i hem de lluitar amb els pocs mitjans de què disposem; ben contràriament als Julián Muñoz, Javier de la Rosa, els Alberto, Mariano Rubio, els del cas Filesa, Mariano Conde, Barrionuevo, Conde, Rafael Vera, Puigneró...i un llarg etcètera. En el meu cas, com en el de tants altres companys, he acomplert el màxim de presó establert pel codi penal vigent: 20 anys, o 30 amb el codi antic."
Carme Junyent, la coneguda lingüista de la Universitat de Barcelona i presidenta del Grup d'Estudi de les Llengües amenaçades (GELA), ha incidit de nou en els perills, gairebé imminents, en què es troba la llengua catalana. Ho ha fet ja altres vegades per referir-se a les diverses situacions sociolingüístiques que es viuen i es pateixen en els diferents territoris dcls Països Catalans. Aquesta vegada, però, s'ha referit a Andorra, un país que té com a única llengua oficial el català.
Malgrat aquesta oficialitat, la situació de la llengua al Principat andorrà és d'una precarietat molt gran. El català es troba immers en un procés de regressió lingüística que fa que la professora Junyent afirmi "que està a les portes d'esdevenir una llengua en perill d'extinció." El fet andorrà és una demostració clara que ni les lleis, ni fins i tot l'oficialitat única són garanties perquè una llengua com el català pugui desenvolupar-se normalment. A Andorra, l'ús social del català ha tingut una davallada impressionant que ha fet que es passés del 50% de fa deu anys al 29% actual.
Per garantir la pervivència del català com a llengua d'ús, com a llengua comuna, com a llengua nacional, és evident que necessitem de les lleis i que necessitem de la protecció dels que ens governen. Però, per damunt de tot, i el cas andorrà n'és un bon exemple, és imprescindible que guanyem el carrer lingüísticament, que guanyem nous àmbits d'ús per al català, que fem de la llengua catalana la llengua d'interacció habitual als Països Catalans.
I això no ens ho donaran les lleis ni els governants. Això depèn exclusivament de la nostra consciència i actitud lingüístiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada