VIURE I MORIR
La mort hi és present i hi planeja, de manera constant, damunt el conte. El cant de la vellesa es troba impregnat amb el sentit del mot mort i, també, de la lluita sostinguda contra ell. També hi és present en el cant de la joventut, no en el sentit de la mort física, sinó en el sentit de la mort del desig, de la passió, de la fi d’un somni que no esdevé realitat. Expressions com: la ranera de la mort; totes morien a la matinada, traslladades per morir-hi; unes morien de pressa; els agonitzants; no passaria de la matinada; els costa de morir; els qui oloren la mort…. Senyals identificatius d’un final que s’apropa, comparteixen línees amb: sabia que estava viva; no penso dinyar-la; encara no m'he mort; li fa pena que encara no sigui al canyet; no em vull morir…. Que expressen la lluita que manté l’ésser humà contra el seu destí final.
Encara hi apareixen més expressions referides, si bé en sentit metafòric, a la mort. Sobretot aquelles que fan referència al paravent, el lloc final d’on ningú surt amb vida. L’expressió paravent la podem trobar 15 vegades en el text. D’aquestes 15, la més significativa és la forma darrere el paravent (el lloc de la mort) que apareix 11 vegades.
Movent-nos encara en aquest camp semàntic de la mort i la vida, mereix la pena destacar la forma –poètica -en què l’autora fa que la protagonista del relat expressi les ganes de viure, el desig de sentir-se viva: sentir-se les parpelles damunt els ulls; obrir-los poc a poc, comprovar que tot seguia al seu lloc; notar les parpelles que fregaven amb suavitat els ulls…..
Interessant, també, l’estreta relació que mantenen en tots dos cants, en les dues veus del conte, les paraules família, papers, llit. Aquests mots posats en boca del metge, de la infermera o del capellà signifiquen i auguren el final, la mort física. Posades en boca del pare signifiquen també l’avançada d’una mort, la de la passió i el desig, la de la relació fugaç, però intensa que perdurarà sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada