APOCALYPSE NOW (3) Més comentaris

Dídac López respon al comentari anònim sobre APOCALYPSE NOW (1):

El comentari anònim pixa fora de test. La llei no parla de doblatge. Parla de doblatge i de versió original subtitulada en una llengua no-original. La llei té el senderi de no fer passar pel mateix adreçador el cinema europeu que el cinema de les grans majors de Hollywood. El debat no és un debat de llengua de traducció (sigui sota doblatge arístic, sota doblatge superposat estil polonès, o amb subtítols). El debat és si el català mereix la marginalitat o no la mereix.

Dit sigui això, és evident que hi ha àmbits molt més importants que el de les sales de cinema. Però tornem al post de l'anònim allà on diu que "ens acostumaria a llegir en la nostra llengua". Si el doblatge en català pateix en els cinemes actuals, ja no dic lo que pateix la VOSC (versió original subretolada en català). Llueix per la seva absència. Els subtítols dels films subtitolats en els cinemes de Catalunya són VOSE en un percentatge assimptòtic. Ergo, pixem fora de test.

Del xerric de mirar-se el melic ja no dic res. Durant 70 anys llargs, hi ha hagut doblatge al castellà, i ningú no els ho ha censurat dient que es miraven massa el melic. Ningú no diu que els italians es mirin massa el melic, o que se'l mirin els francesos o els alemanys. Sembla que de melic només en tenim els catalans.

I, finalment, quatre coses quant al doblatge de films. El doblatge és una branca de la interpretació artística tan o més digna com qualsevol altra. I si hem de plorar pels ulls del senyor Balañá, també podríem pensar un xic en els actors de doblatge de Barcelona i de València, tant en els doblen en català com en castellà com en totes dues llengües. Hi ha doblatges bons i doblatges dolents. I això mostra, precisament, que és un art. Stanley Kubrick supervisava els doblatges en castellà de les seves pel·lícules, tant els que es feien a Barcelona o a Madrid, com els que es podien fer a l'Amèrica Llatina. Les distribuïdores de cinema de Hollywood saben perfectament que doblar és imperatiu en molts mercats. Tant ho saben que, pel fet de no doblar ells a l'anglès films europeus, s'asseguren que aquests no penetrin en el mercat nord-americà, i que puguin després ells fer remakes infames.

De ben segur que cal potenciar la indústria cinematogràfica catalana. Cert. Però la llei també potenciarà el doblatge al català. I això és una altra indústria, i això és un altre branca de l'art i de la interpretació. A més, de doblar en català, només ho podem fer als Països Catalans. Ergo, pixem fora de test.

Si voleu llegir més articles de Dídac López sobre la Llei del cinema aneu a Disponibilitat permanent

APOCALYPSE NOW (2). Comentaris

Reproduïm un comentari anònim al nostre post APOCALYPSE NOW (1):

Per què no ens esforcem una mica per el que realment importa?

El cinema doblat és un autèntic disbarat, sigui en la llengua que sigui. Jo demanaria a la gent que fos al cinema a veure pel·lícules en VOS, apreciaríem el talent de les actrius i actors, ens acostumaríem a llegir en la nostra llengua i de pas aprendríem idiomes. Com a conseqüència d'aquest petit "esforç" seríem més cultes i, per tant, més lliures, com a persones i com a país.

Ja està bé de mirar-se el melic.

CONCENTRACIÓ DIMECRES DIA 3 DAVANT EL CINEMA COMÈDIA

La Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), conjuntament amb la Plataforma per la Llengua crida a tothom a concentrar-se el proper dimecres a les 19,30 a la cruïlla Gran Via- Passeig de Gràcia de Barcelona (Cinema Comedia) per tal d'expressar el rebuig al tancament empresarial del Gremi d'empresaris de cinema de Catalunya i a favor de la nova Llei de la presència del català a les pantalles del país.

Volem cinema en català, tenim el dret d'escollir...!

APOCALYPSE NOW als cinemes de Catalunya (1)

La ruïna del sector...

Els espectadors baixaran de 20 a 4 milions...

Tancaran la majoria de sales de cinema...

Es perdran milers de llocs de treball...

L'apocalipsi s'abat sobre el món del cinema a Catalunya. Una catàstrofe esfereïdora, com mai s'ha viscut al nostre país, planeja sobre les sales de cinema. Ni tan sols quan va aparèixer la competència ferotge de la televisió s'havia arribat a produir una crisi de conseqüències tan negatives per un sector com el del cinema. Una crisi que pot deixar milers de famílies sense feina i un país sencer sense pel·lícules.

Una vegada més, el català ha estat el desencadenant d'un desastre sense precedents. Una vegada més, nosaltres, ciutadans de segona o tercera divisió d'aquest nostre país, encaparrats a mantenir la nostra pròpia llengua, no se'ns acudit res més que fer una llei que estableixi una paritat lingüística pel que fa a les pel·lícules que s'exhibeixin a Catalunya. Sí... heu llegit bé... paritat... cosa que vol dir que les nostres exigències, com sempre fora de mesura, tenen la gosadia de demanar que el 50% de les pel·lícules siguin o bé doblades o bé subtitulades en la nostra llengua.

El nostre atreviment és tan gran que aquesta llei, encara pendent de discutir-se al Parlament, s'ha començat a redactar vint-i-nou anys després del restabliment de la Generalitat; vint-i-set anys després de la primera Llei de Política Lingüística i dotze després de la darrera llei de 1998.

Vint-i-nou anys d'autogovern en què les distribuïdores, que dilluns faran un tancament patronal (la vaga només la poden fer els treballadors en defensa dels seus drets) no han fet ni el més mínim esforç per intentar normalitzar lingüísticament, ni que fos lleugerament, el sector.

Entre tot aquest batibull de despròsits, la CAL recorda que el Grup Balaña va donar suport econòmic al partit Ciudadanos-Ciutadans en les darreres eleccions al Parlament amb l’objectiu, precisament, d’impedir mesures en defensa del català.

LA CAL DEMANA UNA AFLUÈNCIA MASSIVA ALS CINEMES QUE OBRIN PORTES DILLUNS QUE VE

La Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL) ha instat avui a la Generalitat a defensar amb fermesa la llei del cinema després que el president José Montilla anunciés ahir que està obert al diàleg amb els exhibidors per “incorporar-hi millores”.

En un comunicat, la CAL expressa que troba inaceptable la pressió del Gremi d'empresaris de cinema de Catalunya, que dilluns tancaran 74 sales en protesta per la nova llei, tenint en compte que fins ara l’oferta de cinema en català tot just arribava al 3%. L’entitat considera que la llei posa les bases per a normalitzar la llengua catalana en un àmbit on fins ara era residual i atribueix els recels dels empresaris a la manca de sensibilitat que tenen envers la llengua propia del país.

En aquest sentit, la coordinadora també recorda les traves que les grans productores i distribuidores nord-americanes van posar per impedir que el projecte de l’exconseller de Cultura, Joan Maria Pujals, de començar a normalitzar el català al cinema tirés endavant.

A més, en aquests moments és convenient recordar que el Grup Balaña va donar suport econòmic a Ciutadans en les darreres eleccions al Parlament amb l’objectiu d’impedir mesures en defensa del català

LUCRÈCIA (2)

Dídac López ha escrit:

Una de les característiques de l'opressió (de classe, de nació, de gènere, etc.) és que la col·lectivitat oprimida veu negada la pròpia història. La història l'escriuen els vencedors, i qui controla el present contra el passat. D'aquesta forma, cada generació es troba òrfena. En el període de la "Decadència" hom podia conèixer els clàssics catalans, però rarament coneixia la literatura del Cinc-cents o del Sis-cents. Alhora, la forta regionalització impedia la circulació d'obres. Per això els models literaris eren, sobretot, els autors castellans (i, en menor mesura, francesos). El fenomen també el remarcava Maria Mercè Marçal pel que fa a la literatura femenina catalana. Cada dona escriptora esdevenia, per a ella mateixa, la "primera dona escriptora" i no era fins molt més tard que topava amb altres dones escriptores, enfonsades en llargues llistes d'homes escriptors.

