BLOC CALdesplugues

Bloc d'informació i opinió de la CAL d'Esplugues

30.5.09

EL BARÇA: EINA FONAMENTAL DE CATALANITAT (i 2)

El periodista Iu Forn escrivia a l’Avui: “El Barça d'enguany ha significat una explosió cap a l’exterior que ha fet més per la imatge pública de Catalunya i la seva capital que cinc segles de diplomàcia frustrada. La premsa italiana es retia ahir sense concessions als catalani.

Des que els Borja van prendre el Vaticà i van fer-ne propietat vitalícia i hereditària, que a Roma aquest país no hi havia obert un forat tan gran. Comentaven uns italians, sorpresos, al costat mateix Coliseu, que allà no hi havia “espanyols”, que tota la marea blaugrana contestava, a qui els preguntava, que era “catalana”. La premsa italiana i la d’arreu del món ha cedit. Contra les inèrcies i davant una allau entusiàsticament nacional. El Barça és més que un club perquè representa un país.”

Espanya i els espanyols ho saben; de vegades molt millor que nosaltres mateixos i per això intenten per tots els mitjans “espanyolitzar” els èxits esportius i socials del club. Alguns exemples:

1. Abans de la final de Roma, ja es va nomenar Josep Guardiola candidat al premi “Príncipe de Asturias”. Després de l’èxit rotund del barcelonisme, el RACC ha tingut tota la pressa del món per presentar també la candidatura del club al premi “reial”.

!
Com els agradaria poder mostrar la imatge de l’entrenador del Barça o, més encara, del mateix Joan Laporta com a representant del club, rebent el premi de mans del rei d’Espanya! Dues de les persones més desacomplexadament catalanes participant en aquesta maniobra desnaturalitzadora.

2. Esperanza Aguirre repetint fins a set vegades la paraula “España” (amb un P explosiva) per referir-se al Barça i a la final de la Champions.

3. El senyor Zapatero (el de “apoyaré el Estatuto...”) barrejant el triomf del Barcelona amb tots els elements possibles d’espanyolització: “Hemos ganado la Eurocopa, hemos ganado la Champions y ahora hay que ganar el Mundial porque el futbol español está en el mejor momento de su historia.”

4. Llegiu les declaracions del senyor José Antonio (bonic nom!) Vera, director de publicacions de La Razón. Un petit fragment (n’hi ha més i de molt sucosos): "De modo que alegrémonos de la victoria de un club español que juega con más españoles de origen que otros de su misma categoría, y apreciemos a Barcelona como la segunda capital de España que es, al catalán como una lengua tan española como el castellano, al igual que lo son la senyera, els segadors, la Generalitat, el Camp Nou y el Barça. Es lo que más fastidia a los independentistas. Que digamos que cuando gana el Barça, gana España "

La llista és inacabable, com inacabables són les argúcies i paranys que contínuament ens planteja Espanya per intentar aigualir la catalanitat del Barça i, de retruc evidentment, la nostra pròpia catalanitat.

I fixeu-vos que he estat parlant de catalanisme, quan realment crec que l’actuació del club va molt més enllà. No és només un catalanisme centrat en tòpics o elements culturals, sinó que hi ha un rerefons molt més important, una actitud molt més clara que provoca que, en un país com el nostre, ple de catalans mentalment espanyolitzats, ja sigui per activa o per passiva, esdevingui una postura anormal i, per tant, un objectiu a abatre.

29.5.09

EL BARÇA: EINA FONAMENTAL DE CATALANITAT (1)

No escriuré sobre del Barça des del seu vessant estrictament esportiu, sinó que m’agradaria reflexionar sobre el Barça com a fenomen de masses i, per tant, com a element simbòlic, com a punt de referència i com a plataforma de difusió d’idees i de valors.

Quan el Barça guanya, una mena d’histèria col·lectiva sembla apoderar-se de la col·lectivitat. Una explosió d’alegria envaeix les llars i milions de persones embogeixen per l’èxit esportiu d’un equip de futbol. Agradi o no agradi, aquest triomf als terrenys de joc esdevé una catarsi col·lectiva que ultrapassa l’àmbit merament esportiu.

Tothom ocupa posicions. Els polítics s’apressen a ocupar espais a la llotja, a declarar el seu amor etern pels colors blaugrana i a procurar ocupar un espai privilegiat que els permeti aparèixer a les fotografies i a les televisions.

És, doncs, d’una importància fonamental exercir el control d’aquest fenomen social de masses que és el Futbol Club Barcelona. Els més vells recordem com el franquisme va controlar fins que va poder les diferents directives blaugrana. Després, ja en èpoques més democràtiques, també podem tenir presents les etapes en què, Núñez primer i, més tard Gaspar, van controlar el club. Èpoques, de les quals podem destacar aspectes econòmics i alguns èxits esportius, però tots estaríem d’acord que van ser uns anys profundament tristos per a la catalanitat del club i pel seu arrelament social i nacional.

Tot això va canviar amb l’arribada de Joan Laporta i les seves juntes directives. La catalanitat del club va tornar a ser un element clau i molt important en els esquemes que imposaria el nou president i la seva directiva.

Catalanitat clara, sense complexos de cap mena. Catalanitat a casa, però també a fora. El Barça, amb en Laporta, dèiem en un article de fa gairebé un any, “ha tornat al camí de la catalanitat compromesa: Correllengua, Seleccions catalanes, Països Catalans, bandera i himne nacional, llengua (només cal recordar l'actitud davant d'Air Berlin), projecció internacional...”

El catalanisme del club portes enfora ha estat decisiu perquè, entre altres coses, el català fos llengua oficial en la darrera final de la Champions. El catalanisme del club, representat en aquest cas pel seu entrenador, ha estat el que ens ha permès sentir l’ús habitual del català, en una mostra de profunda normalitat, en les diferents rodes de premsa arreu de l’Estat.

El catalanisme del club és el que ens ha permès veure comportaments reivindicatius massius com el de la final de copa a València.

El catalanisme del club és el que ens ha permès veure a l’Olímpic de Roma la més gran quantitat de banderes estelades que mai havíem vist juntes en una final internacional. És el que ens ha permès veure quantitat de pancartes explicant al món que Catalunya no és Espanya. És el que ha permès veure l'estelada en mans d’algun jugador i també a la rua celebrada ahir pels carrers de Barcelona.

El catalanisme del club és el que ha promogut que fins i tot jugadors vinguts de fora s’hagin dirigit en català al públic del Camp Nou.

Un catalanisme que, a més, es projecta més enllà de les fronteres estatals.

ACTE D'INICIATIVA INTERNACIONALISTA A ESPLUGUES

Des del col·lectiu indepedentista La Guitza ens han fet arribar aquest cartell sobre l'acte de presentació a Esplugues de la candidatura Iniciativa Internacionalista-Solidaritat entre els pobles.

L'acte tindrà lloc, avui, 29 de maig, a les 19.30 h, al CEIP Gras Soler, C. Baronessa de Maldà, 28-30, d'Esplugues de Llobregat.

28.5.09

RECORDEM...

Recordem pares… avis… amics...
que ens semblaven immortals

27.5.09

EL CATALÀ JA HA GUANYAT LA CHAMPIONS

Esportivament parlant, no sé pas què passarà avui. Tot és a l'aire i en el fons depèn de si la pilota vol o no vol entrar.

Avui, però, ja hi ha un trionfador clar de la Champions 2009. El català és per primera vegada a la història de la competició, llengua oficial. Les comunicacions de les autoritats o de l'organizació amb els aficionats blaugranes seran (també) en català; díptics i informacions per escrit en català, megafonia al camp en anglès, italià i català.

I això s'ha aconseguit gràcies, no al govern català o als nostres polítics d'un o altre signe, sinó únicament i exclusiva al club, al Barça.

Això sí, els milions de seguidors catalans que veurem el partit per televisió ens haurem d'empassar obligatòriament la retransmissió en espanyol, ja que ni Antena 3 ni Canal + pensen emetre-la en català. Una cosa fàcilment assequible gràcies a les noves tecnologies -emissions per satèl·lit, TDT- que fan que sigui del tot possible retransmetre el partit en les dues llengües.
Malgrat tot, ja fa dies que el català ha guanyat la Champions 2009.

23.5.09

PER UNA TELEVISIÓ EN CATALÀ ALS PAÏSOS CATALANS!

Per la supervivència de la televisió en català als Països Catalans!
Per l'espai de comunicació de les llengües catalana, basca i gallega!
Col·labora en la Iniciativa Legislativa Popular!

Acció Cultural del País Valencià ha engegat la campanya per una Televisió sense fronteres. Des de la CAL ens hi hem adherit, juntament amb altres organitzacions del país.

Es tracta de posar en marxa una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), una iniciativa ciutadana per aconseguir l’aprovació d’una llei mitjançant la recollida de signatures. El projecte de llei es presentarà a la Mesa del Congrés espanyol avalat per un grup de persones de reconegut prestigi que fan d’impulsores del projecte, i a partir d’aquest moment es disposa d’un màxim de 9 mesos per a recollir un mínim de 500.000 signatures vàlides en el conjunt de l’Estat espanyol.

Per què aquesta ILP? Primer, per posar solució a l’intent de l’actual Govern valencià de tancar TV3 al País Valencià, a través de la plena legalització de les seves emissions. Segon, per assolir el reconeixement legal de l’existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació.

Des de la CAL d’Esplugues volem demanar-vos la col·laboració i participació en aquesta campanya. Us demanem que es feu fedataris d’aquesta ILP. Des de la CAL farem tots els tràmits necessaris, coordinarem la campanya des d’Esplugues i us oferirem tot el suport i informació que necessiteu.

Com ens fem fedataris? La persona que recull signatures es diu fedatària, que vol dir que dóna fe que les signatures recollides són reals, i simplement ha de fer tres passes: primer, emplenar una declaració jurada facilitada per l’organització de campanya i fotocopiar el seu Document d’Identitat; segon, enviar la declaració jurada juntament amb la fotocopia del DNI a la CAL d’Esplugues i, tercer, començar a recollir signatures entre persones amigues i conegudes. Us farem arribar un manual pràctic de fedatari i els fulls de signatures, i us resoldrem qualsevol dubte que us pugueu plantejar. Penseu que sigui quin sigui el nombre que recolliu us assegurem que seran totes molt importants.

Trobareu tota la informació al web de la CAL d’Esplugues o a Televisió sense fronteres.

Podeu contactar amb nosaltres a través de caldesplugues@caldesplugues.cat

21.5.09

RENFE, PSC I INDEPENDÈNCIA

Us comento tres de les darreres notícies aparegudes als mitjans….

La transferència de les rodalies de Renfe pactada entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat ja ha topat amb l’oposició dels sindicats. El comitè d'empresa de Renfe ha convocat dues jornades de vaga en Renfe per als dies 9 i 10 de juny en protesta per un dels punts de l'acord tancat recentment..

El punt en concret és el que diu que si l’any 2011 Renfe i el Govern català no arriben a un acord perquè l'operadora segueixi prestant aquests serveis, els actius i el personal que la companyia explota poden traspassar-se a la Generalitat.

El que avui passa a Renfe, ha passat també a Justícia i a altres departaments quan hi ha hagut la possibilitat que la Generalitat se’n fes càrrec. La línia dels sindicats majoritaris a Catalunya és una línia d’ideologia clarament espanyola. Els seus elements referencials i la seva política sindical és –sempre ho ha estat- espanyola. Les seves actuacions responen sempre a aquests criteris establerts sobre la base d’un projecte sindical espanyol.

PSC? La veritat és que trobava molt més clarificadores les sigles PSC-PSOE ja que responien molt més a la realitat d’un partit que es mou sota les coordenades imposades per la seu central de Madrid.

Per a què serveixen els 25 diputats catalans del PSC? Per sumar vots en el grup socialista del Congrés dels diputats a Madrid. Fets com els succeïts durant el debat sobre “el estado de la nación” no són aïllats i s’han produït un munt de vegades.

En les votacions d’aquest darrer debat a Madrid, els 25 diputats del PSC van votar, entre altres, contra una resolució sobre finançament autonòmic i sobre la gestió de l’aeroport del Prat que ja havien estat aprovades pel Parlament de Catalunya l’any passat amb el vot dels socialistes catalans.

Heribert Barrera, històric d’ERC, ha escrit un article al diari Avui sobre la proposta de Joan Carretero. D’aquesta manera, Barrera s’afegeix al debat sobre la viabilitat de la independència de Catalunya i l’estratègia que cal fer servir per assolir l’Estat propi.

Ahir escrivíem que “ens cal sumar”. No hi ha dubte que és l’únic camí possible i per sumar caldria, com diu Barrera que "les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles. Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot.

Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre
."

20.5.09

XERRADA SOBRE MUNICIPALISME

La Guitza, el col·lectiu independentista i revolucionari d'Esplugues, organitza per al proper diumenge dia 24 de maig una interessant xerrada sobre municipalisme rupturista, social i popular.

XERRADA SOBRE MUNICIPALISME -
Per un municipalisme rupturista, social i popular.

Diumenge 24 de maig - Cal Suís (C/finestrelles 32-38, Esplugues de Llobregat) a les 19.00h.

Organitza:
La Guitza. Col·lectiu Independentista i Revolucionari d'Esplugues de Llobregat.

Intervindran:-

Àlex Maymó [Regidor de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Molins de Rei].

Aitor Blanc [Portaveu de Gent de Gramanet (GG) de Santa Coloma de Gramanet].

Marc Serrà [Portaveu de L'Altraveu (L'A) de Castellar del Vallès].

Esteve Costa [Portaveu de La Guitza - Col·lectiu Independentista i Revolucionari d'Esplugues de Llobregat].

ENS CAL SUMAR

Ens cal sumar, escriu Vicenç Partal en el seu darrer article. Un escrit motivat per la presentació ahir del grup Sobirania i Justícia, encapçalat per Agustí Bassols, ex conseller de Justícia i Governació d’un dels governs de Jordi Pujol. Darrere d’ell, entre altres, hi podem trobar el també ex conseller Joan Vallvé, conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca; l’ex president de l’institut Català de Crèdit Agraria, Manuel Cerdeña, o l’ex alcalde de Lleida Manel Oronich. A més, compta amb adhesions de figures com la del filòleg Antoni Maria Badia i Margarit o la de l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté.

Malgrat que en Partal diu no està d’acord amb els fronts patriòtics (en una al·lusió a al Regarupament de Joan Carretero), tot l'article ens condueix a aquest objectiu: assolir una majoria parlamentària favorable a la independència. La frase final en resumeix tot el contingut: ens cal sumar.

Ens cal sumar perquè el sentiment independentista és cada vegada més fort, però també cada vegada més dispers. Els grups, plataformes, partits i col·lectius proliferen en excés, moguts per les diferents maneres de traçar el camí cap a l’Estat propi i també –per què no dir-ho?- moguts per interessos personals i personalistes.

Cadascú pot tenir les seves “tàctiques”: ERC la pluja fina i el patriotisme social; les CUP el treball des de la base per aconseguir una majoria social favorable a la independència; el Reagrupament de Carretero el front transversal i nacional; Sobirania i Progrés l’espai transversal de la societat civil, generador d’idees i opinions; La Plataforma pel Dret a Decidir, amb escissió o sense, pel dret a l’autodeterminació; Catalunya Acció situant la independència pel 2014; el Cercle d’Estudis Sobiranistes treballant en la confecció d'un argumentari jurídic sobre la viabilitat del procés d'independència; Sobirania i Justícia amb l’objectiu de sensibilitzar la societat catalana en favor de la independència...

Aquesta relació és només una mostra... També hi ha el PSAN, Maulets, Partit Republicà, Cercle Català de Negocis, la Xarxa independentista, 10.000 en xarxa per l’autodeterminació, Catalunya Estat Lliure... i me’n deixo moltes més.

La independència en democràcia només pot arribar mitjançant una majoria parlamentària que la proclami. Una majoria que només es pot aconseguir si aconseguim sumar esforços.

Ens cal sumar.

19.5.09

EL TERCER CONGRÉS CATALANISTA



Des de fa ja temps s’està duent a terme a diferents llocs del territori el 3r Congrés Catalanista, que té els seus antecedents en els anys 1880 i 1883, quan van tenir lloc el primer i segon congrés respectivament.

Aquells dos congressos van tenir com impulsor Valentí Almirall i els resultats van remarcar la necessitat d’un catalanisme cultural i clarament polític que sorgís de les mateixes arrels de la nostra realitat nacional.

La realitat és que aquest tercer congrés està passant pràcticament inadvertit per a la majoria de la població i, no cal dir-ho, per a la major part dels mitjans d’informació del nostre país. Incomprensiblement, els nostres diaris, ràdios i televisió no s’han dignat ni a fer-ne menció.

Per què? ¿No estaríem d’acord tots plegats que el moment històric que estem vivint hauria de ser propici a la reflexió sobre on som i cap on volem anar com a país? ¿No consideraríem, com diu el manifest del Congrés, que aquest és un moment idoni per a endegar una reflexió catalanista de gran abast, per a diagnosticar situacions, actualitzar conceptes, obrir itineraris i incentivar voluntats, i aconseguir fites concretes?

El Congrés presenta per tal que siguin debatudes, tot un seguit de ponències de la mà d’experts en els diferent àmbits de la societat: societat i valors; economia i innovació; cultura i llengua; política i campanyes. Només cal que hi doneu un cop d’ull perquè s’adoneu de la importància que tenen tots els temes tractats de cara al futur del país.
El Congrés disposa també d'un bloc obert a les opinions i comentaris de tothom que vulgui dir-hi la seva.

Si alguna cosa es troba a faltar en el catalanisme del segle XXI és la total absència de projecte polític per al nostre país. Anem a remolc d’Espanya i això ens està resultant fatal, i no només des del punt de vista més cultural o lingüístic, sinó molt més enllà: ens va fatal nacionalment, que vol dir que ens afecta també –i de quina manera!- en les vessants socials i econòmiques.

Els nostres representants polítics semblen viure més pendents de conservar els seus escons i els seus despatxos que no pas de dissenyar un projecte nacional propi que aporti solucions efectives als nostres eterns problemes com a país. Els independentistes i els sobiranistes, farts i desil·lusionats, ens hem dedicat a construir la nostra pròpia “barraqueta”, on potser ens sentirem més còmodes i podrem reviure de nou el sentiment d’esperança i d’engrescament polític.

Joan Carretero deia ahir en una
entrevista que la proliferació de moviments independentistes o sobiranistes (el darrer dels darrers, Sobirania i Justícia, d’Agustío Bassols) li recordava La vida de Bryan... Us en recordeu, d’aquesta pel·lícula? Els grupúsculs d’alliberament proliferaven com els bolets i l’únic que aconseguien era fer la vida més còmode i fàcil als invasors.

17.5.09

QUI S'ATREVEIX?

La xiulada al rei i a l’himne espanyol del passat 13 de maig ha fet córrer rius de tinta a les pàgines dels mitjans d’un i altre bàndol; els tertulians de les diferents emissores han xerrat àmpliament sobre el fet durant els darrers dies; els polítics de torn han corregut a fer les seves declaracions i, com sempre, els representants catalans han fet mans i mànigues per sortir guanyadors en aquest art de nedar i guardar la roba en què són tan experts. Mentre, els independentistes de peu hem vist la xiulada com un avenç més cap a la sobirania i l’estat propi.

En tot aquest allau de declaracions, xerrades, articles i sentiments no he trobat una reflexió més adient, més assenyada i més encertada que la del periodista Francesc Puigpelat:

La xiulada. La xiulada a l’himne espanyol a Mestalla va ser colossal. Però també va ser superficial, epidèrmica. L’afecció catalana va xiular com a mostra d’un sentiment de rebuig i per expressar la seva desafecció cada cop més gran envers Espanya. Però tot plegat queda en anècdota. No es governa a cop de xiulets. Es governa amb els vots. I, quan arriba el moment de votar, ¿per qui es decanten els catalans? Pel PSOE amb la E ben grossa d’Espanya. Dimecres, Zapatero li etzibava a Duran Lleida: “Vostè parla en nom de Catalunya, però a Catalunya guanyem nosaltres”. És una veritat com un temple. Catalunya té un gran repte pendent: que l’antiespanyolisme creixent manifestat a la xiulada deixi de ser un mer fenomen sentimental i esdevingui una alternativa política amb cara i ulls. Qui s’atreveix?

Aquesta és la realitat i aquest és el gran interrogant. Deixem-nos de xerrameca i anem per feina.

Qui s’atreveix?

ESGUARDS, CREACIÓ I INFORMACIÓ

Cal donar la benvinguda a la Xarxa a un nou web d'arrels valenciana: Esguards.
Esguards és un web de "creació i informació" de la qual és autor el periodista Daniel Martín, juntament amb el dissenyador gràfic i de pàgines web Francesc Llorenç. El web integra vídeos, fotos i escrits.

Un sol escrit, de moment, Naixement, és una autèntica confessió i reflexió sobre els sentiments que embolcallen la persona quan vol dur una idea al terreny de la realitat: Il·lusió, dubtes, por, cansament, felicitat...

Esguards s'estrena amb el documental Al Tall, cantar rasant a la terra, on mitjançant l'estrena del nou disc del grup Al Tall s'aprofundeix en l'evolució d'una formació clau per la recuperació de la història i la cultura valenciana. A través del documental, Martín reflexiona sobre la manera en què la política ha influït en la creació artística i sobre les pressions a què sovint es veuen sotmesos els autors. El documental analitza la transició valenciana i els primers governs democràtics, alhora que reflexiona sobre el futur de la societat valenciana.
Visiteu Esguards, val la pena.

15.5.09

"LA HERMANITA MARÍA SOL"

“Cuando mi hermanita María Sol iba a la escuela, le hablaban en catalán, lloraba y no le gustaba”.

Així es va expressar en una entrevista recent el gran jugador del Barça Leo Messi.

Un bon argument per afegir a la llarga llista que es dediquen a col·leccionar els enemics de la llengua catalana, els que voldrien que el català desaparegués del mapa de les llengües útils, necessàries i amb prestigi.
Davant d'aquestes declaracions em pregunto:

¿És possible que molts castellanoparlants tinguin alguna peculiaritat cerebral que faci que el català els provoqui, com si d’un medicament antigripal es tractés, un seguit de contraindicacions que alhora desencadenin múltiples efectes secundaris?

¿Potser aquesta profusió de consonants sonores, de vocals obertes i tancades, de sons palatals com la NY o la LL en posició final, no només siguin impossibles d’assimilar per l’ intel·lecte castellanoparlant, sinó que fins i tot poden provar rebuig (“no le gustaba”) i reaccions defensives de l’organisme (“lloraba”)?

Es que el catalán... es muy difícil...!

