El periodista Iu Forn escrivia a l’Avui: “El Barça d'enguany ha significat una explosió cap a l’exterior que ha fet més per la imatge pública de Catalunya i la seva capital que cinc segles de diplomàcia frustrada. La premsa italiana es retia ahir sense concessions als catalani. Des que els Borja van prendre el Vaticà i van fer-ne propietat vitalícia i hereditària, que a Roma aquest país no hi havia obert un forat tan gran. Comentaven uns italians, sorpresos, al costat mateix Coliseu, que allà no hi havia “espanyols”, que tota la marea blaugrana contestava, a qui els preguntava, que era “catalana”. La premsa italiana i la d’arreu del món ha cedit. Contra les inèrcies i davant una allau entusiàsticament nacional. El Barça és més que un club perquè representa un país.”
Espanya i els espanyols ho saben; de vegades molt millor que nosaltres mateixos i per això intenten per tots els mitjans “espanyolitzar” els èxits esportius i socials del club. Alguns exemples:
1. Abans de la final de Roma, ja es va nomenar Josep Guardiola candidat al premi “Príncipe de Asturias”. Després de l’èxit rotund del barcelonisme, el RACC ha tingut tota la pressa del món per presentar també la candidatura del club al premi “reial”.
!
Com els agradaria poder mostrar la imatge de l’entrenador del Barça o, més encara, del mateix Joan Laporta com a representant del club, rebent el premi de mans del rei d’Espanya! Dues de les persones més desacomplexadament catalanes participant en aquesta maniobra desnaturalitzadora. 2. Esperanza Aguirre repetint fins a set vegades la paraula “España” (amb un P explosiva) per referir-se al Barça i a la final de la Champions.
3. El senyor Zapatero (el de “apoyaré el Estatuto...”) barrejant el triomf del Barcelona amb tots els elements possibles d’espanyolització: “Hemos ganado la Eurocopa, hemos ganado la Champions y ahora hay que ganar el Mundial porque el futbol español está en el mejor momento de su historia.”
4. Llegiu les declaracions del senyor José Antonio (bonic nom!) Vera, director de publicacions de La Razón. Un petit fragment (n’hi ha més i de molt sucosos): "De modo que alegrémonos de la victoria de un club español que juega con más españoles de origen que otros de su misma categoría, y apreciemos a Barcelona como la segunda capital de España que es, al catalán como una lengua tan española como el castellano, al igual que lo son la senyera, els segadors, la Generalitat, el Camp Nou y el Barça. Es lo que más fastidia a los independentistas. Que digamos que cuando gana el Barça, gana España "
La llista és inacabable, com inacabables són les argúcies i paranys que contínuament ens planteja Espanya per intentar aigualir la catalanitat del Barça i, de retruc evidentment, la nostra pròpia catalanitat.
I fixeu-vos que he estat parlant de catalanisme, quan realment crec que l’actuació del club va molt més enllà. No és només un catalanisme centrat en tòpics o elements culturals, sinó que hi ha un rerefons molt més important, una actitud molt més clara que provoca que, en un país com el nostre, ple de catalans mentalment espanyolitzats, ja sigui per activa o per passiva, esdevingui una postura anormal i, per tant, un objectiu a abatre.
.jpg)