Lucrècia

Ja es cansa de sofrir la nostra nació.
Jo lo veig ja venir el dia que els romans
trauran indignament de Roma sos tirans.
La vostra destrucció, la mort de tots los teus,
serà el premi degut que us donaran los déus.
I tu, afronta de Roma, i tu, tirà pervers,
el major, el més cruel que hi haja en l'univers,
tu, qui m'has reduïda a est horrorós estat,
causa de ma desditxa i ma infelicitat,
vulguen los cels, oint la veu de mon dolor,
castiguar ta crueltat amb crueltat major.

Joan Ramis, Lucrècia

Joan Ramis i Ramis (1746-1819) va viure a la Menorca ocupada per francesos i britànics. Durant el domini d'aquests darrers va escriure la major part de la seva obra catalana; en tornar els espanyols per obra i gràcia del Tractat d'Amiens el 1802, va abandonar definitivament el nostre idioma pel dels nous posseïdors de l'illa. Lucrècia és una obra neoclàssica de l'any 1769, quan només tenia 23 anys i Menorca tornava a ser britànica des de 1763.

S'ha dit que Lucrècia era una obra contra la dominació britànica, però aquesta teoria ha estat descartada pels entesos en la matèria. S'acostuma a dir que és una obra que reivindica la virtut en un sentit més aviat classicista (no exactament la virtut cristiana, sinó la de tradició renaixentista). Lucrècia, en no poder viure en la virtut per la tirania de Tarquino, s'estima més suïcidar-se que conviure en la deshonra, entesa en aquest sentit de manca de virtut.

Trobo que els versos que he transcrit tenen bastanta força i que es podrien reivindicar molt més en molts sentits. Per exemple, encaixen com un guant en la situació de prostració política que viu «la nostra nació». És optimista de cara al futur, d'una manera un pèl bel·licista que recorda també Els Segadors, i el final de l'obra crida a l'acció immediata per venjar les injúries i el despotisme del tirà.

Diu l'arxicitat Ferrater i Mora a Les formes de la vida catalana que «una de les formes de la vida catalana és la continuïtat», perquè «a Catalunya presenta una tal vigoria que ens permet ensenyorir-nos d'una part essencial de la seva ànima». Per a ell, la continuïtat no és manca de revolucions o «brusquedat i àdhuc la violència, sinó procurar que s'incorporin a una tradició anterior, la impliquin i la conservin». Això vol dir que el català està entre els anglesos, que són pura continuïtat, i els francesos, que cada dos per tres es revolucionen i trenquen amb el seu passat (teòricament).

Això, la «santa continuïtat», que deia l'Ors, es pot agafar amb pinces i podríem trobar, en la història recent de Catalunya, deu mil exemples que demostren com s'ha oblidat la tradició i la història pròpies. No és pas viure del passat, sinó tenir-lo en compte, aprendre'n, construir un projecte comú des d'unes arrels.

Pel que fa a la literatura catalana, els trencaments en la tradició són un reflex d'aquesta continuïtat torturada. Ja deia el valencià Almudèver l'any 1581, sobre Ausiàs March, en la seva Defensa de l'idioma:

...si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats, no dormiríeu en tan gran descuit, ans oberts los ulls de la consideració, veuríeu com se us van perdent les perles e margarides que amb contínues vigílies los vostres passats adquiriren, i aprés les vos deixaren; perquè de aquelles i amb aquelles vos adornàsseu i enriquésseu en les conversacions i ajusts de persones avisades; majorment que par que açò redunde en deshonra vostra, vist que los estranys les amen, estimen i tenen, i encara les s'apliquen, que tàcitament és mostrar que aquells tals millor ho gusten i entenen que vosaltres. I que açò sia veritat, prova's entre les altres amb les obres de aquell vostre excel·lentíssim poeta i estrenu cavaller Mossèn Ausiàs March, que essent natural de València, los catalans lo s'han volgut aplicar, i los castellans han treballat d'entendre'l, fent-lo en acadèmies públiques llegir.

La major part de la literatura catalana medieval va restar en l'oblit més ignominiós durant segles, fins la Renaixença. Molta de la mal anomenada literatura de la decadència, de la qual forma part Ramis i Ramis, va passar inadvertida també fins el XIX i el XX. Per exemple, la Lucrècia no es va conèixer a Catalunya fins mitjan segle XX. Per aquesta raó, els versos que citava al començament no han pogut fer gaire fortuna, per exemple, contra el franquisme, o com a reivindicació de la llibertat política dels Països Catalans. En primer lloc, pel desconeixement gairebé total durant dos segles. En segon lloc, perquè ara que es coneix, ningú no el llegeix. En tercer lloc, perquè la continuïtat a Catalunya pot ser un fet, però està molt poc reivindicat.

Anem, pues, cavallers, prenim un nou valor:
el motiu qui nos mou no pot ésser millor.
Anem sens més tardar, dignes romans, partim.
Què esperam? Què aguardam? En què nos detenim?
Preparam als tirans la mort i la ruïna.
Vengem a los romans, vengem a esta heroïna.
I, si Lucrècia morta ensenya los humans
que encara la virtut habita amb los romans,
la sua mort venjada avisarà los reis
a detestar el vici, a respectar les lleis.

ESPLUGUES...DECIDEIX? (Assemblea Nacional de la CAL)

ASSEMBLEA NACIONAL DE LA CAL

Convidem a tots els socis de la CAL a l'Assemblea General Ordinària que, en compliment de l’article 15 dels vigents estatuts de la Coordinadora d’Associats per la Llengua Catalana (CAL), tindrà lloc el dissabte 30 de Gener de 2010 a les 9,30 hores en primera convocatòria i a les 10,00 hores en segona convocatòria, a la població de Castellar del Vallès, Passatge Tolrà,3 (Edifici Ca l’Alberola).

ESPLUGUES...DECIDEIX? (Per la televisió en català a la Catalunya Nord)

S'ha engegat una nova campanya per tal d'evitar que la televisió en català desaparegui de les llars de la Catalunya Nord.

PARTICIPEU-HI!

CATALUNYA NORD VOL LA TDT CATALANA

La televisió en català és cada cop més absent i més amenaçada de desaparició als televisors nordcatalans.

Comptem les teles en català : TV3, Canal 33, 3/24, Canal 300, Canal 9, Punt 2, IB3, Andorra Televisió, i prou ! En canvi, quan branquem els sistemes de tv per cable, de tv per satèl·lit o de tv pels fornidors d'Internet, comptem centenars de propostes de cadenes en totes les llengües del món. A Catalunya Nord podem veure les teles locals de Rennes, de Grenoble, de Normandia, de la “banlieue” parisenca, podem mirar canals en xinès i Al Jezira en anglès, canals en turc i en àrab, les 22 versions de France 3!, etc. Que els nous sistemes de recepció de tantes teles no deixin pas un petit lloc a 10 teles en català que existeixen al món, és pura vergonya, i més objectivament, és el signe claríssim d'una voluntat política de fer desaparèixer la llengua mil·lenària d'aquest país.

Pel passatge a la tele digital, París prepara simplement la desaparició de la tele catalana del panorama, mentre que les teles franceses desborden alegrament cap al sud. Tot això són disposicions contràries a les directrius transfrontereres i per la diversitat cultural i lingüística de la Unió Europea.

Davant d'aquests greus mancaments a la llibertat d'expressió i al mínim respecte envers les llengües, cal que unes entitats portin davant dels responsables polítics elegits i les instàncies internacionals tots aquests disfuncionament democràtics. Hi ha uns mínims exigibles per al català i els seus parlants, que no és demanar cap privilegi, ni cap condició exorbitant, sinó simplement el dret a l'existència i, si es pot, la igualtat amb les altres llengües.

