Héctor López Bofill publica un article molt interessant al diari AVUI que titula "L'escletxa i la llum". El professor de dret de l'UPF reflexiona sobre la darrera proposta autodeterminista d'ERC, via Xavier Vendrell, i augura futurs pactes nacionals que ens han de conduir a emprendre aquesta anomenada eufemísticament "via sobiranista" i que ami m'agrada més dir-ne independència.
Malgrat no estar d'acord amb la seva visió sobre la proposta d'Esquerra (continuo pensant que és una proposta moguda per diversos motius: l'efecte Regarupament, la proximitat de les municipals, les tàctiques per aïllar CiU... i, a més, feta de la pitjor manera i moment possibles) la seva anàlisi posterior és lúcida i d'una lògica abassegadora. Destacaria l'auguri que fa sobre l'imminent fracàs del "patriotisme social", el fracàs de prioritzar les polítiques socials per damunt dels factors d'identitat. Diu l'articulista: aquest camí, que gaudeix d'una alta reputació moral, acabarà en una via morta perquè per fer polítiques socials requereixes el poder que proporciona la reivindicació nacional. No es pot crear l'espai d'igualtat i cohesió si no et deixen tenir les eines per fer-ho, a saber, les competències i els recursos financers que o bé van estar amputats en el procés estatutari, o bé han caigut en la paràlisi com a conseqüència de la inoperància de la norma institucional bàsica.
Els pactes nacionals per enfilar aquest camí vers la independència hauran de ser amplis, pel que fa a l'espectre polític, majoritaris, àmpliament majoritaris, pel que fa a la suma d'escons i que comptin amb el suport incondicional de la majoria, també, de la societat civil. L'objectiu no és, doncs, ni fàcil, ni senzill, ni molt menys ràpid.
Hèctor Bofill és un "optimista" convençut. Potser l'erra en confiar massa en les perspectives d'un "front patriòtic". Perquè allò que divideix ERC i CiU és fonamentalment la integració, respectivament, a l'esquerra espanyola i a la dreta espanyola. En canvi, si té raó en l'esgotament de l'arsenal ideològic que en els darrers 25 anys s'ha det servir contra el catalanisme popular i independentista. L'ús durant tants anys d'arguments repetits (la "cohesió social" front la construcció nacional, les "polítiques socio-econòmiques" front les identitàries, etc.) fa que es gastin. Els catalanistes més conscients ja ni s'hi capfiquen a discutir-los, i les masses catalanes comencen a veure ja molt clar (potser massa i tot) allò de "de fora vingueren que de casa ens tregueren" i "cornuts i pagar el beure". On sí que no coincideixo gens amb Bofill és amb la idea que la "recatalanització" no rebrà una resposta popular dels sectors espanyols. La "recatalanització" política i social implicarà necessària l'auge de grups unionistes com Ciudadanos, la radicalització espanyolista del PSOE i d'Iniciativa, i la consegüent confrontació. Això sí que serà ineludible, fins i tot si nosaltres renunciessim a tot, ells practicarien l'assalt final igualment.
ResponElimina