LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (3)

Dos dies després -només dos dies!- el PSC comença a distribuir 20.000 adhesius amb el lema (oh, casualitat!) En defensa de la dignitat de Catalunya...

Indirecte. cat: Avui ja sabem que la famosa editorial “La dignitat de Catalunya” té autors i ha estat dirigida des de la seu socialista del carrer Nicaragua. L’encàrrec li va ser fet al director del diari socialista de referència Rafael Nadal (El Periódico) i a Pepe Antich (La Vanguardia) que van posar-se mans a l’obra i van encarregar a homes de la seva confiança una editorial que pogués ser signada per una bona part dels mitjans de comunicació...

Vicent Partal (Vilaweb): Els diaris signants de l'editorial d'avui, tots els vells diaris de paper, tenen tot el dret de fer un gest per a demostrar el cansament de la societat catalana. Però, d'alguns, no n'esperava que, com a recepta de futur, ens convidaren a fer dos passos enrere. Si els diaris volen representar el conjunt del país, des de la diversitat, crec que no ho han aconseguit. Simplement, perquè ja som molts els qui no tenim interès a defensar aquell estatut, ni creiem que l'autonomia siga la solució, ni estem disposats a confondre la defensa de la dignitat amb la defensa d'aquell text.

Enric Xicoy: No ens enganyem, el que volen els senyors Rafael Nadal i José Antich és que la consulta d'Arenys de Munt, les del 13D i les que vindran no ens duguin a l'inevitable independència..

Francesc Ribera (Titot): Espanya, davant la impossibilitat de tornar a fer servir la por com a element dissuassori ens convida a fer batalla per l'estatut (i no per la independència) i ho fa amb la publicació d'editorials conjunts a una sèrie de diaris. Espanya posa en boca nostra que la defensa de "La dignitatd de Catalunya", que el catalanisme, és la defensa de l'Estatut. Un Estatut que no deixa de ser el que són tots els estatuts: un contracte de submissió a Espanya...

Dídac López (CAL d'Esplugues):Solidaritat Catalana. So-li-da-ri-tat Ca-ta-la-na. Molt bé. La solidaritat la mostrarien si els autonomistes, en reconèixer que ara som en un altre fase, i se sumessin al projecte d'independència. Però difícilment serà el cas. Caldrà posar-se cotó fluix a les orelles no fos cas que una falsa solidaritat ens solidifiqui.

Roger Prims: Aquí el que fa por és que una darrera l'altra les atzagaiades espanyoles facin irreversible l'adéu-siau que molts fa dècades que esperem. És l'única cosa que em crec que pot empènyer els de Can Godó a subscriure l'editorial citada, perquè, de quina dignitat parlen aquells proscriuen la llengua del país de les seves pàgines, aquells qui abominen la reunificació nacional amb la resta dels nostres països i aquells qui criminalitzen a tots els qui, de debò, intenten tenyir de dignitat el nostre dia a dia com a poble?

Xavier Mir: El lideratge polític d'aquest país ja no el té ni Mas ni Montilla ni Puigcercós ni Herrera ni cap representant. El tenim tots i cadascun dels qui anirem a votar el 13-D. La sortida, doncs, no és altra que donar la veu al poble perquè s'expressi amb llibertat. Qualsevol altra operació, per molt astuta que sigui, serà un frau a la Dignitat i a la Democràcia. El que cal és Decidir...

LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (2)

En l'anterior article ja comentàvem que l'editorial del passat dia 26 estava redactada en clau espanyola. A través de la defensa de l'Estatut (recordem-ho, un Estatut aigualit i retallat per les Corts espanyoles) es feia una defensa del model actual d'Estat espanyol. La defensa de la Constitució espanyola, la transició i els trenta anys de democràcia contrastaven amb la més que tímida defensa de l'autogovern de Catalunya.

També representava una autèntica paradoxa que els dos pares intel·lectuals de l'article representessin la línia editorial de dos diaris com El Periódico i La Vanguardia que tan poc es distingeixen en la defensa dels drets nacionals catalans.

Els dies passen i cada vegada més es confirma que l'editorial forma part d'una ofensiva antisobiranista. Es tracta de contrarestar el moviment, sobretot cívic i social, encara que també tímidament polític que, malgrat que ve de lluny, pren forma i cos després del referèndum d'Arenys de Munt.

Els esdeveniments comencen a donar-nos la raó. Veiem-ne que n'opina el món de la xarxa...

LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (1)

El dijous 26 de novembre, per primera vegada a la historia, els diaris catalans van emetre una editorial conjunta titulada “La dignitat de Catalunya”. Vagi per endavant el meu suport a la iniciativa i (per què no?) avui per avui, també al contingut de l’editorial.

Dit això, i malgrat anar contra corrent, intentaré establir alguns punts de discrepància envers aquesta declaració d'intencions periodística...

