PER A AQUEST VIATGE, NO CALIA CÓRRER (2)

Estem assistint (alguns potser perplexos) al “ nou reagrupament” de les formacions polítiques ERC i Reagrupament. Barcelona ha estat el punt clau de converses per tal que les dues formacions es presentin juntes a les properes eleccions municipals. Aquesta nova política d’ambdós partits s’ha estès com una taca d’oli arreu del país i ja són uns quants els municipis que estan preparant candidatures conjuntes de cara a les eleccions del proper mes de maig.

Després del revés electoral sofert per Reagrupament en les passades eleccions al Parlament de Catalunya, el seu líder, Joan Carretero, ja avançava aquesta nova política amb frases com: "De vegades cal desfer camí per poder-ne fer un de millor" o ERC ha de ser el pal de paller de l’independentisme”.

On queden aquelles desqualificacions, aquells llargs i pesats debats sobre qui posseïa la veritat independentista? On queden aquells insults de tota mena que fa quatre dies es llençaven unes bases contra les altres?

Què voleu que us digui... per a aquest viatge, no calia córrer...

PER A AQUEST VIATGE, NO CALIA CÓRRER (1)

Per a aquest viatge, no calia córrer.... la dita em sembla força ben aplicada a dos fets que s’han produït a cavall entre el desembre de 2010 i aquest mes de gener de 2011.

El naixement i posterior desenvolupament del Cercle Català de Negocis (CCN) em va semblar una molt bona idea que, a més, quallava de manera ferma en la societat catalana. Els seus estudis, del tot seriosos i d’una gran rigorositat, feien reflexionar molt gent d’aquest país. Una entitat formada per gent de gran valua professional que llençava un missatge clar i rotund allunyat de qualsevol partidisme i interessos polítics.

Tot plegat, però, se’n va anar en orris després de la divisió del CCN en partidaris –bel•ligerants- de dues determinades opcions polítiques que, per a més inri, s’assemblaven com a dues gotes d’aigua.

L’espectacle va ser depriment: insults i contrainsults; expulsions, dimissions i contradimissions; assemblees i contraassemblees... Cada fracció esgrimia ser la dipositària de la veritat i per tant l’únic i legítim CCN.

Han passat els dies i tot plegat continua sent depriment: ja no tenen seu social i quan cliques el web del CCN t’apareix un missatge (en francès i anglès!) que et comunica que el domini no està disponible.

Passi el que passi amb el CCN a partir d’ara, ja no serà mai més el que era i, pitjor encara, no podrà ser mai el que hauria pogut ser.

Una nova batalla perduda per culpa de nosaltres mateixos.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ (5. L'amor, el record, la mort)

El tema central del recorregut és un dels altres nexes d’unió entre els poemes. L’amor i el record, també la mort. El sentit del record del passat expressat a través del nom, de l’adjectiu o del verb, a través també del sinònim, a través del sentit:

No hi havia a València dos cames com les teues.

Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes.

Creue les nits. Evoque les baranes del riu

Tinc l’amarga enyorança d’aquell temps de les Èglogues.

TOT retorna, agrupant-se, i és una sola història,

I em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

I tenim l’enyorança amarga de la terra

TEMPS de records, et pense, et recorde, t’invente.

M’agradava mirar-te -¿recordes?- des del marge

L'amor, vist des de tots els angles, uneix i solidifica tot el poemari:

Els àlbers, el silenci dels amants, el crepuscle,

Un cos, una carn pura, tot l’amor, un amor.

Sols els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor.

Tots els amors, l’amor; l’amor, tota la vida

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

I tenim l’enyorança de la terra ,

En aquella paret suada pels amants,

Amerada d’amors com un dur matalàs,

Aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

Oh l’amor inserit, quina cosa, en la història!

El meu home morí en Porta Coeli. L’altre

Va morir en el Puig. El meu, en el Saler.

Ah, València, València! Podria dir ben bé:

Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua

València. O Evoque la València de tots,

De tots els vius i els morts, de tots els valencians?

Era temps de postguerra. S’imposava l’amor;

Brutalment s’imposava sobre fam i cauteles.

Assumiràs la veu d’un poble,

I serà la veu del teu poble,

I seràs, per a sempre, poble

No és millor ni pitjor el temps,

Car tot el temps és temps d’amor,

ELS GRUPS XERREM D'ESPLUGUES, UNA MOLT BONA FEINA!

  

Fa ja més de dos anys, la CAL d’Esplugues va engegar el projecte Xerrem a la nostra ciutat. El primer que necessitàvem era un lloc on poder conversar, i aquí vam comptar amb la col•laboració de l’Espluga Viva, que ens va cedir un espai al seu local. Un dijous del mes d’octubre de 2008, la M. Teresa Masot, responsable i coordinadora actual dels grups Xerrem d’Esplugues, va fer la primera trobada de xerraires. Unes deu persones desitjoses de millorar el seu català i d’agafar confiança a l’hora de parlar-lo van començar a xerrar.

Avui, després de més de dos anys, podem dir que el projecte Xerrem s’ha consolidat a Esplugues. Enguany, tenim dos grups oberts: el primer, al local de l’Espluga Viva i, l’altra, a l’espai de l'Associació de Dones del Gall.

Els xerraires han anat creixent de manera exponencial. Actualment són més de 35 persones que assisteixen de manera regular al espais de conversa Xerrem. El grup més nombrós, 25 xerraires, el trobem els dijous de 19h a 21h a l’Espluga Viva. La Sanae, una noia marroquina; La Míriam, de Xile; el Joan, el Josep Maria, el Casto, la Dolors, la Charo, la Loli, la Isabel, la Núria, l’Elisa, la Mari Luz... i uns quants més que em deixo al teclat. El condueixen de manera esplèndida tres sherpes: la M. Teresa Masot, La Dolors Folch i en Pol Bricall.

L’Associació de Dones del Gall, grup que es va iniciar el passat mes d'octubre, compta amb 10 xerraires: la Isabel, la Clara, la Maria, la Mari Cruz, la Pilar..., conduïts a la perfecció pels sherpes M. Victòria Martínez i Francesc Coma.

Quan l’any 2008 vam posar en marxa el projecte Xerrem a Esplugues només teníem un grup, una sola sherpa i deu xerraires. Ara, com heu pogut llegir, comptem amb dos grups estables, més de 35 xerraires i un total de cinc sherpes fixos, als quals cal afegir-ne tres més que hi col•laboren de manera més esporàdica.

Una seixantena de grups funcionen actualment al país. Uns espais de conversa en català, uns grups que no són simplement una eina per parlar el català de manera més fluida i segura. La llengua serveix per comunicar-se, sí... però també serveix per crear bellesa i per cohesionar una societat. Com deia el mestre Solà, “hi ha un lligam inextricable entre llengua, poble i individu.”

Els grups Xerrem vinculen la comunicació en català amb la inclusió efectiva i afectiva en un grup —el que es troben setmanalment— i en un col•lectiu, el dels parlants catalans. En paraules del creador del projecte, Jordi Esteban “copsar la llengua com a tresor humà més que com a codi de transmissió; i participar en la història de la llengua —i per tant, del país— perquè la reben gustosos i estan cridats a transformar-la, com a eina viva que és.”

Per molts anys, doncs, a tots els xerraires d’Esplugues per la seva voluntat i les seves increïbles ganes d’aprendre bé la llengua. Per molts anys, sobretot, a l’equip de sherpes, conductors i conductores dels grups, que dediquen unes hores del seu temps lliure, de manera totalment altruista i voluntària, pel seu entusiasme, el seu saber fer i la seva important participació en aquest projecte de difusió de l’ús social del català.

A tots i totes, que tingueu una molt bona feina!

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ (4. Llibre de meravelles)

El poema Demà serà una cançó no es pot veure aïlladament, sinó que cal situar-lo en l’àmbit general que forma el poemari de Llibre de meravelles.

Demà serà una cançó és una peça més d’un itinerari vital que el poeta realitza per la València de la postguerra. El “jo líric” reflexiona, a través de tot un seguit de poemes narratius, sobre l’amor i la mort, sobre el passat, el record, la memòria… A vegades, com un testimoni –amarg- de la tragèdia viscuda per tot un poble amb el qual ell s’identifica i forma una unitat col•lectiva. A vegades, el “jo poètic” és només un observador o un simple narrador d’una història. El Llibre de meravelles esdevé, doncs, una reflexió sobre la realitat, una amarga crítica, no només de la situació humana, social i política del temps de postguerra, sinó també, en una translació de l’especificitat a la generalitat, de la soledat de l’home, de la desolació de l’ésser humà davant l’angoixa i l’amargor del fet de viure.

Qui és “l’animal de records”? Podem esbrinar-ho a la primera part del Llibre de meravelles, que ens situa en l’inici d’aquest recorregut poètico-humà i ho fa descrivint com és el dia a dia, com és l’ambient d’hostilitat i repressió que viu el “jo poètic” i el seu poble:

Hi ha la fam, la precarietat

com hi ha els sermons i hi ha el pecat 

i les notes de societat.

Veiem, també, l’evolució en l’estat anímic del subjecte líric que passa de ser Un entre tants com esperen i callen a Un entre tants com no aguarden i lluiten. És una persona concreta en un lloc concret: ACÍ em pariren i ací estic, però els seus sofriments i els seus anhels són universals: UN entre tants, en un lloc de la Terra. També, el seu missatge d’esperança abans de començar el seu llarg periple per València:

Creixen els fils, creix l’amor, creix la vida

No hi ha per què recelar ni patir. 

Bella és la vida.

“L’animal de records” és aquest subjecte líric que és el mateix poeta, però que també pot ser qualsevol de nosaltres i, encara més, qualsevol ésser humà a qualsevol lloc del planeta.

VICENT ANDRÈS ESTELLÉS: DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ (3. El record)

El missatge del “jo poètic” s’adreça a una segona persona autoreferencial i utilitza, majoritàriament, el temps verbal de present. També fa servir el temps verbal de pretèrit quan evoca imatges del temps passat. El record, el pensament i expressió de la mort i el pas del temps ens vénen suggerits a través de l’ús que el poeta fa del verb, el substantiu i l’adjectiu: “Records; sols recordes; versos del record; et permets recordar; ara evoques i penses.” Tot plegat ens evoquen el record, la memòria, com el present queda convertit, a l’instant, en passat: “ja no vius, sols recordes”.

La nova actitud lírica que representa Estellés es veu reflectida en l’ús del llenguatge. Sinceritat, vinculació amb el poble, amb el seu poble, és el que el poeta vol aconseguir i, per això, utilitza una opció comunicativa que té com a base essencial la senzillesa. Aquest llenguatge senzill, pròxim al poble, l’aconsegueix Estellés amb l’ús (a part dels dialectalismes) d’un vocabulari al més realista possible, d’una dicció sense concessions, franca, sincera i oberta.

El tema central del poema és el record, un record de temps més feliços, ple de melangia i enyorança. Un record del qual ens nodrim i que és la base de la nostra vida. El present, gairebé no existeix. Tot és record o memòria, ja que el present –efímer- esdevé quasi instantàniament record. La vida, a mesura que passen els anys, ens queda reduïda bàsicament al record al qual ens aferrem per reviure moments feliços o de plaer, però també situacions dolentes, instants desagradables que, forçosament, hem acabat assumint i -per què no?- modificant o canviant.

DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ: VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (2. El poema)

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat (Pere March)

Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.

Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.

No els versos estellats, apressats, que escrivies,

sinó els versos solemnes —solemnes?— del record.

Et permets recordar amb un paisatge i tot:

les butaques del cine, el film que es projectava,

del que no vàreu fer gens de cas, està clar;

i evoques l’Albereda, les granotes del riu,

les carcasses obrint-se en el cel de la fira,

tota València en flames la nit de Sant Josep

mentre féieu l’amor en aquella terrassa.

Animal de records, lent i trist animal,

ara evoques i penses la carn fresca i suau

per on les teues mans o els teus besos anaven,

la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,

els cavallons de teules rovellades, la brossa

que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.

Animal de records, lent i trist animal.

 Demà serà una cançó.

Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles

El poema titulat Demà serà una cançó, pertany a la secció I del bloc central del poemari. Un poema -aquest poema en concret-  pot ser comentat des de moltes vessants, totes elles opinables i, al cap i a la fi, vàlides. Deixaré una mica de banda l’anàlisi mètrica i sintàctica. Només apuntar que el poema consta de vint versos alexandrins amb cesura a la sisena síl·laba. i que es produeix una alternança entre el ritme binari i el ternari.  Em centraré més en la relació que el poema manté amb tot el poemari i com ambdós mantenen una relació i una dependència amb els clàssics medievals i, sobretot, amb Ausiàs March.

ESPLUGUES DECIDEIX COL·LABORA AMB TERRASSA

Us adjuntem l'article del bloc Esplugues decideix sobre la consulta d'ahir a Terrassa:

Diumenge 23 de gener, 19h. Els termòmetres a Esplugues marquen un grau sota zero. Ens trobem a la Pl. de Santa Magdalena i ràpidament engeguem motors cap a Terrassa.

 

Són les vuit del matí i arribem a la cocapital del Vallès. La temepratura ja és de tres graus sota zero. El nostre col·legi es troba al Centre Cívic Maria Aurèlia Capamany. Sort que hi ha calefacció! Cal, però, que alguns (i algunes) sortim al carrer per actuar com a grups d'informació. Quín fred! Afortunadament, encara que poc a poc, el termòmetre comença a pujar una mica. 

 

La jornada es desenvolupa sense cap incidència al nostre col·legi, mentre a la ciutat es fan moltes activitats lúdiques. Bastoners, castellers, actuacions musicals, etc. que animen els carrers de la Ciutat, malgrat que el termòmetre es resisteix a pujar més enllà dels quatre graus positius.

Ens arriba la notícia que uns energúmens -entre set i vuit- han agredit un membre d'una mesa situada en una carpa a l'aire lliure. També han llençat esprai als ulls d’un altre i s’han endut en un cotxe l’urna amb un centenar de vots emesos. Hi ha gent que continua sense pair això de la democràcia i menys encara l'existència i l'exercici del dret a l'autodeterminació!

Resultats finals: 20.168 egarencs han exercit el seu dret a vot. Terrassa se suma a la llarga llista de municipis -532 en total- que han celebrat consultes sobre la independència de Catalunya. Des del 13 de setembre de 2009, són ja 618.415 persones les que han dipositat el seu vot en una consulta. D'aquest total, 572.954 han votat afirmativament a la pregunta de si estan d'acord que Catalunya es converteixi en un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea.

La propera i decisiva cita és el 10 d'abril a Barcelona. La capital de Catalunya, pel seu pes demogràfic, econòmic i cultural, ens ha de servir per, entre moltes altres qüestions, obtenir un ampli ressò, no només a Espanya, sinó també arreu del món. D'aquesta manera, el procés sobiranista català obtindrà la internacionalització que necessita.

 

Recordeu... 10 d'abril. Us esperem a Barcelona

DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ: VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1. Llibre de meravelles)

Vicent Andrés Estellés és, sens dubte, el més important poeta valencià del segle XX. Va néixer a Burjassot, comarca de l'Horta, un 4 de setembre de 1924. Periodista i escriptor, és considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània i molts crítics han dit que és el millor poeta valencià des d'Ausiàs March i Roís de Corella.

Llibre de meravelles és un dels seus reculls poètics més conegut. Va ser publicat a València l’any 1971. La data, però, del seu naixement literari l’hem de situar sobre l’any 1956-58 en què Vicent Andrés Estellés el va escriure. La diferència entre la data de creació i la de publicació és deguda –tal com succeïa amb altres escriptors de l’època- a la situació política i social que vivia el país en aquella dura i llarga etapa de postguerra.

Estellés va dividir el seu poemari en tres parts clarament diferenciades. La primera part, titulada “Teoria i pràctica de la flor natural” exerceix la funció de pròleg en què el poeta exposa el seu estat anímic i l’ambient hostil i repressiu que l’envolta. El poeta, el “jo líric”, vol esdevenir una unitat amb el seu poble. Aquesta part està dividida en deu seccions que, no obstant això, formen una unitat, un llarg poema que s’enllaça i s’estructura a través dels motius temàtics emprats (la solidaritat del poeta amb el seu poble, la denúncia de l’opressió individual i col•lectiva, etc.) i, també, dels recursos estilístics (anàfora, ús determinat de formes verbals per expressar l’evolució anímica del “jo líric, etc.). Cal destacar també l’ús de la ironia i la sàtira que expressa l’elecció del títol (paròdia del màxim guardó que s’obtenia en els Jocs Florals promoguts i estimulats per les autoritats franquistes de l’època).

Les seccions I – VII, constituïdes per 47 poemes, formen la part central del llibre. Els poemes d’aquestes seccions són majoritàriament llargs, de versos blancs i amb un clar predomini de l’alexandrí. El poeta utilitza habitualment la primera persona del singular per adreçar-se a una segona persona que tant pot ser el seu amor, com la ciutat de València o bé el lector o lectors a qui s’adreça. A través d’un recorregut –d’un viatge- per la ciutat de València, Estellés ens evoca el tema del record en general i del record amorós en particular; de la poesia, com el seu amor, com un objectiu en ella mateixa, però també com una eina desalienadora, com una eina de combat; el pas del temps i la recuperació del passat perdut; la guerra i les seves conseqüències; la descoberta i el coneixement de la dura realitat de la postguerra; la reivindicació de les coses més elementals com a símbols són alguns dels temes que el poeta va desgranant en aquestes pàgines centrals del poemari.

“Propietats de la pena” és la tercera i darrera part, a manera d’epíleg, del Llibre de meravelles. Sis poemes octosíl•labs en què el poeta afirma el seu paper de portantveu dins de la col•lectivitat i emet, en el fons, una declaració de principis:

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble...

12 DE FEBRER: ASSEMBLEA GENERAL DE LA CAL

En compliment de l’article 15 dels vigents estatuts de la Coordinadora d’Associats per la Llengua Catalana (CAL), es convoca als socis/sòcies i simpatitzants a l’Assemblea General Ordinària que tindrà lloc el dissabte 12 de febrer de 2011 a les 9.30 hores en primera convocatòria i a les 10.00 h en segona convocatòria, a la seu nacional de la CAL situada al carrer Muntadas, 24-26 de Barcelona. (Plànol)

Ordre del dia:

9.30 h - Recepció i credencial dels assistents.

10.00 h - Salutació i Obertura de l’Assemblea Nacional.

10.15 h - Informe de gestió de les activitats de la CAL Nacional durant l’any 2010.

10.45 h - Informe de les activitats territorials.

11.15 h - Economia.

11.45 h - Pausa

12.15 h - Proposta d’activitats i campanyes pel 2011.

13,00 h - Organització interna.

14,00 h - Cloenda de l’Assemblea Nacional.

14,30 h - Dinar de germanor a la mateixa Seu Nacional. (Preu 10€)

Es recorda als nuclis que per accedir al retorn del 70% de les quotes, cal presentar un informe, en format paper, de les activitats celebrades durant l’any 2010 i els nous projectes a realitzar per l’any 2011, segons consta a la Ponència Organitzativa en el seu punt 5.1.8

Les intervencions orals sobre els Correllengües locals i altres activitats dels nuclis, tindran una durada màxima de 5 minuts per nucli.

El dinar es farà amb reserva anticipada fins dijous dia 10 de febrer per telèfon a la Seu Nacional de la CAL 93.415.90.02, o bé cal@cal.cat.

L'INDEPENDENTISME A LES MUNICIPALS (Jordi Figueras)

Un nou comentari, aquest d'en Jordi Figueras, sobre l'independentisme a les municipals:

La meva opinió sobre una possible “Entesa per Esplugues”? Ara per ara ho veig inviable, ICV o la mateixa ERC ja han proclamat els respectius caps de llista al igual que CiU, considero que no es pot treballar des de la improvisació en l’àmbit polític municipal, amb això vull dir que s’ha de treballar amb temps, creant les bases per fer conèixer una possible candidatura a una població que, majoritàriament, viu d’esquenes a la política, cercar finançament, trobar punts de coincidència entre les diverses persones o grups politics, en definitiva, feina molt feixuga per fer-la en els quatre dies comptats que resten per les municipals i ho dic molt en la sintonia que ens apunta l’Aleix, politiques socials, o segons penso jo politiques de cohesió social que permetin una transformació significativa de l’actual marc de ciutat dormitori que ja els hi va be a alguns partits politics.

No se com anirà la proposta de Cornellà, però potser tants esforços nomes suposin debilitar electoralment algun partit i poca cosa més, espero que no sigui així. A tall de cloenda, en l’anterior entrada no volia parlar d’ERC, el que jo volia posar de manifest és que durant els darrers 8 anys únicament ERC ha estat lluitant pels postulats independentistes des de l’àmbit polític municipal, de fet era el que ens corresponia com a electes a sou de la ciutadania, però ens hagués encantat compartir lluites i complicitats amb algú més. Recordo clarament un grup d’independentistes que ens reuníem a principis dels anys 80, també les posteriors divisions, i que cadascú va tirar pel seu compte però sempre treballant, en un o altre sentit, fins arribar a l’ajuntament. De regidors o regidores independentistes a Esplugues en conec tres des de finals dels anys 80, l’Esteve, la Carme i jo mateix, però no recordo que cap de nosaltres entres a l’Ajuntament sense un treball previ, sense un fonament polític determinat i, ara per ara, nomes veig dues formacions politiques amb ganes de transformar Esplugues en una ciutat diferent a l’actual model, nomes dues formacions politiques que treballen en el dia a dia, la resta únicament els he vist treballar per les consultes i en aquesta blocada. Que consti que això darrer que he escrit no és cap retret, només una constatació de la meva percepció.

Òbviament puc estar equivocat.

CANIGÓ: UNA MUNTANYA, UN POEMA, UNA PÀTRIA, UN FUTUR

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Enguany, es compleixen 125 anys de la primera edició del poema Canigó ,de Jacint Verdaguer; un poema estretament lligat a la plenitud creadora del gran poeta de la Renaixença. 

A partir del dia 20 de gener proposem una lectura completa i polifònica de Canigó a Internet, l’espai ideal per on navegarà el missatge que proclama que Canigó existeix, que és aquí: una muntanya, un poema, una pàtria, un futur.

A partir d'avui mateix la Fundació Jacint Verdaguer engega el projecte Canigó 125 veus, on es proposa una lectura completa i polifònica de Canigó a Internet, "l’espai ideal per on navegarà el missatge que proclama que Canigó existeix, que és aquí: una muntanya, un poema, una pàtria, un futur".

Si enllacem amb Canigó 125 veus,  podrem gaudir de la lectura polifònica del poema de Jacint Verdaguer per veus tan reconegudes com Lluís Soler, Cinta Massip, Gerard Quintana, Albert Om, Perejaume, Lluís Solà, Gisela Bellsolà, Maria del Mar Bonet, Jordi Cornudella, Carles Duarte, Teresa Rebull, Alfons López Tena, Josep- Maria Terricabres, Enric Casasses, etc. Durant 125 dies es donarà veu a 125 persones d’arreu del país, joves i grans, conegudes o no, que mostraran l’ampli espectre de la cultura catalana, de tal manera que a finals del mes de maig el Canigó quedarà llegit.

 

ESPLUGUES: MOCIÓ DE REBUIG A LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM

Esplugues intentarà avui afegir-se a la ja llarga llista de municipis que han rebutjat la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística.

Aquest és el text de la moció que presentarà al ple municipal el grup d' ERC d'Esplugues:

El Tribunal Suprem espanyol (TS) ha emès recentment tres sentències que, basant-se en la retallada del Tribunal Constitucional espanyol (TC) de l'Estatut, insten el Govern a modificar el sistema educatiu per equiparar el castellà com a llengua vehicular al costat del català a totes les escoles "com a llengua vehicular de forma proporcional i equitativa en tots els cursos del cicle d'ensenyament obligatori", és a dir, fins als 16 anys, el final de la ESO. La sentència anuncia que la Generalitat haurà d'adaptar el sistema d'ensenyament per garantir la presència del castellà de manera "equitativa" respecte del català.

Aquesta és la primera afectació directa de la retallada de l'Estatut que es produeix, a més, contra un aspecte nuclear com és la immersió lingüística, que ha estat elogiat internacionalment com a model per preservar la llengua i garantir la integració de les persones nouvingudes, com a model de cohesió social a Catalunya.

Darrerament, la Defensora del Poble espanyol va manifestar que només es pot regular l’obligatorietat del castellà, ja que així ho reconeix la Constitució espanyola, i perquè el català és una llengua “per a usar en la intimitat, amb la família”.

D’altra banda, la Plataforma per la Llengua ha presentat aquest any tres informes que comparen el reconeixement legal que té el català a l’Estat espanyol amb la situació que experimenten altres llengües amb un nombre similar de parlants en el context europeu i en d’altres països plurilingües. La conclusió és que la legislació de l'Estat espanyol, de manera excepcional, fa un tracte discriminatori vers el català, i que la nostra llengua és la menys protegida de la Unió Europea si la comparem amb la resta de llengües amb un nombre similar de parlants.

Atès que el català és la llengua pròpia de Catalunya i atenent, a més, que com a càrrecs electes locals no acceptarem cap agressió en contra de la nostra llengua amb l’objectiu de la seva extinció.

Per tots aquests motius el grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya proposa l’aprovació del següent acord:

1. Manifestar el nostre rebuig a la sentència del Tribunal Suprem que significa la fi del sistema d’immersió lingüística a les escoles catalanes.

2. Declarar que l’actual model d’immersió lingüística ha portat resultats positius en l’educació del nostre país, donant lloc a un sistema educatiu que en cap cas ignora el coneixement del castellà, i, per tant, mostrar el nostre convenciment que és el model que cal continuar aplicant.

3. Reclamar unitat a les forces polítiques i a la societat civil catalana enfront l’enèsim atac a la llengua, cultura i societat catalana.

4. Comunicar aquest acord al president del Parlament de Catalunya; als grups parlamentaris del Parlament de Catalunya, del Congrés dels Diputats i del Senat; als presidents de l’Associació Catalana de Municipis, i a la Federació de Municipis de Catalunya.

L'INDEPENDENTISME A LES MUNICIPALS (Dídac López)

Comentari d'en Dídac López al bloc Esplugues decideix:

Trobo molt convenient esmentar la plataforma 'Cornellà Desperta' i els esforços que fan per aglutinar una candidatura unitària i popular. L'objectiu, a Cornellà o a Esplugues, no pot ser mantenir un grup o un regidor a l'Ajuntament. Una Entesa per Esplugues seria molt més que una suma simple d'ICV-EUiA i d'ERC. Si el problema de l'entesa és l'adscripció nacional, el principi d'autodeterminació ho resol completament. I si el problema de l'entesa és la confecció de llistes, unes primàries obertes tendiran sempre a afavorir les formacions polítiques que més treball quotidià han fet a Esplugues en els darrers anys.

L'INDEPENDENTISME A LES MUNICIPALS (Aleix Costa)

I aquesta és la nova intervenció de l'Aleix Costa:

Com a resposta a en Santi Asensio, crec que aquest “canvi polític” al que es refereix al principi del seu comentari no vindrà de l’espectre netament independentista al nostre poble, ja que com bé sabem, encara som una minoria. Hem refereixo a que el canvi polític a Esplugues és tombar la majoria absoluta del PSC i mostrar una alternativa real de governabilitat pel nostre poble. Per altra banda, el municipalisme és gestió local, i és absurd, des del meu punt de vista, bastir una candidatura transversal si tenim en compte que el més important a nivell local són les polítiques socials. Això no vol dir que no pugui entendre aquesta opció en la política nacional, encara que penso que la unitat independentista “transversalista” no s’ha de bastir des d’una candidatura de dubtós o nul programa social (com SI), sinó que ha de ser fruit d’un moment concret en que tots puguem confluir demanant el vot afirmatiu en un referèndum autodeterminista, o votant favorablement des de el parlament una declaració unilateral d’independència (el que podem anomenar “Acte de Sobirania”).

Responent a en Jordi Figueras, de primeres veig com evita parlar d’una possible “Entesa per Esplugues”, només observo una defensa aferrissada de la feina feta a nivell local per ERC durant tots aquests anys, cosa que per altra banda crec que ningú no ha posat en dubte. Jo personalment penso que s’ha realitzat una bona feina (encara que no comparteixi diverses coses i que pensi que fa falta més duresa i fermesa).

Referit al meu comentari sobre el Programa Marc de les CUP, vull aclarir que anava referit al punt de partida que prendríem alguns sectors davant d’una possible coalició. Pel que fa al programa marc d’ERC a Esplugues a les eleccions municipals de 2007 ja me’l vaig llegir i espero poder llegir el del 2011.

 

Pel que fa a la crítica a “l’independentisme alternatiu” al que et refereixes, hem limitaré a recordar que “La Guitza” som els únics joves independentistes amb certa activitat política a Esplugues, encara que sigui poca i que basem la nostra activitat en realitzar pedagogia independentista i d’esquerres. El fet de que defensem projectes diferents a nivell nacional és evident, però penso que a nivell municipal podríem confluir en projectes comuns com una possible “Entesa per Esplugues”.

 

Comparteixo l’anàlisi que planteja sobre la situació política a Esplugues referit als diferents partits i, com és clar, que cal una Esplugues plenament catalana, però també socialment justa. Crec que hauríem de centrar el debat en quin projecte podem plantejar per Esplugues i deixar les posicions “defensives” .

 

Des de el meu punt de vista, a la política local d’Esplugues li fa falta un nou projecte que generi noves il•lusions i sinèrgies. Espero que algun dia tots plegats siguem capaços de prioritzar Esplugues als interessos de partit.

Finalment, recomano que llegiu la següent notícia, per què observeu com altres ciutats properes si que són capaces de treballar en aquest sentit:

http://www.ara.cat/politica/Cornella_Desperta-plataforma_ciutadana-govern-Cornella-candidatura_unitaria_0_409759202.html

L'INDEPENDENTISME A LES MUNICIPALS (Santi)

Continua el debat al bloc d'Esplugues decideix a l'entorn de les eleccions municipals i l'independentisme. Us reproduïm l'opinió d'en Santi:

Ni tots els partits són iguals ni totes les persones tampoc, conec moltes persones d'Esplugues que treballen desinterassadament pel poble i també en conec d'apoltronats i amb sous escandalosos. Generalitzar amb tan poc rigor és una falta de respecte per a molta gent "legal" que tots i totes coneixem. El més fàcil és criticar sense fonament, el més difícil reflexionar sobre la realitat basant-nos en dades objectives...

Per cert, a les darreres eleccions, quan es va fer la proposta de candidatura unitària ICV hi va estar d'acord (jo hi vaig participar), ara algú ho ha proposat? A mi ningú no me n'ha dit res, i encara que no estic a sobre del dia a dia per les meves altres responsabilitats normalment me n'assabento d'aquestes coses...

LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA. EL VÍDEO DE CAL PARLAR DE LLENGUA

Us presentem el vídeo del programa de CAL parlar de llengua sobre la immersió lingüística que va emetre ETV Llobregat el passat 13 de gener.

Els nostres convidats van ser:

Yvonne Griley, responsable de llengua de la Junta Directiva d'Òmnium Cultural

Ricard Aymerich, mestre, en representació de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica

Pep Ribas, presidenta de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL)

Jaume Sans, d'Òmnium Cultural del Baix Llobregat.

LA INVOLUCIÓ ESTÀ EN MARXA

La immersió lingüística va ser l'estratègia més adequada i eficaç en la implantació del model d'escola catalana en llengua i continguts. Hauria estat un greu error separar els infants per raó de llengua. La immersió ha permès facilitar a tots els nens i nenes d'aquest país dels mateixos instruments culturals i lingüístics, per tal que es puguin desenvolupar amb les mateixes possibilitats, independentment de la seva llengua familiar.

La lectura de la sentència del Constitucional contra l'Estatut confirma que tot plegat pot tenir un abast molt més important del que ens podíem pensar en un principi, o del que ens van voler fer creure els nostres polítics. Així, el mes de desembre, el Tribunal Suprem Espanyol, en base a aquesta sentència del Constitucional, imposava a la Generalitat l'obligació de garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua vehicular "en tot el procés educatiu" als centres públics. Significa això el p`rincipi de la fi de la immersió lingüística?

Quan el Constitucional va emetre la seva sentència contra l’Estatut, bona part de la nostra classe política ens va dir que no enns preocupéssim perquè no s'havia retallat res d'important. No obstant aquest opitimisme, pel que estem veient, la sentència contra l’Estatut pot desencadenar una allau de sentències adverses pel fa a la llengua.

Fa uns mesos, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya deixava sense efecte set articles per al reglament d'ús del català, pel que fa a l'Aujntament de Barcelona, i dinou més en el cas de la Diputació de Lleida. Hi ha també diversos recursos d’inconstitucionalitat que esperen sentència: la Llei del cinema, la del Codi de consum, la Llei d’acollida, la pròpia Llei d'Educació de Catalunya...

Tots aquests recursos es basen en la sentència contra l'Estatut, en què un dels aspectes que en surt més malparat és la qüestió lingüística. Per exemple, la exDefensora del Pueblo, en el seu recurs contra la Llei del Codi de Consum de Catalunya argumentava que la seva decisió "és coherent amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut" i va remarcar que "l'administració no pot establir la utilització del català en les relacions entre particulars que es realitzin en un establiment comercial perquè no existeix llengua de preferència."

En aquests darrers temps en què l'economia sembla dominar-ho tot, sovint se'ns parla de temps difícils. Segur que sí, però també s'acosten temps molt difícils per la llengua catalana. El procés involutiu està en marxa des de fa temps  i les escasses conquestes que hem pogut obtenir en aquestes darreres tres dècades es troben en una clara situació de perill.

Caldrà treballar i molt per fer front als atacs de tot tipus que ja s'han començat a desencadenar. Caldrà que la societat civil catalana es mantingui amatent i unida al màxim per combatre els enemics de la llengua catalana, que ho són també de Catalunya. És la societat civil la que haurà d'empènyer els nostres polítics perquè també sàpiguen mantenir-se ferms en la defensa dels nostres drets nacionals, cultural i lingüístics.

FRANCESC PARCERISAS: L'EDAT D'OR

 

M'agradaria recordar-vos el poemari titulat L'edat d'or. L'autor és en Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari, nascut a a la nostra comarca del Baix, concretament a Begues, l'any 1944. 

L’edat d’or és un recull de pomes que va ser editat l’any 1983. La crítica el va veure com un dels llibres de poesia que més van marcar la seva època: “A L'edat d'or, Francesc Parcerisas aconsegueix d'escriure, d'una manera extraordinàriament remarcable , el que Dolors Oller anomena "una poesia de l'experiència de la quotidianeïtat".

«L'edat d'or és el sediment dels anys seixanta i setanta convertits, no en novetat, no en descobriment, sinó en una experiencia acceptada i assumida. No és un llibre autocomplaent, però sí d'acontentament, de quan veus que has fet el que volies fer, no et penedeixes de res i aixó t'ha portat on ets ara. És una sedimentació del passat en un present, sense retrets ni greuges. El que és bo no és el passat, sinó el que el passat ha deixat en el present.» (Francesc Parcerisas).

M'entusiasma  aquest El que és bo no és el passat, sinó el que el passat ha deixat en el present. És una afirmació que comparteixo totalment.

En aquest mateix bloc en vam parlar abastament ja fa un parell d'anys en quatre articles del mes de gener de 2008.

Avui faré referència al  poema amb què s'inicia  el recull: Variació sobre un poema de Lawrence Durrell. El poema en qüestió no és altra que Taormina. El fet de localitzar aquest poema original de Durrell, m’ha permès, també, entrar en el joc de la traducció-variació, en el joc de la intertextualitat esdevinguda vers. He pogut observar amb fascinació la diferent manera com els dos poetes evoquen l’absència, la desolació o la pèrdua. Com ens descriuen el seu particular locus amuenus, aquest lloc plaent que es debat entre el somni i la realitat. Com el roseral, les roses, el vespre, la lluna del poeta anglès es transformen en el figueral, els grills, el cor de la nit, el cor de l’estiu del poeta català. Com invocar absències o el record esdevenen ella hauria xerrat o ella ens hauria encisat. O com, finalment, les legions del silenci volen ser el record mut, l’enyoradís silenci.

VOT ANTICIPAT CONSULTA DE BARCELONA

La CAL ha cedit el seu local com a espai on es podrà votar de manera anticipada a la consulta sobre la independència que tindrà lloc el proper 10 d'abril a Barcelona.

Tots els que estigueu empadronats a la Ciutat Comtal podeu dipositar el vostre vot al local de la CAL, carrer Muntadas, 24, baixos, de dilluns a divendres, de 16.30h a 20h.

L'INDEPENDENTISME A LES MUNICIPALS (Jordi Figueras.2)

Continuació de l'article d'en Jordi Figueras:

Sabeu (ho potser hauríeu de saber) que ja vaig posar-me a disposició de la gent de la Guitza per mantenir-los informats de qualsevol tema d’àmbit municipal per si tenien intenció de plantejar una candidatura, com a mínim que no es trobessin tant perduts com ens varem trobar els 7 militants d’ERC l’any 91, dissortadament no hi ha hagut cap contacte. I aquest és per a mi el principal problema del independentisme a Esplugues, la manca d’interès dels independentistes per la política local, per com estan les escoles, de com s’està espanyolitzant el jovent, de com la política cultural no té objectiu nacional, ni tant sols local, de com les politiques sobre immigració actual busquen reproduir el marc associatiu que es mante amb l’anterior immigració dels anys 70,s, la manca de resposta per com s’està transformant Esplugues, urbanísticament i socialment, en definitiva crec que ha estat ERC l’única organització que ha actuat políticament a Esplugues en aquests àmbits dins de l’òptica independentista però sense oblidar els problemes quotidians que genera una població com Esplugues.

L’any 2003 (crec recordar) ERC va treure uns resultats electorals de prop de 2400 votants, quasi tants vots com CiU, la consulta sobre la independència va treure uns resultats similars, això podria fer-nos arribar a la conclusió que des d’ERC no em treballat prou com per ampliar el marge de persones independentistes, si la memòria no em falla recordo que l’any 91 ERC va rebre uns 300 vots a les municipals i uns 900 a les nacionals, 4 anys més tard uns 700 per Esplugues i 1300 per les nacionals, l’any 99 prop de 1000 a Esplugues i més de 2000 al Parlament, en tot aquest temps, des de 1991 al 2011 puc afirmar que s’ha duplicat la presència d’independentistes als plens de l’ajuntament, antigament nomes hi anava jo, des de fa 7 anys normalment hi anem dues persones. Per cert, cal reconèixer la feina de les persones d’ERC que participen en els consells de participació ciutadana on, per cert, ningú més exerceix el paper d’independentista. La lluita significa compromís, però el compromís requereix seriositat en el plantejament i constància. Personalment considero que cal establir els ponts de diàleg necessaris per garantir una minoria independentista a Esplugues però que toqui de peus a terra, el PSC mai s’acostarà als independentistes per formar govern, s’acostarà a CiU que ho espera en candeletes o al PP que ho somnien des de fa anys, el treball independentista ha d’anar en una altre direcció, precisament en plantejar un model de ciutat plenament català enfront al model espanyol que ens estan encolomant dia a dia.

L'INDEPENDENTISME A LES MUNICIPALS (Jordi Figueras.1)

Continua el debat al bloc d'Esplugues decideix sobre el paper de l'indpendentisme en les properes eleccions municiapsl a Esplugues. Tot seguit us reproduïm, desglossada en dos articles, la intervenció d'en Jordi Figueras, regidor de l'Ajuntament per ERC:

No volia entrar en el debat per raons obvies, però la temptació és forta i jo, pel que sembla, dèbil. Abans de res vull dir que aquest escrit no representa l’opinió de cap partit polític, ni tant sols reflecteix l’opinió del meu partit a nivell local malgrat la meva evident implicació, simplement és el que jo, Jordi Figueras, penso de tot plegat.

Per entrar en matèria, primer de tot vull agrair la voluntat expressada per en Santi de superar les qüestions personals, malgrat tot crec recordar que en el seu temps eren qüestions politiques, sigui com sigui, quedo veritablement alleugerat malgrat continuar discrepant políticament, la independència del nostre país s’aconseguirà quan la dreta i l’esquerra independentista siguin prou fortes com per plantejar un acte de sobirania, no obstant a mi no en trobaran arrenglerat a la dreta i ara mateix no conec cap partit de dretes independentista veritablement seriós.

Aleix i Dídac, doncs segurament estan molt be els punts del programa marc de les CUP, però no es pot malmetre l’experiència de 20 anys d’ERC a Esplugues per plantejar-nos un programa que potser no s’ajusta a la realitat espluguina, tanmateix considero que algú també s’hauria de mirar el programa marc d’ERC a Esplugues, com a mínim el del 2007, per valorar quins haurien de ser els punts d’encontre de cara a qualsevol possible complicitat.

 

Però el principal maldecap que veig és la manca de treball local del independentisme alternatiu a ERC.

CAL PARLAR DE LLENGUA: LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, entre altres aspectes molt importants, va retallar i reinterpretar articles lingüístics i va deixar  molt clar que hi havia el dret de rebre l'ensenyament en castellà, fet que no s’havia dit mai abans.

El senyal d’alarma s’ha disparat entre la societat catalana. ¿Signifiquen aquestes sentències el principi de la fi de la immersió lingüística? Si és així, ¿com podem plantar cara a unes lleis que representen un atac directe contra el català i que afecten molt directament a un dels pilars de la normalització lingüística?

Demà dijous 13 de gener, a les 21.30h en directe per ETV Llobregat, el programa CAL parlar de llengua debatrà sobre aquestes sentències i sobre el futur de la immersió lingüística. Els nostres convidats seran:

Yvonne Griley, responsable de llengua de la Junta Directiva d'Òmnium Cultural

Ricard Aymerich, en representació de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica

Pep Ribas, presidenta de la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua).

L'INDEPENDENTISME A LES MUNICIPALS (Dídac López)

Nou comentari d'en Dídac López en resposta al missatge de l'Aleix Costa:

El Programa Marc de la CUP 2011-2015, aprovat ahir en Assemblea Nacional a Vilanova i la Geltrú, constitueix efectivament una bona base per arribar a acords amplis des d'una perspectiva d'unitat popular. El document abasta uns vuit eixos i dóna resposta a les necessitats més urgents de la majoria de la població.

L'INDEPENDENTISME A LES MUNICIPALS (Santi Asensio)

Continuem reproduint les intervencions al bloc d'Espluuges decideix sobre l'independentisme i les properes eleccions municipals. Tot seguit teniu la visió d'en Santi Asensio:

Fa temps que la nostre ciutat necessita un canvi polític, i que millor que el protagonista d´aquest canvi polític vingui donat per la unitat de totes las forçes independentistes, nacionalistes, i independents/as que es vulguin afegir a aquest projecte, perquè tsolament d'aquesta unitat es pot assolír aquet canvi politic a la nostra ciutat.

L'experiència, m'ha demostrat que la uniò fa la força, la diàspora del nostre moviment ens ha portat moltes vegades a anys de treballs estèrils. Si volem assolír aquesta tasca a Esplugues, si volem dinamitzar un projecta social i just i independentista per a la nostra ciutat haurà de tenir-hi cabuda tothom,, sigui tan de dretes com d´esquerres, i deixar enrere posibles problemes personals o de partit.

El futur encara s'ha d'escriure.

L'INDEPENDENTISME A LES MUNICIPALS (Aleix Costa)

Continua el debat al bloc d'Esplugues decideix sobre les diferents alternatives polítiques de cara a les properes eleccions municipals a Esplugues.

L'Aleix Costa ens dóna també la seva opinió:

És molt interessant que sorgeixi aquest debat, encara que es realitzi tard.

Que a Esplugues hi fa falta una alternativa real és quelcom innegable, però no és una cosa nova, és un fet visible des de fa molts anys.

Des de “La Guitza” sempre hem sigut partidaris de les Candidatures d’Unitat Popular, però al nostre poble, per la seva realitat autòctona i social, seria necessari crear una plataforma o coalició de diferents forces que pugui representar una alternativa real per governar el nostre poble. I com és evident, des de posicions realment transformadores i que reculli els anhels i reivindicacions de la vila.

Nosaltres hem participat, com tantes altres persones, a Esplugues Decideix amb la intenció de realitzar la consulta independentista a Esplugues, però també per treballar noves complicitats amb altres sectors polítics del poble, i considerem que tot això s’ha assolit a la perfecció.

Però la pregunta que hauríem de fer-nos és: “Realment hi ha interès per part de les diferents forces polítiques d’Esplugues?”. Això aniria referit directament a ERC i ICV, que són les formacions que podrien generar més treball conjunt i que podrien iniciar una possible “Entesa per Esplugues”, que de ben segur que afegiria a persones independents. Malauradament, no sembla que s’encaminin cap aquest sentit, si no que prefereixen treballar prioritzant els interessos de les seves “marques polítiques” i les seves poltrones. Tots sabem que els partits tenen interessos en les diferents institucions, com són el consell comarcal i les diferents diputacions, per exemple. Tot això dificulta la possibilitat de crear aquesta alternativa.

Per altra banda, des de l’àmbit netament independentista, ens trobem una ERC molt debilitada a nivell nacional i aquest fet es notarà a Esplugues, així que tenen bastants possibilitats de quedar-se fora. Per altra banda, l’absurda aparició a les municipals de formacions com SI o Reagrupament, que es reclamen com a transversals i tenen un programa social nul, encara debilitaran més la seva representativitat. Si més no, podria ser interessant reunir els diferents sectors independentistes del poble per conèixer les seves intencions a les municipals i poder estudiar una coalició de perfil independentista i d’esquerres.

Nosaltres des de “La Guitza” veiem amb bons ulls totes aquelles iniciatives que puguin significar un canvi en positiu a la nefasta situació política del poble. En cas de que s’iniciessin converses en qualsevol de les dues situacions que es poden plantejar, hi participaríem prenent com a base programàtica el “Programa Marc” de la CUP per a les pròximes eleccions municipals.

REVISTA L'ESCLETXA. HIVERN DE 2010

Ja ha aparegut el darrer número de la revista l'Escletxa corresponent a l'hivern de 2010.

Cal destacar d'aquest número 26 de la revista:

L'entrevista a Josep Murgades: "Sense alterar les relacions de domini, el català morirà."

També hi podreu trobar l'homenatge al recentment desaparegut Dr. Joan Solà: "La llengua catalana és una causa comuna que ens implica a tots més enllà d’ideologies".

A més, hi podreu llegir un interessant article sobre la involució lingüística a causa de les darreres sentències del Tribunal Constitucional i del Suprem. També,  hi podrem trobar un resum sobre el Correllengua 2010 i els apartats habituals de la revista.

No se la perdeu! Cliqueu aquí!

L'INDEPENDENTISME A LES MUNICIPALS (Dídac López)

L'article publicat per Jaume Marfany al bloc d'Esplugues decideix ha tingut ja les primeres respostes. Creiem que seria molt convenient que tothom digués la seva en aquesta important qüestió.

De moment, aquí teniu la visió d'en Dídac López:

Quin és l'objectiu de les eleccions municipals?

Hi ha diversos objectius. Però, quin objectiu hi és més rellevant i palpable? Aconseguir un grup municipal potent que aspiri a defensar (des del govern o l'oposició) els interessos objectius de la majoria social espluguina. La gran virtut d'Esplugues Decideix ha estat posar de manifest que existeix una diversitat de forces polítiques que defensen a la pràctica el dret d'autodeterminació. Entre aquestes forces polítiques, malauradament, no podem comptar ni amb el PSC-PSOE ni amb el PP. Això, per mi, les descarta de l'equació. Per les forces autodeterministes és evident que NOMÉS CiU i ICV-EUiA tenen prou pes com per garantir la presència en el Consistori espluguí. La suma d'ERC+SI+Reagrupament és clarament insuficient. I hem de recordar, a més, que bona part dels vots d'aquestes formacions es van aconseguir per dinàmiques alienes a la realitat d'Esplugues de Llobregat. Una Entesa per Esplugues, que presenti un programa municipal transformador i engrescador, és l'única alternativa pràctica a la majoria absoluta del PSC-PSOE. Esperem que ICV-EUiA i ERC tinguin la generositat necessària per a aquesta Entesa.

ESPLUGUES DECIDEIX: L'INDEPENDENTISME A LES MUNICIPALS

Reproduïm l'artticle publicat al bloc d'Esplugues decideix a l'entorn de les properes eleccions municipals:

Les eleccions municipals són al tombar de la cantonada. Tots els partits polítics comencen a moure les seves fitxes per situar-se al millor possible davant d’aquests proper comicis.

I Esplugues?

