BLOC CALdesplugues

Bloc d'informació i opinió de la CAL d'Esplugues

29.7.09

UN SOL OBJECTIU: INDEPENDÈNCIA!

Us parlava ahir de l’article de Salvador Cardús, L'independentisme reactiu és un independentisme espanyol, i deia que calia parlar-ne...

En Dídac López n’ha fet un comentari que sintetitza molt bé bona part de les coses que em ballaven pel cap després de llegir Cardús. (Per cert, llegiui l'article d'en Dídac sobre els fets de Gandia durant la celebració del Correllengua 2008).

Com que l’apartat de comentaris queda una mica amagat i de vegades pot passar desapercebut, em permeto reproduir el comentari d’en Dídac perquè crec que val la pena:

Molt interessant la frase de Salvador Cardús, "l'independentisme reactiu és un independentisme espanyol".

És important que l'independentisme ofereixi un aspecte constructiu. No es tracta de dir que la Catalunya independent serà la parusia dels pobles. Es tracta, fonamentalment, de lligar l'independentisme amb la defensa de la identitat catalana. I sí, de l'identitarisme, de la recatalanització i de la lluita implacable contra totes les tendències espanyolitzadores, francesitzadores, italianitzadores i cosmopolites. Es tracta de reinserir la cultura i la nació catalanes en la seva matriu panoccitana. Es tracta de fer que el poble català sigui el poble sobirà i dirigent del seu tros de territori.

Salvador Cardús parla d'un independentisme "de corbata i talons". Això no m'agrada tant. No és exactament el mateix que deia Carles Muñoz Espinalt sobre la clenxa ben feta. Corbata i talons, sí, però sense oblidar que una gran massa de la població catalana no és treballadora de "coll blanc", sinó que malviu en el "coll rosa" dels serveis, en el "coll blau" de la indústria i en el "coll gris" del camp. L'independentisme pot definir-se en un front patriòtic que integri en un bloc històric els sectors nacionalment conscients de les diverses classes socials i on es puguin expressar les diferents tendències polítiques.

28.7.09

PER UNA TELEVISIÓ EN CATALÀ ALS PAÏSOS CATALANS


Continua la recollida de signatures per a la ILP Televisió sense fronteres.

Les darreres notícies són que el 22 de juliol va tenir lloc a Tarragona, a la seu d’Òmnium Cultural, una reunió a la qual van assistir els representants de partits polítics i sindicats per donar suport a la ILP.

Des de l'oficina central de la campanya ens ofereixen un PDF visual explicatiu de la iniciativa.

Recordeu que podeu trobar tota la informació al web de la CAL d'Esplugues i al web de la campanya.

Per una televisió en català als Països Catalans!
Fes-te'n fedatari!

PACTE I INDEPENDÈNCIA


El govern del tripartit continua intentant treure rèdit polític a la seva unitat davant el pacte de finançament. Ahir ho va intentar davant el que s’anomena la “societat civil”, un terme que caldria segurament matisar perquè, almenys que jo sàpiga, molts dels representants d’aquesta “societat” no van ser convidats al Palau de la Generalitat. També, cal remarcar-ho, no van ser-hi presents alguns dels caps visibles que sí que havien estat invitats a l’acte.

El pacte ha desencadenat un fort debat. Resulta del tot evident que fins i tot a l’interior d’ERC s’han produït discrepàncies a l’entorn del “sí” del partit al nou finançament. Bona part d’aquesta discrepància ha acabat assumint les tesis de la direcció i han optat (Reagrupament.cat a banda) per mantenir-se en una cada vegada més fràgil unitat política sota les sigles d’Esquerra.

És bo tenir present que una desena de membres de la pròpia Executiva Nacional van optar pel “no”. Les JERC i també el sector crític d’Esquerra Independentista (EI) s’han mostrat totalment contraris al pacte, si bé, per democràcia interna, acaten la decisió del Consell Nacional del partit. No poden caure, però, en un sac buit les crítiques amb la direcció manifestades per EI que l’acusa de mostrar molt poc respecte pels procediments i les normes internes, ja que no va convocar el referèndum intern sobre el finançament, una petició que estava avalada per més de 1.200 signatures recollides en tan sols un mes.

Mentre tot això passa; mentre els que no hi entenem ni un borrall, ens continuem preguntant si es pot considerar un gran èxit la xifra hipotètica de 3.800 milions per a l'any 2012 quan, és conegut per tothom, que només el dèficit fiscal de Catalunya l'any 2008 ja va arribar als 22.000 milions; el pacte, i tot el que comporta i comportarà, ha fet augmentar de nou el debat sobre la conveniència i la viabilitat de l'assoliment d'un Estat propi per a Catalunya.