Per Catalunya Nord, cal que París atribueixi una freqüència (digital) per crear una tele local en català (el mateix que han atribuït a Còrsega per al cors), cal que les altres teles catalanòfones (10 sobre els milers de cadenes que ens arriben d'arreu del món) siguin visibles a Catalunya Nord (via cable, tdt o ones hertzianes que circulin pels territoris dels Països Catalans), cal que puguem veure les teles catalanes, valencianes, andorrana i mallorquina. I tot el mateix pel que fa a ràdios, és clar ! (a Catalunya Nord, les ràdios en català representen l'11% de les freqüències, les ràdios en francès el 89%, i el 44% de les freqüències són ocupades per les 4 estacions públiques de Radio France).

ESPLUGUES...DECIDEIX? (Joan Solà a CAL Parlar de Llengua)

Dijous 14 de gener, a les 22 h, per ETV Llobregat (TDT canal 36) a CAL Parlar de Llengua, tindrem l'oportunitat de conversar amb el darrer Premi d'Honor de Les Lletres Catalanes, el prestigiós lingüista Joan Solà.

Joan Solà ha dedicat la seva vida a la llengua; a l’estudi, a l’ensenyament, a la defensa i a la recuperació de la llengua catalana.

Solà és, sens dubte, és un dels grans estudiosos de la llengua catalana. Llicenciat en Filologia clàssica el 1965 i doctorat en filologia catalana el 1970. L’any 1977 va obtenir el títol de màster en lingüística a la universitat de Reading. Des de 1984 exerceix com a catedràtic de llengua i literatura catalanes a la universitat de Barcelona.

El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi. Recentment ha estat nomenat Doctor Honoris Causa de la Universitat de Lleida i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009

Els seus escrits han estat sempre extraordinaris i d’un gran valor lingüístic. Des de la publicació dels Estudis de sintaxi catalana, l’any 1973, fins a la magna obra de la Gramàtica del català contemporani de 2002, hi ha hagut tot un seguit de publicacions extraordinàries.

En el seu darrer llibre Plantem cara! ha recollit els articles publicats a la secció Parlem-ne! Del diari AVUI entre 1998 i 2008. Un recull en què Joan Solà ens ofereix lliçons de gramàtica i reflexiona sobre una etimologia amb la mateixa senzillesa i precisió que opina sobre un aspecte polític o comenta un llibre. I sempre, planejant damunt dels seus articles, el compromís amb la llengua i amb el país.

ESPLUGUES...DECIDEIX? (El 2023 depèn del 2010)

Article de Dídac López:

Deixant de banda algunes imprecisions, producte tanmateix de la dificultat d'establir fronteres imperials en l'Alta Edat Moderna, el mapa reflecteix molt bé aquella noció que subtratllava Batista i Roca de l'imperi que s'encongeix. Malgrat les guerres d'emancipació, la repressió furibunda, etc., en línies generals Espanya té ara unes relacions diplomàtiques normals i, en certs casos, excel·lents, amb les antigues colònies. No hi ha pas dubte que, de la mateixa manera, que gairebé cap espanyol ara ja no considera Portugal part d'Espanya, un dia serà també el cas d'algunes altres nacions. De fet, ja ho és, pràcticament, en el sentit que les "coses catalanes" no són tingudes per espanyoles per part de l'estat espanyol.

Ara bé, el futur no és cap fatalitat. I allò que s'esdevindrà en el 2023, depèn del 2010. Avui fa 10 anys, Lluís Maria Xirinacs cridava a la constitució d'una Assemblea dels Països Catalans, de base local i comarcal. En aquests dies, Carles Castellanos demana una Assemblea de Ruptura Democràtica per l'Autodeterminació. I, si bé hi ha avenços locals, amb les plataformes per "Decidir" (Cornellà Decideix!, el Papiol Decideix!, Molins Decideix!), també hi ha la sensació que tota organització depèn d'una fita concreta i abastable no sigui que la gent es cansi i desanimi. I sense aquesta base popular àmplia, sense uns organismes dotats de legitimitat, és fàcil que qualsevol disensió en la forma de fer dugui a divisions i enfrontaments que, altrament, podria resoldre aquesta base organitzada mitjançant un debat democràtic i participatiu.

ESPLUGUES...DECIDEIX? (Història de l'imperi espanyol en 10 segons)

Clica aquí ...

per veure la història de l'imperi espanyol en 10 segons