14.5.09

LA XIULADA DESPAREGUDA

TVE, com en els millors temps del franquisme, s'atrevia a censurar la xiulada -la gran xiulada- que es va produir ahir a Mestalla quan van començar a sonar les notes del himno nacional español.

El primer vídeo ens mostra les imatges de TV3, on si podem escoltar la gran xiulada.

El segon és una bona mostra del més ranci nacionalisme espanyol.




Atenció a la resposta del PSC: Ens agradaria als catalans que xiulessin la senyera?


Sempre tan espanyols....

Per acabar, una fotografia que no es va poder veure per cap televisió:

Nosaltres som nacions d'Europa. Adéu Espanya!

JOSEP MURGADES A CAL PARLAR DE LLENGUA


Avui dijous 14 de maig, a les 22 h per ETV Llobregat, el programa CAL Parlar de Llengua presentarà una interessant conversa amb el catedràtic de Filologia Catalana, Josep Murgades.

Josep Murgades va ser un dels impulsors i signants d'un estudi publicat per la revista Els Marges l’any 1979, fa ja 30 anys, sota el títol Una nació sense estat, un poble sense llengua.

Josep Murgades Barceló és Llicenciat en Filologia Hispànica i Doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Catedràtic de Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona. Estudiós del Noucentisme i editor filològic de diversos volums de l'obra d'Eugeni d'Ors. Coautor amb Xavier Lamuela de Teoria de la llengua literària segons Fabra (1984). Autor de treballs de sociolingüística, alguns aplegats a Llengua i discriminació (1996). Codirector amb Jordi Castellanos de la revista Els Marges. Traductor, entre altres de Goethe i Kafka

13.5.09

HO PODREM SENTIR I VEURE?

Malgrat que els principals mitjans, com ja va sent habitual, no se'n fan ressò, avui, a la final de copa entre el Bilbao i el Barça, hi ha previstes un seguit d'accions reivindicatives.


Llegeixo a Directe.cat:


Des de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes es repartiran 5.000 xiulets amb l'eslògan ‘Una nació-Una selecció’. També han redactat un manifest arrel de l’encontre d’aquesta nit. D’entre d’altres coses cal destacar que afirmen que ‘Catalunya, així com també Euskal Herria, és una nació amb dret a tenir seleccions esportives pròpies i poder competir oficialment en campionats internacionals.’

També afegeixen que ‘Defensem el dret dels esportistes catalans a decidir lliurement la selecció que volen representar sense que hagin de ser sancionats, com fins ara, quan no ho fan amb Espanya’.És per tot això que donen suport a la reacció de la grada explicant que ‘defensem la llibertat dels aficionats catalans a poder tenir la seva pròpia selecció i a sentir-s’hi representats a totes les competicions internacionals’.

Ahir mateix Catalunya Acció i ESAIT (la plataforma pro seleccions basques) van dur a terme una roda de premsa conjunta a Barcelona i van fer una crida a les dues aficions a ‘xiular’ i a ‘donar l'esquena’ a l'himne espanyol quan el monarca faci l'entrada a la llotja. El president de Catalunya Acció, Santiago Espot, va demanar que Mestalla fos ‘un clam’ contra les imposicions de l'Estat espanyol.

Des dels estaments espanyols, sembla que es vol evitar l'impacte mediàtic que poden tenir aquestes accions. la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF) s’ha plantejat amagar com sigui les accions dels afeccionats: TVE i TV3 tenen ordres de no ensenyar la graderia amb pancartes reivindicatives i també de no enfocar la reacció quan soni l’himne espanyol. També la RFEF pretén posar a tot drap els altaveus que emetran l’himne espanyol. Fins i tot s’ha plantejat de col·locar altaveus arran de gespa.


Ho podrem sentir i veure?

Potser sí, si connectem amb Catalunya Acció que vol emetre en directe per Internet el moment en què soni l’himne espanyol i les aficions facin la seva protesta.

UNA NACIÓ SENSE ESTAT, UN POBLE SENSE LLENGUA: 30 ANYS

La situació de la llengua catalana resulta, de molt, força més precària i inquietant avui dia que no pas durant el transcurs dels decennis immediatament anteriors.

Hem passat d’una situació de monolingüisme diglòssic a una altra de bilingüisme diglòssic que tendeix a convertir-se progressivament en un bilingüisme substitutiu. En l’actualitat, una part considerable de la població de Catalunya és de parla materna espanyola. Per primer cop a la història, la llengua espanyola és la llengua de comunicació verbal més estesa.

L’ús que els catalanoparlants fem de la llengua espanyola revela un ús de l’ idioma condicionat per factors ideològics, una prescripció i una pràctica interioritzades que ens duen a servir-nos automàticament de l’espanyol tant si som interpel·lats en aquesta llengua com si ens hem d’adreçar a desconeguts.

Davant d’aquesta situació ens preguntem: ¿Com es pot aconseguir que perduri i es desenvolupi la llengua i, per tant, la cultura, d’una nació mancada d’Estat?

¿Com es pot resoldre el dilema d’integrar una part d’una població que, tot i residir-hi, no ha assumit encara la realitat nacional catalana?

¿Com es pot introduir l’escola i els mass-media en una població, una part de la qual encara no ha realitzat la seva autointegració conscient?

¿Com es pot endegar,un procés lingüísticocultural prou extens i competent perquè justifiqui l’existència viva del català en virtut de les seves realitzacions presents i no de les d’un passat massa transcendentalitzat?

Aquestes paraules que acabo de reproduir i que podrien haver estat escrites ahir mateix, formen part d’un estudi publicat per la revista Els Marges l’any 1979, fa ja 30 anys, sota el títol Una nació sense estat, un poble sense llengua.

L’estudi, que popularment va ser anomenat El manifest d’ Els Marges, era un text elaborat, després de profundes reflexions, per un grup de professors universitaris que estaven preocupats pel futur, sempre incert, de la llengua catalana en aquella època de l’anomenada transició democràtica.