Se n’ha parlat molt i abastament; força clarivident resulta un article de Salvador Cardús, L’independentisme reactiu és un independentisme espanyolista, publicat al diari digital Crònica.
Parlem-ne...

24.7.09

NI UN MINUT MÉS AMB ESPANYA


Els partidaris del pacte per al finançament estan movent tots els elements propagandístics i publicitartis de què disposen per tal de convèncer-nos que ha estat la gran jugada catalana del segle.

Mentre, les opinions desfavorables restren amagades i gairebé apartades dels grans mitjans de difusió. Només hi apareixen les queixes de CiU que, en ser partidistes, no acaben tampoc de trobar terreny adobat per arrelar-hi.

Continuo sense entendre un borrall de tot plegat... Ara bé, per experiència desconfio de tots aquests grans muntatges propagandístics dels nostres polítics i poso més la meva confiança en persones com les que us he anat referint en anteriors articles.

A ris de ser titllat, com ens diu Joan Ridau d'ERC, "d'indepedentista maximalista", us recomano la lectura de l'article Espanyolitis aguda, d'en Salvador Cardús.

Un petit tast:

No voldria perdre ni un minut més amb Espanya. Un paràgraf encara és massa. Sobretot, perquè les seves arrogàncies són fruit dels nostres acovardiments, dels agraïments exagerats i mesells, que afavoreixen una mena de concepció feudal de la política en la qual es veu que cal agrair a l’amo la generositat d’haver fet –una mica de– justícia.

20.7.09

ELS ESTIRES I ARRONSES DEL PACTE

Mentre el tripartit mobilitza tots els seus efectius per tal d'explicar les bondats del nou acord de finançament, continuen les veus crítiques que es neguen a acceptar que sigui la gran solució als mals de Catalunya.

Vilaweb continua oferint vídeos que recullen les veus discordants. En el darrer, el doctor en economia i ex-secretari de Comerç del govern, Emili Valdero, diu que 'és un pèssim acord; els números no quadren de cap manera'. L'activista pel dret de decidir, Mònica Sabata, diu que no compleix l'estatut i que és molt lluny del concert econòmic. I el portaveu de la CUP, Marc Sallas, explica que aquest model 'perpetua el sistema actual'.

17.7.09

L'ÚNICA ALTERNATIVA


Atenció a les darreres declaracions del portaveu econòmic del PP, Cristóbal Montoro que ha assegurat que si el seu partit guanya les pròximes eleccions generals canviarà el nou model de finançament que s’ha pactat per tal de garantir la solidaritat entre els diferents territoris.

O sigui que ja ho veieu... ja podem escarrassar-nos i esprémer-nos la ment per tal d’entendre l’actual pacte de finançament... ja pot ser bo, dolent o ni fu ni fa, perquè quan mani el PP (que és més que possible que sigui aviat) tot s’anirà en orris.

Encara necessiteu més motius per creure que la independència és l’única alternativa possible?

BO... DOLENT... O NI FU NI FA?

Mentre abans d’ahir, al Parlament, el president Montilla agraïa a ERC "els serveis prestats…", continuen creixent les visions critiques sobre el finançament.

Fa uns dies vam oferir un vídeo de Vilaweb amb les opinions de Francesc Sanuy, Muriel Casals i Alfons López Tena. Vilaweb ha continuat amb les entrevistes i ara ens ofereix un nou vídeo amb les declaracions del sociòleg Salvador Cardús; les de Rut Carandell de Reagrupament.cat i les del president d’Òmnium Cultural, Jordi Porta.

I avui, un més.... Un tercer vídeo que entrevista la degana de la Facultat d'Economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie.

16.7.09

"HEMOS DE TENER ENEMIGO I GUERRA..."

El sainet del finançament continua... Avui sentia unes paraules per la ràdio d'una exconsellera que m'han semblat molt il·lustradores. Deia, la consellera:
Em poden explicar quina mena de solucions aporta aquest finançament si el dèficit de la Generalitat, a l'any 2009, és de 4.800 milions d'euros i la quantitat que, segons els càlculs del Sr. Puigcercós, ens arribarà a finals del 2012... 2012!, és de 3.855 milions. Quin serà el dèficit de la Generalitat aleshores!
Us adjunto un article de Carles Boix, catedràtic de ciència política i afers públics a Princeton University. Cal llegir-lo copsant la ironia...
I per continuar amb el sainet, unes declaracions de Xavier Sala Martín, economista i catedràtic d'economia a la universitat de Columbia, al programa El món a Rac1 que condueix Jordi Basté.



