35,7%... PLANTEM CARA? (1)

Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, deia en una entrevistsa recent: La política lingüística de Catalunya és un fracàs...Cal que els catalans plantem cara d’un vegada per totes.

Plantem cara... Fins i tot les enquestes oficials ja no poden amagar la crua realitat: la davallada del català com a llengua d’ús habitual al seu propi territori.

Ahir, Bernat Joan, el secretari de Política Lingüística de la Generalitat, va presentar els resultats de l’enquesta d’usos lingüístics de la població del Principat 2008. Dins de tot el garbuix de números, ens apareix una xifra demolidora: el nombre de parlants que diuen usar el català com a llengua habitual és, només, del 35,7%. Més greu encara, Si comparem aquest percentatge amb el de la mateixa enquesta de fa cinc anys, ens adonem que l’ús habitual de la llengua catalana ha baixat un 10%; el 2003 el nombre de catalanoparlants era del 46%.

Si volem deprimir-nos una mica més encara, només hem de pensar que aquestes dades es refereixen tan sols al Principat... que és sens dubte la part del territori on el català gaudeix de més “bona salut”. Imagineu-vos per un moment quines deuen ser les xifres del País Valencià o de les Illes... i no parlem ja de la Catalunya Nord o de l’Alguer. Una hipotètica enquesta d’usos lingüístics a nivell de Països Catalans aportaria unes xifres segurament esfereïdores.

Els diferents responsables que ha tingut al llarg dels anys la Direcció General de Política Lingüística haurien d’entrar en un profund procés de reflexió. Si després de prop de 25 anys duent a terme una determinada política d’ensenyament, d’ús i de dinamització de la llengua catalana, ens trobem amb aquestes xifres, vol dir que alguna cosa no s’ha fet bé.

Política Lingüística només és, però, la punta de l’ iceberg. Hi ha molts més responsables...

VÍDEOS INICI CORRELLENGUA 2009

Un vídeo en dues parts que recull els moments més importants de l'inici del Correllengua 2009 a l'Aranyó i Cervera.

MÉS IMATGES DE L'INICI DEL CORRELLENGUA 2009

Els amics de la Colla de Geganters de Cervera, que van participar en els actes d'inici del Correllengua 2009, n'han fet aquest interessant recull d'imatges:

L'INICI DEL CORRELLENGUA 2009 ALS MITJANS

Diversos mitjans de comunicació s'han fet ressò de l'inici del Corrllengua 2009. Si voleu donar-hi un cop d'ull, aquí els teniu:

AVUI
AVUI
Corre, corre, Correllengua! (Article de Jordi Palmer a l'AVUI)
La Vanguardia
Racó Català
Directe.cat
Ràdio Catalunya.ca
3cat24.cat
El Segre
Llibertat.cat
Ya.com
Gente digital.es
E-noticies
Zaragozame.com
Siglo XXI
Europa Press

EL CORRELLENGUA 2009 JA CAMINA PELS PAÏSOS CATALANS

Ahir, 27 de juny, el Correllengua 2009 va començar a caminar pels Països Catalans. La CAL i la Fundació Manuel de Pedrolo han volgut retre homenatge a un dels escriptors més universals de la literatura catalana, que sempre es va mantenir fidel al país: Manuel de Pedrolo.

La jornada s'ha iniciat amb una emotiva ofrena floral a la casa natal de l’escriptor de La Segarra al Castell de l’Aranyó a dos quarts d’onze del matí.

Des d’allà la comitiva s'ha desplaçat fins a Cervera on ha ha tingut lloc un cercavila amb els grups d’Els Carranquers i la Colla Gegantera de Cervera amb el Capgròs d’en Pedrolo com a principal protagonista.

La festa reivindicativa ha continuat al pati de la Universitat de Cervera. Així, a dos quarts de dotze, el president del Consell Comarcal de La Segarra, Xavier Casoliva, ha donat la benvinguda als centenars d'assistents just abans de l’arribada de la Flama del Correllengua. La lectura del Manifest del Correllengua 2009, elaborat per l’escriptor i periodista Víctor Alexandre, ha tancat aquesta primera part de l’homenatge.

L’actuació dels cantautors Jaume Calatayud i Vicente Monera amb l’espectacle Mai no és de nit, un recital poètico-musical, amb acompanyament de guitarra, de poemes d’un dels escriptors més universals del nostre país, ha estat l'eix central de la segona part de la jornada. Acte seguit, el vicepresident de la Fundació Pedrolo, Josep Poveda, ha parlat de Manuel de Pedrolo i ha revelat alguns dels aspectes més desconeguts de l’artista.

El moment més emotiu s'ha produit amb la lectura de cites de l'escriptor a càrrec de la seva filla, Adelais de Pedrolo. Jaume Marfany, del secretariat nacional de la CAL, l’ha acompanyat a l’escenari.

Pels volts del migdia s'ha celebrat una actuació de música tradicional del cantautor segarrenc Lo nen del Cirerer. La jornada l'ha tancat l’alcalde de Cervera, Joan Valldaura, i el president de la CAL, Pep Ribas, que han fet uns breus parlaments on han destacat el compromís de Manuel de Pedrolo en la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Els parlaments han donat pas a un espectacular correfoc i al dinar del Correllengua.

SEREM A CERVERA... I TAMBÉ AL PARLAMENT

Acte de sobirania ha convocat per demà, 27 de juny, un seguit d'accions que culminaran amb una "plantada" davant del Parlament de Catalunya.

El punt de mira dels partidaris de la independència comença a desviar-se de Madrid per passar a apuntar directament els responsables polítics que han estat elegits per representar el poble de Catalunya. La recent denegació, per unanimitat de tots els components de la Mesa del Parlament, de la ILP per convocar un referèndum per l'autodeterminació, ens ha portat a preguntar-nos si els nostres polítics estan o no per la construcció d'un autèntic projecte nacional que pugui portar el nostre país a l'assoliment d'un Estat propi.

Demà no hi seré, a les portes del Parlament. Els actes de l'inici del Correllengua previstos ja des de fa setmanes per al mateix dia m'impediran de formar part de les prop de 20.000 persones que s'espera es manifestin davant del Parlament de Catalunya.

Serem a Cervera... però ens farem ressò d'aquest acte de sobirania. El nostre cap i el nostre cor serà també davant del Parlament.

EL CORRELLENGUA 2009 ES POSA EN MARXA!

El Correllengua 2009 inciarà el recorregut d'enguany el dissabte dia 27 de juny a l'Aranyó i Cervera.

Hem volgut compartir aquest inici amb els companys de la Fundació Manuel de Pedrolo i amb tota la gent de la Segarra. Com podeu veure al cartell, volem recordar i homenatjar la figura de l'escriptor Manuel de Pedrolo, un dels intel·lectuals catalans més compromesos amb la llengua i amb el país.

Com diu el manifest d'enguany, redactat per l'escriptor Víctor Alexandre, "El Correllengua ens ajuda a prendre consciència i ens adverteix que el futur de la llengua és indestriable del futur del país. Si perdem la llengua, perdem el país."

Llengua, cultura i llibertat!

Endavant amb el Correllengua!

LA NIT DEL FOC I DELS PAÏSOS CATALANS

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres d'aquest any:

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d'aquest Sant Joan.

Tot el que vols saber sobre la Nit del Foc

LES CUP AL PARLAMENT?

Les CUP estan avui prenent la decisió sobre si es presenten o no a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Les dues ponències que es presenten avui a l’Assemblea nacional a Girona recullen les diferents sensibilitats que es mouen a dia d’avui dins de les CUP. La primera respon a la idea que des de l’àmbit municipal no es poden introduir propostes polítiques que ens permetin avançar en el procés d’independència. La segona, considera que encara no és el moment de fer el salt al Parlament català. Creuen que és més important consolidar les CUP arreu del territori i que la prioritat es troba en les eleccions municipals de 2010.

No sóc militant de les CUP (encara que ho vaig ser en la seva primera etapa en la dècada dels 90), però si d’alguna manera pogués influir en els més de 400 militants que avui es troben reunits a Girona, els diria que no tinguin pressa, que madurin, que penetrin més encara dins la societat, que enforteixin més encara el món local i que més endavant, si cal, ja faran el següent pas.

Crec que les CUP estan fent una feina importantíssima a nivell local. De fet, no és ni més ni menys que aquella feina en la qual creiem (alguns hi continuem creient) molts des que finalment vam anar a parar a ERC. La feina de base, la feina que enforteix l’independentisme partint dels nuclis més petits i alhora més populars.

Entenc que molta gent de les CUP estigui frisant per poder portar la seva política al Parlament català. Ho entenc, però també us diria que la gran majoria sou joves i que aquest és un dels bagatges més importants de què disposeu. No hi ha pressa. En el seu moment, caldrà disposar de gent molt ben preparada per passar de la política municipal a la política nacional. I si quan el moment arribi, disposeu d’un suport local important tot anirà caient pel seu propi pes.

Decidiu el que decidiu, endavant i molt bona feina!

ÓN ÉS L'INDEPENDENTISME PARLAMENTARI?

Ens ho vèiem venir... En el fons ho sabíem: La Mesa del Parlament de Catalunya va acordar, per unanimitat de tots els seus components, no admetre a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que volia forçar la cambra a debatre sobre la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació per al setembre de 2010. Els motius? Segons la Mesa, la ILP és inconstitucional i antiestatutària i el Parlament no té competències per tractar sobre aquesta qüestió. La proposta va ser presentada per la plataforma Deumil.cat amb el suport de més de 50.000 signatures.

Anem a pams... Grups representats a la Mesa: CiU, PSC, ERC i IV. Tres d’aquests grups tenen reconegut el dret d’autodeterminació en els seus propis estatus. Un d’aquests grups es declara independentista i es proclama l’única força parlamentària que defensa la independència de Catalunya.

Fa pocs mesos, alguns dels representants d’aquests partits van donar els corresponents cops de colze per sortir a les fotografies de la manifestació de 10.000 a Brussel·les per –ironies de la vida!- l’autodeterminació.

Resulta kafkià –com diu la nota de premsa emesa pels promotors de la ILP- que siguin els mateixos partits que diuen defensar el dret d’autodeterminació els que s’emparin precisament en la Constitució espanyola per rebutjar la ILP presentada per Catalunya Estat Lliure i 10.000 en xarxa per l’autodeterminació. Resulta paradoxal que un partit independentista com ERC utilitzi com a argument per oposar-se a la ILP la mateixa Constitució que, en declaracions dels propis dirigents del partit, ens oprimeix com a poble.

Votar l’autodeterminació no és legal... i doncs, que us pensàveu! És d’una “ingenuïtat” pròpia nomes dels infants o dels ximples pensar que el dret a decidir lliurement el nostre futur com a país ens vindrà avalat per les lleis de l’Estat que, des de fa més de 300 anys, vol impedir precisament aquest futur en llibertat.

Pretendre que ens creguem que podem aconseguir la independència de manera “legal”, entenent aquesta legalitat com la que ens ve imposada per les lleis que emanen del parlament i del govern espanyols, és voler que combreguem amb rodes de molí. Pretendre que ens creguem que amb la Llei de consultes populars s’hauria admès a tràmit la ILP, quan aquesta llei mai ens permetrà un referèndum per l’autodeterminació, és voler enganyar-nos i, el que és pitjor, és pensar que podem ser enganyats.

Convocar un referèndum per l’autodeterminació no és, doncs, “legal”. Els nostres representants veiem que sempre estaran al costat de la “legalitat” en forma de lleis espanyoles. Caldrà tenir-ho en compte a l’hora de les votacions per què...

Em podeu dir on és l'independentisme parlamentari?

FINAL DE CURS DELS GRUPS XERREM

Com podeu veure a la fotografia, ahir vam celebrar el final de curs dels grups Xerrem d'Esplugues.

El mes d'octubre de 2008 la CAL d'Esplugues posava en marxa el primer grup Xerrem. La Teresa Masot va assumikr la coordinació dels grups i va ser la primera en fer de xerpa (conductoria i dinamitzadora dels grups) de les primeres 7 persones que un dijous al vespre van començar a "xerrar" en català al Cau de l'Espluga Viva.


La il·lusió, l'esforç i le ganes de fer una feina ben feta van comportar que els "xerraires" augmentessin setmana rere setmana. El gener vam obrir un segon grup al matí del qual se'n vafer càrrec la Imma Gomila.


Ahir, molts dels "xerraires" vam acomiadar el curs, conjuntament amb les xerpes i amb la gent de la CAL d'Esplugues. També va ser amb nosaltres en Jordi Esteban, del secretariat de la CAL, l'home que va idear i va fer néixer el projecte Xerrem.


Dos grups i prop de trenta xerraires és el balanç del primer any del projecte Xerrem a Esplugues. Tot un èxit que ens anima a continuar amb més il·lusió si cal el proper curs per tal de continuar parlant, simplement parlant, en català.


Continuar parlant en la nostra llengua, amb seguretat i confiança. Parlar en català per comunicar-nos amnb gent de llocs molt diversos. Per fer nou amics i amigues. Per conèixer millor el país on vivim. També, per passar-nos-ho bé.


En nom de la CAL d'Esplugues, gràcies a totes i a tots els que heu fet possible aquesta experiència tan gratificadora que han estat (i que continuaran sent-ho més encara) els grups Xerrem.

Moltes gràcies!

JOAN SOLÀ (i 4) O... PAU LINGÜÍSTICA?

Mentre la classe política estableix una dura batalla d’empentes i cops de colze per tal de sortir a la foto de la inauguració de la nova terminal del Prat i, si pot ser, al costat del més gran incomplidor de paraula que han tingut els darrers governs espanyols. Sí, sí, aquesta terminal és aquella obra que es va començar a projectar l’any 1994 i que ens arriba ara, 15 anys després. Sí sí... és aquesta terminal que inaugurem sense que ni el tren ni el metro hi puguin arribar i, el que és pitjor encara, que no sabem ni quan hi arribaran.

Mentre tot això passa en la inauguració d'aquest aeroport tan bonic que ens serveix de ben poc, permeteu-me que continuï lloant la figura de Joan Solà. Us deixo un parell de vídeos. El primer és de Vilaweb i el segon, molt recent, de l’entrevista que ahir va mantenir TV3 amb el nostre lingüista.

Tot el que diu Solà és remarcable i digne de reflexió. Em quedo, però, amb algunes paraules del vídeo de Vilaweb: “Ens hem de plantejar qui som, què volem ser, on anem i com ho hem d’aconseguir.”

Del mateix vídeo són d’una transparent clarividència les paraules que dedica a la tan lloada (pels nostres polítics) “pau lingüística” de què gaudim a Catalunya. Res més lluny de la realitat, ens diu Solà. Una part de la societat viu amb una angoixa constant (aquell “mal de llengua” de què ens parlava l’Enric Larreula) i la resta no té aquesta angoixa perquè nosaltres cedim constantment. Som un país, continua dient Solà, que no creu en la seva llengua.

