SUPRESSIÓ DE LA LÍNIA D'ESCOLES EN VALENCIÀ. ATAC GLOBAL A LA LLENGUA

La noticia ha saltat com la lleona que es llença sobre l’animal aïllat i debilitat: A partir del 2012, la Generalitat valenciana, amb l’inefable Francisco Camps al capdavant, suprimirà les línies educatives diferenciades en castellà i valencià i remodelarà tot el model d’ensenyament en valencià. A la pràctica, això significa la desaparició del català de les escoles que avui el tenen com a llengua vehicular.

El Partit Popular ja fa temps que té una estratègia de fons per tal d’eliminar, de fer desaparèixer del mapa de l’Estat qualsevol llengua que no sigui el castellà. La seva tàctica té un banc de proves ideal al País Valencià. La “Comunidad Valenciana”, com ell en diuen, dominada de cap a peus pel PP, i més encara després de les darreres eleccions a la Generalitat, fan que sigui un lloc estratègic per poder aplicar una línia política dirigida des de Madrid i des d’organismes com la FAES.

El conseller (actualment en funcions) Sr. Font de Mora, ja és un expert en actuacions rocambolesques com la de fer l’assignatura de ciutadania en anglès o intentar incorporar l’aprenentatge del xinès. Ara, abans possiblement de plegar de les seves funcions, s’ha tret un nou as de la màniga per tal de continuar en la seva línia de reducció primer, arraconament després i, finalment, anihilament del valencià.

Les reaccions no s’han fet esperar i tant Acció Cultural del País Valencià, com Escola Valenciana o la coalició Compromís ja han emès comunicats contundents que recullen frases com “Font de Mora i Camps es confirmen hui com uns traïdors a la identitat valenciana” o “suprimir les línies en valencià és un atac al plurilingüisme i a l’ensenyament de qualitat.” També la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL) ha emès un comunicat manifestant el seu rebuig a aquesta decisió i solidaritzant-se amb tots els valencians i valencianes que volen "un futur digne per a la seva i nostra llengua."

Avui, el País Valencià; demà, possiblement serà el torn de les Illes i, tard o d’hora ho intentaran aquí a Catalunya.

Deixarem una vegada més sols als compatriotes del País Valencià?

ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA. EL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA (2)

Continuem amb la reproducció de vídeos de la Conferència Nacional per l'Estat propi. En el d'avui, podeu visionar la Declaració Fundacional llegida per Rosa Calafat, Imma Prat, Maria Mercè Roca, Jordi Guixé, Joan Contijoch i Joel Joan.

¿"POR QUÈ?"

"¿POR QUÈ?"

ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA. EL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA (1)

Com molts ja sabeu, el passat 30 d'abril es va celebrar al Palau de Congressos de Barcelona la Conferència Nacional per l'Estat propi. Aquest va ser el principi del que esperem sigui un gran moviment popular i transversal, l'Assemblea Nacional Catalana, que ha d'empènyer aquest país, d'una vegada per totes, cap a la independència.

Durant l'acte del 30 d'abril es van poder visionar uns quants vídeos d'aquells que estimulen, que et confereixen una bona dosi d'autosetima i que ajuden a fer cohesió de grup.

Aquí en teniu el primer. Mentre anàvem entrant a la sala, aquest era el vídeo que s'hi anava projectant.

TELEVISIÓ SENSE FRONTERES. DEBAT AL SENAT

Eliseu Climent i Mercè Teodoro, president i advocada d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), han comparegut aquest matí davant la Comissió de Cultura del Senat, a iniciativa del grup de senadors de l’Entesa, per a presentar el projecte de llei impulsat per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres”, que va recollir 651.650 signatures, i demanar el seu tràmit parlamentari.

La compareixença s’ha iniciat amb la intervenció del president d’ACPV, qui ha recordat la realitat plurilingüística de l’Estat espanyol i el pes demogràfic de la llengua catalana i la seua vitalitat social, i ha denunciat la marginació que pateix en l’àmbit de la comunicació, amb una presència que no es correspon amb aquell pes i vitalitat social. A continuació, ha resumit la història de TV3 al País Valencià i la situació actual, la qual explica la necessitat d’una solució estable per a garantir la continuïtat d’aquestes emissions així com un marc jurídic per a l’intercanvi de televisions i ràdios en català, com a una forma d’aplicar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (i així complir amb el compromís contret per l’Estat espanyol com a signatari de la Carta) i també com a via de diàleg territorial, només possible des del respecte a la diversitat.

Posteriorment, l’advocada d’ACPV ha desenvolupat els aspectes jurídics del projecte de llei i, a més, ha destacat la viabilitat tècnica de la proposta així com el baix cost de la seua implementació (tots dos aspectes avalats per un informe de la Direcció General de Xarxes i Infraestructures de Telecomunicacions de la Generalitat de Catalunya).