Mentrestant, a les Espanyes, manipulen com volen i els dóna la gana el pacte i se n'aprofiten per continuar amb la seva peculiar catalanofòbia. Ja ho deia Quevedo al segle XVII: "En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra"

15.7.09

ILP TELEVISIÓ SENSE FRONTERES

El passat 11 de juliol, a Godella (l'Horta Nord) va començar la recollida de signatures per a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) Televisió sense fronteres.

Aquest és el nom que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha posat a la campanya amb la qual vol plantejar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) davant del Congrés dels Diputats de Madrid que garanteixi que totes les televisions en català es puguin veure en tot el conjunt del domini lingüístic; és a dir, a tots els territoris dels Països Catalans. El projecte és encara més ambiciós, ja que vol garantir l’espai de comunicació de les llengües catalana, basca i gallega.

La CAL, juntament amb altres organitzacions del país, s'ha adherit a aquesta campanya promoguda per ACPV. Es tracta de posar en marxa, mitjançant una ILP, aquesta iniciativa ciutadana per aconseguir l’aprovació d’una llei a través de la recollida de signatures. El projecte de llei es presentarà a la Mesa del Congrés espanyol avalat per un grup de persones de reconegut prestigi que fan d’impulsores del projecte, i a partir d’aquest moment es disposa d’un màxim de 9 mesos per recollir un mínim de 500.000 signatures vàlides en el conjunt de l’Estat espanyol.

Ha arribat el moment de tirar endavant aquesta ILP; en primer lloc, per posar solució a l’intent de l’actual Govern valencià de tancar TV3 al País Valencià, a través de la plena legalització de les seves emissions. En segon lloc, per assolir el reconeixement legal de l’existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació.

Des de la CAL volem demanar a tothom la col·laboració i participació en aquesta campanya. Us demanem que es feu fedataris d’aquesta ILP.

La persona que recull signatures es diu fedatària, que vol dir que dóna fe que les signatures recollides són reals, i simplement ha de fer tres passes: primer, emplenar una declaració jurada facilitada per l’organització de campanya i fotocopiar el seu Document d’Identitat; segon, enviar la declaració jurada juntament amb la fotocopia del DNI a la CAL o a l’oficina central de la campanya a València i, tercer, començar a recollir signatures entre persones amigues i conegudes. Tots els responsables de recollir firmes rebran, a més dels fulls de signatures, un manual pràctic de fedatari que els permetrà resoldre qualsevol dubte que se’ls pugui plantejar.

És el moment que, des de qualsevol indret dels Països Catalans, participem tots junts com a fedataris en aquesta campanya per tal d’aconseguir que l’Estat espanyol aprovi una llei fonamental per a la supervivència de TV3 i el Canal 33, als Països Catalans.

Trobareu molta més informació al web de la CAL d'Esplugues o al web de Televisió sense fronteres

14.7.09

COSES DE LA POLÍTICA O... NO HI HA UN PAM DE NET

Llegiu aquesta notícia publicada a Racó Català:

El Partit Socialista Europeu i el Partit Popular Europeu votaran avui repartir-se els càrrecs de la Mesa del Parlament Europeu, tal i com van fer l'anterior legislatura. El popular polonès Jerzy Buzek serà des d'avui el nou president, amb els vots socialistes, i posteriorment la cambra vota els vicepresidents. Un d'ells serà Alejo Vidal-Quadras, membre del PP espanyol, que repetirà en el càrrec. I ho farà amb els vots dels eurodiputats del PSOE i del PSC, entre ells Maria Badia, que va centrar la seva campanya a atacar Vidal-Quadras.

De fet aquesta serà la segona vegada que Badia vota a favor de Vidal-Quadras a la vicepresidència de l'Eurocambra, ja que l'anterior legislatura socialistes i populars europeus van arribar a un pacte similar per repartir-se els càrrecs, i Vidal-Quadras va acabar essent vicepresident europeu amb els vots socialistes. Badia va dir durant la darrera campanya dels comicis europeus que li semblava "vergonyós" que Vidal-Quadras fos vicepresident europeu.

Es fa molt, però que molt difícil creure-se'ls en res de res...

