Hem manllevat de la revista satírica digital, El Web negre, aquesta contundent imatge relativa a l'1 de maig...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
ANC
Entrades populars
-
Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat (Pere March) Animal de records, lent i trist animal, ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols rec... -
Avui celebrem una fita històrica: La Vanguardia, després de 130 anys de la seva fundació, apareix en la llengua del país on va néixer. Cal ... -
Pel seu interès, us reprodueixo la crònica que ha escrit en Dídac López sobre l'espectacle Canto la lluita: Organitzada per la CAL d&...
Lectura recomanada per avui: 'Le droit à la paresse', de Paul Lafargue (1880).
ResponEliminaO com deia el comunista heterodox Paul Mattick el 1969:
Un mètode de tractar l’augment de productivitat que produeix la tecnologia automàtica i cibernètica seria retallar el nombre d’hores de treball i proveir la gent de més temps de lleure. Gairebé uniformement, però, aquest mètode es qüestiona o refusa totalment, no perquè contradigui el mecanisme capitalista, sinó perquè la societat “no ha desenvolupat un lleure enriquidor”. L’avorriment es considera un problema molt seriós i fins i tot perillós perquè “resta encara cert que l’home feliç és molt sovint qui no té prou temps per preocupar-se de si ho és o no”. Tota mena de crims i delinqüències s’atribueixen a l’augment del lleure, que, doncs, cal que “organitzin” les autoritats competents abans de poder concedir-lo. Aquesta xerrameca ximple i insincera es pot menystindre de seguida. La classe ociosa sempre ha trobar el lleure de les classes inferiors perjudicial i perillós pel propi lleure. Si mirem les meravelles de la primera revolució industrial, Delacroix reflexionava sobre “la pobra gent desheretada, que no trobarà felicitat en la desaparició del treball. Mireu aquests desqueferats condemnats a arrossegar la càrrega dels dies i sense saber què fer-ne del temps lliure, que les màquines encara allarguen més. Amb tot, lleure és precisament el que la majoria de gent necessita més, i allò menys té – un lleure sense misèria, s’entén; ja que el lleure dels famolencs no és descans, sinó una activitat incansable destinada a servar la vida. Sense més lleure no hi haurà millora de la condició humana.