De l’entrevista a TV3 em quedo amb la relació que Solà estableix entre llengua i país. Potser alguns “progressistes” adduiran que aquest és un argument més propi del noucentisme i que ja som al segle XXI. Potser sí. Potser pensar que no hi ha llengua sense país ni país sense llengua és un ideal que no lliga amb tripartits que practiquen el patriotisme social. Potser sí, que a determinats valors com l’esforç, el treball, la disciplina i la fe social i patriòtica els costa trobar el seu lloc en aquesta Catalunya, en aquests Països Catalans que alguns semblen entestats a fer desaparèixer definitivament del mapa de les nacions d’Europa.

Allà ells amb el seu pretès progressisme. Permeteu-me que em quedi amb la frase que va pronunciar l’escriptor portuguès Fernando Pessoa: “La meva pàtria és la meva llengua”.

TEMPS I TEMPS COHESIONANT ELS PAÏSOS CATALANS!

El 28 de maig de 1984 naixia un nou setmanari al País Valencià amb una clara mentalitat de Països Catalans: El Temps.

Un projecte atrevit. Un projecte valent i audaç. Molts, des de la seva còmoda posició catalanista al Principat, veien la nova revista amb escepticisme. Però és que també intel·lectuals de la talla de Joan Fuster semblaven no creure gaire en el projecte.

Des de la famosa frase fusteriana de "el país només dóna per a un full parroquial" a l'anècdota que va protagonitzar el mateix Joan Fuster en el moment de les aportacions monetàries per tal que pogués aparèixer la revista, quan, fent ús de la sevà clàssica sornegueria, es va treure una pesseta de la butxaca tot dient: "Pel que ha de durar..."

El Temps ha durat, però... Contra tot i contra tots... Ha sabut resistir com a únic mitjà que ha entès l'espai de comunicació català com aquell que uneix totes les trres dels Països Catalans. Eliseu Climent... Ferran Torrent... Vicent Partal... Vicent Sanchis i tants i tants altres que han anatpassant per les pàgines de El Temps.

Moltes d'aquestes anècdotes les relata Núria Cadenes a les pàgines del número dedicat al 25è aniversari. L'editorial d'aquest número 1.302 acaba dient: "Justament, EL TEMPS celebra 25 anys perquè té lectors al Principat, a les illes Balears, al País Valencià, a Catalunya Nord i a la Franja. Gràcies."

Gràcies a vosaltres!

JOAN SOLÀ (3) O... GAIRE?

Tot llegint avui l'article de l'Albert Pla titulat No som gaire res, he pensat que resultava del tot adient per incloure'l en aquest grup de posts en què estem tractant la figura del lingüista Joan Solà.

Sobre tot l'article planeja el gran problema que denuncia Joan Solà: la desaparició, lenta, però progressiva, de gran quantitat de mots, expressions i construccions genuïnes de la llengua catalana. El malbaratament que en fem en l'ús diari i l'escàs coneixement de la llengua que mostren la majoria dels nostres joves a punt d'entrar a la universitat.

I no creieu que estem parlant de mots obscurs, gairebé arcaics, propis del llenguatge més culte i literari. Res més lluny de la realitat. Parlem de mots, expressions i construccions pròpies del llenguatge diari i quotidià. Mots tan nostres com gaire, res o mai.

L'article acaba fent menció a la famosa prova de selectivitat de què fins i tot alguns professors es van atrevir a queixar-se perquè hi ha havia un poema de Josep Carner. Mare de Déu, Senyor! Carner, un noucentista a qui se li entén gairebé tot!

Albert Pla acaba dient: Els damnificats no s’acaben aquí. Ho acaba sent qualsevol text que no hagi llimat aquelles arestes que fan impossible traduir-lo al castellà sense perdre’n l’essència. “M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò”, diu el poema de Carner de la prova de selectivitat. I el de la tercera fila xiuxiueja al veí: “Saps què vol dir gaire?”.

JOAN SOLÀ (2) O... LLENGUA ÚTIL I NECESSÀRIA

Joan Solà, el lingüista viu més important que tenim al país, és, a banda d’un gran professional, un lluitador incansable per la llengua i pel país.

El desembre de 2006, arran del decret de la tercera hora de castellà, escrivia un article a l’AVUI que titulava: Plantem cara. L’escrit es podria molt bé resumir en un dels fragments:

Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres.

Aquesta frase demostra com és d'impossible desvincular la llengua de la política, no és debades que parlem de Llei de Política Lingüística. Qualsevol govern que estigui en contra que la llengua catalana pugui desenvolupar-se com a llengua d’ús habitual i necessària per viure als Països Catalans, és un govern enemic.

Més encara... Qualsevol estament, partit o agrupació política, qualsevol entitat o persona individual que doni suport, ja sigui per acció o per omissió, a aquesta política d’agressió contra la llengua catalana, és també el nostre enemic.

Prou doncs, de donar corda al català, campanya que Joan Solà blasmava en el seu article, o d’encomanar-lo com si es tractés d'una grip nova qualsevol. Prou doncs, que l’aprenentatge del català sigui vist només com una riquesa cultural o, en el millor dels casos, com un certificat de nivell que ens servirà per presentar-nos a alguna oposició o potser per millorar professionalment en determinades feines. Un certificat que després deixarem en un calaix sota un munt de papers que mai mirem perquè mai necessitem.