LES VEUS MIG AMAGADES

Hi ha moltíssimes opinions de persones considerades, amb perfils professionals molt bons i dignes de tota la confiança que no acostumen a aparèixer en els grans mitjans de difusió. Potser perquè no estan adscrits a cap partit polític parlamentari. Això està passant, també, amb l'acord de finançament. Per sentir-les i llegir-les hem d'anar al mitjà més lliure que existeix actualment que és Internet.

En anteriors articles ja hem citat algunes d'aquestes veus. Veiem-ne algunes mostres més:

Un vídeo de VilaWeb. Francesc Sanuy, l'economista Muriel Casals i el president del Cercle per la Sobirania Alfons López Tena.

Sobirania i Progrés reflexiona sobre el nou model de finançament.

Article del periodista Vicent Sanchís.

La paradoxa Puigcercós, per Vicenç Villatoro.

Comunicat d'Esquerra Independentista, sector crític d'ERC.

Comunicat de Reagrupament.cat

Vosaltres mateixos...

13.7.09

EL MILLOR FINANÇAMENT POSSIBLE...?

Tal com comentàvem ahir, els mitjans han anat plens, avui, de finançament...

Tothom hi diu la seva: El govern català qualifica l’acord d’històric i se’n felicita. CiU insisteix que hipoteca els catalans i que vulnera l’Estatut. Zapatero remarca que l’acord permet una major cohesió social i territorial... Fins i tot el PSC ha anunciat que sortiran al carrer 3.000 persones per repartir informació arreu de Catalunya sobre aquesta acord “històric”.

Avui, un mitjà radiofònic preguntava als seus oients si entenien l’acord de finançament... Els resultats a les 12 del migdia era que un 87% deia que no entenia res de res.

Aquesta és la realitat: què coi entenem nosaltres, ciutadans de peu, de tot aquest patracol de xifres i terminis que ens aboca aquest acord “històric”! Què sabem nosaltres si n’hi ha prou, si en sobren o en falten, de diners!

Com podem, doncs, opinar sobre aquest tema tan important per al país? El nostre sí o el nostre no dependrà del grau de confiança que tinguem en les persones o en les formacions polítiques que ens estiguin “venent la moto”. Si no ens mereixen confiança cap dels que componen l’arc parlamentari, ens escoltarem altres veus que, per una o altre raó, siguin dignes de la nostra confiança. Com per exemple, l’anàlisi que en fa avui Vilaweb.

Ja vaig comentar que no hi entenc ni un borrall... només se m’acut, però, una pregunta: Amb la independència, de quants diners disposaríem?

Jo ja em conec la resposta... I vosaltres?

12.7.09

FINANÇAMENT: "ALEA JACTA EST"

Ens espera una setmana (o unes quantes) en què el finançament omplirà pàgines de diaris i espais audiovisuals. Els "tertulians habituals" faran les seves disertacions i les declaracions dels polítics es multiplicaran durant aquest dies. Uns polítics que ens recordaran als que apareixen després d'unes eleccions amb els seus missatges triomfalistes i que es presenten sempre, hagi estat quin hagi estat el resultat, com a guanyadors.

No sóc economista ni entenc un borrall en economia; amb prou feines si puc amb la domèstica. Comptat i debatut, penso que sóc com la majoria de mortals d'aquest país. Per això, més que grans declaracions o informacions de les quals moltes vegades no entenc ni les paraules, m'inclino a llegir explicacions didàctiques com les que acostuma a fer l'Elisenda Paluzie.

Aquí en teniu una bona mostra, molt recent, ja que és d'avui mateix a les 14.30 h. Clarifica molt les coses.

S'APROPA EL FINAL DE L'OBRA DE TEATRE

Mentre el Parlament espanyol acaba d’aprovar una LOAPA sobre les caixes que afectarà de ben segur totes les caixes catalanes que perdran bona part de la seva autonomia decisòria (per cert, amb els vots del PSOE –inclosos els catalans- i el PP), se’ns apropa ja el final de l’obra dramàtica “El finançament de Catalunya”. Els diversos actors s’estan esforçant fins el que és inconcebible perquè l’obra tingui un realisme ferotge i nosaltres, els espectadors que mig omplim aquest teatre polític, sentim com si estiguéssim vivint un episodi totalment veraç i autèntic.