Una prèvia... em sorprenen les queixes que han manifestat les edicions a Catalunya de diaris com El País, El Mundo o l'ABC. "És que nosaltres no som diaris catalans?". Doncs, mira, vés per on... no. En tot cas sereu diaris editats a Catalunya, però la línia editorial us ve marcada des de Madrid i, com ja heu demostrat sobradament, aquesta línia no sempre respon als interessos del país.

Dit això, l’editorial que tant enrenou ha aixecat a Madrid, en l’àmbit del que ha vingut a denominar-se la “caverna o la Brunete mediàtica”, és un article d’opinió escrit en clau espanyola. De cap de les paraules, de cap de les frases, totes elles molt mesurades i estudiades amb una lupa de gran augment, se’n pot despendre ni una sola idea d’independència política. Tampoc no ens ha d'estranyar gens ni mica, ja que, segons publiquen alguns mitjans, els inspiradors del redactat van ser el delegat de La Vanguardia a Madrid, Enric Juliana, i el notari Juan José López Burniol, col·laborador d'El Periódico. Dos diaris que poden ser el que vulgueu, menys sobiranistes.

En tot cas, cal veure aquest editorial com un acord de mínims, en cap moment com un gest de sobirania. Tot l’articulat desprèn la idea d’un Estat espanyol unit... això sí, amb un respecte al que els franquistes anomenaven “las peculiaridades” catalanes i, per tant, un Estat no tan unitarista.

L’article està ple de referències a aquesta integritat de l’Estat: des de les referències a la Constitució espanyola; a la complexitat espanyola; a l’Espanya plural; a l’esperit de 1977 i a la transició consegüent; al caràcter obert i integrador de la Constitució; als trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya... La frase més “radical” que hi apareix és aquella en què es demana una millora d’autogovern...

És del tot evident que els redactors del text no qüestionen en cap moment la integració de Catalunya dins d'Espanya, més aviat al contrari, ens recorden el caràcter "benefector" de la Constitució espanyola i dels darrers anys de democràcia a l'espanyola.

La crua realitat és que ni així, ni amb aquest nou i enèsim intent d’establir un diàleg amb Espanya, se’ns accepta ni se’ns acceptarà com el que som: catalans. El diàleg amb Espanya és un diàleg de sords. És un monòleg en què, des de fa segles, els catalans fem l’esforç d’enraonar (paraula que prové de raó) i ningú sembla voler escoltar-nos On són els progressistes espanyols que haurien de defensar editorials com les del dia 26? On són les veus dels intel·lectuals espanyols de prestigi, que mantenen un silenci vergonyant?

Molts ciutadans i ciutadanes d’aquest país només podem veure l’Estatut, no com un objectiu com un final del camí, sinó únicament com una etapa més en el camí de l’autèntica sobirania. I, és per aquest motiu, només per aquest motiu, que podem donar el nostre suport a editorials com la del 26 de novembre.

LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA: PERPINYÀ

Ahir, 26 de novembre, La clau de la nostra història va emetre el primer programa sobre els 350 anys del Tractat dels Pirineus. Durant més de mitja hora vam poder veure un reportatge d'ETV Llobregat sobre la manifestació del 7 de novembre a Perpinyà. Imatges i entrevistes amb alguns dels principals representants polítics i socials que hi van participar: Joan Puigcercós, Víctor Alexandre, Pep Ribas, Anna Simó, Joan Ridao, Oriol Junqueras, Enric Canela, etc.

La clau de la nostra història emetrà un segon capítol amb entevistes als prinicpals representants, tant polítics com ciutadans, de la Catalunya Nord.

El reportatge d'ahir es podrà veure en redifusió el divendres dia 27, a les 11.30 h i el diumenge dia 29 a les 12.20 h.

LLENGUA I ESCOLA: SITUACIÓ LÍMIT? (3)

A continuació i pel seu interès, us reproduïm el comentari de Dídac López a l'article Llengua i escola: situació límit (2):

"El coneixement ortogràfic dels 200 alumnes és mèrit d’en Pompeu Fabra. El sistema ortogràfic de Fabra és una obra mestra, amb ben pocs altres exemples autènticament científics en tota la Romània. El desconeixement literari és un mal crònic: cultivem poc els clàssics, difonem tard i malament la literatura juvenil actual, etc. Els pares tenen una mica de culpa. Si a més de fer-los menjar bledes, des dels sis anys, els fessin llegir llibres (qualsevol llibre, el que vulguin, amb alguna recomanació, és clar, al començament), una altra cosa tindríem. Però, és clar, el que és ara ni llibres, ni bledes, i així va el colesterol de les generacions futures.

D’altra banda, quant al fet que la llengua d’intercomunicació normal del jovent sigui l’espanyol a l’estat espanyol, i el francès a l’estat francès, cal recordar aquella anècdota, que explicava no sé si l’Artur Valls, de dos germans portuguesos en classe de català, en l’Escola Andorrana, parlant entre ells en castellà. És a dir, hem tocat fons. Dels 200 joves baixllobregatins que esmentes, però, quants n’hi ha que tinguin el català com a llengua primera (o familiar)? Un 20%? Un 10%? Tant se val. Perquè això ja explica una part de la cosa. Però no tota la cosa, perquè això implicaria que 20 o 40 alumnes haurien de ser l’excepció. I no ho són. Com tampoc no ho són els potser 10 o 30 alumnes que tenen una tercera llengua com a llengua primera. El que passa és que aquests joves no han estat escolaritzats únicament en català. També han rebut des de l’escola, des de casa, des dels mass media, des del carrer, des de la gent gran, etc., etc., etc., una profunda educació i endoctrinament sociolingüístic, tant més efectiu com més implícitament es perpetra. Cap d’aquestes normes no ha estat impugnada (o, merament, posada en qüestió) de forma seriosa al llarg de la seva formació.

Les lleis no escrites sobre comportament lingüístic són fortament arrelades. Així doncs, per als nens catalanolingües, parlar en català en presència de persones no-catalanes, és un signe de mala educació (i és des d’aquesta rebel•lia, però, que alguns –pocs– el parlen en aquestes circumstàncies). I per als nens no-catalanolingües, parlar català, fora dels entorns obligats (la classe de català i poca cosa més), és una traïció a les pròpies arrels, gairebé equiparable a matar el pare, la mare i la iaia mentre dormen. Amb aquestes dues potes, amb la llengua catalana connotada com a llengua regional, llengua de grup, llengua ètnica, llengua folclòrica, llengua històrica, patrimoni entranyable, anem de pet a una situació ben clara, transparent.

Un estat català viable és, sens dubte, una condició "sine qua non" per revertir el procés, però dubto molt que sigui una condició "cum qua si". La temptació, és clar, és acceptar l’actual ecologia lingüística. Però tard o d’hora, en l’àmbit de l’ensenyament, tota l’actual normativa caurà en desús, si és que no hi ha caigut ja. També hi ha la possibilitat d’atrinxerar-nos davant d’aquesta eventualitat. Conec més d’una parella independentista que tot just comença a pujar criatures que n’és força partidària d’anar a les trinxeres, i deixar-se d’orgues. Se’m fa extraordinàriament difícil convèncer-les del contrari.

I, malgrat tot, la truita es pot girar. El comportament que (ens) hauríem d’inculcar no és cap exotisme. Ben al contrari. Tenim l’exemple al costat de casa, literalment, i potser fins i tot en la nostra històrica biogràfica o genealògica. Es tracta de fer sociolingüísticament com si el català fos una llengua i no un patuès. Com fan els nostres veïns amb l’espanyol o el francès, hagin nascut a Timisoara o a la província de Hubei. És una tasca hercúlia, certament. Però per això mateix engrescadora com poques. Si només ens proposessim les coses fàcils, com d’ensopida seria la vida."

I TU... JA HAS SIGNAT?

La campanya de recollida de firmes per a una Televisió sense fronteres continua a ritme creixent. Només al País Valencià, ja en porten comptabilitzades prop de 200.000.

Aquest espot és el que, des del 21 de novembre, es pot veure per TV3.

I tu... ja has signat?

LLENGUA I ESCOLA: SITUACIÓ LÍMIT? (2)

Gràcies a la col•laboració que mantinc amb ETV Llobregat, vaig tenir l’oportunitat de presentar les semifinals i final comarcal del concurs Pica Lletres, un espai que combina diversió, entreteniment i joc amb llengua i cultura catalana.

Hi participaven tres escoles, amb alumnes de 3r d’ESO: dues de Sant Esteve de Ses Rovires; una de Sant Boi de Llobregat i una de Collbató. Podríem dir que el nivell de coneixement ortogràfic de les paraules en català per part dels alumnes participants era més que bo. Ja minvava, però, el seu coneixement de lectures, títols i escriptors que quedaria en un suficient o en un necessita millorar.

Vaig tenir ocasió, però, d’escoltar l’alumnat de les tres escoles (una cinquantena per escola de nois i noies de 15 anys) mentre parlaven entre ells. M’atreviria a dir que tots i totes, amb alguna més que comptada excepció feia servir el castellà com a llengua d’intercomunicació. Fins i tot algun d’ells s’adreçava als mestres en castellà... si bé aquests li responien en català.

Uns dos-cents joves que, malgrat haver fet tota l’escolarització en català, usaven com a llengua de comunicació entre ells únicament el castellà.

La llengua es troba en una situació molt difícil i no puc estar més d’acord amb en Jordi Solé quan diu que: "ni la societat civil ni l’escola tota sola ja no poden anar més enllà." És així de clar i de senzill: hem arribat al sostre i, malgrat els nostres esforços, amb el que tenim ara serà difícil, per no dir impossible, que puguem tirar endavant la normalització –la veritable normalització- lingüística.

Solé acaba el seu article dient: "Si estem d’acord en què l’escola catalana ha de jugar un paper clarament positiu en el procés cap a la normalitat de l’ús del català, la gent del món de l’ensenyament necessitem les estructures d’un Estat propi per repensar l’educació, l’escola catalana i per posar les eines mínimes per promoure sense limitacions l’única llengua que només és pròpia dels Països Catalans. La llengua que no és la pròpia de cap altre indret del planeta. És la nostra responsabilitat i tenim dret a decidir."

La llengua –també- necessita les estructures d’un Estat propi...

LLENGUA I ESCOLA: SITUACIÓ LÍMIT? (1)

"Només el 34 % dels joves que estudien 4t d’ESO (2006) afirmen que parlen sempre o molt en català amb les seves amistats, mentre que el 55,3 % afirma que no el parla mai o poc, i el 10% diu que “tant català com castellà”. Unes dades que ens indiquen que –amb els matisos que calgui– estem arribant al llindar a partir del qual els experts diuen que un procés de substitució lingüístic esdevé irreversible."

Així comença l’article del professor, escriptor i assessor LIC, Jordi Solé i Camardons. L’article ha esta publicat en el darrer número de la revista Escola Catalana dedicat a l’estat de la llengua. Un número, el 460, que far un repàs de la situació de la llengua catalana en tot l'àmbit territorial. S'hi analitza l'ús de la llengua a l'escola, la justícia, els mitjans de comunicació, el carrer i la llar.

Jordi Solé, com ja és habitual en els seus escrits, posa el dit a la nafra en la qüestió dels usos lingüístics. Després de remarcar les diferències que existeixen entre territoris, incideix en el fet que, al Principat, mai s’ha gosat adoptar mesures clares de normalització idiomàtica a secundària. Denuncia, una vegada més, que hi ha centenars de professors que no fan les classes en català o que, en el millor dels casos, barregen ambdós idiomes. Hi ha centres de l’àrea metropolitana –diu, Solé- on la meitat o més de la meitat de les classes no es fan en català.

Un problema greu és el canvi d’actitud de bona part del professorat de secundària que fa uns quants anys ho feia tot en català i que ara, cansats, desanimats i desmoralitzats, han optat per cedir i passar-se al castellà.

Hem perdut –afirma Solé- la gran oportunitat que ens oferia l’arribada a l’escola de gent que, en conjunt, representen més de 70 llengües diferents i, més encara, el fet que un sector important d’aquest alumnat no té ni el català ni el castellà com a llengua d’ús familiar.

De l'article en podem extreure la realitat, que no és altra que l’ús del català a l’escola disminueix de manera progressiva i, fins i tot se’n ressent el mateix coneixement de la llengua, cada vegada situat en nivells de més probresa i degradació.

La meva apreciació personal (que us comentaré en el proper article) és la mateixa i ve confirmada per un experiència que vaig viure fa uns dies. >

SOM A L'ALBADA...

El vídeo i el so tenen poca qualitat, però la interpretació continua esgarrifant-nos...

Aquí en teniu la lletra:

Cant de la muixeranga

Des de la nit
brolla la llum
que ens crida a despertar.

Som a l’albada
i la terra es manifesta
un país precís
que es fa ben cert
des del somni secular.

Som a l’albada
i la terra es va fent clara,
un antic país
que hem d’endreçar
i portar a l’avenir.

Des de l’hivern
mouen els brots
que l’arbre cobriran de flor.

Des de les serres
a la mar i a les estreles,
un país ardent
engendrarà
l’enyorada llibertat.

Des de la història
ens aguaita la memòria,
un antic país
que hem d’endreçar
i portar a l’avenir.

Poble menut,
harca i juí,
que el dia està arribant
són els nostres fills
qui gestaran
una terra en llibertat.

L’aire està moguent per la
llibertat
i el vent de ponent girarà en
llevant.

I si voleu fer una passejada per les lletres del darrer treball de El Tall, Vergonya, cavallers, vergonya, cliqueu aquí.

CATALUNYA DECIDEIX!

Fa uns dies que s'ha posat en marxa la primera consulta sobre la independència de Catalunya convocada en una xarxa social. El grup Catalunya decideix al Facebook ha engegat una consulta sense cap mena de restricció en la procedència dels votants; l'únic condicionat és que només es pot efectuar un únic vot per usuari. A dia d'avui, prop de 40.000 usuaris ja han exercit el seu vot. La majoria s'inclina pel sí (prop de 33.000).

Us animem a participar-hi i a difondre aquest espai del Facebook. Qualsevol iniciativa és bona per tirar endavant el projecte d'aconseguir un Estat propi per al nostre país.

SOM ELS BONS I GUANYAREM

"Aquesta és la meva darrera columna a l'AVUI, no pas per voluntat pròpia sinó perquè el director Carles Flo ha decidit acabar amb ella."

