MARIA-MERCÈ MARÇAL: RAÓ DEL COS (3)

Marçal, en el poemari Raó del cos, tracta la sang del període menstrual com una mostra de vida que intenta perpetuar-se malgrat l’amenaça de la mort. Un autèntic tresor:

Com la florida
entre la neu, sobtada,
la sang, la taca:
el senyal de la pèrdua
desmentint la mort.

Per cada gest

que lleva fruit,

pròdiga

escampadissa

de flor vermella.

Vida, excés,

hemorràgia:

Imponderable

tresor

de la pèrdua.

Marçal estableix un contrast de paraules: Pèrdua, tresor, florida, fruit, mort, vida... La poeta (re)utilitza les metàfores popularment assumides:

La menstruació es presenta en les nostres vides mitjançant el concepte de pèrdua, com bé ho assenyala la poeta en el títol. Aquesta metàfora empelta de negativitat un líquid característic de dona. Tanmateix, amb els seus versos, la poeta atorga a la menstruació un bri de vida tot modificant-ne el sentit popular. Així, la menstruació torna a assumir el significat simbòlic de la sang, deslligada per complet del concepte de pèrdua, per tal desimbolitzar la vida i els valors positius que l’acompanyen. (Laia Climent).

VÍCTOR ALEXANDRE A CAL PARLAR DE LLENGUA

Avui dijous 30 de maig, a les 22 h per ETV Llobregat, el programa CAL Parlar de Llengua oferirà una conversa amb el periodista i escriptor Víctor Alexandre.

Víctor Alexandre és autor de llibres com Jo no sóc espanyol, El cas Carod, TV3 a traïció, La paraula contra el mur, Nosaltres els catalans... Ha publicat dues obres de ficció: El somriure de Burt Lancaster, un recull de contes en què predomina la importància de l’atzar a la vida de cadascú; i Set dones i un home sol, el seu darrer llibre, premi Mercè Rodoreda 2008.

Set dones i un home sol és un recull de set històries protagonitzades per dones. Al voltant del llit d’un hospital on es troba un home en coma, hi van desfilant la desconeguda que l’ha atropellat, la mare, la filla, l’exdona, l’amant, una infermera... dones que han format part de la seva vida. Els seus pensaments i els seus sentiments són la base de cada història, totalment diferent l’una de l’altra.

Set dones i un home sol és un llibre sobre la solitud i les relacions humanes. Un llibre sobre la necessitat d’estimar i de ser estimat.


Víctor Alexandre Benet és periodista i escriptor. Els seus inicis van ser a la ràdio. Va dirigir i presentar programes a Ràdio 4 i va ser corresponsal a Alemanya per al diari AVUI, el setmanari EL TEMPS i la cadena SER. Va presentar un programa sobre cinema a TVE-Catalunya i ha estat redactor del programa Clàssica del Canal 33 i autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Col·labora habitualment en el diari digital Singular Digital i en el diari basc Berria. És membre del Consell Editorial del Diari de Sant Cugat.

És Premi Recull de Periodisme 1996, Premi nacional Lluís Companys 2005 i Premi Francesc Gironès 2006.

Entre altres, és autor de llibres com Jo no sóc espanyol; Despullant Espanya; El cas Carod; La paraula contra el mur; TV3 a traïció o Nosaltres, els catalans.

Ha escrit les obres de teatre Éric i l’Exèrcit del Fènix, basada en el llibre del mateix nom d’Èric Bertran i Trifulkes de la Katalana tribu.

El 2005 va escriure el seu primer llibre de ficció literària, El somriure de Burt Lancaster i recentment ha publicat Set dones i un home sol, llibre de narracions que va rebre el premi Mercè Rodoreda 2008.

El programa es podrà veure en redifusió.

EL PRINCIPI DE L'ESCISSIÓ? (3)

Els esdeveniments se succeeixen sense parar. Una segona baixa important dins d’ERC, la de Jaume Renyer, jurista que va acompanyar Carod-Rovira a la Catalunya Nord per parlar amb ETA i que fins ara formava part del corrent crític Esquerra Independentista.

I una tercera... Albert Pereira, president de la federació del Camp de Tarragona, ha deixat el càrrec que tenia a l’executiva del partit, si bé continua de moment com a militant.

Dos articles molt importants. El primer, del mateix Jaume Renyer, publicat també a l’AVUI i titulat Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat. Un breu apunt:
Crec que som en un canvi de cicle en l'evolució de l'independentisme contemporani i la situació actual d'ERC em recorda, relativament, la que vaig viure l'any 1991. Llavors vaig formar part del nucli minoritari de militants que vam considerar esgotades tant les bases ideològiques com les opcions estratègiques que conformaven el denominat moviment català d'alliberament nacional. Anys més tard, molts dels que es varen oposar a aquell tombant estratègic van acabar ingressant en una ERC transformada, en part també per la nostra aportació, en un partit independentista el 1993. Ara, divuit anys més tard, sóc dels que consideren que els referents ideològics i estratègics de l'actual ERC són políticament inadequats, malgrat que els seus defensors siguin majoritaris al si del partit.

Un segon article, aquest del periodista i escriptor Víctor Alexandre, titulat L'enfonsament d'Esquerra. Alexandre, independentista reconegut i poc sospitós de poder ser titllat d’home de dretes o de submarí de convergència, com habitualment són anomenats els dissidents de la línia oficial del partit, entre altres coses, escriu:
Esquerra Republicana s'enfonsa per moments. El partit polític que l'any 2003 va aplegar els anhels de llibertat de milers i milers de catalans és avui una força que cotitza a la baixa en el mercat de valors nacionals. L'Esquerra Republicana que havia de transgredir una legalitat injusta i retornar la dignitat i l'autoestima a Catalunya s'ha convertit en un partit claudicant i subordinat als interessos del PSC-PSOE i ha perdut la confiança de la immensa majoria dels seus votants. Hi ha errors que es paguen molt cars, i el segon tripartit és un gravíssim error històric que no sols ha causat una profunda decepció sinó que ha creat una fractura en la militància i en els seus simpatitzants que cada dia que passa sembla més difícil que s'arribi a tancar.

Alguna cosa s'està movent al si de l'independentisme. No sabem com acabarà tot plegat, però el que és segur és que ens trobem en un moment històric que pot provocar un gir important que afectarà, per bé o per mal, la trajectòria de l'independentisme modern.

1.072 a 142 o... PATRIOTISME I DIGNITAT (6)

Acabo ja aquestes petites reflexions sobre l’article Patriotisme i dignitat. En aquest breu espai de temps, una setmana, han passat moltes coses i, malauradament, en passaran moltes més encara.

Aquestes 92 paraules restants es resumeixen només en dues, que són les que donen títol a l’article: patriotisme i dignitat.

Dignitat... Crec que no cal explicar què vol dir. Per si algú se n’ha oblidat em permeto fer-vos una relació de sinònims: noblesa, decència, responsabilitat, correcció, capteniment, compromís...

Alguns, però, sembla que han confós els termes i han pres com a bona una altra accepció de la paraula. Perquè ho entengueu, uns quants sinònims sobre aquest altre sentit: càrrec, benefici, ocupació, col·locació, investidura...

Patriotisme... Potser de no sentir-la alguns ja hem oblidat el significat d’aquesta paraula. En una ràpida consulta al diccionari podem trobar-ne la definició: amor zelós a la pàtria. Zelós... nova consulta a l’IEC que ens defineix zel d’aquesta manera: Interès ardent i actiu per una causa o per una persona, cura eficaç que hom posa en el compliment de les seves obligacions.

Aquesta hauria de ser la premissa de qualsevol persona que desitgi la independència: un interès ardent i actiu per Catalunya i, sobretot, una cura especial en les seves pròpies actuacions.

Hem oblidat la paraula patriotisme perquè ens han dit que era caduca, inservible. Ens han dit que per si sola no funcionava i que calia afegir-li un adjectiu que la complementés. D’aquí ha sorgit el famós eufemisme “patriotisme social” amb què ens han volgut arraconar el patriotisme a seques.

Arraconat el patriotisme, s’arraconen, alhora, els patriotes.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: RAÓ DEL COS (2)

En aquesta etapa de la seva malaltia, Marçal entra en un fort procés d’interiorització que la condueix fins als inicis de tot. En paraules de Laia Climent:

La poeta se’n torna úter endins, cap a la seva mare, tot deixant molt d’espai en blanc en un poemari que no pot omplir de paraules. En efecte, el cos d’ella, com a filla, és transportat cap a l’interior de l’espai matern on va néixer.

Ara, en aquest procés de retorn al principi, de retorn a l’úter matern, se sent potser més filla que mare:

Mare, no ploris per mi, mare.

No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa

sota els meus peus vacil·lants

en el trapezi

on em contorsiono

agafada a la mà de l’esglai

de l’ombra.

Continua, però, la recerca del llenguatge femení i, davant la contradicció del femení “pàtria”, mare amb nom de pare, crea una nova paraula:

Amb el cos empalat
en eix de fosques pàtries
fugen i arriben
a pàtries més benignes.
Però els ulls, orfes
de llum, percacen àvids
l’engruna verge
d’una màtria abolida.

A la recerca de (re)construir la història femenina, manté viu el record de les dones que la precediren i, sobretot, el de la poeta Renée Vivien:

Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.

Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la carn.

Un pacte: més enllà
ençà i en el desig.

Com en tota la seva obra, Marçal segueix fidel fins al final al compromís que significa l’expressió literària des del propi cos com a element reivindicatiu del gènere femení:

Cos meu: què em dius?
Com un crucificat
parles per boca de ferida
que no vols pellar
fins a cloure en la mudesa:
inarticulada paraula viva.

FLAMENC I RUMBA EN FAMÍLIA

A l'hora de penjar aquest article, vaig estar pensant en diferents títols com: Val la pena? Esplugues, on ets? i algun altre.

Tot venia donat pel fracàs absolut de públic en l'acte del dissabte dia 25 d'abril sobre el Flamenc català i la rumba històrica. Com molt bé podeu suposar el contingut dels articles havia d'estar en consonància amb els títols que m'havien passat pel cap.

Finalment, però, he desistit perquè, com deia un dels títols candidats, no sé si realment val la pena. Em conformo, doncs, amb penjar-vos unes fotografies de l'acte.

A la primera podem veure el patriarca gitano de Lleida, Antoni Salazar que, conjuntament amb l'historiador i documentalista Manel Ponsa, han dut a terme aquest important i interessant treball de recerca sobre les arrels del flamenc català i la rumba històrica. El fòrum que van dur a terme després del documental va ser tremendament il·lustratiu, apassionant i alliçonador.

A les altres fotografies es pot veure l'actuació del grup Rumberas del Garrotan que ens va oferir un esplèndid concert, interpretant temes recuperats dels gitanos catalans de Lleida.

EL PRINCIPI DE L'ESCISSÍÓ? (2)

La divisió dins d’ERC s’ha fet ja del tot evident amb la marxa del principal impulsor d’un dels sectors crítics del partit independentista. S’inicia, doncs, un període convuls fins a les properes eleccions al Parlament català.

ERC, CUP, més un possible nou partit independentista que surti de l’escissió que es produirà dins el si d’ERC, conjuntament amb sigles més residuals com Força Catalunya, poden formar l’ampli espectre de sigles independentistes davant les properes eleccions.

L’aritmètica és clara i dura: ens barallarem entre nosaltres i l’ independentisme en sortirà perjudicat, no pas tant per la lluita entre sigles, cosa que fins i tot em sembla positiva, ja que indica que la ideologia és present, força present, dins la societat catalana i que es manifesta en diferents sensibilitats a l’hora de triar el camí més adient per assolir la plena sobirania. En sortirà perjudicat perquè el vot resultarà fragmentat i, per culpa de la llei de Hondt, repercutirà en els escons que es puguin aconseguir.

Qualsevol persona amb dos dits de seny entendria que, a hores d’ara, l’ideal seria formar una única candidatura que pogués aglutinar gent diversa (la gent que es troba escampada per les diferents sigles) i pogués fer que l’ independentisme parlamentari assolís el major triomf electoral de la seva història.

Sincerament penso que aquesta única candidatura és de la que ens parlava l’article Patriotisme i dignitat. Candidatura única, d’ampli espectre, transversal que sumi i no pas que resti.

Una candidatura que podria haver-se format al voltant de les sigles d’ERC. Aquest va ser l’objectiu de fons de la Crida nacional a ERC l’any 1987 que, signada per més d’un centenar de personalitats, demanava que fos ERC la que aglutinés la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la Transició espanyola. Aquest era l’objectiu de fons del congrés de l’any 1989 que va atorgar la secretaria general a l’Àngel Colom. Aquest va ser l’objectiu de fons, renovat i enfortit, que va donar pas a Carod-Rovira en el congrés de 1996. Aquest va ser l’objectiu de fons que, en un intent ja gairebé desesperat, intentava redreçar una segona Crida nacional a ERC l’any 2007 i demanava la consolidació d'una força política majoritària que desplegués una estratègia de construcció d'un estat català propi.

Aquest era també l’objectiu que teníem al cap la majoria d’independentistes que entre els anys 1987 i 2008 hem estat donat suport a ERC. Vam creure que aquestes podien ser les sigles que, amb les portes obertes de bat a bat, unirien les diferents ideologies a l’entorn d’un objectiu comú: la independència del nostre país.

ERC, però, fa ja temps que sembla haver tancat les portes.

EL PRINCIPI DE L'ESCISSIÓ? (1)

Els esdeveniments van molt més ràpid que jo mateix a l'hora d'escriure. Quan encara no he pogut acabar de reflexionar sobre l'article Patriotisme i dignitat, m'arriba la notícia que Joan Carretero ha decidit donar-se de baixa d'ERC.

Tot es precipita... La primera reacció de l'actual direcció d'ERC ja va ser, per a mi, equivocada. Cridar l'autor d'un article, per molt crític i dissident que sigui de la línia oficial, a la seu nacional per tal de donar explicacions? Explicacions de què i sobre què? Sobre el pensament lliure d'un militant? Sobre la llibertat d'escriure on un vulgui i sobre allò que vulgui?

Davant la negativa -prevista- de Carretero a sotmetre's a aquesta mena de control de pensament, ERC respon amb una altra decisió equivocada: li obre un expedient i el suspèn temporalment de militància.

Joan Carretero ha reaccionat ràpidament i de manera fulminant: s'ha donat de baixa del partit.

El principi de l'escissió? Segurament. Què passarà a partir d'ara?

Crec que no tindré temps d'acabar la reflexió sobre Patriotisme i dignitat sense que alguna altra notícia trasbalsi el món independentista.

PREMIS JOAN COROMINES 2009. FOTOGRAFIES

Ahir, 24 d'abril, va tenir lloc l'acte de lliurament dels VIII Premis Joan Coromines a l'Espai Jove del barri de Gràcia a Barcelona.

Davant d'un nombrós públic, es van anar lliurant els diferents guardons a les persones i entitats premiades enguany.

Per ordre de fotografia, podeu veure, el President del nucli de la CAL de Gràcia inaugurant l'acte i, després, els diferents guardonats: Antoni Canu, Centre de Recursos Montesori, Llibreria Ona, Club Súper3, Cavall Fort i Vicenç Partal. Posteriorment podem veure una imatge de Víctor Alexandre que va serl'encarregat de fer la conferència habitual dels premis. La darrera fotografia és una imatge de la primera fila de la sala amb tots els premiats.

1.072 a 142 o... PATRIOTISME I DIGNITAT (5)

Passem per alt, de moment, les 102 paraules que van encendre totes les alarmes i van esverar molta gent.

Seguim endavant i reflexionem sobre els 171 mots que les segueixen.

¿Per què, ens hauríem de preguntar, una força independentista hauria de donar suport a un govern que no avança vers la sobirania? Sí, ja sé que hi ha tots aquests eufemismes que s’han hagut d’inventar de manera ràpida i apressada. Entre els més destacables aquell que ens parla d’un patriotisme social o aquell altre que ens diu que estem provocant una pluja fina.

Cal no amagar les pròpies idees (si és que encara perduren) i dir les coses pel seu nom. Cal fer fora aquest doble llenguatge que alguns independentistes propers al “patriotisme social” fan servir. Davant dels militants i dels simpatitzants, en els mitjans de difusió de consum intern del partit, utilitzen les paraules i les construccions semàntiques que fa anys (com corre el temps!) feien servir de manera habitual. Tremoleu però quan es posen la corbata... Com per art de màgia lingüística ni els mots, ni el lèxic, ni l’entonació, ni el llenguatge no verbal és el mateix.

La classe política hauria d’estar al servei del ciutadà. Això és el valor que se li suposa. El país, el benestar de la gent que el compon, els seus drets humans, en els quals cal incloure els nacionals, lingüístics i culturals, han de ser el primer objectiu d’una persona que es dediqui a la política.
Sabem, però, que aquesta obligació ben sovint no es compleix i que hi ha persones en el món de la política que són corruptes. Més greu encara, però; hi ha persones que, sense arribar a ser corruptes, cauen en aquest parany agredolça que representa el poder. Aquest poder els fa anteposar altres interessos per davant d’aquells que haurien de ser prioritaris.

Si cap polític hauria de tenir aquest comportament, un que treballi per la sobirania, per la independència del seu país ha de ser , si cal, encara més estricte en el seu comportament institucional.

En la teoria democràtica, un poble pot castigar els representants polítics que hagin actuat de manera inadequada. Això, però, queda difuminat en el món de la teoria, ja que votem llistes tancades i si volem repudiar algú en particular haurem de repudiar la llista sencera.

Semblaria del tot lògic, doncs, que a l’hora d’emetre el nostre vot, poguéssim decidir entre un o altre candidat en unes llistes completament obertes. Això, però, només es pot aconseguir amb una nova llei electoral que, malgrat ser una qüestió prioritària, legislatura darrere legislatura es va deixant de banda.

Aquestes reflexions ja s’acaben... Ens resten només 91 paraules de Patriotisme i dignitat

FLAMENC CATALÀ I RUMBA HISTÒRICA

Demà, 25 d'abril, a partir de les 19.30 h, un recorregut audivosual a l'entorn del món del flamenc català i de la rumba històrica.

Ens veurem al Centre Cultural L'Avenç, C. Àngel Guimerà, 27-29 d'Esplugues de Llobregat.

No t`ho perdis!

1.072 a 142 o... PATRIOTISME I DIGNITAT (4)

Catalanisme polític... Autonomisme... Federalisme...
Fem pedagogia...
Patriotisme social...
Catalanisme d’esquerres...

Pluja fina...

Al llarg dels anys (o dels segles) des de Catalunya ens hem esforçat perquè ens “entenguessin”. Els grups polítics de torn han maldat per fer “pedagogia” a les Espanyes perquè –deien- la marginació absoluta que des de fa segles patim com a país era deguda a la desconeixença.

Durant anys i anys des de Cambó a Jordi Pujol, des de Macià i Companys fins a Carod Rovira, els nostres polítics han traçat un full de ruta basat sempre en el pactisme. A l’empar de diferents sigles i de diferents qualificatius, tots s’han esforçat fins a l’extenuació a dialogar amb el govern espanyol de torn. Tots en major o menor grau s’han vist obligats a acceptar el que els polítics “de la Meseta” decidien que ens “tocava”.

Ha quedat més que demostrat que Espanya només ens vol si acceptem la renúncia d’allò que som. Espanya només ens accepta si fem del català una llengua “domèstiques”. Espanya només ens accepta si acceptem formar part d’un cos nacional que ens estrany totalment aliè, més enllà d’una història de mal veïnatge, de guerres, traïcions i opressions continuades.

El nostre horitzó polític no pot ser el de dedicar-nos a fer governable l’Estat espanyol; a fer que una Espanya que no ens vol es faci més gran, més dinàmica, més rica amb bona part de la riquesa que generem des dels Països Catalans.

Digueu-li com vulgueu: autodeterminació, sobirania, independència... Només ens cal un objectiu clar i, més encara, un full de ruta per arribar-hi.

Tot el que es desprèn de les 417 paraules de Patriotisme i dignitat, no es troba gaire lluny d’aquestes altres:

Si fem una mirada a la nostra història contemporània, de tot el segle XX ençà, podria semblar com si el catalanisme, com a moviment polític, en realitat no tingués sentit en ell mateix, sinó en la mesura que intervé en l'escena espanyola com a element modernitzador i democratitzador de l'Estat, esdevenint així molt més un matís que una idea, una branca que un tronc, un apèndix que no pas un cos sencer. L'objectiu, doncs, d'aquest catalanisme ha estat -i continua sent- actuar com un complement positiu d'Espanya, procurant, això sí, obtenir-ne beneficis per a Catalunya, des de la influència que, a Madrid, pugui exercir-se amb un grapat de diputats catalans, en particular quan el partit espanyol al govern no disposa d'una majoria suficient que li asseguri tranquil·litat i estabilitat. S’ha dit que no hi ha altre raó, altre sentit i altre objectiu per al catalanisme que no sigui actuar com a factor regenerador d'Espanya.

Al costat d'aquest catalanisme col·laboracionista, subordinat, dependent, que surt de Catalunya, però que s'acaba a Espanya, n'hi ha hagut sempre un altre. Potser hi ha estat en un format latent, minoritari, sense gaire ressò públic, però no per això ha estat menys real i, sobretot, menys catalanista. Aquest catalanisme nacional no es considera cap variant d'Espanya, cap part d'altre país que no sigui ell mateix, ja que té sentit per ell mateix.

El primer catalanisme pot definir-se autonomista, federalista o confederalista o, més ambiguament, nacionalista, però no es planteja cap futur per a la nació catalana sense Espanya, fora d'ella o al marge del seu poder polític. Però, sincerament, estic convençut que és ja un model esgotat, que pertany al passat, perquè és incapaç de trobar solucions als grans problemes de la Catalunya d'avui i satisfacció plena per a tants projectes col·lectius com hi ha empresos pensant en el demà.

Amb Espanya no hi ha res a fer i aquest país té prou sentit per ser interlocutor directe amb Europa i el món. El catalanisme històric no ha anat més enllà del primer vers de l'Oda a Espanya de Joan Maragall, aquell que s'encalla en l'Escolta, Espanya, una vegada i una altra. El catalanisme nacional de les noves generacions ja s'ha llegit tot el poema i ha arribat al darrer vers: Adéu, Espanya!

És potser un article antic de Joan Carretero? Potser d'algú de les CUP?

Doncs no, res de res. Aquestes paraules (377) estan extretes d’un article de Josep-Lluís Carod Rovira de 29 de desembre de 2004.

Han passat prop de cinc anys.

Que cadascú reflexioni i n’extregui les seves pròpies conclusions.

25 D'ABRIL: EL FLAMENC I LA RUMBA HISTÒRICA

TIC de l'Esplugua Viva, L'Avenç i la CAL d'Esplugues et conviden a l'acte que tindrà lloc el proper dissabte 25 d'abril, a partir de les 19.30 h, al Centre Cultural l'Avenç.

Clica damunt la imatge, o aquí, per veure tota la informació.

T'hi esperem!

SANT JORDI

Enguany, que una rojor de llum i sang

de clariana als cims més alts s'augura,

el corser és més lleuger, subtil i blanc:

li ha nascut una ala a cada flanc

i, de brunzent que va, ni s'afigura.

Enguany ha renillat més fort que mai,

que ja pressent la fi que li arriba

dels camins sense terme de l'espai:

que en aquells cims d'aquella llum aspriva

haurà l'etern repòs que no hagué maien

un ferm monument de roca viva.

Sant Jordi, preneu els esperons,

som el jovent que ve al vostre darrera,

ens sentim cavallers i ens adelera

perdre'ns amb vós endins els horitzons

dalt del corser de nostres passions.

Ventura Gassol

LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA: EL GENERAL MORAGUES

Demà, 23 d'abril, dia de Sant Jordi, ETV Llobregat emetrà, a les 22 h, el programa La Clau de la nostra història que tractarà sobre la figura del general i patriota català Josep Moragues.

Quan parlem de l’11 de setembre, dins de l’imaginari popular se’ns presenta la figura del conseller en cap Rafael de Casanoves abraçat a la bandera de Santa Eulàlia. Segurament és la imatge més coneguda del setge de Barcelona i de la Guerra de Successió que va acabar amb les llibertats catalanes.

Sovint, però, oblidem una altra figura importantíssima dins d’aquesta guerra. Un home que no era de llinatge noble, però que que va arribar ser el militar català de més alta graduació i que, com a escarment per a tots els catalans, va ser objecte de la més dura repressió per part del govern de Felip V.

Josep Moragues formava part del grup anomenat Els Vigatans que, durant els anys 1713 al 1715 van patir una ferotge persecució i repressió. Van ser executats cinc dels nou alts comandamens del grup, entre ells, Bac de Roda i el mateix general Moragues.

Josep Moragues va ser jutjat, torturat i executat el 27 de maig de 1715. Se li retiren públicament tots els honors militars, se'l descalça i se'l vesteix amb una camisa de penitent. És arrossegat per un cavall a través dels carrers de Barcelona fins arribar al patíbul on és degollat, decapitat i esquarterat. El seu cap, com a escarni, va ser exposat en una gàbia de ferro que es va penjar a la Porta del Mar de la muralla de Barcelona, amb una inscripció que deia:

Josep Moragues, per haver comès el crim d’una rebel lió contumaç, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, va ser pres i executat per la justícia.

Malgrat els precs de la seva vídua, la gàbia hi romangué dotze anys.

Tindrem com a convidats:

Àngel Casals. Professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona.

Jordi Cañameras. Professor d’Història de L’IES OLORDA de Sant Feliu de Llobregat.

Josep Catà. Professor d'Història. Des de 1993 s’ha dedicat a la investigació sobre els segles XVII i XVIII a Catalunya i ha publicat nombrosos treballs. Entre ells, el llibre Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736).

El programa es podrà veure en redifusió.

1.072 a 142 o... PATRIOTISME I DIGNITAT (3)

Quina és la situació política que es viu actualment al país?

Quin és el grau de desafecció dels ciutadans envers els seus representants polítics?

Per què estan proliferant des de la societat civil les plataformes independentistes?

Aquests són els tres interrogants bàsics que, en 166 paraules més, es planteja l’article Patriotisme i dignitat.

El ciutadà en general i l’independentista en particular està esgotat, políticament parlant, de tanta frase buida de contingut, de tanta informalitat, de tanta barra política que els seus representants esgrimeixen de manera contínua. Aquesta actuació, allunyada de la ciutadania, està provocada per l’encegament que els provoca la seva petita parcel·la de poder i que els arriba a fer creure que actuen de manera correcta.

Cada vegada es fa més difícil confiar en els nostres polítics. En alguns ja no hi confiàvem gaire, però altres havien aconseguit despertat en tots nosaltres un element indispensable per generar confiança: la il·lusió i l’esperança. Aquests sentiments s’han vist traïts i així ho demostra el creixement de l’abstenció electoral que sembla ser l’únic índex que augmenta de manera contínua.

També són signes d’aquest cansament, d’aquesta falta de confiança i d’il·lusió, la davallada soferta per ERC en les darreres eleccions o el fort creixement experimentat pels corrents crítics dins del propi partit.

Més encara; l’independentista, cansat i desil·lusionat, cerca altres mitjans on poder renovar aquells sentiments que el feien viure el dia a dia amb més ganes de treballar per un futur, que també veien com més real i proper. D’aquí prové la creació de xarxes, plataformes, grups, entitats que, en un nombre molt elevat i veient la manca de reacció dels partits polítics que haurien de representar-los, intenten fer-ne un paper substitutori.

És bona per al país aquestas proliferació de col·lectius? En principi sí, perquè canalitzen les inquietuds de molta gent; a la llarga no, perquè si algú ha de portar la independència en aquest país seran les forces polítiques, serà el nostre Parlament.

Perquè si d’alguna cosa en podem estar ja convençuts és que només hi ha dos camins possibles per al nostre país: seguir com fins ara, amb tot el que això comporta de, en el millor dels casos, eterns estires i arronses, o bé optem per l’altra via, que no és altra que la de l’Estat propi.

I això és el contingut de les properes 403 paraules de Patriotisme i dignitat.

1.072 a 142 0... PATRIOTISME I DIGNITAT (2)

Les primeres 237 paraules de l'article Patriotisme i dignitat ens col·loquen en la situació actual i ens ajuden a fer una mica de memòria, cosa a la qual sembla que no estiguem gaire acostumats. Sovint oblidem perquè vam començar aquesta aventura d’un nou Estatut, perquè vam dir que sí al text que va sortir del Parlament i també perquè vam creure que calia votar no a aquell text passat pel “cepillo” (ribot en català) del socialista senyor Alfonso Guerra.

Sovint oblidem perquè molts de nosaltres ens vam apuntar a ERC...

Tres punts clau:

Primer: Liquidació del “deute històric” que, segons diuen, tenia l’Estat espanyol amb Andalusia. Total, 1.200 milions d’euros cap a les arques andaluses... i tot dins del termini prefixat.

Segon: La crisi sembla no existir per a signar un aval per un total de 9.000 milions d’euros per a una coneguda caixa d’estalvis presidida per un dirigent regional del PSOE. Tampoc sembla que hi hagi cap mena de crisi per augmentar l’aportació espanyola al Fons Monetari Internacional. 4.000 milions més que se’n van qui sap on...però segur que lluny de Catalunya.