Les darreres frases que hem pogut escoltar de la boca dels principals actors de repartiment són aquestes:

ICETA: L’acord honora l’Estatut i és quasi a punt.
MAS: L’acord de finançament seria il·legal si s’apliqués fins més enllà del 2011.
EXECUTIVA D’ERC: Estem reunits per decidir si caixa o faixa
.

Mentrestant, una de les protagonistas de l’obra, La vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Elena Salgado, manté l’inquietant suspens sobre els diners que ha de rebre Catalunya i només parla de xifres i terminis globals.

Per tal d’anar-nos preparant per al desenllaç, us recomanem aquest article de l’economista Elisenda Paluzie, i el visionat d’aquest vídeo:


QUE EN EL CANT SIGUI BAIX EL BES...


Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l'abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.
(Salvatge cor)


Carles Riba
23/09/83 - 12/07/59

10.7.09

"NUNCA FUE LENGUA DE IMPOSICIÓN..."

Un vídeo molt didàctic i contundent sobre els cinc-cents anys de persecució de la llengua catalana.

D'obligat visionat per a tothom, sobretot per a tots aquells que semblen no tenir memòria històrica.

8.7.09

OMPLIM D'ESTELADES BARCELONA!


Des del Col·lectiu Moragues hem rebut aquesta convocatòria:

CONVOCATÒRIA 9 i 10 de JULIOL
Omplim d’Estelades BCN amb el Col·lectiu Moragues

Com saps els propers 9 i 10 de Juliol, passarà el tour de frança per Barcelona i els catalans hem de fer l’acció de sortir i reivindicar als quatre vents la independència del poble català.

Les accions son: Exposició d’estelades i pancartes, així com el retolat amb un retolador de punta gruixuda vermell, d’estelades a les cartolines que repartirà gratuitament l’Ajuntament amb motiu del pas del tour, pels carrers de Barcelona.

Les convocatòries son:
Dijous 9 de Juliol de 2009
15h Carrer Roger de Flor amb Carrer de Ribes a la Boca del Metro, Punt de Trobada a 80 metres de la localització de l’acció.

Divendres 10 de Juliol de 2009
9:15h Rambla de Catalunya amb Gran Via de les Corts Catalanes (cantó Tibidabo)

Informació a:

3.7.09

37,5%... PLANTEM CARA? (i 4)

Anècdotes que esdevenen crues realitats...

Realitats que s’intenten emmascarar des de fa anys i que fins i tot s’intenten maquillar en les darreres dades aportades per Política Lingüística.

Així ho ha percebut Carles Puigdemont, diputat de CiU al Parlament de Catalunya. Ell fa servir aquesta realitat com una nova arma contra els seus “enemics” polítics del tripartit. D’això nosaltres no en fem ni cas. De fet, CiU és també corresponsable del fracàs de la política lingüística en aquest país.

Les dades “maquillades", són, però, força clares. Per a mi, la més important és la que es desprèn de la llengua habitual de la població ( la llengua que fa servir més sovint, o la seva llengua inicial). Ell 2003 un percentatge d’un 50,1% deia que aquesta llengua era el català. Aquest percentatge ha baixat fins al 35,7% el 2008. Un 14,4% de catalanoparlants habituals que hem perdut en cinc anys.

¿Quina mena de Política Lingüística s’ha dut a terme perquè ens trobem en aquesta clara situació de retrocés?

Ahir, Joan Solà va inte
rvenir al Parlament de Catalunya. En el seu discurs no hi ha res que sigui residual. Clar, contundent, dur... posant el dit a la nafra, que és on cou. Un discurs que hauria de ser de lectura obligada a tots els centres d’ensenyament mitjà i superior. Un parlament que cadascun dels diputats s’hauria d’endur a casa per reflexionar-hi.

La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica. Així iniciava Solà, després d’un breu introducció, el cos material del seu discurs. Us en reprodueixo un fragment, el més incisiu amb Política Lingüística i també, les quatre ratlles finals:

Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d’il·lusió i d'abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d’una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».
[...]
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.

Ni un minut més... Plantem cara?

2.7.09

37,5%...PLANTEM CARA? (3)


Pensàvem que amb l’ensenyament de i en català, la situació començava a resoldre’s...
Una anècdota personal i professional... Sant Feliu de Llobregat. Oficines del Servei Local de Català (SLC), fa prop de dos mesos. Dues noies vénen a demanar informació per fer un curs de català. Dues noies, una de 36 anys i l’altre de 32, nascudes, doncs, el 1973 i el 1977 respectivament. Nascudes a Catalunya. Haig de pensar que, si van començar l’escolarització obligatòria l’any 1979 i el 1983, han d’haver conviscut per força amb la llengua catalana a l’escola. També, un moment o altre, ni que fos per equivocació, deuen haver sintonitzat TV3 o alguna de les emissores de ràdio que emeten en català.