Així comença el que és el darrer article de Salvador Sostres a l’AVUI. Demà, dijous, ja no col·laborarà en aquest diari que, de la mà de Vicent Sanchis, li va obrir les portes el 16 de juliol de 2001. Fa, doncs, més de 8 anys. "Clausurar 8 anys i mig així de sobte no és fàcil ni agradable," escriu en el seu comiat.

La seva columna, Llir entre cards, no ha deixat mai indiferent a ningú. S’hi podia estar d’acord i celebrar efusivament cada ratlla de les que escrivia. S’hi podia estar totalment en contra i ofendre’s, escandalitzar-se i indignar-se a mesura que s’avançava en la lectura. El que mai ens podia passar quan el llegíem és que romanguéssim indiferents.

Polèmic i polemista; agressiu, mordaç, provocador… però també conseqüent, lleial i incombustible.

He de confessar que, malgrat que en alguna comptada ocasió he format part de la llarga llista d’ofesos o escandalitzats, sempre, després dels titulars de primera pàgina, començava a llegir el diari per la seva columna. Formo part, doncs, d’aquells a qui dirigeix un dels seus agraïments. D’aquells als que "encara que no ens coneguem, hem fet junts aquest camí des del principi fins al final."

M’ho he passat molt bé llegint-te, Salvador. Quan obri l’AVUI, segur que et trobaré a faltar. Sé, però, que continuaràs escrivint en el teu bloc i procuraré fer-hi cap, sovint. De moment, em quedo amb les teves darreres paraules a l’AVUI que, si m’ho permets, faré també meves:

"En fi, algun dia havia d'arribar l'adéu. Ha estat un honor, he procurat escriure amb honor i jugar-me la pell fins a l'última coma per les persones i les coses que estimo i en què crec. Això no és una rendició. Queda molt per fer. Som els bons i guanyarem.

"

SOBRE CAL PARLAR DE LLENGUA...

Malgrat la boira, el bloc d'en David Vila i Ros, dedica un espai a parlar del darrer programa de CAL Parlar de Llengua.

Entre altres coses diu: "L’aspecte més remarcable del programa és el seu plantejament catalanocèntric, desacomplexat i netament reivindicatiu. Si TV3, que és, teòricament, la nostra televisió nacional, tingués una actitud similar a l’hora de fer els programes, no tinc cap dubte que avançaríem molt més ràpid cap a la construcció d’un país lliure."

Podeu llegir-lo aquí.

QUI TEM LAPORTA?

L'actual president del F.C. Barcelona, el senyor Joan Laporta, deixarà el càrrec amb uns resultats que ningú, objectivament, dubtaria de qualificar com els millors de la història del club. Des del punt de vista esportiu, a l’espera del que pugui succeir enguany: tres lligues i dues Champions, a més d’una copa del Rei i un llarg etcètera de copes de menys relleu. Sense oblidar l’espectacle: un joc apassionant que fa les delícies dels espectadors i que desperta elogis i enveges arreu del món.

Des del vessant econòmic: la facturació i els beneficis del club han augmentat i també ho ha fet el nombre de socis i de simpatitzants del club. Hi ha un projecte de reforma de l’estadi que, una vegada solucionats els entrebancs i els pals a les rodes que se li col•loquen, convertirà el Camp Nou en un estadi del segle XXI.

Des del punt de vista social, el club ha retornat a les seves arrels de catalanitat, aquelles que mai hauria d'haver perdut, però que, en certs moments, van arribar a difuminar-se. La Fundació del club que, fins que Laporta va irrompre amb la seva Junta tenia una activitat reduïda, ha multiplicat les seves accions. Així, ha posat en marxa els XICS, centres extraescolars en diversos continents en els quals s’ofereix reforç escolar, assistència sanitària, suport psicosocial i accés a l’esport i el lleure als infants més vulnerables, i es vetlla també per l’equitat de gènere. Les JES (Jornades d’Esport Solidari), un programa que té com a objectiu la formació d’educadors en la utilització de l’esport com a eina educativa i d’integració social. Ha reforçat els seus vincles amb l’ONU a través de convenis amb la Unicef, la UNESCO (sensibilitzar sobre el paper de l’educació i l’esport en el desenvolupament i benestar dels joves) i UNHCR/ACNUR (programes en camps de refugiats d’arreu del món).

En un altre ordre de coses, no cal dir que els Boixos Nois són gairebé història passada. Mentre tots els clubs del món pateixen les actuacions d’aquests grups feixistes que s’emparen en el futbol per mostrar les seva part més violenta, el F.C. Barcelona, amb Laporta al capdavant, s’hi va enfrontar directament i ha aconseguit, no sense problemes, eradicar-los pràcticament del Camp Nou.

Davant d’aquest currículum que firmarien sense dubtar-ho tots els presidents de clubs de futbol, s’alcen contínuament les veus que qüestionen la figura de Laporta. El arguments que utilitzen són diversos i variats i canvien segons l’època. Normalment se centren sempre en la personalitat del president: egocèntric, engreït, prepotent... són algunes de les floretes amb què solen obsequiar-lo els seus detractors. Darrerament, l’argument més utilitzat és aquell que ens parla d’un Laporta que manipula i utilitza el Barça per preparar-se un lloc en la seva futura carrera política. Aquest argument ve sovint acompanyat de les crítiques que se li fan pel fet de parlar obertament de catalanitat, sense subterfugis de cap mena, i de voler per al seu país un futur de normalitat lingüística, cultural i també política i nacional; és a dir, la independència.

Alguns periodistes i determinada premsa, així com uns quants intel•lectuals i bastants tertulians habituals del país; sense oblidar, és clar, tota la “Brunete mediàtica” d’arreu de les Espanyes, obvien i obliden tots els aspectes positius (que són molts) de “l’era Laporta” i se centren a remarcar i magnificar tot allò que els pot servir per enverinar el dard que, en forma de crítica o comentari, llençaran després contra la seva persona.

Em pregunto... qui tem Laporta?

DEMÀ, DIA 14, TORRE DE SET DE COLOR BLAU ELÈCTRIC!

Demà, diumenge 14 de novembre, al barri del Clot de Barcelona, els Castellers d'Esplugues intentaran la Torre de Set. Una fita important per a la història castellera d'Esplugues.

Concentració de les colles: 11 matí al local dels Castellers de Barcelona (c/ Bilbao, una travessia per sota del c/ Guipuzcoa) per sortir en cercavila.

Actuació : 12 h a la plaça on es troba la seu del districte (Pl. Valentí Almirall).

CAL PARLAR DE LLENGUA: ILP TELEVISIÓ SENSE FRONTERES I ELS TALLERS PER LA LLENGUA

Demà, dijous 12 de novembre, en directe per ETV Llobregat (TDT canal 36), el programa CAL Parlar de Llengua girarà a l'entorn de dues iniciatives de gran importància per a l'ús social de la llengua catalana.

Acció Cultural del País Valencià ha engegat la campanya per una ILP Televisió sense fronteres. La CAL, juntament amb altres organitzacions del país, s'hi adherit. Es tracta de posar en marxa una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), una iniciativa ciutadana per aconseguir l’aprovació d’una llei mitjançant la recollida de signatures. El projecte de llei s'ha presentat a la Mesa del Congrés espanyol avalat per un grup de persones de reconegut prestigi que fan d’impulsores del projecte, i a partir d’aquest moment es disposa d’un màxim de 9 mesos per a recollir un mínim de 500.000 signatures vàlides en el conjunt de l’Estat espanyol.

Per què aquesta ILP? Demà tindrem ocasió de parlar-ne amb Andreu Bunyol, un dels coordinadors de la campanya al Principat.

Tallers per la Llengua es dedica a la realització de tallers adreçats a fomentar la sensibilitat envers la diversitat lingüística, la plena consciència de la situació actual del català, i l’adopció de conductes lingüísticament assertives que facilitin el manteniment de la vitalitat de la llengua catalana, ajudant així a assolir la seva normalització plena, i a esdevenir la llengua comuna de totes les persones que viuen en territori lingüístic català.

Demà conversarem amb en David Vila, secretari de l'Entitat.

LES 11 h 11 MINUTS... EN DIRECTE

AVUI a les 11 i 11, en directe. Entreu a:
vilaweb.cat

I’M CATALAN I LOVE FREEDOM

L’ 11 de novembre de 2009, a les onze i onze del matí; farà 91 anys que en aquesta data i hora ja era vigent l’armistici que va donar per acabada la Primera Guerra Mundial i que reestructurava Europa amb el naixement de nous estats com Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Hongria.

En aquest acte intervindran:

Joan Solà, Premi d’Honor de les lletres catalanes (lingüista, doctor en filologia catalana i Membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans); Toni Strubell (lector de la Universitat de Deusto i coordinador de la Comissió de la Dignitat); l’eurodiputat Oriol Junqueras representant d’Esquerra integrat en el grup ALE/Verds i Enric Canela (llicenciat en Química per la Universitat de Barcelona, doctorat en Química, especialitat Bioquímica, i catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular).

Per aquest motiu els catalans en un dia i en una hora tan assenyalada serem presents altre cop a Brussel·les, al Parlament Europeu, a per fer sentir la nostra veu i tornar a explicar a la comunitat internacional el cas irresolt català.

Tots els eurodiputats rebran un exemplar del llibre ‘Deu Mil en xarxa per l’Autodeterminació’. En ell hi trobaran un recull fotogràfic de la iniciativa que va fer possible que el 7 de març de 2009 es celebrés a Brussel·les sota el lema ‘Volem l’Estat propi’, la manifestació més important de catalans fora de les seves fronteres reivindicant el dret de Catalunya a la seva independència.