Cal establir les bases polítiques imprescindibles perquè la llengua esdevingui necessària. Diu Joan Solà: si sense la llengua tens dificultats per viure i per treballar al país, llavors anem bé.

En una entrevista que li van fer abans que li fos atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes manifestava que els sociolingüistes (els únics experts en el tema) ho tenen molt clar: una llengua només se salva si és útil i necessària. I afegia: els immigrants que es matriculen a cursos de català són, en certes conurbacions, el 3%. I al cap de 15 dies s'han reduït a l'1%. Perquè ja s'han olorat que allò és una estafa. Si el país està debilitat ja fa segles, doncs això la gent ho capta.

JOAN SOLÀ (1) O...UN PRONOM FEBLE ÉS TOT UN MÓN

Fa un parell de dies, se li va concedir al lingüista Joan Solà el que era el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Quaranta personalitats l’ha precedit en aquest premi, algunes que vull recordar: Pere IV, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Joan Coromines, Miquel Martí i Pol, Josep Benet... Si poguéssim establir una taula classificatòria (d’altra banda, totalment injusta) sens dubte Joan Solà ocuparia un dels primers llocs.

Solà, ni hi ha cap dubte, és un dels grans estudiosos de la llengua catalana. Llicenciat en Filologia clàssica el 1965 i doctorat en filologia catalana el 1970. L’any 1977 va obtenir el títol de màster en lingüística a la universitat de Reading. Des de 1984 exerceix com a catedràtic de llengua i literatura catalanes a la universitat de Barcelona.

Els seus escrits han estat sempre extraordinaris i d’un gran valor lingüístic. Des de la publicació dels Estudis de sintaxi catalana, l’any 1973, fins a la magna obra de la Gramàtica del català contemporani de 2002, hi ha hagut tot un seguit de publicacions extraordinàries. Els seus articles setmanals a l’Avui són llegits no només pels professionals de la llengua, sinó per tothom que d’una manera o altra s’interessa per la salut i la vitalitat del català d’avui.

Des d’una distància enorme, m’uneix al professor el gran amor per les llengües i, sobretot, per la nostra. També, i això sempre m’ha fet una certa gràcia, la passió per una part de la gramàtica que, per a molts resulta particularment complexa i enrevessada: els pronoms febles.

No he trobat una definició més ajustada i més acurada per als pronoms febles que una que va escriure l’enyorada Montserrat Roig en una dura crítica a Amadeu Fabregat, director fa uns quants anys del Canal 9 valencià. Deia així:

Els pronoms febles són la nineta dels nostres ulls. Tant que els estimem, els pronoms febles. Si en desapareix un, ens toquen el voraviu. Durant segles, els francesos, els italians i el s catalans hem matisat fins a tornar-nos primmirats gràcies al pronom feble. Hem estalviat la llargada de les paraules per arrodonir-ho tot en un hi, un en. I ens enteníem. Un hi o un en posats a temps era com afegir una goteta de mel al paladar.

El pronom feble és el tou de la cama de la Ben Plantada; el voraviu de Plaerdemavida; la barba de Pere Quart; Carles Riba passejant per Bierville; la Rodoreda escanyant una flor de magnoli; la Víctor Català amb papada i fent de senyoreta de casa bona; l’Ausiàs March perseguint un falcó.

El pronom feble exterioritza, o representa, un munt de significats. Tot un paisatge hi cap, dins d’un pronom feble.

Estimar els pronoms febles. Estimar la llengua.

Joan Solà no s’atura, però, en la lingüística. Sap perfectament que una llengua no és res sense el poble que l’usa i per això ha estat també un militant i un lluitador incansable perquè el català esdevingui algun dia una llengua normal com qualsevol altra.

Per ser qui és, les seves paraules sonen encara molt més dures:

La política lingüística de Catalunya és un fracàs...Cal que els catalans plantem cara d’un vegada per totes

CAL PARLAR DE LLENGUA: LA LITERATURA A L'ERA DIGITAL

Avui, dijous 11 de juny, a les 22 hores en directe per ETV Llobregat, el programa CAL Parlar de Llengua girarà a l'entorn de la literatura a l'era digital.

Tot canvi implica una reticència; és la tendència humana habitual –les pors- a tot el que és nou i desconegut. El ferrocarril, l’electricitat, la revolució industrial amb l’aparició i predomini de la màquina, la televisió, l’ordinador, el mòbil... tots aquests avenços han generat adeptes fidels i opositors obstinats. Tots han desencadenat multitud de crítiques i d’adveniments apocalíptics. El temps, però, ha situat cada cosa al seu lloc i avui dia, al món occidental, seríem incapaços de viure sense fer ús de tots aquests avenços tecnològics.

Parlar de literatura i noves tecnologies sembla, en un primer moment, establir una relació contraposada. No podem obviar, però, que el futur es troba en les noves tecnologies i el món tendeix vers una societat en xarxa i, si això és una evidència, ¿per què la literatura, els estudis literaris n’havien de ser una excepció? És evident que el món canvia i amb ell canvia també el món cultural, el món literari.

Avui, a CAL Parlar de Llengua, podrem conversar sobre el llibre electrònic, conegut també com e-book, sobre l'aplicació de les noves tecnologies a la lectura i a l'ensenyament de la literatura i, d'una nova i apassionant manera de crear móns literaris: la literatura digital.

Ho farem de la mà d'una de les professionals que més sap sobre el tema: la doctora Laura Borràs.

Laura Borràs llicenciada en filologia catalana i doctora cum laude en filologia romànica amb el títol de Doctor Europeu.

Està especialitzada en la docència de literatura en entorns virtuals, és professora de la Universitat Barcelona i ha dirigit el màster Estudis literaris i Tecnologies digitals a la Universitat Oberta de Catalunya. També dirigeix el projecte internacional Hermeneia, Estudis literaris i tecnologies digitals, i és directora Acadèmica d'OFELIA (Organització Filològica d'Estudis Literaris i Artístics).

Ha publicat una gran quantitat d’articles i llibres relacionats amb la literatura en general i amb la literatura digital en particular.

INEPTITUD O IRRESPONSABILITAT?

El descrèdit dels polítics augmenta cada dia que passa i això, amics, no es bo per a ningú i menys per a la democràcia. Per si no en teníem prou amb la nefasta campanya que hem hagut de viure i amb grandiloqüents declaracions potselectorals que no condueixen enlloc, ara, l’ombra del frau electoral planeja sobre les eleccions del passat diumenge. Llegiu l’article de Vilaweb...

D’una banda, i sent generosos, sembla que hi ha una mostra de clara ineptitud a l’hora de recomptar vots. Per exemple, a la localitat de Beneixida, que és el poble on vota Maria Teresa Fernández de la Vega, el PSOE no treu cap vot i, en canvi, el partit trotskista POSI n’hi obté 215 i guanya les eleccions (?).

D’altra banda, sembla que, cas de confirmar-se, s’hauria produït una escandalosa i alhora burda maniobra contra la candidatura d’Iniciativa Internacionalista.

El comunicat emès per la candidatura abertzale informa, entre altres qüestions, de vots ce la coalició II-SP en 24 localitats d’Euskadi que han estat atribuïts a altres llistes, especialment de l’extrema dreta espanyola. Manifesten també que irregularitats semblants s’estan detectant als Països Catalans, a Andalusia o a Castella.

El comunicat incideix també en l’augment espectacular de vots blancs i nuls respecte a les eleccions europees de 2004. No sembla que hi hagi cap explicació lògica perquè s’hagin recomptat exactament 57.000 vots nuls i 125.000 vots en blanc. Això és especialment sospitós quan el percentatge de participació va ser similar i cap organització política amb incidència significativa va demanar el vot en blanc o el vot nul.

Si tot això es confirma, l’atzagaiada és de les grosses.

EL DIA DESPRÉS...

El dia després de qualsevol elecció és aquell dia en què tots els nostres polítics se senten satisfets i, o bé diuen que han guanyat, o bé que han assolit els objectius que es plantejaven.

Parlem-ne... Examinem la crua realitat de les xifres...

PSC-PSOE. Perd prop de 206.000 vots en relació a les anteriors eleccions europees de 2004.

ERC. Continua amb la seva particular davallada. Al Principat perd prop de 70.000 vots. Al País Valencià prop de 6.000. Només es manté a les Illes. Poden donar gràcies per haver fet coalició amb el Bloque Nacionalista Galego (BNG) que és la força que, amb els seus vots a Galícia, ha permès que Jonqueras sigui al Parlament europeu.

CiU… És l’única força que guanya en percentatge i en nombre total de vots: 60.000 vots més. Els mateixos que perd ERC... Casualitat?

El PP guanya i és particularment fort al País Valencià i a les Illes, malgrat les acusacions de corrupció contra dirigents del partit.

Iniciativa Internacionalista obté pocs vots al Principat. Crec que els independentistes de bona fe que li han donat suport haurien de reflexionar. El vot català ha de ser per a representants catalans, si no n’hi ha cap en qui confiem, abstenció o vot en blanc. Hem de deixar d’emmirallar-nos amb Euskadi i els bascos. És una altre país i una altra realitat, social i política. A més, els bascos, us ho asseguro, només es preocupen dels bascos.

Atenció a la “patriota” Rosa Díez, camí d’esdevenir el nou cap visible del nacionalisme espanyol més ranci.

Abstenció. L’autèntica guanyadora dels comicis. Es veia venir i la campanya que han dut a terme la majoria de polítics no ha fet res més que facilitar-la. Si és una abstenció conseqüent, una abstenció política, benvinguda sigui perquè servirà de càstig als representants polítics actuals. Si és l’abstenció de la indolència, de la despreocupació, del desinterès, tenim mala peça al teler. L’abstenció no és neutral, sinó que facilita el triomf dels partits majoritaris. Quan deixes d’anar a votar, en el fons, estàs votant als que guanyaran les eleccions.

I Esplugues... bé, gràcies. Entre el PSC-PSOE i el PP sumen prop del 70% dels vots.

Quanta feina a fer!