Tercer: Els greuges a Catalunya són continus i augmenten dia a dia. Han passat... tres anys!! de l’aprovació de l’Estatut i, entre moltes altres coses que han anat succeint, no s’han produït traspassos tan importants com els dels aeroports de Barcelona, Reus i Girona; les rodalies de Renfe o les beques universitàries. A més, les contínues dilacions per resoldre el finançament no fan més que accentuar aquesta sensació de presa de pèl que pateix el país. Les xifres de les quals es parla arriben a ser fins i tot ridícules pel que necessita Catalunya.

A aquests tres punts clau, s’hi afegeix el sainet del Tribunal Constitucional, la decisió del qual s’ajorna i s’ajorna, amb el llançament paral·lel de globus sonda en forma de notícies perquè poc a poc ens anem preparant per al cop definitiu.

I el problema principal és que tot això s’està duent a terme amb la passivitat d’una classe política que sembla està aletargada i que, evidentment, no es troba a l’alçada de les circumstàncies i de les exigències i necessitats del país. Un país que s’enfonsa cada dia una miqueta més des del punt de vista econòmic, social, polític i nacional.

Uns per activa i altres per passiva són corresponsables de la política negociadora que s’està seguint i que fa que Catalunya perdi posicions, de manera lenta, però continuada, no només en relació als països més desenvolupats d’Europa, sinó fins i tot dins del mateix Estat espanyol.

Tot això ens porta a les 166 paraules següents...

1.072 a 142 0... PATRIOTISME I DIGNITAT (1)

Abans de començar...

Crec que un dels principals problemes que, de manera reiterada, ens autocreem els nacionalistes és el de la divisió. Aquest “autoproblema” s’aguditza encara més quan el traslladem a l’independentisme. La història del moviment independentista modern (que s’iniciaria amb la creació del PSAN, el 1968) es troba farcit d’escissions. Com deia aquell patriota: “d’escissió en escissió fins a la puresa total”. FNC, PSAN, PSAN-Provisonal, IPC, MDT, BEAN, N d’E, ERC i un llarg etcètera són sigles, moltes d’elles, producte d’aquest moviment ”escissionari” del qual semblen beure tots els que lluiten per la independència del nostre país.

Aquest "virus" de l'escissió sembla fins i tot afectar les plataformes que havien de ser més unitàries. Aquest és el cas de la Plataforma pel Dret a Decidir que, ha passat de ser una autèntic motor engrescador i mobilitzador, integrador d’un ampli espectre d’ideologies polítiques diverses, a “ beure” també d’aquesta beguda enverinada que és la divisió interna i, és clar, la consegüent escissió del moviment.

Abans de començar...

Com a independentista, no sóc gens partidari de la proliferació de partits, moviments, grups i grupets que tenen si més no el mateix objectiu: l’obtenció d’un Estat propi per al nostre país. Crec que no hauria de ser tan complicat aparcar diferències ideològiques per, a la manera de l’enyorada Assemblea de Catalunya, trobar tres, dos o simplement un punt d’unió que ens permeti avançar junts, en bloc, fins a l’assoliment de la plena sobirania.

Abans de començar...
Per això vaig creure en el seu moment en la Crida Nacional a ERC, aquell manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i per Josep-Lluís Carod-Rovira, que proposaven que ERC aglutinés la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la Transició espanyola. Aquella ERC que va despertar il·lusions, va crear expectatives i va renovar esperances.

Volia deixar ben clara la meva posició abans d’intentar iniciar unes reflexions a l’entorn de l’article de Joan Carretero Patriotisme i dignitat.

La publicació dissabte passat d’aquest article va disparar les alarmes interiors a ERC i des de llavors s’ha encetat un debat que, honradament crec, era la primera intenció del líder del moviment crític Reagrupament.cat.

Un article de 1.214 paraules (amb el word són fàcils de comptar!) de les quals només 142 (tornem´hi al registre del Word!) ens parlen veladament de la creació d’un nou moviment. Els eixos claus que han encès tots els llums vermells dins i fora d’ERC són aquestes paraules: “Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya [...]La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.”

Primer punt a destacar: parla de "candidatura d'ampli espectre" i fins i tot deixa la porta entreoberta per tal que sigui ERC la que la lideri.

Crec que massa gent només s’ha llegit aquestes 142 paraules i ha obviat la resta. Titulars dels diaris, converses de cafè i tertúlies de ràdio i televisió ho centren tot en una síntesi subjectiva d'aquests 142 mots.

Em proposo, doncs, deixar-les de banda i reflexionar, a mesura que el temps m’ho permeti, sobre les 1.072 restants.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: CATORZE POEMES, CATORZE CANÇONS

El passat 12 de març, dedicàvem el programa CAL Parlar de Llengua a fer un recorregut breu per la poesia de Maria Mercè Marçal. Des de llavors, que anem penjant tot un seguit d'articles que intenten aprofundir dins d'aquesta obra des de la perspectiva que la poeta li volia donar: la recerca constant d'una veu de dona.

Enguany, i de manera casual, la Fundació Maria-Mercè Marçal ha dut a terme una iniciativa molt especial: el disc "Maria-Mercè Marçal. Catorzepoemes, catorze cançons" que es repartirà gratuïtament per la diada deSant Jordi amb el diari Avui.

El disc inclou catorze poemes de Marçal, musicats i interpretats percantants de renom de diferents estils i generacions: Maria del Mar Bonet, Gerard Quintana, Marina Rossell, Guillermina Motta, Toti Soler, JabierMuguruza, Lídia Pujol, Txiki Berraondo i Anna Subirana, Teresa Rebull,Túrnez i Sesé, Sílvia Pérez Cruz, Marga Bufí, Mercè Serramalera i MariaCinta.La direcció artística a estat a càrrec del músic Enric Hernàez i la portada l'ha duta a terme l'artista Perejaume.

El resultat: un disc preciós i variat, ple de subtilitats i amb textos i música de la millor qualitat. Segur que us encantarà.

Reserveu, doncs, el vostre exemplar de l'Avui del dia 23.

CATALUNYA-ESPANYA. LA DIPUTA ENTRE DUES NACIONS, AL CINEMA

L'eterna disputa entre dues nacions, les diferents visions d'un problema que és impossible d'amagar. Un problema que s'ha enquistat dins de la societat i per al qual, des del cantó català s'han buscat solucions que han topat sempre amb la mentalitat imperialista espanyola.

El proper dijous 23 d'abril, coincidint amb la Diada de Sant Jordi, s'estrena la pel·lícula documental Catalunya-Espanya. Una obra que té la intenció de posar sobre la taula les disputes entre les dues nacions i les seves expressions polítiques: el catalanisme i l'espanyolisme. Hi participen representants d'un i altre cantó: des d'Albert Boadella fins Toni Soler, de Félix Ovejero fins Xavier Solano o Elisenda Paluzie.

Aquest documental es podrà veure als cinemes de Barcelona (Comedia, Cinesa Diagonal i Boliche), Girona (Ocine-Oscar), Tarragona (Les Gavarres), Lleida (Funatic), Sabadell (Imperial), Manresa (Atlantida), Vic (Sucre), Mataró (Cinesa Mataró Park), Granollers (El Nord) i Olot (Multicines Olot).

Podeu, així mateix, veure a YouTube el trailer i els diferents spots (1, 2 i 3) de la pel·lícula.

Ens volem fer ressò de la crida que diverses organitzacions, com Sobirania i Progrés, fan a tots els catalans i catalanes perquè vagin a veure la pel·lícula. Segons manifesten, és molt important que durant el primer cap de setmana d'emissió de la pel·lícula (24, 25 i 26 d'abril) aquesta tingui una bona recaptació per tal que pugui mantenir-se en cartellera durant les properes setmanes i mesos.

La setmana que vé, doncs, tothom al cine!

19 D'ABRIL: 70 ANYS CONTRA EL CATALÀ

70 ANYS CONTRA EL CATALÀ

DIUMENGE 19 D’ABRIL, 12.00 DEL MIDGIA

JARDINETS DEL PASSEIG DE GRÀCIA / DIAGONAL

La CAL s'hi ha adherit i participarà en aquest acte en defensa de la nostra llengua.

Per a aquest diumenge 19 d’abril, les entitats Comissió de la Dignitat, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya han organitzat un gran acte de denúncia de la continuada agressió patida per la llengua catalana en els darrers 70 anys des de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. El nou règim de Franco va reprendre amb virulència la persecució contra la nostra llengua que tradicionalment havia significat el domini espanyol a casa nostra.

Aquesta situació no s’ha acabat de rectificar, ni de bon tros, amb la democràcia actual, tal com evidencia l’efectiva marginació del català de tantes àrees de la vida moderna, com per exemple els tribunals de justícia, el cinema, l’esport, el món de la gran empresa, l’oferta televisiva etc. Només cal recordar que cap català ha pogut veure els darrers partits de la “Champions” en català o que l’Estat estigui en ple procés de desmantellament de TV3 al País Valencià... Són fets plenament tipificables en l’àrea del genocidi cultural.

En aquest acte, doncs, diversos actors, escriptors i d’altres persones públiques llegiran breus textos satírics que recordaran aquests fets. Entre ells cal comptar Agustí Alcoberro, Assumpció Cantalosella, Enric Cassasses, Jordi Coca, Pons Feliu, Gemma Llienas, Jordi Llavina, Josep Maria Murià, Joan Rendé, Ignasi Riera, Jordi Sierra, Isabel-Clara Simó, Francesc Vallverdú, entre molts altres. També s’hi farà un petit homenatge a Pepe Rubianes. L’acte el conduïran Carme Sansa, Carles Arquimbau i Enric Rodríguez (actor del Cor de la Ciutat). Al final de l’acte es procedirà a un acte simbòlic de rebuig a la presència de l’estàtua de la “Victòria” que encara desvirtua el moment dedicat a Pi Margall al centre de la cruïlla Passeig de Gràcia-Diagonal i a la herència franquista que encara persisteix entre nosaltres.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: RAÓ DEL COS (1)

Semblen paraules sagrades, ferides com estan per l’entelament de la mort, i tanmateix, de manera inconfusible, es tracta d’un llibre de Maria-Mercè Marçal. (Gimferrer. Pròleg, Rc, 2000: 7-8).

Raó del cos és el poemari pòstum de Maria Mercè Marçal. Malgrat la seva malaltia i l’amenaça que representava la proximitat de la mort, Marçal continua amb la seva recerca i els seus temes de sempre: la dona, l’amor, l’amor entre dones, la maternitat, la llengua i, ara sí, la mort.

Flux i reflux. Vida i mort. En el poemari Raó del cos, Marçal intenta donar forma poètica al seva pròpia mort. Morir no és perdre la vida. És una etapa més de l’existència humana. Retrobar-se amb l’abans de néixer, retornar a l’úter matern i, fins i tot, a l’abans de ser concebuda. Imatge líquida, aigua alliberada que torna a l’infinit:

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar.

Marçal estableix un lligam indestructible entre la seva pròpia mort, la maternitat i el retorn a l’úter matern com a espai corporal de referència. Resumeix la mort en una extraordinària metàfora: “desnéixer”:

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: DESGLAÇ ( i 4)

Ja hem comentat la importància que Maria-Mercè Marçal confereix (com tantes altres teòriques i escriptores feministes) al llenguatge com a eina per aconseguir una identitat pròpia femenina, per assolir una veu de dona. Cal, doncs, en el procés de construcció creativa (de)construir, donar un nou significat al discurs i a les paraules.

Maria Mercè Marçal explicava que, una vegada acceptat que no és possible partir d’un llenguatge paral·lel o inventar-ne un altre partint de zero, havia de mirar d’adaptar el que tenim a les seves necessitats. És a això, precisament, al que es referia Jessica Folkart (Professora de la Universitat de Virgínia als Estats Units) quan , partint de la teoria postcolonial i de referents com Homi Bhaba, Gianni Vatimo i Edward Said, es fa aquesta pregunta: com escriure en el llenguatge de l’altre? Folkart troba la clau a les variacions, als canvis inherents al procés de repetició, és a dir, al fet que sovint els textos, els motius, són repetits, però poden ser-ho “amb una diferència”.

Joana Sabadell-Nieto, en un article titulat Domesticacions, domesticitats i altres qüestions de gènere, pren com a referència el poema de Maria Mercè Marçal El meu amor sense casa per a entendre el procés repetitiu que modifica el llenguatge fins al punt de transformar-lo.

El meu amor sense casa pertany a l’apartat Contraban de llum del poemari Desglaç i s’inspira, com molts altres poemes de la lírica marçaliana, en la tradició popular. Mitjançant el procés de repetició que indicava Flokart, tan propi de la poesia i el cançoner popular, Marçal confegeix una estructura de frases que es repeteixen i s’allarguen i ens parlen d’un amor exclòs, un amor exiliat, perquè un amor que viu fora de les normes de la societat patriarcal no té, en paraules de Fina Llorca “un lloc on habitar, un espai social on simbolitzar-se”.

El meu amor sense casa.
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del
[meu
amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que
[travessa
l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor
[sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el
[vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
[l’ombra
del meu amor sense casa.

14 D'ABRIL

Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

Francesc Macià: 14 d'abril de 1931

La República Catalana ha estat proclamada, almenys, en quatre ocasions:

El segle XVII per Pau Claris, el 16 de gener de 1641.

El segle XIX per Baldomer Lostau i Prats, el 7 de març de 1873.

El segle XX per Francesc Macià, el 14 d'abril de 1931 i per Lluís Companys, el 6 d'octubre de 1934.

El segle XXI...

A MADRID, PER EXEMPLE...

El gir nacionalista espanyol que ja s’havia produït a Euskadi amb el pacte PP-PSOE, arriba ja també a la composició del nou govern de l’Estat. Manuel Chaves, nou ministre de Política Territorial, definit per Francesc Puigpelat en el seu bloc com “el nou policia autonòmic”, serà l’encarregat de “coordinar” les comunitats autònomes...

Molt ens temem que pot amagar-se darrere de l’eufemisme “coordinar”. Només cal recordar que la tristament cèlebre LOAPA, del govern socialista de Felipe Gonzàlez, que va ser un dels preus a pagar després del 23 de febrer de 1981 i que, caldrà recordar-ho, va ser defensada i votada entusiàsticament pels llavors diputats del PSC, ja utilitzava un eufemístic verb “harmonitzar” per definir el control sistemàtic de les autonomies. I quina és l’autonomia a “harmonitzar” o a “coordinar”? Madrid? Extremadura? Castilla-La Manxa?

Puede sonar políticamente incorrecto, pero me temo que el castellano se encuentra marginado en algunas comunidades. Hay comunidades donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna.

Aquestes són les paraules que ara fa un any esbombava als quatre vents la que avui és flamant nova ministra de Cultura, la senyora Ángeles González-Sinde.

La senyora ministra és, a més, una de les més grans defensores del cànon digital a Internet, fet que, com us podeu imaginar, li ha comportat les més grans simpaties dins del món de la Xarxa.

La senyora ministre va mostrar públicament el seu acord amb el Manifiesto por una lengua común, aquell pamflet molt ben escrit que, escudant-se en una pretesa defensa del castellà, esgrimia els més durs atacs contra la llengua catalana i el procés d’immersió lingüística a Catalunya. Cal recordar que aquest manifest, pel qual la senyora ministra tenia tantes simpaties, estava signat per personatges com Fernando Savater, Albert Boadella, Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa o Arcadi Espada i defensava la tesi de la marginació del castellà en algunes comunitats autònomes (llegiu-hi Catalunya).

Amb una cosa estic d’acord amb la senyora ministra. És cert, té tota la raó del món quan afirma que “hay comunidades donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”. I tant que sí, senyora ministra! A Madrid, per exemple, o a tota la resta de comunitats unilingües.

PREMIS JOAN COROMINES 2009: VICENT PARTAL

Premi a la trajectòria periodística (premi El Demà):

Vicent Partal

Enguany, els Premis Joan Coromines inclouen un nou guardó patrocinat pel setmanari digital El Demà. El primer premi a la trajectòria periodística ha estat atorgat a Vicent Partal.

Vicent Partal va néixer a Bétera, Camp del Túria, el 1960. És periodista. El 1983 va ser un dels fundadors del setmanari El Temps. Ha treballat, entre altres, al Diari de Barcelona, a TVE, Catalunya Ràdio, El Punt i La Vanguardia.

Està considerat com un dels pioners de la xarxa Internet als Països Catalans. El 1995, juntament amb Assumpció Maresma, fundà Infopista, primer directori web en llengua catalana, que després es transformà en diari electrònic en català, VilaWeb. Ha publicat monografies sobre l'OTAN i sobre els nacionalismes de l'antiga Unió Soviètica. Ha estat guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1999) i amb el Premi Nacional d'Internet de la Generalitat de Catalunya (2000), el Premi Nacional de periodisme (2004), el premi Nadal Batle i Nicolau sobre noves tecnologies de la informació (2004) i el Miquelet d'Honor (2008). Ha publicat també diversos llibres.

És vicepresident de l'European Journalism Center, amb seu a Maastricht.

PREMIS JOAN COROMINES: CLUB SUPER3

Premi a la trajectòria en la comunicació audiovisual:

Cub Super3

El Club Super3 es un programa emès per TV3 des de l’11 de febrer de 1991.

És un programa dedicat a emetre sèries infantils. Entre l’emissió d’aquestes sèries, s’hi introdueixen esquetxos o gags protagonitzats pels diversos personatges del Club. Durant aquests anys, les representacions han anat seguint els esquemes habituals dels programes infantils, tot i que amb la introducció d’un nou llenguatge força innovador.

Super 3, Tomàtic, Megazero, Megatxis, Petri, Petriombreta, Fluski, Roc, Àlex, Pau, Lila... són alguns dels personatges que han anat desfilant per les pantalles de la televisió catalana.

El febrer de 2007 va arribar a la xifra d’un milió de “supers”.