QUI TEM LAPORTA?

L'actual president del F.C. Barcelona, el senyor Joan Laporta, deixarà el càrrec amb uns resultats que ningú, objectivament, dubtaria de qualificar com els millors de la història del club. Des del punt de vista esportiu, a l’espera del que pugui succeir enguany: tres lligues i dues Champions, a més d’una copa del Rei i un llarg etcètera de copes de menys relleu. Sense oblidar l’espectacle: un joc apassionant que fa les delícies dels espectadors i que desperta elogis i enveges arreu del món.

Des del vessant econòmic: la facturació i els beneficis del club han augmentat i també ho ha fet el nombre de socis i de simpatitzants del club. Hi ha un projecte de reforma de l’estadi que, una vegada solucionats els entrebancs i els pals a les rodes que se li col•loquen, convertirà el Camp Nou en un estadi del segle XXI.

Des del punt de vista social, el club ha retornat a les seves arrels de catalanitat, aquelles que mai hauria d'haver perdut, però que, en certs moments, van arribar a difuminar-se. La Fundació del club que, fins que Laporta va irrompre amb la seva Junta tenia una activitat reduïda, ha multiplicat les seves accions. Així, ha posat en marxa els XICS, centres extraescolars en diversos continents en els quals s’ofereix reforç escolar, assistència sanitària, suport psicosocial i accés a l’esport i el lleure als infants més vulnerables, i es vetlla també per l’equitat de gènere. Les JES (Jornades d’Esport Solidari), un programa que té com a objectiu la formació d’educadors en la utilització de l’esport com a eina educativa i d’integració social. Ha reforçat els seus vincles amb l’ONU a través de convenis amb la Unicef, la UNESCO (sensibilitzar sobre el paper de l’educació i l’esport en el desenvolupament i benestar dels joves) i UNHCR/ACNUR (programes en camps de refugiats d’arreu del món).

En un altre ordre de coses, no cal dir que els Boixos Nois són gairebé història passada. Mentre tots els clubs del món pateixen les actuacions d’aquests grups feixistes que s’emparen en el futbol per mostrar les seva part més violenta, el F.C. Barcelona, amb Laporta al capdavant, s’hi va enfrontar directament i ha aconseguit, no sense problemes, eradicar-los pràcticament del Camp Nou.

Davant d’aquest currículum que firmarien sense dubtar-ho tots els presidents de clubs de futbol, s’alcen contínuament les veus que qüestionen la figura de Laporta. El arguments que utilitzen són diversos i variats i canvien segons l’època. Normalment se centren sempre en la personalitat del president: egocèntric, engreït, prepotent... són algunes de les floretes amb què solen obsequiar-lo els seus detractors. Darrerament, l’argument més utilitzat és aquell que ens parla d’un Laporta que manipula i utilitza el Barça per preparar-se un lloc en la seva futura carrera política. Aquest argument ve sovint acompanyat de les crítiques que se li fan pel fet de parlar obertament de catalanitat, sense subterfugis de cap mena, i de voler per al seu país un futur de normalitat lingüística, cultural i també política i nacional; és a dir, la independència.

Alguns periodistes i determinada premsa, així com uns quants intel•lectuals i bastants tertulians habituals del país; sense oblidar, és clar, tota la “Brunete mediàtica” d’arreu de les Espanyes, obvien i obliden tots els aspectes positius (que són molts) de “l’era Laporta” i se centren a remarcar i magnificar tot allò que els pot servir per enverinar el dard que, en forma de crítica o comentari, llençaran després contra la seva persona.

Em pregunto... qui tem Laporta?