A partir d’aquest acte es donarà per començada la campanya I’m Catalan I love freedom que tindrà continuïtat fins al final de la presidència espanyola de la Unió Europea, per tal d’aconseguir que la veu de Catalunya ocupi el seu lloc en el món.

Volem que Catalunya sigui el proper estat d’Europa.

Més d’un centenar de poblacions catalanes consultaran el proper 13 de desembre als seus ciutadans si volen la independència. Molts d’altres ho faran en els propers mesos. Catalunya està començant a decidir el seu futur. Ara és l’oportunitat de fer sentir la nostra veu del mode que sempre ens ha diferenciat als catalans: pacíficament i democràticament.

ACTE DE PRESENTACIÓ: I’m Catalan I love freedom
Parlament Europeu, Brusel.les
Sala: P7C050
Hora: 11h 11minuts

IMATGES PERPINYÀ 7 DE NOVEMBRE DE 2009

Dissabte 7 de novembre de 2009. Perpinyà. Commemoració del 350è aniversari de la firma del Tractat dels Pirineus que va dividir el Principat de Catalunya en dos. Final també del Correllengua 2009 que organitza la CAL.

Aquí teniu algunes imatges. En podeu veure més a l'espai CAL d'Esplugues del Facebook.

11 DE L'11, A LES 11 HORES 11 MINUTS

Segur que recordareu la iniciativa ‘Deu Mil en xarxa per l’Autodeterminació’ que va fer possible que el dia 7 de març de 2009 se celebrés a Brussel•les sota el lema ‘Volem l’Estat propi’, la manifestació més important de catalans fora de les seves fronteres reivindicant el dret de Catalunya a la seva independència.

El proper 11 de novembre de 2009, a les onze i onze del matí, farà 91 anys que aquesta data i hora ja era vigent l’armistici que va donar per acabada la primera Guerra Mundial i que reestructurava Europa amb el naixement de desenes de nous estats.

Per aquest motiu els catalans en un dia i en una hora tan assenyalada serem presents altre cop a Brussel•les, al Parlament Europeu, per fer sentir la nostra veu i explicar a la comunitat internacional el cas irresolt català. Entregarem a tots els eurodiputats presents un llibre amb imatges de la manifestació del març de 2009 que va esdevenir un punt d’inflexió en la reivindicació catalana del seu dret a l’Estat propi.

En aquest acte tant especial ens acompanyaran diverses personalitats catalanes i europees.

La celebració serà l'inici d'una campanya que tindrà continuïtat fins al final de la presidència espanyola de la Unió Europea. Volem que la veu de Catalunya s'escolti al món.

Treballarem perquè Catalunya sigui el proper estat d’Europa. Com bé sabeu, més d’un centenar de poblacions catalanes consultaran el proper 13 de desembre als seus ciutadans si volen la independència. Molts d’altres ho faran en els propers mesos.

Catalunya està començant a decidir el seu futur.

AL CÉSAR EL QUE ÉS DEL CÉSAR... (5)

Nou escrit d'en Jordi Figueras, regidor d'ERC a l'Ajuntament d'Esplugues.

"Lamento ser tant primmirat en allò que es diu o s’escriu, he de reconèixer que vaig equivocar-me a l’hora d’escriure el que vaig escriure. M’hauria estat més còmode no dir res, no obstant era, i és, una sensació de tot plegat que continuo mantenint. Com a regidor no podia permetre que una moció sobre el Correllengua aplaudís el “compromís de l’Ajuntament amb la llengua catalana” tal com deia la moció. Això va fer-me posar en guàrdia juntament amb l’altre moviment del PSC-PSOE, el de convertir una proposta ciutadana de la CAL en una moció de tots els partits politics, és a dir, en una moció de lloança a la seva política lingüística bilingüe que ERC va denunciant cada cop que en tenim oportunitat, es a dir, cada dos per tres. Mantinc ho de “l’alcaldada”, malgrat que hauria d’haver dit manipulació fredament calculada pel 1er tinent d’alcalde, vaig entendre que el mot “alcaldada” ho resumia prou bé. Per aquestes raons vaig considerar un insult que es poses ERC al mateix sac que la resta de partits, no un insult personal si no un menyspreu a l’esforç constant de defensa de la nostra llengua que fem des d’ERC amb la mateixa perseverança que teniu des de la CAL d’Esplugues.

Òbviament la CAL no té cap obligació d’assistir als plens municipals, però a Esplugues mantenim encara una lluita pel català que en altres poblacions ja s’ha fet i guanyat. En canvi, a Esplugues, continuem sotmesos al bilingüisme que defensen PSC i PP aferrissadament i la moció, la moció del Correllengua, no es podia convertir en una moció de lloança a favor de la política bilingüe del nostre Ajuntament. Fem una ullada a les darreres revistes “El Pont” i “L’Agenda”, on el català i castellà segueixen tenint el seu espai en un “equilibri” absolutament polític, amb objectius absolutament politics i amb intencionalitat política evident per qualsevol català sensible. La violència masclista es converteix en violència envers la llengua catalana, “la castañada” substitueix la castanyada, una revista on ens congelen la llengua amb “los impuestos” i la seva prioritat és “la vivienda protegida” i la llengua segueix arraconada i acabarà, potser, en “el nuevo hospital comarcal” o assistida dintre de la “ley de dependencia” i potser, dintre d’uns anys commemorarem l’aniversari “del genocidio” però aquest cop no serà d’algun fet passat a Ucraïna, més aviat serà per la nostra llengua. Es nota molt que m’he llegit el discurs de l’alcaldessa en motiu de donar-li la medalla d’or de la Ciutat a Joan Manuel Serrat?