En acabar les intervencions, s’ha produït un llarg debat amb els senadors, que han mostrat el seu interès en la proposta i han fet diverses preguntes sobre detalls polítics, jurídics i tècnics. Després del diàleg amb els senadors, els representants d’ACPV han atés als nombrosos mitjans de premsa que havien volgut assistir a la compareixença.

ACPV valora molt positivament aquesta compareixença. Primer, perquè significa l’inici de les gestions públiques per a garantir el tràmit parlamentari del projecte de llei “Televisió sense Fronteres”, després de l’èxit obtingut durant el procés de recollida de signatures i de la bona predisposició mostrada pels representants dels grups parlamentaris durant les diferents gestions privades realitzades fins ara. Segon, pel fet que una associació cultural com la nostra haja pogut arribar a constituir-se com a interlocutora en el Congrés en allò referent a la llengua catalana al País Valencià, cosa que és un reconeixement implícit del treball realitzat i dels fruits d’aquest. I tercer, per l’interés mostrat tant pels senadors com pels mitjans de comunicació, el qual confirma que la proposta de solució que ACPV ha posat sobre la taula va per bon camí.

Podeu llegir el text íntegre de la compareixença 

d'Eliseu Climent, aquí

El text de la compareixença de Mercè Teodoro, aquí

Vídeo de TV3

(Font: ACPV)

LA ILP TELEVISIÓ SENSE FRONTERES AL SENAT ESPANYOL

El president i l’advocada d’ACPV, Eliseu Climent i Mercè Teodoro, compareixeran davant la Comissió de Cultura del Senat. En un primer moment, el president i l’advocada d’ACPV contestaran les qüestions plantejades i exposaran el projecte de llei, i posteriorment tindrà lloc un debat obert amb els senadors en el que els representants d’ACPV contestaran les preguntes i els dubtes que se’ls plantegen.

651.650 signatures –validades per l’Oficina del Cens Electoral- van donar el seu suport a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres”, superant de molt el mínim de mig milió de ciutadans demanats per la llei. Posteriorment, el projecte de llei impulsat per aquesta ILP va arribar a la Mesa del Congrés espanyol. Ara, passades les eleccions municipals i autonòmiques, s’inicien les gestions per a garantir el seu tràmit parlamentari.

Més informació a ACPV

CORRELLENGUA 2011 (Programa d'actes inici a Sant Llorenç de Savall)

Clica damunt de la imatge per veure-la més gran

Més informació i reserva de tiquets a

cal@cal.cat

caldesplugues@gmail.com

i al telèfon 93 415 90 02

L'AUTÈNTICA "CATALAN REVOLUTION" (Víctor Alexandre)

Us reprodueixo el darrer article de VíctorAlexandre sobre les massives concentracions que des de fa una setmana ocupen les places d’algunes ciutats del nostre país.

És molt positiva l’Acampada Solidària de la plaça de Catalunya d’aquests darrers dies, situant Barcelona en els telenotícies d’arreu del món, fins al punt de convertir-se en un moviment que ha travessat l’Atlàntic i s’ha encomanat a capitals com Nova York, Mèxic, Buenos Aires o Bogotà. I el més interessant és que al darrere es troba un llibre que hi ha influït notablement. Em refereixo a “Indigneu-vos!”, d’Stéphane Hessel, redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Un llibre és una cosa molt humil, molt, però infinitament poderosa, perquè pot esmolar el pensament, acabar amb la letargia social i empènyer moltes persones a canviar per sempre la seva actitud davant la vida. Per això les primeres víctimes, amb l’arribada d’un règim totalitari, són sempre els escriptors desafectes. L’home lliure és l’enemic número u de l’absolutisme, i, per tant, el més perillós per als guardians de l’statu quo. Saben que el pensament lliure acostuma a plantar la llavor de la revolta i el temen i l’odien a parts iguals.

Una altra cosa és que el moviment de l’Acampada hagi estat més emocional que cerebral. Vull dir que hagi estat més una reacció que no pas una acció preconcebuda. El mateix Hessel ha dit que “no tenir un líder pot ser un problema”. Evidentment, no es tracta d’un líder a qui tothom segueix a ulls clucs sinó d’algú amb capacitat per transmetre als altres la idea que no n’hi ha prou d’indignar-se. Cal també tenir un full de ruta contra la depredació del planeta i en defensa de valors com la justícia i el respecte per la llibertat dels pobles. L’afany de dominació de l’ésser humà, com a via de reafirmació personal, és tan cec que ni tan sols no s’adona que porta implícit el germen de la seva pròpia destrucció.