Joan Argente, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà, van ser els signants d’aquell article que va provocar discussions, debats i preocupacions.

Dijous dia 14 de maig, a les 22 h per ETV Llobregat, podrem conversar amb un dels signants d’aquell famós article: el catedràtic de Filologia Catalana, Sr. Josep Murgades.

11.5.09

L'EIX NACIONAL PER UN CANVI NACIONAL

Aquí el teniu... L’anunci a tota plana del PP, com és de preveure redactat íntegrament en llengua castellana, amb el reforç visual d’una mare i el seu fill emmanillats i amb els ulls tapats.

Floretes diverses... “la miseria intelectual que conlleva la Ley de Educación sólo conduce a un futuro: la miseria moral y económica [...]el PP se compromete a defender la libertad de los padres para elegir el centro educativo de sus hijos así como la lengua preferente en la escuela: catalán, español o inglés.”

Una nova campanya del PP contra la llengua catalana i contra Catalunya. Ja sabem per on van sempre els trets i així ho ha demostrat el cap de llista del PP a les leccions europees, Sr. Mayor Oreja que estrenava la seva precampanya a Madrid tot assegurant que “el sistema educativo catalán es una inmersión en la ignorancia".

Quin és el principal problema? Que la Llei d’Educació de Catalunya rebutja la tercera hora de castellà i es reafirma en el procés d’immersió lingüística. L’espanyolisme de sempre, el que va promulgar el decret de la tercera hora (PSOE) i el que li va donar total suport (PP) despleguen ja les seves més ràncies figures defensores de la “Unidad de destino en lo universal” (Mayor Oreja i Vidal Quadras) i tota la força del seu aparell propagandístic i publicitari per atacar el punt més important de la identitat catalana: la llengua.

Aprofitem per fer una reflexió a l’entorn d’aquesta llei... Els socialistes catalans van rebre la promulgació del decret de manera totalment passiva. Tan passiva, que en un primer moment van començar a aplicar-la de manera subtil, tot enviant ordres a les escoles.

Que ha fet canviar d’actitud al PSC? L’aliança entre CiU i ERC que ha permès que la futura Llei d¡Educació desmunti l’aplicació de la tercera hora de castellà que ens venia manada des de Madrid.

Una demostració de com l’eix nacional podria servir per canviar moltes coses.

10.5.09

SÓC UN "GILIPOLLAS"


Sí... ja m’ho temia... però la confirmació ha arribat: sóc un “gilipolles”.

Molta gent ja m’ho havia insinuat, però finalment, i gràcies al Sr. Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València, ho he pogut certificar: sóc un “gilipollas”.

La veritat és que era incapaç d’assumir-ho, no n’era conscient, però la font actual és digne de tot el crèdit possible. La capacitat intel·lectual i humana del Sr. Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva, es troba fora de tot dubte. Com a mostra un botó: aquest senyor, conjuntament amb 11 regidors més del seu partit, el PP del País Valencià, va rebutjar a finals de l’any passat una moció que demanava retirar els honors concedits al dictador espanyol Francisco Franco l'any 1946, en virtut dels quals era declarat "alcalde perpetu" i "fill honorífic i predilecte" de la ciutat. El seu únic argument, que no volien “mirar enrere”.

Sí... sóc un “gilipolles”...

Perquè jo, com els professors valencians als quals va insultar el Sr. Alfonso Rus, també faig servir els termes “aleshores” i “gairebé” en les meves converses i escrits habituals.

Aleshores, gairebé puc dir que em sento molt orgullós de ser un “gilipolles” com els meus compatriotes valencians.

EIX NACIONAL

Cada vegada es parla més, si és que volem aconseguir algun dia un Estat propi, de la necessitat d’establir un eix nacional a Catalunya. Cada vegada pren més força la necessitat de dividir políticament la societat catalana en independentistes (o sobiranistes, si ho preferiu) i unionistes (o, si ho voleu, els partidaris d’un Estat espanyol).

No és només Joan Carretero i el seu Reagrupament els que abonen aquesta idea, sinó que comença a prendre cos en altres nivells del nostre món polític. En aquest sentit, pot resultar molt il·lustratiu l’article d’Alfons López-Tena al diari AVUI. Us cito alguns petits extractes:

[...] del 2005 ençà ERC només té el vot del 23% dels independentistes, en benefici de l’abstenció, que atreu el 24% i és l’opció majoritària entre els independentistes, per primera vegada. Uns 400.000 vots independentistes han deixat de votar CiU per votar ERC, dels anys 90 a l’any 2004, i després han deixat de votar ERC sense tornar a votar CiU uns 300.000.

Aquesta és la gran i decisiva pregunta que s’hauria de fer ERC, ¿què ha canviat en quatre anys perquè s’hagi produït aquesta important davallada de vots independentistes vers la que semblava única opció que podia obrir el camí cap a l’Estat propi?

I la reflexió s’hauria d’estendre a tots plegats, perquè, tal com acaba l’article d’en López-Tena:

Si l’eix independència esdevé hegemònic, quins partits el lideraran? Amb quines aliances? Algunes coses són ja clares: sense el vot independentista, no hi ha majories a Catalunya. Amb només un 20% del vot independentista, CiU no té majoria. Sense atreure el 77% dels independentistes que no la voten, ERC no sura.

9.5.09

TOT UNA LLIÇÓ

Avui, ja ho hem citat en anteriors posts, és la gran manifestació del País Valencià. És la manifestació en defensa de la llengua i la cultura catalanes; la manifestació per la llibertat d’expressió; la manifestació per una televisió sense fronteres.

M’agradaria destacar, però, el que per a mi és el punt més important d’avui: el protagonisme que han assumit les organitzacions juvenils valencianes.

