Llegeixo un article de Salvador Cot a l’AVUI sobre el tema de moda d’aquesta setmana: la victòria de la “roja” a l’Eurocopa i les conseqüències que se n’han derivat en forma d’exultants i aclaparadores manifestacions del patriotisme “espanyolero” més abrandat.
L’articulista es fa ressò del sentiment de decepció que ha fet forat en part del catalanisme de casa nostra. “Això s’acaba”, diuen. El problema, però, no radica en el fet que determinada gent fes ostentació del seu “amor” als colors patris; fet i comptat són “els de sempre”, els mateixos que ens eixorden quan el Real Madrid guanya algun partidet o algun títol. El problema, segons Cot, l’hem de buscar en fets com que “L’endemà de la final, un diari de Madrid destacava la fotografia d’uns aficionats celebrant la victòria a Barcelona. Els protagonistes tenien trets magribins. Aquesta és la novetat. I si això s’acaba, serà per aquí, per manca d’atractiu del projecte català. No pas pels petards dels de sempre.”
Trobo que el comentarista l’encerta de ple. La manca d’un projecte català, un projecte social i nacional, suficientment atractiu i engrescador és el principal entrebanc que obstaculitza el necessari creixement de la massa de gent disposada a fer de Catalunya i dels Països Catalans un país nacionalment lliure i socialment just. Una massa que ha de créixer en dos sentits. D’una banda, pel cantó dels que acostumem a anomenar “catalans”; és a dir, aquella gent que, nascuda aquí o no, ha fet d’aquest país el seu país, amb tot el que això comporta. D’altra banda, però, ha de créixer pel cantó dels nouvinguts, molts dels quals van celebrar la victòria de la selecció espanyola com si fos la del seu país perquè s’identifiquen més amb Espanya i amb el seu projecte nacional que, mal que ens pesi a nosaltres, potser sí que els resulta atractiu.
Fa molts anys durant els 50 i 60 del segle passat, i per raons històriques i socials molt diferents a les actuals, vam perdre l’ocasió o, millor dit, no vam tenir ni la més mínima oportunitat, d’integrar molts dels nouvinguts de l’època a un projecte nacional català. Alguns d’ells o potser alguns dels seus fills sí que han passat a engruixir aquesta massa social catalana de què parlàvem, i això cal dir-ho alt i clar, però molts altres continuen –i també els seus fills i néts- pertanyent al projecte nacional espanyol i, potser, cada vegada amb més entusiasme.
El país, i amb ell la llengua, la cultura i una manera de viure i entendre el món, se’ns està escapant de les mans. No és pessimisme ni catastrofisme, entre altres coses perquè encara som a temps d’aturar-ho. Per aconseguir-ho, però, no valen ja mitges tintes ni actituds passives o condescendents. Cal posar el fil a l’agulla i treballar, cadascú des de les seves possibilitats, des del seu lloc, des del seu espai individual i col·lectiu, en la consolidació d’un projecte nacional català atractiu i engrescador.
L’articulista es fa ressò del sentiment de decepció que ha fet forat en part del catalanisme de casa nostra. “Això s’acaba”, diuen. El problema, però, no radica en el fet que determinada gent fes ostentació del seu “amor” als colors patris; fet i comptat són “els de sempre”, els mateixos que ens eixorden quan el Real Madrid guanya algun partidet o algun títol. El problema, segons Cot, l’hem de buscar en fets com que “L’endemà de la final, un diari de Madrid destacava la fotografia d’uns aficionats celebrant la victòria a Barcelona. Els protagonistes tenien trets magribins. Aquesta és la novetat. I si això s’acaba, serà per aquí, per manca d’atractiu del projecte català. No pas pels petards dels de sempre.”
Trobo que el comentarista l’encerta de ple. La manca d’un projecte català, un projecte social i nacional, suficientment atractiu i engrescador és el principal entrebanc que obstaculitza el necessari creixement de la massa de gent disposada a fer de Catalunya i dels Països Catalans un país nacionalment lliure i socialment just. Una massa que ha de créixer en dos sentits. D’una banda, pel cantó dels que acostumem a anomenar “catalans”; és a dir, aquella gent que, nascuda aquí o no, ha fet d’aquest país el seu país, amb tot el que això comporta. D’altra banda, però, ha de créixer pel cantó dels nouvinguts, molts dels quals van celebrar la victòria de la selecció espanyola com si fos la del seu país perquè s’identifiquen més amb Espanya i amb el seu projecte nacional que, mal que ens pesi a nosaltres, potser sí que els resulta atractiu.
Fa molts anys durant els 50 i 60 del segle passat, i per raons històriques i socials molt diferents a les actuals, vam perdre l’ocasió o, millor dit, no vam tenir ni la més mínima oportunitat, d’integrar molts dels nouvinguts de l’època a un projecte nacional català. Alguns d’ells o potser alguns dels seus fills sí que han passat a engruixir aquesta massa social catalana de què parlàvem, i això cal dir-ho alt i clar, però molts altres continuen –i també els seus fills i néts- pertanyent al projecte nacional espanyol i, potser, cada vegada amb més entusiasme.El país, i amb ell la llengua, la cultura i una manera de viure i entendre el món, se’ns està escapant de les mans. No és pessimisme ni catastrofisme, entre altres coses perquè encara som a temps d’aturar-ho. Per aconseguir-ho, però, no valen ja mitges tintes ni actituds passives o condescendents. Cal posar el fil a l’agulla i treballar, cadascú des de les seves possibilitats, des del seu lloc, des del seu espai individual i col·lectiu, en la consolidació d’un projecte nacional català atractiu i engrescador.
Les actituds passives; els posicionaments ambigus o ambivalents ja no li valen a ningú per amagar o dissimular la seva actuació. Avui, o formes part, ja sigui per activa o per passiva, d’un projecte nacional espanyol, o et decideixes a formar part i a engruixir les masses d’un projecte nacional genuïnament català.
“Això s’acaba”. Jo i tu... nosaltres i vosaltres... decidim.
“Això s’acaba”. Jo i tu... nosaltres i vosaltres... decidim.
"Això s'ha acabat". Es podria discutir. Però en tot cas si s'acaba és perquè hi ha hagut un genocidi programat. I, molt em penso, que les nacions dominants europees com l'espanyola o la francesa hauran de fer la mateixa reflexió d'aquí dues o tres generacions. Potser llavors Catalunya ja no s'existirà, però el que quedi d'Espanya o de França serà dubtosament espanyol o francès.
ResponEliminaTot plegat em recorda al poema irònic de Bertold Brecht després de l'aixecament popular contra el govern comunista a l'Alemanya Oriental de 1952. Els pobles d'Europa havien perdut la confiança del seus governs, amb la qual cosa als governs no els havia quedat més remei que dissoldre els pobles existents i convocar-ne uns altres.