Intento que em parlin en català i veig que tenen moltes dificultats. Com és norma habitual dins del SLC, els fem una prova de col·locació per intentar situar-les al curs que més els pot convenir.

Resultats de la prova... La primera noia, la de 36 anys, ha de començar a fer un nivell B2 i l’altra, la de 32 anys, farà el B3.

Pels que no estigueu familiaritzats amb aquestes nomenclatures, el nivell B correspon al nivell bàsic (no el confongueu amb el “B” de què tant s’acostuma a parlar i que és necessari per a determinades feines, sobretot a l’administració). El nivell bàsic (B) és el primer nivell de català; és aquell pel qual comença la gent nouvinguda i que, per tant, no sap un borrall de català. Alguns dels que comencen pel B1 fins i tot tenen grans dificultats de comprensió.

Ja sé que segurament són dos casos excepcionals, però tot i així, ¿em podeu explicar com és possible que dues noies nascudes a Catalunya i escolaritzades amb l’Estatut d’Autonomia en vigor, hagin de compartir curs amb persones que fa un, dos o tres anys que han aterrat al nostre país procedents dels cinc continents?
Una anècdota... sí. Però el món dels cursos de català per a adults està farcit d’anècdotes que, malauradament, esdevenen realitats. Unes realitats que ens han conduït a aquest 35,7%.

1.7.09

BALTASAR PORCEL

[...] allà hi ha una gent que ha escrit rondalles, poemes, teatre en mallorquí... i aquest és l'idioma important que jo reconec. El castellà, que el conec i m'agrada molt, em queda defora; el català és d'una banda funcional i de l'altra l'invent que he fet per escriure, però l'únic idioma que a mi em diu coses i em relaciona és el dialecte mallorquí.
Baltasar Porcel
1937-2009

37,5%...PLANTEM CARA? (2)

Hi ha perill que la llengua catalana es percebi com una llengua estrangera, ja que l'ús social que se'n fa és molt feble.

No ho diem nosaltres, la CAL, sempre tan rondinaires i tan pesats amb el tema de la llengua. No, ho diu el mateix secretari de Política Lingüística de la Generalitat, el senyor Bernat Joan.

Bernat Joan intenta difuminar una mica la realitat i també afirma que hi ha zones on el percentatge d’ús de català arriba al 70%. També ens diu que el català se situa com la llengua minoritzada més ben situada d’Europa i, en les seves pròpies paraules: “som més cap d’arengada que cua de lleó”.

Mentre meditem si és bo o dolent ser una arengada en matèria de llengua (a mi particularment no em fa cap gràcia ser el cap d'una sardina preparada amb salmorra i premsada) la realitat és que les xifres ja no es poden amagar ni maquillar de cap manera. És la realitat que s’està denunciant des de fa anys. Des del manifest de Els Marges de l’any 1979, fins a les darreres declaracions del lingüista Joan Solà, quantitat de lingüistes, de filòlegs, de sociolingüistes i d’opinadors socials han advertit del perill que s’abocava sobre la llengua catalana. Cada vegada més gent està en disposició de fer-la servir, però cada vegada menys gent en fa un ús habitual.

Els que ja hi érem l’any 1980, pensàvem que amb la Generalitat, amb l’ensenyament de i en català i un departament específic de política lingüística, el català entrava en un procés de consolidació i desenvolupament. Els polítics no van estar, però per la feina. No van fer els deures que tocaven en el seu moment i es van limitar a promulgar dues lleis de Política Lingüística que han estat paper mullat i una autèntica galleda d’aigua freda per a tots nosaltres.

Nosaltres, els catalanoparlants, que tampoc hem estat per la feina ni tampoc hem fet els deures que ens pertocaven. Uns deures molt senzills, molt fàcils de fer. Només es tractava de practicar aquesta autoestima que tanta falta ens fa i, simplement, viure en català. No tenim cap excusa. El context sociopolític ja fa molts anys que ens permet, sense experimentar cap mena de tràngol greu, viure en la nostra llengua. Que hi ha dificultats? És clar. No obstant això, si ens hi haguéssim aplicat des del primer moment, potser, només potser, la situació hauria canviat.
Viure en català... Ho heu provat alguna vegada?