Per això és positiu que l’Acampada de Barcelona s’hagi desmarcat del plantejament hispanocèntric de la de Madrid i de la seva Spanish Revolution, i que, tot marcant perfil propi, Catalunya hagi plantejat qüestions com aquestes:

“La nació catalana gaudeix del dret inalienable a l’autodeterminació, com recull la Carta de les Nacions Unides. La legitimitat democràtica de la Constitució espanyola és nul•la, atès que el poble català no ha pogut expressar lliurement la seva voluntat d’organització política, econòmica, jurídica i social de la seva nació. L’Estat espanyol no està legitimat per amenaçar la nació catalana amb una intervenció militar, atès que això violaria les resolucions de la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa que l’Estat espanyol ha signat. La nació catalana no reconeix cap sobirania de la Corona espanyola sobre el seu territori, atès que els Borbons no ostenten cap dret dinàstic sobre el nostre país. Els ciutadans de Catalunya no estan subjectes a la llei espanyola, atès que la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret de cada nació a desenvolupar-se socialment, culturalment i estructuralment sense ingerències externes. L’organització política de la nació catalana s’ha de basar en un sistema de llistes obertes, atès que l’existència jurídica de la nostra nació es basa en els principis de legitimitat democràtica reconeguts per la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa.”

En sentir això, no és estrany que les veus catalanes del nacionalisme espanyol, sempre disfressades d’universalisme de fira, s’hagin pronunciat d’aquesta manera: “Aquesta revolució no ha de tenir banderes ni tampoc nacions. És pel bé de les persones, contra el capitalisme salvatge i sense ètica i contra la corrupció més dura, i cap d’aquests dos conceptes no té bandera”; “No és el moment de dividir, sinó d’unir forces; ja es va espatllar una revolució obrera per culpa dels nacionalismes”; “Què és aquesta merda anomenada Catalan Revolution? Res de divisions del moviment. Tots units! Spanish Revolution!”.

Gairebé no val la pena fer cap comentari, perquè aquestes proclames es desacrediten soles. Diguem, tanmateix, que precisament darrere de l’opressió de pobles hi ha sempre el capitalisme salvatge, la manca d’ètica i la corrupció més dura. I totes tres xacres es poden trobar en governs d’aparença democràtica, com l’espanyol, i sota banderes que trepitgen altres banderes. Els obrers no són pàries, com alguns dels seus suposats defensors voldrien. Els obrers són éssers humans que tenen pare i mare, com tothom, i un poble i una cultura i una llengua i, en definitiva, unes arrels que estimen profundament i a les quals ningú no té dret a exigir-los que hi renunciïn. I quan els éssers humans deixen la seva terra per anar-se’n a una altra, fan seves les causes justes de la terra que els acull perquè aquest és el principi de tota solidaritat. La necessitat vital de defensar-se d’un dominador no és nacionalisme, el veritable nacionalisme és la imposició d’un pensament únic per perpetuar la dominació. Unitat sí, és clar que sí. Però des de la diferència. Altrament no es tracta d’unitat, sinó de ramat. És una llàstima que no entenguem que l’autèntica revolució, la més elevada i universal de totes, consisteix en el respecte per totes les banderes, no pas en la seva supressió, ja que tota revolució que no respecti aquest principi està condemnada al fracàs. Aquesta, per tant, hauria de ser l’autèntica Catalan Revolution, aquesta podria ser la més enriquidora aportació de Catalunya a la Humanitat.

Víctor Alexandre

Singular digital

CONVERSA AMB MATTHEW TREE (El vídeo)

Conversa amb Matthew Tree és el vídeo del programa CAL parlar de llengua, emès per ETV Llobregat el passat 13 de maig.

UNA BONA, SALUDABLE I FRUCTÍFERA INDIGNACIÓ

Estic d’acord amb moltes de les coses que es diuen i es demanen des de la plaça Catalunya.... Hi ha més coses, però que m’indignen...

Estic indignat per viure en un Estat que des de fa més de 300 anys ens explota. Un Estat que no em deixa, ni individual ni col·lectivament, ser jo mateix. Que no em permet disposar dels propis recursos que generem a casa nostra.

M’indigna un Estat que encara em coarta la llibertat d’expressió i m’impedeix, entre altres coses, que pugui veure una televisió en català des del País Valencià.  

Estic indignat amb un Estat que contínuament m’ataca; un Estat que em vol eliminar del mapa com, per exemple, està intentat fer amb una associació com Acció Cultural del País Valencià.

M’indigna un Estat que permet que encara se’ns maltracti per raons de llengua... com al xicot de Mallorca agredit per un guàrdia civil per parlar en català. 

Jo també estic indignat i demà mostraré aquesta indignació a través del dret a vot: aquest dret pel qual tan vam lluitar i que tant va costar d’aconseguir.

Mostraré la meva indignació votant. Exercint un vot que segur que els farà mal, perquè crec que és un vot que també vol canviar aquests sistema que actualment patim.  

Les eleccions municipals són molt importants. Perquè municipalisme vol dir política de proximitat. Incidir en el dia a dia, en l’entorn més pròxim. I el municipalisme ha d’estar conduït per gent que viu la política, que és una cosa molt diferent a viure de la política. Viure la política vol dir posar-se al servei de la comunitat, al servei del país.

Només mitjançant la gent que viu la política podrem desplegar d’una vegada per totes la Llei de Política Lingüística al nostre poble; aplicar de forma real el  Reglament d’Usos Lingüístics de l’Ajuntament; aconseguint que el català sigui l’única llengua d’ús al consistori i, molt important, que la llengua catalana esdevingui la llengua d’acollida per als nouvinguts.

Des del municipalisme podem fomentar la participació d’aquests nouvinguts, que també són gent de casa; no només en l’àmbit cultural, sinó també en el polític. Participar de les decisions és la millor manera perquè se sentin ciutadans i ciutadanes de ple dret, com qualsevol de nosaltres.  

Des de la política municipal hem de poder fomentar i dur a la pràctica les consultes populars a la població. Referèndums amb caràcter vinculant que facin que el ciutadà se senti copartícip de la gestió municipal.

També des del municipalisme hem de treballar per una nova llei electoral que pugui donar pas a llistes obertes en què finalment puguem votar les persones que nosaltres escollim i no les que ens molts casos situen els propis aparats del partit.

Sóc independentista, ras i curt, sense afegitons de cap tipus. Crec que la independència només arribarà amb un treball constant des de la base. I el municipalisme forma part també d’aquesta base. Crec que, malgrat la indignació, cal reivindicar el dret al vot com a mitjà també per canviar les coses. Vull reivindicar el valor de la política com a instrument d’acció ciutadana; sobretot la política municipal que ha de contribuir a aquest procés, segurament llarg i difícil, que ens ha de conduir a l’assoliment d’una societat més justa i més lliure.

Sí, estic indignat. I per això demà aniré a votar. Exerciré el meu dret a vot  convençut que d’aquesta manera també ajudaré a millorar el sistema i epsro que a canviar-lo de manera positiva.

Em desitjo i us desitjo una molt bona, saludable i, sobretot, fructífera indignació.

INDIGNEU-VOS, DEMOCRÀCIA REAL, JA! (2)

Stéphane Hessel és un excombatent de la resistència francesa i diplomàtic. És jueu i va néixer a Alemanya, encara que després es va nacionalitzar francès.

Hessel, indignat per l’absoluta decandència actual, es pregunta com és possible que amb les circumstàncies del passat es pogués crear una societat relativament justa malgrat la precarietat, i avui, amb l’abundància actual, hàgim de tolerar canvis que tiren per terra el benestar obtingut en temps molt més adversos.

Llegint Indigneu-vos penso que pocs de nosaltres no estaríem d’acord amb el seu contingut. Com també crec que estem d’acord amb moltes de les coses que es diuen i es demanen en aquestes concentracions a la plaça de Catalunya.

Permeteu-me que us en llegeixi un petit fragment que ens parla dels principis i valors sobre els quals s’assentaria la democràcia moderna després del final de la Guerra Mundial:

Aquests principis i valors els necessitem avui més que mai. És la nostra obligació vetllar tots junts perquè la nostra societat segueixi sent una societat de la qual puguem sentir-nos orgullosos, i no aquesta societat d'indocumentats, d'expulsions, de sospites pel que fa a la immigració; no aquesta societat en la qual es posen en qüestió les pensions, els assoliments de la Seguretat Social; no aquesta societat on els mitjans de comunicació estan en mans dels poderosos.

Us desitjo a tots, a cadascun de vosaltres -escriu Hessel- que tingueu el vostre motiu d'indignació. És un cosa preciosa. Quan alguna cosa ens indigna, com a mi em va indignar el nazisme, ens tornem militants, forts i compromesos.

Podeu llegir el llibre clicant aquí

INDIGNEU-VOS, DEMOCRÀCIA REAL, JA! (1)

Haig de reconèixer que la primera reacció que vaig tenir en conèixer la concentració de gent -majoritàriament jove- a la plaça de Catalunya va ser la de “ja hi tornem a ser amb els antisistema... si no saben ni què volen!” Poc a poc, i en conèixer millor de què va tot plegat, la meva opinió ha anat canviant substancialment.

De fet, aquest esclat d’indignació fins i tot sembla que hagi trigat massa. Des que es va iniciar aquesta crisi, la banca espanyola ha guanyat més de 66.000 milions d’euros; una quantitat que fa esgarrifar només de sentir-la. Els anomenats “mercats financers” han anat imposant, només a l’Estat espanyol, 50.000 milions d’euros (una altra esgarrifança) en retallades socials.

Gent que en els moments de bonança econòmica es va llençar, ben estimulat pels “mercats”, a embrancar-se en la maleïda hipoteca, ara es troba que, no només perd el pis, sinó que encara està obligat a continuar pagant el deute al banc corresponent. No cal dir com l’atur colpeja a moltes famílies i com els joves veuen el seu futur més aviat negre. Molts d’ells, després d’anys d’estudis i d’esforços no troben cap sortida en el mercat de treball.

La classe política, malgrat moltes i valuoses excepcions, no ha pogut, no ha sabut o no ha volgut conduir aquest procés en benefici del poble. Aquest poble en abstracte que ara pren forma en aquestes manifestacions d’indignació i que demana a crits un canvi total de rumb.

No som antisistema... som canvia-sistema... No es qüestiona el sistema, sinó la manera en què s’administra.

Cal canviar la llei electoral. No pot ser que haguem de votar la gent que imposen els aparats de cada partit i en l’ordre que ells decideixen.

No pot ser que els polítics corruptes campin lliurement, perquè això perjudica, no només la societat, sinó també els polítics honrats, que n’hi ha! Cal acabar amb aquests polítics que viuen de la política i deixar que gestionin aquells que viuen la política, que no és altra cosa que l’art de servir la comunitat.

Stéphane Hassel, un filòsof de 93 anys, ha revoltat el món amb un petit llibre de poc mçés de 20 pàgines titulat Indignez-vous!; un crit a la mobilització destinat a la joventut en què els insta a abandonar la indiferència, la resignació i l’apatia.  

ELS DE CASA...?

Diumenge 22 de maig tenim eleccions municipals. Durant aquests dies els ciutadans i ciutadanes d’Esplugues hem estat sotmesos, com tantes altres poblacions del país, al bombardeig de propaganda electoral. Els diferents partits i coalicions ens intenten fer arribar, amb més o menys habilitat, les idees i projectes que volen aplicar en la seva tasca diària durant els propers quatre anys... si surten elegits, és clar.

Me’n guardaré ben bé prou de recomanar-vos a qui heu de votar. Vull creure que coneixeu prou bé totes les mancances d’Esplugues i que quan el diumenge emetreu el vostre vot, ho fareu amb el convenciment que l’esteu donant a qui mereix la vostra confiança. És una decisió i una responsabilitat totalment vostra que, sigui la que sigui, m’agradaria que fos producte d’una reflexió i no tant de la influència d’una imatge o d’una propaganda.

Sí que m'atreviré, però, dir-.vos a qui no heu de votar. Cal desconfiar de determinades ofertes polítiques. Partits que darrera d’un missatge demagògic i populista amaguen unes intencions perverses.

Desconfieu de ciutadans i ciutadanes d’Esplugues que us ofereixen “más diálogo, más sentido común, más transparencia, más respeto a la diversidad, sin despilfarros inútiles, una gestión más eficaz…” i que exhibeixen –sense ni tan sols ruboritzar-se- blocs i webs amics com Foro Ermua; Asociación por la tolerancia; Desmontando el mito catalán; Plataforma España y libertad; Criterio… “Amics” dels quals coneixem molt bé les opinions que mantenen sobre nosaltres i el nostre país.

Rebutgeu definitivament aquella gent que, amb l’argument de la crisi, l’atur i els problemes que viuen moltes famílies, el que en realitat desitja és un trencament social de conseqüències imprevisibles. Missatges com “Primero los de casa” no haurien de tenir cabuda en una societat com la catalana,, acostumada a la diversitat. La nostra terra ha estat històricament un lloc de pas i de convivència, no sempre fàcil, és veritat, entre diferents cultures i nacionalitats.

“Els de casa...” Jo tinc molt clar qui són els de casa i és una apreciació que no em ve donada ni pels cognoms, ni pel lloc de naixement, ni pel color de pell, ni per les creences religioses... Fins i tot, i malgrat que per a mi és molt important, ni tan sols per la llengua que parla.

2 DE JULIOL INICI DEL CORRELLENGUA 2011

El Correllengua 2011 començarà a caminar el proper dissabte 2 de juliol a Sant Llorenç de Savall (Vallès Occidental).

Enguany, la figura homenatjada serà la del poeta i escriptor Joan Oliver "Per Quart", del qual commemorem el 25è aniversari de la seva mort.

L'acte constarà d'un cercavila, pregó i l'actuació de les corals Sant Medir i Els Emprius. També hi haurà un parlament d'Ignasi Riera (nebot del poeta). Durant la celebració, entregarem un recordatori del Jurat dels premis Amadeu Oller a la filla de Joan Oliver i tindrem una actuació de Jaume Calatayud i Vicente Monera amb l'espectacle poeticomusical "Joan Oliver, l'home/ Pere Quart el poeta".

Per finalitzar la diada hi haurà una visita guiada al Marquet de les Roques, una gran casal d'estil neoromàntici antiga casa pairal de joan Oliver. I, evidentment, dinarem tots plegats a Sant Llorenç de Savall.

Més informació a caldesplugues@gmail.com i cal@cal.cat

PER LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ, PER LA LLENGUA, SÍ A TV3

El govern valencià, amb el senyor Francisco Camps al capdavant, van emprendre ja fa anys la seva particular croada contra tot allò que fes olor a català (o valencià, si ho preferiu) i, particularment contra les emissions de TV3 al País Valencià. Tots coneixem el trist desenllaç del passat mes de febrer: una vegada més els neofeixistes es van sortir amb la seva i van posar fi a més de 25 anys d'emissió de la televisió del Principat.

El procediment seguit per l'executiu valencià va ser del tot expeditiu i contundent i, amb la col·laboració per activa o per passiva de la classe política i dels tribunals, les sancions i les multes a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) han estat molt severes i voregen –recàrrecs inclosos- els 800.000 euros.

Exhaurits tots els recursos possibles, l’única possibilitat que queda perquè els ciutadans del País Valencià puguin tornar a sintonitzar TV3, és la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) Televisió sense fronteres, que molts, i sobretot els polítics, semblen haver oblidat en algun calaix.

Cal recordar que aquesta ILP va superar de llarg les 500.000 signatures exigides per tal que fos discutida al Congrés espanyol. Més de 651.000 persones van donar suport a la iniciativa, 300.000 dels quals eren valencians.

Quina és la situació actual d'aquesta ILP?

Inicialment, el Govern espanyol va desestimar-ne la tramitació amb l’excusa que la seva implantació representaria una despesa econòmica molt elevada (parlaven d’uns 800 milions d’euros), aspecte aquest que ha estat desmentit per informes de la mateixa Generalitat de Catalunya, que acaben xifrant el cost en poc més de 3 milions d’euros. És evident, doncs, que el comportament democràtic de les institucions espanyoles deixa molt que desitjar –com ja han demostrat abastament- i que l’únic que han fet i continuen fent és posar pals a les rodes perquè ni tan sols es pugui debatre aquesta ILP.

ACPV està passant per uns moments molt greus, a causa de les sancions econòmiques imposades. Fins ara, l’entitat valenciana ha pagat 130.000 euros a la Conselleria d’Economia, Hisenda i Ocupació de la Generalitat Valenciana. Aquests diners són el primer pagament de les dues multes imposades per la mateixa Generalitat i que sumen un total aproximat de 800.000 euros (tenint en compte que es tracta de dues multes que sumen 600.000 euros, més els corresponents interessos i el 20% de recàrrec per no haver pogut pagar dins del termini de pagament dit voluntari). El termini per pagar la quantitat restant s’acaba a principis de juny. Cas de no poder fer efectiu el pagament, ACPV s’enfrontarà a un procés d’embargament dels seus comptes corrents, així com dels seus béns mobles i immobles.

La campanya que l’entitat va engegar de recollida de diners marxa a molt bon ritme i ja s’han recaptat més de 145.000 euros. Per tal de difondre encara més aquesta campanya, ACPV ha editat un àlbum fotogràfic per a commemorar l’èxit de la manifestació del passat 16 d'abril amb les imatges fetes per participants d'aquella mobilització. L'àlbum, que ha estst editat en format virtual, es pot aconseguir al web de l’entitat mitjançant una donació simbòlica de tres euros, que aniran destinats a pagar les multes.

Cal doncs, que des del nord mostrem la nostra solidaritat amb els compatriotes valencians i col·laborem, en la mesura de les nostres possibilitats, a pagar la multa d’ACPV.

UNA MULTA CONTRA TOTS: EN SOLIDARITAT AMB ACCIÓ CULTURAL

Internet solidària amb ACPV. Editorial conjunt.

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català. 
 
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
 
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol. 
 
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió.
 
Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

MATTHEW TREE A CAL PARLAR DE LLENGUA

Dimecres 11 de maig, a les 22h, al programa CAL parlar de llengua mantindrem una conversa amb Matthew Tree.

Matthew Tree va néixer a Londres, però viu a Catalunya des de 1984. És escriptor, periodista, tertulià de programes de ràdio, entrevistador... Ha fet diversos programes de ràdio i televisió i col•labora de manera habitual en mitjans de comunicació anglesos i catalans.

Va ser premi Andròmina de narrativa l'any 1999 amb Ella ve quan vol i aquell mateix any va guanyar el premi Joan B. Cendrós per a la divulgació de la cultura catalana a l'exterior, per un article publicat al diari The Times.

Ha publicat, entre altres, Ella ve quan vol. CAT: Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix. Aniversari: Quatre reflexions sense importància després de passar exactament vint anys entre els catalans. La puta feina. Negre de merda.

Enguany ha publicat Com explicar aquest país als estrangers, que aplega conferències i articles publicats en anglès i destinats al públic anglosaxó.

REFUSEM LA DESCATALANITZACIÓ DE LA CATALUNYA NORD

Us convidem a adherir-vos al manifest Refusem la descatalanització de la Catalunya Nord, elbaorat per la Federació d'Entitats amb el suport d'altres associacions.

El manifest comença dient:

Durant la segona part del segle XX la societat nord-catalana s'ha mobilitzat per a defensar la seva catalanitat, és així que s'ha creat infraestructures a tots els nivells (Casa Pairal, CeDACC, Departament de Català a la Universitat de Perpinyà, escoles immersives i fileres bilingües, serveis especifics de promoció de la catalanitat...

D'ençà uns quants anys aquesta catalanitat és afectada per projectes presentats com a innovadors que ens volen fer entrar en una suposada normalitat, de fet ens proposen una identitat catalana descafeinada, "macdonalitzada".

[...]

I acaba:

Adherir-se a aquest manifest és evidenciar la voluntat de defensar la identitat catalana,  a començar per la llengua que n'és el vector.

Més informació a http://www.federacio.cat/

PHOTOSHOP PSC-ESPLUGUES: MIRI, OBSERVI I COMPARI

Untitled from CAL d'Esplugues on Vimeo.

PILAR DÍAZ... O PHOTOSHOP A TOTA MÀQUINA...

Imatge de l'alcaldessa d'Esplugues, la Sra. Pilar Díaz

Imatge de la mateixa Sra. Pilar Díaz, candidata a l'alcaldia d'Esplugues 2011

És la mateixa persona?

És la seva germana petita?

O és el resultat d'un Photoshop elevat a la màxima potència?

Mireu i compareu...



EL PAÍS VALENCIÀ ÉS EL MEU PAÍS

Solidaritat amb Acció Cultural!

Ajudem a pagar les multes!

Informeu-vos a ACPV

CORRELLENGUA 2011. EL CARTELL

Aquest és el cartell guanyador en el el I Concurs de cartells del Correllengua que va organitzar la CAL. El guanyador va ser  Joan Sanagustín, d'Esplugues de Llobregat, que es va presentar sota el pseudònim de Postres de músic.

A partir d'ara, doncs, aquest serà el cartell oficial que anirà presidint els centenars de Correllengües que s'organitzaran arreu dels Països Catalans.

JOAN COROMINES, EL LINGÜISTA I EL PATRIOTA (2)

S’ha comentat abastament la possible implicació de Joan Coromines en el denominat “Complot de Garraf”, el 1925, l’intent fallit d’atemptat contra el tren que conduïa a Barcelona Alfons XIII i tot el directori militar. Malgrat que Coromines no va aparèixer entre la llista d’encausats, va ser el mateix Coromines que en una entrevista (l’única) concedida a TV3 va declarar sense pèls a la llengua la seva complicitat amb el grup que va organitzar l’atemptat.

El 1930, Josep Maria Batista i Roca funda l'organització Palestra, que etimològicament significa “lloc on es lluita”. Joan Coromines esdevé militant d'aquesta entitat catalanista, que va arribar a comptar amb més de cinc mil associats només a la ciutat de Barcelona. El moviment va derivar posteriorment en una organització de signe paramilitar en algunes de les seves activitats.

Més endavant, Joan Coromines forma part del grup de milicians que, comandats per Macià, participarà en els fets de Prats de Motlló. I més encara, el 15 d’octubre de 1934, Coromines i els seus germans surten al carrer, armats, per defensar l’alçament i la república catalana proclamada per Companys.

Joan Coromines ens oferira al llarg de la seva vida mostres inequívoques de la seva gran i irreductible personalitat.

El 1973, en plena vigència del franquisme amb Carrero Blanco viceprsident del govern Coromines rebutja formar part de la Real Academia de la Lengua Española: “Honores, viniendo de la lengua castellana, no quiero ninguno”. Clar i rotund.

El 1982, retorna la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio, amb aquestes paraules: “... retorno un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen.”

El 1984, el Ministerio de Cultura li atorga el Premio Nacional de las Letras Españolas. Coromines, sempre tan astut, accepta la dotació econòmica (la necessitava per acabar la seva gran obra) però censura el Govern que li atorga el premi: “L’única Nació i l’única llengua a les quals reto incondicional obediència i pleitesia, són la nació i la llengua catalanes. I veig amb tristesa que l’Estat i el Govern que me’l confereixen (el premi), encara neguen o regategwen els drets deguts a les dues...”

Pompeu Fabra, Joan Coromines, Joan Solà... i tants d'altres ens recorden, en paraules del mestre Solà: "el lligam inextricable entre poble, individu i llengua."

LA VANGUARDIA: BENVINGUTS A LA NORMALITAT... GAIREBÉ

Avui celebrem una fita històrica: La Vanguardia, després de 130 anys de la seva fundació, apareix en la llengua del país on va néixer. Cal recordar que La Vanguardia s'ha editat sempre en castellà, fins i tot en els moments de més catalanitat de la república, els anys 30 del segle passat.

Alguns creuen que en el fet que La Vanguardia s'hagi decidit a fer una edició en català,  hi ha una bona dosi d'oportunisme barrejada amb un interès "d'aigualir" l'altra premsa que, ja des del primer moment, va fer una aposta per editar un diari en llengua catalana.

Personalment, no hi estic d'acord. Penso que el fet que una empresa com la dels Godó cregui que pot ser un bon negoci fer un diari en català, és una notícia altament satisfactòria. M'indica que la normalitat de la llengua va per bon camí. De fet és el que necessitem que, a poc a poc, el voluntarisme i el voluntariat vagi deixant pas al professionalisme, si més no pel que fa a la llengua. 

Benvinguts a la normalitat, doncs, senyors i senyores de La Vanguardia.... o gairebé, perquè de moment no arribarà ni al País Valencià ni a les Illes. Es veu que el fet de ser normals del tot és sempre una tasca difícil.

CANTO LA LLUITA. LA CRÒNICA

Pel seu interès, us reprodueixo la crònica que ha escrit en Dídac López sobre l'espectacle Canto la lluita:

Organitzada per la CAL d'Esplugues, aquesta vesprada s'ha representat a la masoveria de Can Tinturé, l'espectacle 'Canto la lluita', del grup Palestra. Palestra era el nom d'aquella societat patriòtica fundada el 1930 per Josep Maria Batista i Roca.

El trio format pel cantador Ramon Manent, l'acordionista Guida Sellarès i la recitadora Laia Carreras, pren la denominació d'aquella societat i també fa seu aquell famós cartell de "La nostra pàtria" (1932), que seguia el perfil de l'àmbit lingüístic tal com l'havia formulat Antoni Griera el 1916.

Les referències històriques són ben al cas, car 'Canto la lluita' vol relligar cançons, poemes i assaigs d'aquesta llarga, complexa i contradictòria lluita d'alliberament nacional que mena activament el poble català des de fa quatre o cinc generacions. Hi trobem, doncs, textos de Joan Maragall (*1860), Joan Salvat-Papasseit (*1894), Pere Quart (*1899), Salvador Espriu (*1913), Palau i Fabre (*1917), Miquel Martí Pol (*1922), Vicent Andrés Estellés (*1924), Lluís Maria Xirinacs (*1932), Ovidi Montllor (*1942), Marc Granell (*1953) o de la mateixa Laia Carreras, o música de Toti Soler o de Raimon, i corrandes de Joan Vilamala i Joan Crosas.

Aquesta lluita catalana no es produeix aïlladament, i és compartida per tota una sèrie de pobles, atrapats en els estats dinàstics borbònics que es fan dir "Espanya" i "França". Així, s'interpreta Txoria, txorí, de Joxean Arce i Mikel Laboa, o el "Compañero" que Canta u populu corso dedicà a Ernesto Guevara. La lectura que fan Manent, Sellarès i Carreras mostra l'actualitat d'uns textos que, al capdavall, es forgen arran de les dialèctiques d'opressió i d'alliberament que marquen la societat contemporània.

En una jornada com avui, quan neix el Moviment per la Independència i es posen les bases d'una Assemblea Nacional Catalana, les paraules de Xirinacs, en la veu de Carreras, prenen un sentit de l'enormitat de tasca pendent.

PREMIS JOAN COROMINES 2011. IMATGES

Algunes imatges de l'acte de lliurament dels Premis Joan Coromines 2011 que va tenir lloc el passat 29 d'abril a l'Ateneu de Sant Just Desvern.

ÈXIT DE L'ESPECTACLE "CANTO LA LLUITA"

Dins del marc de la diada de Sant Jordi, La CAL d'Esplugues va organitzar l'espectacle poeticomuscial Canto la lluita, interpretat pel grup Palestra. L'acte es va celebrart ahir dissabte a la Masoveria de Can Tinturé davant d'un nombrós públic quer va seguir l'espectacle amb molt d'interès. 

El grup Palestra està format per Ricard Manent, GuiDa Sellarés i Laia Carreras.

Aquí teniu el programa de mà amb el repertori i una breu biografia dels components del grup.

Algunes fotografies de l'acte:

LA CAL AL LIP DUB PER LA LLENGUA

Aquí teniu el primer Lip dub per la llengua, que va organitzar la Plataforma per la Llengua i en el qual van participar gent de la CAL i, més concretament, de la CAL d'Esplugues.