Acció Cultural, en un gest importantíssim, ha decidit donar tot el protagonisme enguany a les organitzacions juvenils valencianes. Joves d’Acció, Joves Socialistes del País Valencià, Bloc Jove, Joves d’Esquerra Unida, JERPV, Joves amb Iniciativa, Joves de CCOO, Joves d’UGT, Intersindical Jove i Bloc d’Estudiants Agermanats i Joves de Ca Revolta s’han unit per aprovar un Manifest conjunt, encapçalar la manifestació del 9 de maig (els seus representants duran la primera pancarta) i fer el parlament final de la manifestació.

Quan aquí ens trobem en molts casos amb un escàs relleu generacional pel que fa a temes com la llengua i la cultura, des del sud ens donen un exemple –grans i joves- de quin ha de ser el camí.

Tot una lliçó.

JUNTS PODEM! (VALÈNCIA, 9 DE MAIG)

Avui, 9 de maig, hi ha la manifestació a València per commemorar la derrota de la batalla d'Almansa. Fem memòria del nostre passat no amb sentiments d'enyorança, sinó per tal que el record ens encoratgi en la nostra lluita pel futur.

PER LA LLENGUA! PER LA CULTURA!

PEL PAÍS!

JUNTS PODEM!

UN NOU OFICI: EL DATADOR

El segle XXI ens ha portat a l'Estat espanyol un nou ofici: el de datador (aquell que marca dates).

Aquest govern espanyol és un amant dels calendaris i de les dates. Ara, el ministre d'Interior, Sr. Rubalcaba, ens ha sorprès amb un nou termini... aquest cop per acabar amb ETA.

El Sr. Rubalcaba ha marcat l'any 2016 com a data final perquè ETA deixi d'existir.

Deia en un article anterior que un es troba en una situació de cansament que sembla crònica. Avui cal afegir un altre símptoma a aquest esgotament mental: el del vertigen provocat per l'allau de dates.

Dates per tot: pel finançament, per l'Estatut, per Rodalies, per la independència, per acabar amb ETA... Dates incomplertes que fan que apareguin més dates encara que se sobreposen les unes a les altres en una voràgine de dies, mesos i anys que, cas de voler-ho seguir tot plegat, acaba provocant un autèntic vertigen psicològic.

Prometo no tornar a tocar el tema fins al 3 de juny de 2010... o potser el 2 de juliol de 2009... o potser demà mateix.... o potser...

7.5.09

“BUENOS DÍAS, SENYOR MINISTRO” o... QUE CANSAT ESTIC DE....

Avui, el ministro senyor José Blanco (Pepe per als amics) ha decidit venir fer una visita a les províncies. Com a bons servidors, el màxim representant de la nostra nació (“nacioncilla...”) ha acudit a fer-li els honors. Com aquella pel·lícula de Berlanga, Bienvenido Míster Marshall, el Sr. José Montilla (Pepe (M) per als amics), parodiant el gran actor Pepe Isbert, esperava ansiós la visita del “gran padre blanco” de Madrid.

- Buenos días, señor ministro...

- Buenos días José...Oye, no había caído que nos llamamos igual...

- Estoy muy honrado que hayas decidido venir por aquí…

- Bueno… ya sabes… estamos de nuevo metidos en elecciones… es que no paramos! La verdad… no es que haya nada nuevo, pero si te parece podemos hablar de traspasos y esas coses que siempre podemos engañar a unos cuantos…

- ¡Hombre! Alguien habrá, todavía…. ¿Ya tenemos fecha para rodalies?

- Roda… ¿qué? Ah, claro, ya me olvidaba que se te ha pegado eso del catalán… Quién te ha visto i quien te ve…

- Bueno… es que ya he aprobado el nivel elemental…. ¿Así qué? ¿Para cuándo cercanías?

- ¡Ja.. Ja.. Ja!! Conyo, Pepe (M), ¿con qué me sales ahora?

- ????

- Nada, Pepe (M), nada… Tu tranquilo… Ponemos unas fechas nuevas porqué las últimas ya están muy vistas i… ¡a vivir, que son cuatro días! Como decís por aquí: Quién días pasa años “empeña”…

- Bueno, bueno, lo que tu digas… pero es que ya no sé qué cara poner… los de “Polònia” viven a cuesta mía…

- Oye… ¿no tendrás problemas con los de Esquerra?

- Ha… Ha… Ha… Perdona, Pepe (B)… espera que te traduzco: Ja… Ja… Ja..

- Conyo, Pepe (M)… Ahora sí que no entiendo nada… porqué te ríes… ¿los de Esquerra no eran independentistas?

- Ja… Ja.. Ja… Tu siempre tan conyón, Pepe (B)…

Que cansat estic de….

9 DE MAIG... TOTS A VALÈNCIA!


Un any més, el País Valencià celebra la seva diada amb una manifestació i un concert a València per commemorar la desfeta d'Almansa del 25 d'abril que enguany tindran lloc el dissabte 9 de maig.
Òmnium Cultural posa en marxa el Tren Jaume I, un tren Euromed que portarà tothom que s'hi apunti de Barcelona fins a València (fent parada a Tarragona). D'aquesta manera, convertirem el propi viatge en festa i reivindicació per tal de donar el nostre suport als companys del País Valencià. Un cop allà, participarem en la manifestació sota el lema "Junts podem", per tal de seguir reclamant una televisió sense fronteres que permeti un espai de comunicació en català a tots els Països Catalans. Acabarem la jornada amb les actuacions de Berri Txarrak, Pirats Sound Sistema, Sva-Ters, Aramateix i Rapsodes (guanyadors del Concurs Amplifica't 09).