FELICITATS, USAP!

L'USAP de Perpinyà és el nou i flamant campió de la lliga de rugby de l'Estat francès.

Felicitats, campions!

DESPRÉS DE 23 ANYS... "VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA"

VilaWeb sembla ser dels pocs mitjans que s'estan preocupant de veritat pel fet que, després de 23 anys, TV3 hagi deixat de veure's a les Illes i hagi estat substituïda per la TV3 "ligth" o internacional.

Vaig sentir una profunda decepció en llegir les declaracions de la directora de TV3, Mònica Terribas. Em meravella el gran respecte per les lleis (espanyoles, és clar) que de sobte manifesten molts dels que teníem per catalanistes, nacionalistes o independentistes.

Mentre els nostres polítics nacionalistes i independentistes han caigut en el silenci més profund i vergonyant, cada volta són més les veus que demanen de tornar a rebre el senyal de TV3 a les Illes.

Com ens recorda El Tall en el seu darrer disc, les paraules de Jaume I semblen ressonar ara amb més força:

Vergonya, cavallers, vergonya.

Us deixo amb el vídeo que ha elaborat VilaWeb TV.

QUANTA RAÓ TENS, ALEIX!

Sí... estic d'acord amb l'Aleix Vidal Quadras...

El seu missatge m'ha arribat i m'he adonat que penso igual que ell...

Aquest cop, la seva clarividència ha estat impressionant i ha fet desparèixer els esculls que hi havia entre nosaltres...

En una de les seves darreres intervencions ha dit textualment: "El català només serà oficial a Europa quan Andorra entri a la Unió Europea o quan Catalunya sigui independent."

Quanta raó tens, Aleix!

PERPLEX, JO? DONCS... SÍ!

Espero que el bon amic Enric Canela no se m’enfadi per l’ús paròdic del títol del seu magnífic article del 6 de setembre de l’any passat.

Però és que la meva perplexitat sobrepassa ja els límits tolerables…

Comentava ahir les declaracions del conseller Tresserras referents als motius de la desconnexió del senyal de la TV3 “normal” per a les Illes. Em sorprèn que un home d’ERC pugui dir-nos que és un acord entre governs legítims i democràtics i que els governs que són governs compleixen els pactes.

Aquest és el rovell de l’ou... Com és possible que ERC accepti un acord d’aquestes característiques? Un acord totalment regressiu en molts aspectes. ¿Per què, doncs, se’ns omplen la boca d’espai de comunicació català, d’unitat de la llengua i de Països Catalans?

Tampoc no entenc el poc ressò mediàtic que està tenint aquest fet. Pocs diaris n’han parlat, poques ràdios –amb els seus contertulians de sempre- n’han comentar res i, per descomptat, silenci total a TV3.
La meva perplexitat augmenta quan veig que el diari AVUI (concretament el seu director, senyor Toni Cruanyes) ha prohibit un article de Víctor Alexandre que, amb el títol Esquerra, partit conservador, criticava el partit republicà.

La paraula, per molt grossa que sembli, és aquesta: prohibir. Podeu seguir el procés d’aquesta atzagaiada impròpia de qualsevol diari, i encara menys d’un com l’Avui, que vol ser la veu del nacionalisme català. Potser també caldria parlar d’aquest diari i del poc interès que ha tingut en esdevenir, com volia ser en els seus inicis fa ja més de trenta anys, el diari dels Països Catalans. Una altra oportunitat perduda en la creació de l’espai de comunicació nacional.

Ignoro si el senyor Toni Cruanyes és d’ERC o si hi manté algun tipus de relació. Ignoro si aquest atemptat a la llibertat d’expressió en general i a la de premsa en particular, ha estat promogut des de la direcció del partit que avui governa en "tripartició" la Generalitat de Catalunya. És evident, però, que la direcció d’ERC sembla haver perdut el nord (si més no, el nord de l’independentisme democràtic).

Alguna cosa està passant des de fa ja molt de temps perquè homes com Víctor Alexandre escriguin un article com el que la direcció de l’Avui ha censurat.

I si us plau... amics d’ERC, no comenceu a dir que Víctor Alexandre és un independentista de dretes, que és un submarí de Convergència o que aviat el veurem a la Casa Gran d’Artur Mas.

Perquè això, amics meus, ja no "cola".

LA "NOSTRA" I ELS "NOSTRES" (i 2)

El meu astorament continua... Avui escolto unes declaracions del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, senyor Joan Manuel Tresserras, en què intenta fer passar per bona aquesta decisió incomprensible de deixar les Illes sense TV3. Els seus argument són que això forma part dels acords de reciprocitat entre els dos governs... Doncs, vet aquí el problema! El que dèiem en l'article d'ahir: dos governs "progressistes", d'aquells del "patriotisme social" i "la pluja fina", posant totes les traves possibles a un espai de comunicació en llengua catalana i a nivell de Països Catalans.

En aquests moments és d’obligada relectura el llibre de Víctor Alexandre, TV3 a traïció. Un llibre publicat fa tres anys i en el qual Alexandre analitza abastament els continguts de la programació de la televisió pública catalana i posa al descobert el missatge subliminar, darrere del qual s’amaga una tendència espanyolitzadora de TV3.

Des de fa temps, la cadena ha posat en marxa una pràctica sibil·lina que consisteix a infiltrar de manera subtil un imaginari col·lectiu forani, uns elements referencials espanyols que condueixen inevitablement a la destrucció de l’imaginari col·lectiu que ens és més propi.

Els mitjans de comunicació catalans en general i TV3 en particular tenen una gran responsabilitat: construir un marc de referència nacional. La qualitat de la llengua; la seva unitat i, alhora, diversitat; l’imaginari col·lectiu, la simbologia i els nostres referents, ja siguin esportius, polítics, literaris o musicals, fins i tot les nostres actituds i opinions ens vénen sempre marcades pels mitjans de comunicació de masses; aquí i arreu del món. TV3 només admet com a element referencial el Barça, segurament perquè és gràcies a ell que s’aguanten per un fil molt delicat els percentatges d’audiència. TV3 ha abdicat de la seva responsabilitat de televisió nacional de Catalunya i, massa sovint, ha esdevingut un element referencial espanyol.

TV3 parla en català, però pensa majoritàriament en clau espanyola. De fet, és un bon reflex de bona part de la societat catalana que pateix del mateix mal. I de tot això, en té bona part de culpa el govern català i els polítics que ens representen.

Per moltes declaracions i explicacions que ens puguin venir a partir d’ara, la realitat, com diu Vicent Partal és que “TV3 s'ha deixat de veure a Mallorca. Punt final. Gràcies 'als nostres' que avui governen a una banda i a una altra donant suport al PSOE.”

LA "NOSTRA" I ELS "NOSTRES" (1)

Si no aneu amb compte,

els mitjans de comunicació us faran odiar els oprimits i estimar els opressors
Malcom X

Increïble...

Quan més voltes li dono més aberrant em sembla la decisió de la CCMA d’impedir que el senyal de TV3 arribi a les Illes.

Avui, Vicent Partal escriu un article a Vilaweb (no se'l perdeu!) que posa el dit a la nafra. El títol ja ho diu tot: Sort que són “dels nostres”. Perquè són “els nostres” els que fet aquesta barrabassada; l’atac no ens ve de fora, sinó que és una conxorxa entre els governs de Catalunya i de les Illes, entre els governs de “progrés”, entre governs d’esquerra... entre governs fidels al PSOE.

Perquè aquesta és la crua realitat que molt bé reflecteix Partal en el seu article: "quan el govern tripartit va arribar al poder a Catalunya, TV3 es veia de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i era la cadena de referència del Principat, igual que Catalunya Ràdio era la cadena de referència radiofònica. El balanç actual és radicalment diferent i “la nostra” ha deixat de veure’s a la Catalunya Nord, a bona part del País Valencià i ara, també, a les Illes. "

I aquesta ha estat una decisió de la CCMA, en què els alts càrrecs són nomenats pel Parlament de Catalunya. Una decisió que és impossible que s’hagi dut a terme sense tenir el beneplàcit del govern, també amb el d’ERC. Una nova taca que recau sobre l’abans immaculada camisa republicana. No si valen ara, doncs, les declaracions grandiloqüents dels líders del partit. La realitat només és una: TV3 ha deixat de veure’s a les Illes.

L’any 1993, el llavors director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Joan Granados, deia: “Quan va néixer Televisió de Catalunya, no es va concebre només com un projecte audiovisual, sinó pensant que fos una eina fonamental per al redreçament del nostre país...”

Els orígens de TV3 responien, doncs, a uns principis ètics de servei al país i a la llengua. TV3 havia de ser una cadena amb identitat nacional; una eina que ens serviria per fer créixer l’ús social de la llengua; un mitjà que reforçaria la unitat del català; una televisió que ens ajudaria a crear un imprescindible espai de comunicació català...

Una TV3 al servei dels Països Catalans.

"LA NOSTRA" CONTINUA FENT DE LES SEVES

Quan som a punt d'iniciar una de les campanyes més importants per tal que la televisió en català arribi a tots els racons dels Països Catalans, TV3, "la nostra", sembla continuar en el seu camí desnaturalitzador que ja denunciava Víctor Alexandre en el seu llibre TV3 a traïció.

L'Obra Cultural Balear (OCB) ha denunciat la decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) de substituir el senyal de TV3 pel de TV3cat (el canal internacional). D'aquesta manera, els ciutadans de les Illes (Països Catalans...no?) es veuran privats de veure les emissions normals del canal català, de veure uns continguts que han estat presents des de l'any 1986, quan l'OCB i l'associació Voltor van posar en marxa els repetidors per tal de veure TV3.

És increïble que la CCMA sigui la causant d'aquest important retrocés en la lluita per assolir uyn espai de comunicació català. És increïble que quan Acció Cultural del País Valencià (ACPV), conjuntament amb la CAL i altres entitats del país, està a punt de llençar la campanya per una televisió sense fronteres i per l'espai de comunicació de les llengües catalana, basca i gallega, sigui la CCMA la que ens bufetegi d'aquesta manera.

"La nostra" fa de les seves...