Ep!, això és de l’últim “El Pont”... en surt un cada mes des de fa molts i molts anys....

Amb la llengua, i ho lamento per aquests escrits personals, no puc transigir amb ningú, ni amb l’Ajuntament ni amb la CAL. Al Cèsar el que sigui del Cèsar, jo continuo pensant que “estan bojos aquests romans” i continuaré defensant mentre pugui aquest “poblet” amb el poc enteniment amb que la natura m’ha dotat."

AL CÉSAR EL QUE ÉS DEL CÉSAR...(4)

Un parell més de qüestions sobre la resposta a l’article Al César el que és del César…

Estem contents que ERC aprofités la moció per incloure-hi les dues esmenes sobre l’aplicació del Reglament d’Usos Lingüístics pel que fa a les publicacions que edita l’ajuntament i que haurien de ser en català. Podem estar d’acord que ERC és l’única força política amb representació a l’Ajuntament que ha denunciat aquesta política absurda de bilingüisme que des de sempre du a terme l’equip de govern. No podem, però, de cap manera compartir aquesta frase que, mitjançant l’ús d’aquest “CAP” entenem com una crítica subliminal a la nostra entitat: “cap entitat o partit ha fet cap tipus de moviment en aquest sentit o en defensa del català al consistori o als mitjans de comunicació que depenen de l’ajuntament...”

Des de la CAL d’Esplugues portem anys denunciant la política lingüística que l’Ajuntament aplica a l’ús de la llengua catalana. Sempre hem procurat fer-hi front amb els mitjans i les formes que hem considerat més adients a la nostra filosofia com a entitat i, evidentment, a les nostres pròpies possibilitats. Sempre, ja des del mateix acte de presentació de la CAL, l’any 2003, quan ja avançàvem la nostra primera acció com a entitat: “...per això hem demanat a l’Ajuntament que redacti només en català el Llibret de la Fira d’Entitats.. perquè no podem estar ancorats “in eternus” en un bilingüisme totalment absurd quan el 99% de la població catalana és capaç de llegir un text en català… Una petició a la qual l’Ajuntament no va fer cas i que per això vam tirar endavant un llibret alternatiu amb l’objectiu d’evidenciar l’absurditat d’aquesta política.

A partir d’aquí, hem mantingut sempre aquesta actitud de denúncia. Podeu donar un cop d’ull als nostres parlaments en els respectius Correllengües; podeu revisar els nostres articles del Bloc; podeu fer una mirada als davantals amb què des de fa sis temporades obrim el nostre programa mensual de CAL Parlar de Llengua; arreu hi podreu trobar aquesta actitud contrària al manteniment d’un bilingüisme que va en contra de la plena normalització de la llengua catalana al nostre poble i a la nostra comarca.

Enllacem aquest aclariment amb la frase final de l’escrit, que de nou veiem com una “paternalista estirada d’orelles”: “Llàstima que ningú de la CAL pugui corroborar les meves paraules ja que ningú va assistir al Ple a part dels regidors que en som socis."

No acostumem a anar als Plens de l’Ajuntament. Ras i curt: som els que som, fem el que fem i arribem on arribem.

La CAL no ha de donar cap mena d’explicació a ningú sobre la manera com fa les coses. En tot cas, i si convé, només als socis de l’entitat. No ens hem de justificar si som o no som als plens de l’Ajuntament o si les nostres activitats les duem a terme d’una o altra manera. Crec que cal deixar molt clars els deures de cadascú. Les entitats som un grup de gent voluntària que realitzem una feina en una entitat cívica i/o cultural empesos únicament per l’actitud i la filosofia del voluntariat, sense que això vagi en detriment de l’autoexigència i l’autoresponsabilitat.

Els partits polítics creiem que són una cosa molt diferent. Els seus representants democràticament elegits són servidors públics als quals cal exigir el compliment dels programes sota els quals es van presentar a unes eleccions. A un partit polític, doncs, se li pot exigir, i remarco la paraula exigir, que defensi allò pel que va presentar les seves respectives candidatures.

Afortunadament, hi ha alguns representants polítics, i en Jordi Figueres entre ells, que compleixen amb el seu deure de servidors públics. Per això, amb tot l’afecte i el respecte que ens mereixen aquests polítics:

Al César el que és del César...