Per inscriure-us, només cal que truqueu al 93 319 80 50 (de dilluns a divendres, de 10 a 14 h i de 16 a 19 h). El preu, que inclou el viatge d'anada i tornada i l'entrada del concert, és de 35 € per a socis d'Òmnium, d'OCB i d'ACPV i 45 € per a no socis. Per a més informació (horaris, programació, etc.), podeu consultar l’agenda d’activitats o trucar a la seu central d’Òmnium.

6.5.09

MARIA-MERCÈ MARÇAL: RAÓ DEL COS (5 i final)

Aquest article posa punt final al nostre passeig virtual per l’obra de Maria-Mercè Marçal. El dediquem, precisament, a la part final del seu darrer poemari, Raó del cos.

Raó del cos finalitza amb el poema Ressurrectio. Marçal elabora amb els seus versos una antítesi de l’esperança en el més enllà que Joan Maragall havia expressat en el seu Cant Espiritual:

En aquest poema trobem de nou el recurs a la disposició textual per expressar significats. La poeta juga amb la confrontació entre l’agnosticisme la religió catòlica:

M’agenollo davant
el cos
impur
obscè
mortal
primer
país
vivent
taüt
obert
d’on vinc
no hi ha,
mare, una altra naixença

Segons Laia Climent:

Si la imatge del cal·ligrama representa un acte clarament religiós, el sentit del text mostra la crua materialitat del cos humà. Tanmateix, la força lírica rau justament en el fet que el darrer vers no té cap puntuació final tot deixant obert el sentit del poema, segons s’interpreti com una afirmació o com una interrogació, la qual mostraria la voluntat del jo líric de tornar a viure i reforçaria així el sentit del títol del llibre.
El poemari finalitza amb un altre cal·ligrama que fa referència a un esquelet. Està inspirat en un poema visual de Meret Oppenhein titulat Radiografia del crani de MO, que mostra una radiografia del seu crani on apareix impresa una gran arracada. Marçal, prenent com a punt de referència aquest poema, construeix el seu esquelet:

XY XY XY XY
XY XY XY XX
XY XY XY XY
XY XY XY XX

Continueu la sèrie encetada.
És l’esquelet: poseu-hi l’arracada.

En el seu poema, Oppenhein feia evident el símbol femení mitjançant l’arracada. Marçal identifica aquest gènere amb la combinació de gens. D’aquesta manera, la poeta s’identitfica més amb el procés biològic que no pas amb el cultural i els darrers versos, que inciten el lector a posar-hi l’arracada, semblen voler indicar el predomini de la biologia sobre la cultura. A més, el fet de no voler posar l’arracada des d’un primer moment, simbolitza la subversió a la imatge tradicional de la feminitat. (Laia Climent).

Maria-Mercè Marçal ens deixava un 5 de juliol de fa ja 11 anys. El seu record i els seus poemes, però perduraran eternament entre nosaltres.

“Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi, que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran. Els dies onejants que la claror matisa, les nits de perfum eternitzaran els nostres estremiments, la nostra ardent sofrença i el nostre bes.

Et recordes, oh Safo, de l’illa olorosa, del verger on l’alè de les lires triomfà i de les pomeres florides on s’atura la brisa... Torna a nosaltres...Ja que el negre llorer no cenyirà el meu front, omple’m de nou la copa d’or i aboca-m’hi la joia... Vessa-hi el vi de Xipre i el de Lesbos... I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles...” (La passió segons Renée Vivien).

5.5.09

CORREUS ELECTRÒNICS A LA MESA DEL PARLAMENT

Avui, 6 de maig, a les 6 de la tarda, es presentarà a la Mesa del Parlament de Catalunya la Iniciativa Legislativa Popular demanant un referèndum d'autodeterminació.

Hi podem donar suport de diverses maneres:

La primera, concentrant-nos a l'hora prevista davant les portes del Parlament.

La segona, enviant correus electrònics de suport a la ILP als membres de la Mesa del Parlament.
Envia un correu electrònic!
És molt senzill!
Clica aquí!

4.5.09

EL 6 DE MAIG ES PRESENTA LA ILP PER AL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ


El proper dimecres 6 de maig es presenta a la Mesa del Parlament de Catalunya la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que demana que es convoqui un referèndum d'autodeterminació per al dia 12 de setembre de 2010. La ILP estarà avalada permés de 10.000 persones que demanaran que sigui admesa a tràmit.
Davant la pregunta que molts ens fem Per a què servirà?, he pogut trobar una resposta en l'article de l'Enric Canela al Bloc Gran del Sobiranisme:
Per a què servirà? Aquesta pregunta se la fan molts independentistes. La resposta és ben clara. Inicialment serà un termòmetre que mesurarà la implicació sobiranista dels nostres polítics professionals. Veurem sin l’accepten o no a tràmit.

Ens podem trobar amb uns representants que valorin que el Parlament, escollit pels ciutadans de Catalunya és l’únic garant legítim dels interessos catalans i mantenir en mans del Parlament de Catalunya la decisió final o bé supeditar-se una vegada més al poder colonial en contra del que creu una important part de la nació catalana.

Aquesta serà una decisió transcendent ja que demostrarà quins grups polítics ens mereixen confiança i quins no hem de votar ja sota cap circumstància.

2.5.09

MARIA-MERCÈ MARÇAL: RAÓ DEL COS (4)

Marçal va basar un dels seus poemes en una composició de la seva admirada poeta russa Anna Akhmàtova. Ambdues poetes prenen com a punt de partida un passatge bíblic: el de la dona de Lot que es va convertir en estàtua de sal per mirar enrere.

El poema d’Akhmàtova, traduït per Marçal, acabava amb aquests versos:

Qui per aquesta dona aixecarà el plany?
És res de massa fútil per fer-ne cabòria?
El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà
la qui donà la vida només per un esguard.

Marçal recull el sentiment de la poeta russa per una dona, i el recrea com a símbol del silenci i l’oblit de la veu femenina al llarg de la història:

La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.
A l'alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetuagegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
fulgura la pregunta sense veu:
Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?