L’ÉSSER HUMÀ
L’escriptora empra 96 mots que s’inseririen en el camp semàntic referit al cos humà. Efectivament, des de la paraula cap a la paraula peus van apareixent substantius que es refereixen a diverses parts de l’ésser humà. Cara, rostre, ulls, còrnia, parpelles, boca, orella, narius, clatell, cap, cervell….. N’hi ha que sorgeixen només una sola vegada, però d’altres són usats constantment i amb insistència. Així, el mot mà o el seu plural, mans, apareix 17 vegades en el relat. La paraula ull-ulls la trobarem 12 vegades i encara una vegada més en un sentit figurat referit a un espai de cel blau. Cos-cossos hi surt 10 vegades; esquena 8 i parpelles i cor 5.
La proliferació de mots relacionats amb el cos humà pren un sentit força important si ens fixem en el tema central del conte. Una dona està agonitzant en un llit de l’hospital. Un cos, un ésser humà que està arribant al final del seu cicle vital. Un cos humà que té por, que pateix i espera el moment decisiu i definitiu. Mentre, però, en un acte final de rebel•lia i d’enfrontament a la mort, retorna, a través del record, a una altra època i a un altre moment decisiu. El record d’una melodia perduda en el temps li fa reviure el despertar de la passió, el despertar del desig, en un cos jove, ple de vida. Dues veus. Dues melodies. Dos cants. El de l’inici i el del final. El de la vida i el de la mort. Ambdós centrats en el cos i la ment d’una dona i la seva existència.
COS I VIDA
Inspiració…. Respiració… La vida en un ésser humà. La vida d’un cos humà. L’escriptora ens marca el ritme de la vida i el ritme de la mort i ho fa a través dels mots amb què complementa els substantius o verbs que indiquen l’acció de respirar oxigen per continuar vivint. Fins a 16 vegades l’autora es refereix a aquesta funció vital dels éssers vius. Així, el procés lent de la mort, el procés irreversible d’un cos que es va extingint ens el descriu com: respiració feixuga, sorda; respiració ronca; inspiracions cada vegada més distanciades; inspiracions cada vegada més sordes…. I també amb l’ús de la locució o la frase feta: semblava el xiulet d’un tren casat; un xiulet estrident; anava decandint com si el tren arribés al lloc….
També aquí, però, les dues veus, els dos cants, les dues situacions semblen trobar-se en el sentit i en l’ús dels mots. Les ganes de viure, la lluita contra la mort, la joventut, la passió, el desig, també són representats per la respiració: respirar amb un altre compàs; omplir els pulmons d’oxigen; deixar-lo anar amb suavitat, amb ritme; panteixava; inspirà amb força; tot fent una inspiració a cada síl•laba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada