A VALÈNCIA, A VORE LA TIA CLEMÈNCIA...

Des de fa un dies que corre pel Twitter l’espai l’espai #paraulesvalencianes on els usuaris omplen la xarxa amb expressions i frases fetes ques fan servir al sud dels Països Catalans. Paral•lelament, s’ha obert un altres espai amb el nom de #paraulesmalorquines on s’hi poden llegir també paraules de ple ús a Mallorca.

Crec que la riquesa de les llengües es troba precisament en la seva diversitat geogràfica. Les variants geogràfiques d’una llengua, els dialectes, com més popularment els coneixem, crec que són un tresor que cal preservar i fomentar. Maneres de dir diferents que responen a la cultura generada pels homes i dones d’un determinat territori.

Tot llegint #paraulesvalencianes m’ha vingut a la memòria un fragment que Francesc de B. Moll va escriure en la introducció del Diccionari Català-Valencià-Balear: “Sé prou bé que el tresor d'una llengua no es pot replegar mai íntegrament, i que cada dia descobrim mots, formes i significats que ens eren desconeguts o ens havien passat per malla; sé que el llenguatge viu té una tendència natural a la renovació i al canvi, i per tant, demà es diran i s'escriuran paraules que avui encara han de néixer...”

Descobrir mots, formes i significats... Aquí en teniu alguns:

Abrasar. Recriminar fortament...

Açó acabarà com l ball de Torrent: tots donant i tots rebent

Txe, de vers, com si menjares peres i les cagares senceres.

Els diners i els collons pa les ocasions

Atacar. (Possar la samarreta per dins als xiquets, vestir-se "bé")

Ets un trompellot d´asmarsera. Persona na inútil, que fa nosa i no serveix per a res

Ara si que m'has boixat.  Enganyar o sorprendre algú amb cosa que no esperava.  

Qui llava quan plou eixuga quan ix el sol

Borinot negre, notícia alegre

Bona nit, cresol, que la llum s'apaga El cresol és un recipient dins el qual es posa oli i un ble per a fer llum.

Estic com el Tio fava, igual que estic estava

Li han fet fer la figuereta. Figuereta és una figura de muixeranga on l'enxaneta fa 'el pi' cap avall amb els peus en l'aire

Queferós. Ple de feines, de maldecaps, de coses a fer, a resoldre

Ací ni aplega el recao ni el recaero

Ta mare rossega quicos amb el parrús (vulva)

La sogra...ni en sucre, és bona

Fer una escolteta. Parlar a cau d’orella

Ets un milotxa. Persona informal, menyspreable (Milotxa és un estel que fa volar la canalla)

Donar fil a la milotxa. Simular conformitat.

Trencar el fil de la milotxa. Interrompre la conversa, el parlament

A València,a vore a la tia Clemència

LES AVANTGUARDES (4. La recerca permanent)

L’art ha estat sempre, en el fons, una recerca. La recerca continuada de noves maneres d’interpretar i de mostrar la realitat. Una recerca que només ha esdevingut possible amb l’aparició de noves tècniques que són les que, alhora, han permès noves formes d’expressió i, per tant, noves formes de recerca. Cada corrent artístic, cada moviment literari o cada filosofia cultural ha posat sempre la seva mirada en aquest anar més enllà i això ha facilitat, consegüentment, l’assentament de noves bases sobre les quals s’ha edificat nous corrents, nous moviments que, com en un cercle sens fi, han permès seguir en aquest procés de recerca contínua.

Les noves tècniques han modificat també la relació de la col•lectivitat social amb l’obra d’art. La pintura era classista i només podia ser contemplada per una minoria. El cinema, contràriament, és l’art de la majoria, l’art de les masses. La tècnica cinematogràfica permet posar a l’abast de la col•lectivitat –de forma, a més, distreta i relaxada- una representació moderna de l’art.

La modernitat és, en paraules d’Octavio Paz, la ruptura i la negació del passat. L’artista modern no és aquell que sorprèn, canvia o innova, sinó aquell que és capaç de trencar amb tot allò que representa l’herència del passat. Els moviments d’avantguarda que neixen principalment entre finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX, representen a la perfecció aquest trencament amb la tradició anterior.

L’avantguarda, aquesta primera línia artística de combat, ataca de manera directa l’art merament decoratiu i burgès anterior i s’alça com a bandera de les noves idees socials, culturals i fins i tot polítiques de l’època. El nou art, l’art modern, reivindica per damunt de tot la llibertat creativa, la fantasia i la imaginació de l’artista. L’art de l’avantguarda és l’art de la modernitat, de tots aquells que dirigeixen la seva mirada vers el futur.

Les avantguardes, però, se succeeixen les unes a les altres com a conseqüència de la mateixa passió intrínseca que comporta el moviment. La filosofia avantguardista elabora una crítica permanent que nega, gairebé de manera contínua, el passat anterior. És aquesta autocrítica la que provoca l’aparició successiva de nous moviments que s’autosubstitueixen. Així, el cubisme substituirà el futurisme i, més endavant, apareixeran nous moviments com l’expressionisme, el dadaisme o el surrealisme que se superposaran els uns als altres en aquesta recerca permanent de la modernitat.

NOU BARRIS... UNA GRAN EXPERIÈNCIA I UN 11,27% DE PARTICIPACIÓ (i 3)

El pastor nigerià de l’Església Evangèlica que es va endur propaganda per repartir-la entre els seus feligresos, tots ells africans, i que ens va dir que els recomanaria que participessin a la consulta.

Un xicot d’Estats Units que, amb un català gairebé perfecte, ens argumentava el seu vot negatiu d’aquesta manera: “No vull que el meu fill, en un futur, hagi de fer el servei militar.” Davant del nostre astorament ens remarcava: “quan sigueu independents, el primer que haureu de fer serà estructurar un exèrcit que, si més no en un principi, haurà de ser amb servei obligatori. No vull que el meu fill hagi de passar per això.”

El marroquí que feia de traductor amb els seus companys, que no entenien un borrall ni de castellà ni de català, però que finalment acabaven participant en la consulta.

Alguna, ben poques, de negativa. Una noia jove, espanyola, potser de procedència andalusa, que afirmava “odiar Catalunya” i que només s’estava aquí “porqué no tenia más cojones..(sic).” I que, més que irritar-nos, ens feia pensar en com és possible odiar un país... més encara, com es pot odiar el lloc on, un dia rere l'altre, has de viure i compartir.

El resultat final de la jornada no sempre és el que més importa. No obstant això, cal destacar les dades del 26M a Nou Barris. Al llarg del dia, es van recollir 14.118 vots que representen un 11,27% del cens total de ciutadans amb dret a vot del districte.

Els voluntaris i voluntàries d’Esplugues decideix vam ser uns més dins del prop d’un centenar de fora de Barcelona que ens vam desplaçar fins a Nou Barris per col•laborar en aquesta jornada.

Al vespre, prop de les 9, tornàvem a Esplugues. Una mica cansats... però satisfets per la feina feta. Encantats d’haver conegut gent com la Maria i el Josep, incansables voluntaris que porten mesos treballant a Nou Barris. Contents d’haver pogut compartir amb ells aquesta jornada a peu de carrer, amb contacte constant amb la gent de Ciutat Meridiana.

I amb un convenciment... només el treball col•lectiu des de la base –amb la complicitat dels polítics que s’hi apuntin- serà el que ens conduirà a l’assoliment d’un Estat propi.

La propera cita el 10 d’abril a Barcelona. Si vols continuar treballant per al país amb Esplugues decideix, ja ho saps, apunta’t per fer de voluntari/voluntària el proper diumenge 10 d’abril.

Et quedaràs a casa?

NOU BARRIS... UNA GRAN EXPERIÈNCIA I UN 11,27% DE PARTICIPACIÓ (2)

Ciutat Meridiana és un submón dins d’aquest món que ja representa el districte de Nou Barris. Dos fets principals ho constaten: Primer, la pròpia estructura urbanística del barri. Ciutat Meridiana és un dels exemples més clars de l'urbanisme especulatiu del franquisme. Un barri que es va construir com una autèntica mossegada de gos famolenc a la serra de Collserola, implantant un conjunt de grans blocs d'habitatges en uns terrenys de forts pendents -desestimats per a fer-hi un cementiri perquè eren massa humits...-, i sense dotar-lo dels serveis urbans i equipaments més bàsics.

Després, malgrat els esforços que han durat molts anys, només s’han pogut corregir mínimament les greus mancances del barri. La creació del centre cívic Zona Nord i altres equipaments, les escales mecàniques que salven alguns dels grans desnivells, la construcció d'un aparcament o l'arribada del metro han estat les mesures més destacables que s’hi ha realitzat en les darreres dècades.

Segon fet destacable de Ciutat Meridiana: amb dades de 2009, aquest barri tenia un percentatge d'immigració de fora de l'Estat espanyol que arribava al 38%. Quantitat que sens dubte ha pujat en els darrers anys.

Parlar amb la gent sempre és interessant. Ja ho vam constatar en la campanya d’Esplugues decideix. L’experiència de parlar amb la gent de Ciutat Meridiana podem dir que ha estat doble interessant, ja que la immensa majoria eren persones immigrades, algunes incapaces d’articular dues paraules seguides, no ja en català, idioma que desconeixien totalment, sinó tampoc en castellà. Gent, però, que t’escoltava, alguns amb un cert recel, i que, bona part d’ells, acabava participant en la consulta.

Anècdotes... unes quantes...

NOU BARRIS... UNA GRAN EXPERIÈNCIA I UN 11,27% DE PARTICIPACIÓ (1)

Dissabte 26 de març; 14.15h. El grup de voluntaris i voluntàries d'Esplugues decideix ens trobem a la Pl. Santa Magdalena per tal de marxar cap a Nou Barris a col·laborar en la recollida de vot anticipat que durant tot el dia s'està fent en aquella zona de Barcelona.

La primera curiosita de Nou Barris és que, els barris, en són tretze: Vilapiscina i la Torre Llobeta; Porta; el Turó de la Peira; Can Peguera; la Guineueta; Canyelles; les Roquetes; Verdum; la Prosperitat; la Trinitat Nova; Torre Baró; Ciutat Meridiana i Vallbona: La població (amb dades de 2009) és de gairebé 170.000 habitants. El nom del districte, que prové del nom que tenia la revista de la primera associació de veïns de la zona, es va posar l'any 1984, quan l'Ajuntament de Barcelona aprovà una nova divisió territorial de la ciutat. Políticament, el districte va viure una forta activitat liderada per les associacions de veïns durant tot el franquisme, en resposta a l'urbanisme desordenat i els desequilibris que va patir i pateix el barri. 

L'any 2009, a Nou Barris,  hi havia prop d'un 18% de gent procedent de fora de l'Estat espanyol que arribaven a sumar fins a 42 nacionalitats diferents. En aquests dos darrers anys, malgrat que no es disposa de dades contrastades, es pot afirmar que aquest percentage ha pujat considerablement. La major part de la immigració dels anys 60 i 70 ha pogut abandonar el barri. S'ha venut l'habitatge i ha deixat pas a aquesta nova immigració multiètnica, multiracial i multilingüe.

Els 13 barris, però, presenten característiques molt diferents entre si.  Esplugues decideix va ser present en dues parades del barri de Ciutat Meridiana i l'experiència va ser més que interessant.

ISONA PASSOLA A CAL PARLAR DE LLENGUA

Dimecres 30 de març, a les 22h, per ETV Llobregat, el programa CAL parlar de llengua girarà a l'entorn de les produccions Pa negre i Catalunya-Espanya, i també sobre el cinema català en general. Tindrem com a convidada la productora, guionista i directora de cinema, Isona Passola. Ens acompanyarà també, Roger Cònsul, director i professor de teatre.

Isona Passola és productora, guionista i directora de cinema. Ha destacat en la producció de pel•lícules com Desperta ferro (1990), El pianista (1998), El mar (2000)  Mirant al cel (2007)... Va tenir un gran èxit amb el documental Catalunya-Espanya, de 2009) i recentment ha obtingut un gran reconeixement  amb la pel•lícula Pa negre, dirigida per Agustí Villaronga, que enguany ha obtingut 13 premis Gaudí i 9 premis Goya.

Roger Cònsul és llicenciat en història de l'art, actor, narrador oral, director i professor de teatre en escoles i acadèmies. Col•laboro amb Zitzània Teatre i ha fet  obres com Èric i l'exèrcit del Fènix, Míting i Trifulkes de la Katalana Tribu (la història de Catalunya en un musical per nens i nenes, que es veurà al TNC la temporada 2011-2012). Darrerament, ha estrenat Santi's RIP, l'assaig d'un enterrament. A més a més tinc els meus petits espectacles de contacontes i animació a la lectura, que porto per escoles, instituts i biblioteques.

LES AVANTGUARDES (3. Simbolisme i futurisme)

És aquesta teoria de les correspondències, la part de la poètica de Baudelaire que, segurament, més va influir en el moviment simbolista, fins al punt d’esdevenir-ne l’eix fonamental del seu ideari. Així sembla deduir-se de les paraules d’un gran poeta simbolista com Paul Verlaine: el vers ha de ser, abans de res, música; una harmonia de sons que fa somniar. És el triomf de la imaginació, de l’analogia que s’estableix entre les sensacions i les coses. El triomf del poeta, de l’escriptor, de l’artista que treballa per aprofundir en aquestes sensacions per tal de trobar-ne un sentit. En definitiva, el triomf de l’art.

Gairebé un segle més tard, Walter Benjamin incorpora les tesis de Baudelaire a la seva pròpia visió filosòfica. S’endinsa en l’àmbit de la política, de l’economia i de la tècnica i s’arrengla amb les tesis del primer dels moviments d’avantguarda: el futurisme.

En el seu assaig L’obra d’art a l’era de la seva reproductibilitat tècnica, Benjamin reflexiona sobre les noves tecnologies, com la fotografia i el cinema, que signifiquen un canvi substancial en tant que ofereixen una nova visió, una nova percepció de la realitat impossible d’assolir per l’ull, per la mirada humana. La modernitat del cinema no es troba en la representació que ens brinden els actors, sinó que l’hem de buscar en com la tècnica és capaç de modificar o transformar una realitat objectiva. El cinema esdevé, doncs, llibertat, perquè permet noves visions, noves perspectives d’una mateixa i única realitat. La càmera és a la realitat allò que la psicoanàlisi és a la consciència humana.

L’avantguarda, com a moviment cultural situat en primera línia, s’abraça a la tecnologia i venera la màquina. Marinetti, creador del futurisme, elabora una Manifest futurista que, en síntesi, rebutja en bloc el passat i admira la modernitat. Una modernitat que per a ell representen les màquines, les fàbriques, els aeroplans, les locomotores, tot allò que representa una novetat i un avenç tecnològic; també la velocitat o fins i tot –tal com reprodueix el text de Benjamin- la mateixa guerra.

LIP DUB PER LA LLENGUA

El divendres 15 d'abril, a les 15h, a la Pl Universitat de Barcelona, tindrà lloc el primer Lip dub per la llengua.

Aquest Lip dub està organitzat  amb ganes que esdevingui una eina d’activisme i participació al voltant de la llengua. L’objectiu de la iniciativa és reforçar i donar projecció a la feina que està fent la Plataforma per la Llengua i la xarxa que dinamitza, formada per 23 entitats de nouvinguts al voltant del concepte “El català, llengua comuna”, lema que vertebra aquesta xarxa, i que es traslladarà al lip dub. Fent-ho, volem mostrar la diversitat cultural de la nostra societat, prenent el català com eix vertebrador.

La gravació tindrà lloc en dues fases, el proper divendres 15 d’abril a partir de les 15.00 h a la plaça Universitat de Barcelona, i el dissabte 16 d’abril durant tot el matí al cor del barri del Raval. La cançó, Corren, dels Gossos. 

Més informació a http://www.lipdubperlallengua.cat/

BARCELONA DECIDEIX: "NO VOTIS"

No votis from Barcelona Decideix on Vimeo.

No us perdeu aquest excel·lent vídeo que convida a votar en la consulta de Barcelona decideix del diumenge 10 d'abril.  Un gran vídeo amb una impressionant força didàctica i alliçonadora.

Clica aquí per veure el vídeo

Un "no votis" repetit moltes vegades que en realitat és un "vine i vota, vota el que vulguis". És amb què Barcelona Decideix crida a participar en la consulta popular sobre la independència el 10 d'abril. Serà la culminació d'un referèndum fet poble a poble des del 13 de setembre de 2009, el dia en què tot va començar a Arenys de Munt.

Clica aquí per veure el vídeo

Inspirat en el cèlebre 'Don't vote' de la campanya de Barack Obama, el vídeo presenta personatges del món de la cultura que ironitzen sobre els tòpics esgrimits contra la consulta i defensen el valor democràtic de la convocatòria. Óscar Dalmau, Roger Coma, Sílvia Bel, Bibiana Ballbè, Joel Joan, Màrius Serra... Tots diuen un "no votis" que és un "vine i vota".

ESPLUGUES DECIDEIX AMB NOU BARRIS

Nou Barris acollirà aquest cap de setmana un desplegament de voluntaris de Barcelona Decideix per muntar més de 60 taules de vot anticipat, amb presència als 13 barris del districte. Quinze dies abans del 10-A, la jornada final del referèndum, representants polítics i personalitats votaran a l’urna de la plaça Major de Nou Barris, davant el Consell de Districte.

Així, el regidor de CDC i escriptor, Antoni Vives; el capellà i treballador social Pare Manel; el portaveu de Barcelona Decideix, Alfred Bosch i el president de la Federació de Barcelona, Oriol Amorós dipositaran el seu vot al llarg del matí de dissabte. Aquest és el tercer barri on se celebren jornades de vot anticipat, després de Barceloneta i Gràcia que van assolir una participació del 20,2% i 33,57% respectivament.

 

Esplugues decideix hi serà present, de les 3 a les 8 del vespre, a les parades situades a la plaça Roja i al carrer Costa Bona.

INDEPENDÈNCIA... SEMBLA QUE A FRANÇA HO TENEN CLAR...

LES AVANTGUARDES (2. Charles Baudelaire)

Charles Baudelaire és el primer que sap extreure bellesa d’on aparentment no n’hi pot haver, del Mal, i que obre una via estètica al sofriment. El títol del seu recull poètic més conegut prou sembla indicar-ho: Les Fleurs du Mal. El substantiu flors, eminentment associat a la bellesa, és complementat per l’adjectiu mal. Una dualitat, doncs, que ens evoca l’Spleen (un sentiment de fort regust amarg) i l’Ideal.

Baudelaire ens diu en el seu escrit Le gouvernement de l’imagination : Tal com la imaginació ha creat el món, també és ella el que el governa. i afegeix: una imaginació que no és només fantasia, sinó més aviat una imaginació creativa.

Diu que totes les coses es troben expressades constantment per analogies recíproques, perquè Déu va conferir el món com una complexa i indivisible totalitat . Un univers visible que no és res més que un magatzem d’imatges i de signes als quals la imaginació els donarà un lloc i un valor relatiu. Baudelaire deia que manejar amb saviesa una llengua és practicar una espècie de bruixeria evocativa. Aleshores és quan el color parla, amb una veu profunda i vibrant.

Un univers de símbols extrets de la Natura. Un univers de símbols només perceptible per a les ments i els ulls sensibles. Un univers de símbols que, passats pel filtre de la imaginació de l’artista, esdevindran una visió i un missatge únic. Una visió, un missatge que el poeta ens farà arribar, sobretot –però no únicament-, a través del llenguatge poètic. Un missatge, una visió que es trasllueixen en una poètica precursora del simbolisme i que té la seva carta de presentació en el sonet Les correspondances, del recull Les Fleurs du Mal. El poema Correspondances és el nucli a l’entorn del qual gira tota la poètica de Baudelaire pel que fa a aquest univers simbòlic i a allò que ell anomenava la teoria de les correspondències.

Baudelaire esdevé, en aquest camp de la sinestèsia, un precursor, un mestre per als escriptors que el segueixen. L’escriptor francès Marcel Proust , n’és un exemple destacable. L’ús que aquest escriptor fa de l’analogia i, més concretament, de la metàfora ens transporten a la teoria de les correspondències de Baudelaire. Un altre bon exemple, n’és el poeta Arthur Rimbaud , precursor del simbolisme francès, i més concretament en el seu poema Les voyelles en què el poeta “juga” amb els mots, les lletres, els colors tot conferint-los un ampli valor simbòlic.

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Cada dia és el dia d'alguna cosa.... De vegades, t'hi perds i tot en aquest maremàgnum de dedicacions que sovint no van més enllà de les simples, encara que bones intencions. Avui, no en podia ser una excepció i la UNESCO va declara el 21 de març Dia Mundial de la Poesia.

Per festejar-lo, la Institució de les Lletres Catalanes ha publicat un bloc que on es recull tota la informació sobre les accions i celebracions al voltant d’aquest dia. És un espai de participació i d’intercanvi per a entitats i col·lectius arrelats al nostre país i que treballen en la promoció de la seva pròpia llengua oferint-los la possibilitat de traduir els poemes originals. Us animem a participar-hi!

La nostra manera de commemorar aquest Dia Mundial de la Poesia és mostrar-vos què pensaven creadors com Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig o Joan Fuster a l'entorn del món poètic.

Joan Fuster. Poesia és l’art de dir bellament les coses… Hauríem de rectificar la definició: poesia és l’art –o la virtut- de dir exactament les coses…Exactament.

Montserrat Roig. Necessito cada vegada més aquesta força dels poetes, perquè em fa redescobrir el valor i el so de les paraules.

Maria Mercè Marçal. Per a mi, la poesia és una mena de mirall que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancant, colonitzat, mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l’impuls que m’allibera d’aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula. Dansa d’ombres i de màscares que els mots re-presenten, interpreten o juguen, quasi sense entreactes. I sense treva.

I per acabar, dos poemes de Joan Brossa relacionats amb la poesia:

Després d'escriure el poema,

els límits de la pàgina ja no són

on va ser tallat el paper.

Enrotlla't al meu cos. Però il•lumina

Com el feix lluminós d'una lent clara,

La molt empenta d'aquest sol concepte:

La Llibertat.

LES AVANTGUARDES (1. Modernitat i avantguarda)

El terme avantguarda prové del lèxic militar i significa la part més avançada de l’exèrcit, la primera línia de combat. Per analogia, en el camp artístic és l’equivalent de la primera línia de creació. Les avantguardes signifiquen la renovació radical de formes i continguts artístics que, no només han de substituir els estils i moviments anteriors, sinó que representen també la modernitat enfront de la tradició establerta i considerada ja caduca i obsoleta.

El terme modernus, però, ja es feia servir en els inicis de l’era cristiana com oposició al de paganus. Més endavant, ja al segle XII, s’utilitzava per caracteritzar el desenvolupament artístic, científic i intel•lectual que va culminar en el Renaixement.. El terme modern s’aplicava per definir el trencament amb un món medieval que es veia com antic, i obscur (cosa que, més endavant, ha quedat demostrat que tampoc no era ni tan antic, ni tan obscur). El Mètode de Descartes pretenia també una superació de dues visions contraposades, la dels antics i la dels moderns. La revolució industrial del segle XIX va suposar una vegada més l’aplicació del concepte modern, aquesta vegada designant un nou sistema econòmic emergent.

En el segle XIX, modernitat significava la recerca del sentit del present; i tradició l’herència del passat. Els dos termes podrien ser antagònics, però també, en certa manera, complementaris, tal com recollia el poeta i crític francès Baudelaire.

En literatura, Baudelaire és, en paraules d’Hugo Friedrich , el poeta de la modernitat. Ell és l’inventor de la paraula modernitat amb què vol definir un sentiment de diferència vers el passat. Per al poeta, modern no només significava art actual, art fet en el present, sinó que significava una actitud determinada envers aquest present.

Baudelaire va ser, a més d’un extraordinari poeta, un excel•lent crític d’art. En els seus escrits hi aboca, sovint, el seu sentiment estètic que ens serveix, també, per comprendre bona part de la seva obra poètica. En el seu assaig El pintor de la vida moderna Baudelaire ens exposa el seu ideal de modernitat: la modernitat és allò que és transitori, allò que és fugisser, el que és contingent. La modernitat és la meitat de l’art del qual, l’altra meitat, n’és allò que és immutable. Una actitud relacionada, doncs, amb una experiència concreta, característica i definitiva del període modern. Per una banda, transitori, fugaç, momentani... i, per l’altra, etern, perdurable, permanent. La bellesa presenta sempre aquest doble component; d’una banda l’element que li és intrínsec i, de l’altra, el que li és més efímer, relacionat amb la coordenada del temps. Una dualitat que també és intrínseca a l’ésser humà.

Modernitat es també, doncs, dualitat: vida múltiple i la gràcia mòbil de tots els elements de la vida. Dualitat en l’art, dualitat en l’home, dualitat en la poesia.

LITERATURA...DIGITAL? (8.4 Simples reflexions sobre "I'm simply saying"

La literatura, la poesia és el resultat d’una interrelació directa entre el que crea l’autor i el que experimenta el lector. L’autora ens mostra la importància d’aquests dos elements en qualsevol text literari. En els versos, una sola paraula és canviant: “writer” per “reader”. Mentre es produeix el canvi, els primers versos queden reduïts a un “you” directe i interpel·latiu. L’autor ja ha fet la seva feina, ara li toca assumir el seu paper al lector.

Aquesta segona lectura ens mostra l’existència d’una interactivitat preestablerta entre autor i lector. Una llibertat de creació que ha d’anar acompanyada forçosament d’una llibertat interpretativa.

Els dos darrers versos recorren el poema inicial per recordar-nos quina ha de ser la nostra actitud davant el poema. Cal fer servir aquest “secret” que hem “descobert” per rellegir els versos amb una nova actitud, amb els ulls ben oberts, però, sobretot, amb la ment ben oberta.

Per desconeixença de l’idioma, ignoro si existeix una mètrica, un ritme poètic, una musicalitat en el poema estrictament literari. En canvi, si que crec que hi ha tot un seguit d’elements que fan que aquest poema només pugui ser possible digitalment.

Primer de tot, el “joc” que ens proposa l’autora. És un aspecte, en certa manera lúdic, que ens provoca el desig d’avançar, d’aprofundir més en la lectura. És el viu exemple de la metàfora del viatge i el descobriment. Ens crea una intriga, un cert misteri, que desperta les nostres ànsies d’esbrinar, de navegar, d’explorar, de descobrir. Aquest element lúdic penso que és una característica pròpia de la literatura digital. En les poques obres que he pogut visionar sempre hi és present en major o menor grau.

En segon lloc, els elements audiovisuals no fan més que reforçar aquest desig de conèixer i de saber. Representen també un element poètic més dins del text literari que serveix per despertar més sensacions i sentiments en el lector. La música resulta impactant, ara per reforçar sentiments, ara per despertar inquietuds. Els canvis constants de paraules, la mobilitat del poema, evoca aquesta sensació d’element viu i dinàmic i, a més, i contràriament al que molts podrien pensar, provoca un estat de concentració en la lectura atenta del poema.

En tercer lloc, i relacionant-lo amb l’anterior, la poesia digital, a causa de la suma de llenguatges que comporta, fa que el lector hagi d’estar molt més atent, molt més obert i predisposat a rebre els diversos impactes sensorials que li estan arribant. La suma de llenguatges obliga també a una exploració més detinguda i a una relectura gairebé obligada.

Finalment, crec que els elements audiovisuals són, alhora, també elements poètics, ja que, en ells mateixos, evoquen símbols i metàfores i configuren un ritme al poema.

ELS TAXISTES I EL CATALÀ. O... ELS MINUTETS DE LA CAL A TV3

Avui, he disposat d'uns minutets a TV3, concretament al programa d'en Josep Cuní Els matins de TV3.

En el cara a cara habitual d'aquest programa, s'ha tractat el tema del català al món del taxi, arran d'uns d'exàmens que s'han fet recentment per a l'obtenció de llicències a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Pel que fa al coneixement de llengües, els aspirants no nascuts en un territori que tingués com a llengua oficial el castellà, podien escollir una prova de nivell de castellà o bé una de català. El 100% va escollir la prova de castellà. 

Els convidats d'avui érem, d'una banda la Sra. Carmen de Tienda, presidenta de l''Associació Empresarial del Taxi i jo mateix en nom de la CAL. Moderava el cara a cara la Sra. Helena Garcia Melero. M'agradaria trasmetre-us -sinó en calent, de forma tèbia- les meves impressions d'aquests minuts passats a TV3.

En primer lloc, haig de dir que m'ha sorprès l'agressivitat verbal (que en cap cas vol dir mala educació) de la Sra. Carmen de Tienda. La veritat és que no m'esperava que els seus trets argumentals anessin per aquesta banda. M'ha semblat que deixava molt clars determinats punts:

Primer i important, a Catalunya hi ha ("no lo olvidemos", ha remarcat) dues llengües. I "en el Parlament ja se hablan las dos", ha afegit.

Segon, el taxista ha de tenir un objectiu essencial: vocació de servei i, pel que fa al català... ja l'anirà aprenent amb la pràctica diària.

Tercer, el taxi no és un servei públic... sinó una empresa privada d'interès públic... No "discriminarà" mai ningú per raó de llengua.

També vull parlar-vos de l'Helena Garcia Melero. La veritat és que m'ha deixat lleugerament fred, i no pas a causa de la temperatura del plató d'en Josep Cuní. Us diré la meva impressió sobre algunes de les seves paraules.

La meva percepció ha estat, a mesura que avançava el cara a cara, que optava per una actitud de "no n'hi ha per tant", ja que, com ella mateixa ha remarcat "només cal donar una adreça i res més." Finalment, m'han sorprès força les seves darreres paraules que, evidentment, m'han estat impossibles de replicar o de matisar. M'ha tornat a fer la impressió que es tractava d'una mena de resposta a un argument meu anterior que ella semblava no compartir.

Crec que la intervenció final d'Helena Garcia Melero implica una certa declaració d'intencions pel que fa al tema lingüístic i un subtil decantament, una vegada més, vers les tesis defensades per la presidenta de l'Associació Empresarial del Taxi.

Si en teniu ganes, visioneu el vídeo i ja em direu si vaig desencaminat o no.

Si més no, la CAL ha disposat (potser per primera vegada?) d'uns minutets a TV3, la nostra.

LITERATURA...DIGITAL? (8.3 Simples reflexions sobre "I'm simply saying")

Iniciem el viatge pel poema i podem observar com els mateixos versos amplien el seu propi significat inicial. Es produeix una expansió, un desenvolupament de les paraules que amplifica el missatge inicial, encara intrigant, encara ple de dubtes i inseguretats.

El darrer vers del primer poema ens ofereix, però, una mica de llum. Quan la darrera paraula explosiona en una amplificació de significats, ens adonem que hi ha més poemes, més sentits, que no tot és tan, aparentment, simple.

Explorem intensament, doncs, el poema. L’autora ens planteja “un joc” en què cal descobrir els elements ocults. Ens envia missatges textuals i musicals perquè puguem avançar en la nostra navegació.

La poesia amaga “un secret” que cal cercar en un nivell més profund de significació. Cal cercar la interpretació, la descodificació del missatge. Una interpretació que no serà única, estàtica, inamovible, sinó que serà lliure i en etern moviment.

La poesia digital, ens recorda l’autora, és, si cap, més lliure encara: “but files free”...

Els “secrets” no són tals si sabem trobar les imatges literàries, les metàfores, els símbols que ens han de servir per a la creació poètica. Els “secrets” són, doncs, arreu i són els elements poètics que ens permetran transmetre sentiments i emocions.

Anem més al fons, encara, del poema. Se’ns obre un segon nivell de lectura, un segon nivell de significat en què el poema inicial desapareix i se’ns mostra un nou i definitiu poema que ens desvetlla els interrogants, que ens aclareix els dubtes inicials.

La clau es troba en la paraula “simpler”. Tot és més senzill...

RAMON BARNILS, UN CATALÀ INSUBMÍS I CRÍTIC

Avui fa 10 anys de la mort de Ramon Barnils. Un home que feia periodisme d'investigació (N'hi ha un altre?- acostumava a respondre...).

Barnils era un home tremendament molest per al poder. Tenia un gran esperit crític i una insubornable passió per uns Països Catalans lliures. Malgrat haver treballat per als més importants rotatius catalans, va ser a la ràdio on va desenvolupar la feina potser més coneguda pel públic. "La Mercantil radiofònica" (Quim Monzó, Jordi Vendrell i Ramon Barnils) i el seu exitós programa "El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico". L'orquestra i Postres de música van ser les seves tertúlies d'actualitat política els dies feiners, a l'hora del cafe`.

En el seu record i com un petit homenatge, em plau reproduir un article seu, extret de l'hemeroteca Ramon Barnils,  del més de febrer de 2000, fa ja més d'11 anys. El titulava "Constitució i allò":

Segons La Vanguardia, el candidat a governar Espanya, Almunia, va dir literalment, i en un acte preelectoral en què de sis-centes cadires dues-centes eren buides, que "cada espanyol té dret a parlar en la llengua que s'estimi més, sense veure's coartat o sotmès per ningú pel fet de parlar en català, en euskera, en gallec o en allò que vulgui".

En canvi la constitució espanyola diu a l'article 3: "1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts."

Enllà del mal gust de dir-ne "allò", de la seva llengua, Almunia no se sap la constitució. Lògic, ben mirat: no és per a ells, sinó per a nosaltres. Ells en tenen prou amb l'article 8: "Les forces armades (...) tenen com a missió defensar la integritat territorial d'Espanya''. La resta, llenga.

LITERATURA ...DIGITAL? (8.2 Simples refelexions sobre "I'm simply saying"

Quan ens connectem a I’m simply saying ens trobem amb un simple poema que ens planteja un interrogant. Els versos són el fidel reflex d’una inquietant intriga. Podem trobar resposta a tots els dubtes que se’ns plantegen en llegir-los? Sens dubte, ens seria molt més còmode deixar-nos d’inquietuds i limitar-nos a no llegir més enllà de les paraules, més enllà dels versos, a no cercar noves paraules, nous significats. Si ho fem, però, només ens quedarem a la superfície d’un mar ple de continguts.

Si som atrevits, si volem anar molt més enllà del que a primera vista trobem, més enllà dels límits del poema... Si volem trobar connexions, però també volem elaborar conjectures i projectes... Si volem descobrir i alhora fer que els nostres pensaments, traslladats més enllà de les paraules, ens commocionin i ens emocionin... No podem, com a lectors, aturar-nos en la simple percepció, en la primera lectura, en el primer nivell d’un poema. Lector, tu saps... doncs, avança, imagina, percep, descobreix significats, interpreta. El secret s’amaga darrera del clarobscur del text. Autors i lectors formem una unitat perquè hi ha un amor profund per la literatura, un amor profund per l’evocació poètica. El lector no existeix sense l’autor i viceversa. Ambdós, amants de la literatura, superaran l’aparent incomprensió que, si ens abandonéssim a una primera lectura, representaria el suïcidi literari.

Arribats aquí, se’ns fan més clares les paraules soltes que apareixen a l’inici, abans fins i tot que apareguin els versos: “Wait load, blinck, quick, i I’m thinking” (que intento traduir com “espera de càrrega, parpellejar, ràpid i estic pensant”(?)). Em suggereixen que l’autora ja ens avisa que cal navegar pel poema; que cal participar en el “joc” que ens planteja. El joc sedueix, perquè implica intriga, secret, codi... La recerca del significat que, en el fons, serà el que nosaltres desitgem, perquè dependrà de quin sigui el nostre grau d’implicació com a lectors i del nostre propi nivell interpretatiu.

Poc a poc, doncs, cal submergir-se en el món poètic que ens proposa l’autora. A partir d’aquest moment el text deixa de ser només paraules per esdevenir so i moviment. El poema ja no és estàtic, sinó que és viu perquè interacciona mitjançant els elements visuals i sonors. Els sentits i les idees s’amplien contínuament, ara s'enfronten, ara es contradiuen a la recerca de la veritat del sentit i del significat individual i particular que cada lector els pugui conferir.

LITERATURA...DIGITAL? (8.1 Simples reflexions sobre "I’m simply saying")

Deena Larsen és una artista que s'autodefineix en la seva pàgina web com "una addicta a l’hipertext, a la literatura electrònica i als nous mitjans de comunicació. Nascuda a Denver, és una escriptora que ha experimentat amb les diverses possibilitats que ofereix la literatura digital. Ha publicat la seva obra a revistes en línia, ha fet tallers i conferències i cursos tant presencials com a distància. És autora digital des dels anys 80.

Sobre la poesia de Deena Larsen podeu llegir estudis interessants com el de Carla Vilardebó. 

De les seves obres, voldria remarcar-ne una de les que considero més interessants:  I'm  simply saying 

Després (o abans...) de visionar I'm simply saying, i si voleu aprofundir una mica més en aquesta obra, us recomano que us mireu aquest excel·lent treball d'Oreto Domènec, una bona companya del País Valencià:

De l'Oreto, us recomano també el seu espai Llegim i piulem, no se'n penedireu.

Per la meva part, em limitaré en els pròxims apunts, a fer unes simples i senzilles reflexions a l'entorn de I'm simply sanying, de Deena Larsen.

ESPLUGUES DECIDEIX: CAMÍ CAP A L'AUTODETERMINACIÓ

Reproduïm l'apunt publicat al bloc d'Esplugues decideix:

Quatre coses sobre el debat organitzat per Esplugues decideix sota el títol El futur és l’autodeterminació que va tenir lloc el dijous 10 de març a l’Avenç.

En primer lloc, crec que caldria destacar la més que bona afluència de públic. Tots sabem les persones que acostumen a aplegar-se en qualsevol acte polític. Penso que el de dijous sobrepassa, de llarg, la mitjana habitual d’assistència.

En segon lloc, la mesa amb els ponents. Molt interessant veure debatre representants de partits o moviments independentistes com SI, RCat, ERC, la CUP amb forces com ICV i CiU, sempre molt més tímides alhora de tractar temes com el de l’autodeterminació.

Tercer, el públic. Va “resistir” fins al final i va participar de manera activa en el darrer tram, preguntant i qüestionant determinades paraules o actituds dels grups representats a la mesa.

Crec que les posicions van quedar força clares:

SI. Cal pressionar dins del Parlament per aconseguir una declaració unilateral d’independència. També per deixar en evidència les greus mancances de l’Estat autonòmic.

RCat. La independència és l’únic camí i aquest s’aconseguirà amb la unitat.

CUP. Independència sí.... però no significa garantia de res. Cal pensar en el dia després de la independència i cal que les classes populars hi arribin en una posició de força. Es fa indispensable, doncs, aquest treball des de la base. Enfortir els moviments populars i la societat civil.

ICV. Es mouen més en l’àmbit de l’autodeterminació, sempre una mica ambigu. Coincideixen amb la CUP pel que fa al treball sectorial des de la base.

ERC. Independència, evidentment, però cal unir les forces de la societat civil amb les polítiques. Aposten també pel treball des de la base i pel reforçament de la societat civil.

CiU. Es mou entre dues aigües. Creu que el poble català encara no està preparat per assumir un referèndum d’autodeterminació.

De les intervencions fetes pel públic assistent, voldria comentar la d'una noia que va manifestar el sentiment de decepció que experimentava en veure que no hi havia propostes clares

Penso que les propostes sí que hi són. El que no existeix és una eina miraculosa que ens assenyali el camí més adequat per arribar a la independència. Un camí que, d’altra banda, es preveu llarg i tortuós. No serà fàcil assolir un Estat independent, encara que alguns han pensat i manifestat que ja lel teníem a la cantonada.

El camí és complicat i l’única forma d’arribar-hi penso que és el treball des de la base de tota la societat civil i els partits i grups politics que ho desitgin. Un treball que haurà de ser unitari en alguns aspectes i, per tant, caldrà establir uns mínims necessaris perquè ningú s’hi senti exclòs.

Això és el que s’intentarà el proper 30 d’abril amb la Conferència nacional per a l’Estat propi. S’ha intentat ja altres vegades i, malauradament, mai s’ha pogut assolir una línia de treball unitari en què totes les forces independentistes s’hi sentissin representades.

Serem capaços i capaces d’aconseguir-ho ara?

ÈXIT DEL DEBAT: EL FUTUR ES DIU AUTODETERMINACIÓ

Ahir, amb la sala de l'Avenç gairebé plena, va tenir lloc el debat organitzat per Esplugues decideix sota el títol de El futur es diu autodeterminació. Van participar-hi els representants de les forces polítiques que, en un o altre moment, s'han declarat partidàries que el nostre país pugui exercir el seu dret inalienable a l'autodeterminació. 

Jordi Angera (SI); Jordi Figueras (ERC); Lídia Ibáñez (ICV); Roger Pons (CiU); Joan Puiggròs (RCat) i David Soriano (CUP) van respondre a les preguntes inicials del moderado, Roger Recasens (Esplugues decideix) sobre el Com i el Quan arribar a la independència i el Després què? 

Es va establir un interessant debat amb aportacions d'un i altre ponent dins de la línia política ja coneguda de cada formació. Així, Soriano va proposar continuar amb el treball des de la base i sempre des d'una perspectiva, no només nacional, sinó també social. En aquest sentit, encara que amb matisos, també es van pronunciar els representants d'ICV i d'ERC. Puigròs es va centrar més en el tema de la unitat de les forces independentistes. Anguera va exposar la línia ja engegada per SI i que pretén que sigui el Parlament que declari unilateralment la independència. Roger Pons va argumentar que el país encara no està preparat i que cal primer assolir una base social àmplia, que podria venir a través de la qüestió econòmica.

Després d'una hora de debat l'acte va acabar amb la intervenció del públic que va plantejar diverses qüestions, com la importància de la crisi econòmica en l'augment dels partidaris de la independència o el desencís que existeix en la societat a l'entorn de l'actuació dels partits polítics.

UN POBLE SENSE LLENGUA?

El mes de maig de 1979, enguany farà 32 anys, la revista Els Marges va publicar l’article titulat Una nació sense estat, un poble sense llengua; un estudi que popularment va ser anomenat El manifest d’ Els Marges. Era un text elaborat, després de profundes reflexions, per un grup de professors universitaris que estaven preocupats pel futur, sempre incert, de la llengua catalana en aquella època de l’anomenada transició democràtica.

Transcorreguts més de trenta anys, i malgrat que la situació ha canviat en molts aspectes, ens preguntem si, lamentablement, bona part del text de Els Marges no tindria encara plena vigència. Per exemple, el manifest ens deia que “tota presa de posició teòrica i pràctica que no vagi més enllà de considerar el català llengua pròpia de Catalunya i que no tendeixi a restituir-lo en la condició de llengua nacional de Catalunya, no fa més que allargar una situació d’opressió.” Aquesta continua sent una de les assignatures pendents dels governs i de la societat del nostre país: convertir el català en la llengua nacional de Catalunya.

El manifest, entre altres punt, destacava la importància dels mitjans de comunicació de masses, que consideraven decisius, que considerem decisius, per a la supervivència d’una llengua que vulgui continuar incorporant-hi les funcions que li són pròpies: integradora, cohesiva, identificadora i comunicativa.

Els mitjans de comunicació són també decisius per preservar la unitat de la llengua catalana i per evitar-ne la fragmentació. Una llengua dividida pot ser més fàcilment assimilada per la llengua més forta, i l’assimilació comportaria la pèrdua de la llengua catalana com a principal llengua d’ús, com a llengua comuna de la societat que formem els Països Catalans.

I permeteu-me que acabi aquest apunt de la mateixa manera que començava aquell manifest de fa trenta anys de la revista Els Marges. Amb les paraules poètiques del gran Josep Carner:

Ans que la nit final em sigui a punt,

al fatídic avui tombo la cara 

tan envilit, em sembla ja difunt.

I un nou esclat de fe m’anima encara

i torno, cor batent, a la llum clara

per galeries de record profund.

I un nou esclat de fe m’anima encara.

LITERATURA...DIGITAL? (7.1 Wordtoys, de Belén Gache)

Wordtoys és una antologia de treballs realitzats per Belén Gache per a Internet durant els anys 1996 a 2006. Belén Gache és una escriptora argentina que ha escrit diverses novel·les i ha publicat nombrosos assaigs de literatura i arts visuals. Ha destacat també en el camp audiovisual i d'Internet. Els seus treballs van des del bloc i la net poesia fins a la vídeo poesia i els treballs amb ordinador.

Què són els Wordtoys?

Net poesia... Hipertext... poesia electrònica... literatura digital... De fet, tots els treballs recollits per Belén Gache caldria emmarcar-los en el context de les avantguardes històriques que posaven èmfasi en la materialitat del llenguatge i, evidentment, en la pròpia materialitat sonora i visual dels signes.

Wordtoys...Jugar amb les paraules... Les paraules que esdevenen un joc... "Joguines lingüístiques".. Els objectes, les paraules, els signes són inexplicables, transformables i amb multiplicitat de sentits. Els noms, les coses o els signes poden significar -de fet, sovint ho signifiquen- coses totalment diferents.

Wordtoys, malgrat recolzar-se en les noves tecnologies, se'ns presenta com un llibre imprès. Portada, pàgines, índex... Fins i tot podem optar per anar passant les pàgines d'aquest llibre de la manera més tradicional. Així, successivament, ens trobarem amb les diferents històries que componen l'obra de Belen Gache. Relats que, aparentment, no tenen res en comú, però que si en fem una (re)lectura profunda ens adonarem que es troben units per un fil conductor: el llenguatge i les seves representacions, sobretot visuals.