Creiem que l’objectiu principals de les forces polítiques d’Esplugues es aconseguir que el PSC perdi per primera vegada la majoria absoluta i es vegi obligat a pactar durant la propera legislatura, ja sigui un pacte de govern estable o pactes aïllats durant els propers quatre anys.

Les condicions perquè això es produeixi semblem òptimes, només cal donar un cop d’ull a les xifres obtingudes pels diferents partits durant les passades eleccions al Parlament de Catalunya. Estem d’acord que no són valors que es puguin extrapolar d’una a altra consulta electoral, però sí que convindrem que són significatius de determinades tendències dels votants.

Si ens fixem en aquests resultats, veiem que existeix el perill real que ERC perdi l’únic regidor que té al consistori. D’aquesta manera, l’independentisme es quedaria sense representació política a l’Ajuntament, una representació que va costar molt d’aconseguir.

En les passades eleccions es va produir una fragmentació del vot independentista entre les tres forces polítiques que el representaven :

ERC 937; SI 319; Reagrupament 101.

Sense oblidar, però, la quantitat de vot independentista espluguí que deuria anar a parar al sac de CiU.

De cara, doncs, a les properes eleccions municipals caldria garantir que el vot independentista no es disgregui, acabi malmetent-se i ens quedem sense representació a l’Ajuntament d’Esplugues.

Demanaria, doncs, responsabilitat a tothom i que hi hagi una sola candidatura independentista en les properes eleccions municipals que impedeixi la disgregació del vot sobiranista.

Responsabilitat a tothom... també als votants perquè donin suport a aquesta possible candidatura i que no malmetin el seu dret de vot en altres opcions que es dediquin a pregonar el suposat “vot útil”.

VELLA POLÈMICA, VELLS ARGUMENTS (i 4)

Bernat Joan i Marí, en el seu llibre Les normalitzacions reeixides, ens parla de l’existència, reconeguda pels estudis de psicologia social, d’una patologia denominada de la minorització. És, aquesta, una patologia que afecta, no només al poble pla, sinó que, en menor o major mesura, incideix en tots els estaments de la societat. La clau d’aquesta patologia radica en el fet de no poder concebre la pròpia comunitat com una comunitat normal, és a dir, no minoritzada. Els estudis realitzats a l’entorn de la patologia de la minorització ens indiquen que aquesta acaba exercint, també, una forta influència entre la intel•lectualitat del país minoritzat. El sector intel•lectual que la pateix mostra uns símptomes força evidents. Per exemple, acostumen a proclamar i fomentar el nivell mínim possible pel que fa a les aspiracions d’assoliment d’una normalitat lingüística, cultural i política; consideren que la llengua superposada és, evidentment, d’una absoluta necessitat i arriben a valorar qualsevol mesura de protecció o discriminació lingüística positiva, no només com a inoportuna i exagerada, sinó totalment inadequada i fora de lloc.

El diagnòstic sembla evident: la patologia de la minorització ja fa temps que es va instal•lar a casa nostra i ho demostra el fet que, històricament, hem tingut i tenim molts intel•lectuals que la pateixen, que en són portadors i, a la vegada, elements contaminants.

Als Països Catalans, existeixen obres de creació literària en castellà i en català. Probablement, n’hi hagi també en alguna altra llengua. N’hi deuen haver que gaudeixen d’una certa qualitat literària i d’altres que esdevenen un respectable, però simple, producte de consum. I, en aquesta realitat, la del prestigi i la qualitat, la llengua no ha exercit cap mena d’influència, ni en sentit positiu ni negatiu. La llengua no ha estat res més que l’eina de què s’ha valgut l’autor per expressar tot allò que ens volia comunicar.

Una llengua, però, no és només l’eina, el mitjà per comunicar-se, sinó, també, una de les parts més visibles d’una amalgama que ens conforma com a éssers humans i com a comunitat. Una llengua no és només el producte d’una determinada manera de viure, de sentir, de pensar, de morir… d’allò que s’ha vingut a denominar una cultura. Una llengua no pot ser vista només com el fonament d’una cultura nacional d’origen romàntic. Una llengua és, ha de ser, la confluència i la suma de cadascuna d’aquestes definicions. Una amalgama que configura també una comunitat d’interessos comuns, geogràfics, econòmics, culturals…

I, que no ho dubti ningú, quan aquesta comunitat humana s’expressa a través dels seus creadors literaris ho fa emprant el mitjà que més l’identifica i la cohesiona: la llengua pròpia. Una llengua pròpia que forma un tot inseparable amb la literatura que ajuda a vehicular.

VELLA POLÈMICA, VELLS ARGUMENTS (3)

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Un novel•lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana. Si un assagista anglès resident a Moscou escriu una obra d’interès sociològic sobre la vida a la Rússia del segle XXI, per molt que parli de fets, situacions i personatges de la vida moscovita, per molt que ens endinsi en el món present i futur de la capital russa, per molt que ho faci, si aquesta obra de pensament ha estat creada en llengua anglesa, mai a ningú li passarà pel cap de considerar-la una obra d’assaig pertanyent a la literatura russa.

¿Per què, doncs, un fet que sembla gaudir d’una transparència total arreu del món literari resulta tan fosc, polèmic i contradictori en el nostre? ¿Algú s’atreviria a catalogar com a literatura catalana l’obra d’un escriptor de llengua francesa de la Catalunya Nord? ¿Algun italià permetria que consideréssim literatura catalana l’obra d’expressió italiana d’un escriptor de l’Alguer? ¿S’avindria un escriptor sard resident a l’Alguer al fet que parléssim de la seva obra literària com a literatura catalana?

En la divisió literària que estableix el reconegut escriptor i assagista Fèlix de Azúa hi podem veure el pòsit que arriba a deixar un dels factors més decisius que enterboleixen la qüestió del què és literatura catalana? Efectivament, Fèlix de Azúa –membre signant del Fòrum Babel- s’atreveix a dividir la literatura en dos àmbits, el cultural i el merament lingüístic. Un criteri divisional inèdit –per molt que se’ns insisteixi en què també hi ha estudis que parlen de literatura belga o suïssa -que estableix una dicotomia mai vista de la literatura. Aquest criteri divisional amaga, en la majoria de casos, però potser més en el català, un rerefons polític de marcades tendències imperialistes. Una mentalitat de colonialisme cultural que l’únic que pretén és fomentar la confusió, a la vegada que alimentar la falsa creença en una literatura de literatures –l’espanyola -una mena de literatura mare que abraçaria i acolliria altres literatures filles com la catalana.

Tots els partidaris de considerar també com a literatura catalana tota aquella que s’escriu en castellà des dels Països Catalans acostumen a fer servir un argument clàssic: el de la relació i participació dels creadors literaris catalans en la cultura denominada espanyola, així com el fet que tots aquests intel•lectuals compaginaven l’ús del català i del castellà en la realització de part de la seva obra literària. Un argument que sembla oblidar, amb sospitosa i interessada facilitat, el perquè d’aquesta mena de bilingüisme literari; un argument que pretén amagar les causes històriques i polítiques que van conduir al fet que alguns dels nostres intel•lectuals i autors mantinguessin –o mantinguin -aquesta actitud literària.