VOLEM UN ESTAT CATALÀ

Queda menys d’una setmana per a la gran concentració independentista a Brussel·les: 10.000 catalans per l’Autodeterminació.

Hi ha gent que s’espanta sempre davant la possibilitat que el poble català es mobilitzi. Ho hem vist recentment amb les declaracions de la delegada del govern de la Generalitat davant la Unió Europea, la senyora Anna Terrón. A la “nostra” delegada li han vingut totes les suors del món davant la perspectiva de veure una desfilada de milers de catalans demanat l’autodeterminació a la capital belga. “No sé què vénen a reivindicar”, ha dit. “Seria molt trist (no sé per a qui) que Catalunya esdevingués el típic cas particular que empipa a Brussel·les”.

També han començat a suar diversos eurodiputats com Raimon Obiols del PSC o Ignasi Guardans de CiU que creuen que a Brussel·les no s’hi ha d’anar a fer reivindicacions “identitàries”. Segurament només s’hi pot anar a escalfar cadires i butaques i a embutxacar-se bons sous i bones dietes.

No cal que us digui que a Aleix Vida-Quadres les tremolors li han arribat fins al moll de l’os. Però aquest ja el coneixem força bé.

¿Com és que sempre que els catalans ens decidim a prendre la iniciativa, a passar de polítics i de partits, a mobilitzar-nos pels nostres drets... sempre, sempre, s’aixequen veus “assenyades” que ens diuen què podem i què no podem fer? ¿Com és que aquestes veus ressonen sempre des de, en teoria el nostre propi bàndol?,

El dia 7 Catalunya es manifestarà a Brussel·les. Cridi qui cridi i suï qui suï. I abans que el dia 8 surtin els derrotistes de sempre que intentaran treure valor a aquest acte, que cercaran la informació i les imatges que més ens puguin desprestigiar, val a dir (i cal dir-ho ben alt!) que l’acte és ja a hores d’ara un èxit. No sé si serem 10.000 o 1.000, però el fet d’ajuntar-nos des de la societat civil i arribar el dia 7 a la seu de la Unió Europea per reclamar el nostre dret com a poble, amb el silenci volgut de la major part dels mitjans informatius dee casa nostra, amb la majoria dels partits i polítics del nostre país girats d’esquena, que voleu que us digui... per a mi és tot un èxit.

No us perdeu l’article de Víctor Alexandre ni tampoc el de l'Alfons López Tena.

RESULTATS FALSOS

Diumenge hi ha eleccions a Euskadi...

Unes eleccions que no seran normals i que, siguin quins siguin els resultats, no seran reals i no reflectiran la realitat sociopolítica del País Basc.

Imagineu-vos que a Catalunya tinguessin lloc unes eleccions en què es prohibís la participació de, per exemple, ERC. Tots estaríem d’acord que impedir que prop de 500.000 persones no poguessin votar la força política que millor creuen que els pot representar, seria d’una barbaritat enorme que, a més, falsejaria els resultats.

A Euskadi és el que està passant,. L’esquerra abertzale, com tots ja coneixeu, no pot presentar candidatures per a les eleccions del diumenge. Més d’un 15% d’electors (més o menys el percentatge d’ERC en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya) diumenge no podran votar a qui ells voldrien. Vots en blanc, nuls, votar per un altre partit... Facin el que facin, el resultat de les eleccions estarà falsejat en privar l’exercici del vot a una important xifra de ciutadans.

Sobre aquesta situació em deixa perplex l’actitud dels partits nacionalistes o independentistes catalans amb representació parlamentària. No he sentit ni vist cap manifestació pública que censuri el que està passant a Euskadi o que posi en evidència la falsedat real de les xifres que apareixeran diumenge al vespre.

I, a més, des dels diferents mitjans, es viu la sensació que el que realment importa de les eleccions basques és si el PSOE avantatjarà al PP o serà a l’inrevés. Vivim les eleccions basques en clau espanyola.

Si això sembla del tot normal que passi en els mitjans de les Espanyes, em sembla del tot censurable que sigui d’ús habitual a la premsa i a la ràdio i televisió catalanes.

L'AJUNTAMENT D'ESPLUGUES ARRACONA EL CASTELLÀ

Els paladins de la llibertat lingüística han alçat la seva veu. L’Agrupació del Baix Llobregat Sud de Ciutadans-Ciudadanos ha presentat una proposta a l’Ajuntament d¡Esplugues per demanar que, entre altres coses es canviï el Reglament d’Usos Lingüístics per tal que no s’exclogui el castellà en cap dels documents, comunicacions, etc. que es puguin fer des de l’Ajuntament.

“L’Ajuntament oblida i arracona a la societat espluguina castellanoparlant...”

Òndia! Ja era hora que algú digués la veritat en aquest poble. Els ciutadans de parla castellana estan contínuament marginats pel que fa a l’ús de la llengua. Els funcionaris, la policia municipal, regidors... tothom només fa servir el català i tant és que l’interlocutor parli en castellà, ells, en aquest afany imperialista, continuen amb el català mal a qui pesi.

Ciutadans-Ciudadanos vol que l’Ajuntament s’adhereixi al Dia Internacional de la Llengua Materna i que, per tant, es dirigeixi a la ciutadania en bilingüe. A més, ens recorda que cal promoure el multilingüisme i la diversitat cultural.

Com és que els grans defensors del bilingüisme (i ara resulta que també del multilingüisme!) són sempre unilingües en castellà?

Proposem que l’Ajuntament esdevingui multilingüe. Que es faci un cens de les llengües maternes que es parlen a Esplugues i que, a partir de les dades, s’elaborin tantes versions de documents com llengües hi hagi. A més, caldria pagar cursos intensius d’aquestes llengües a tot el funcionariat municipal i també a tot l’equip de govern, així com a la totalitat dels regidors i regidores de l’Ajuntament. Les intervencions i els plens municipals hauran de ser amb traducció simultània a totes les llengües i la revista El Pont haurà de ser editada en totes les llengües maternes de la ciutadania espluguina. Tot sigui pel respecte al multilingüisme!

Sort que tenim Ciutadans-Ciudadanos que, amb la seva lluita, defensen els drtets individuals de les persones. Llàstima que s’oblidin totalment dels drets col·lectius...

Només un apunt dirigit a tothom que ha fet seva la llengua catalana, ja sigui perquè l’ha adquirit per naixença o per adopció. Com és que els nostres enemics saben defensar amb ardor i perseverança les seves idees opressores i nosaltres continuem immòbils i amb la boca oberta.

WE WANT A CATALAN STATE

Aquest és el lema que encapçalarà la manifestació de 10.000 catalans a Brussel·les per l'Autodeterminació del dia 7 de març.

També, després de diverses reunions mantingudes amb l'Ajuntament de Brussel·les, ja està fixat el recorregut. Un o dos dies abans, es preveu una recepció al Parlament europeu per part d'una representació d'eurodiputats a una delegació de Deumil.cat, en la que es farà entrega d'una carta dirigida al Parlament.

A la cloenda de la manifestació, i per interval de dos a tres hores, es realitzarà un acte amb els parlaments de representants de Deumil.cat, amb la presència d'entitats i personalitats que recolzen la manifestació. També estan previstes vàries actuacions culturals i un concert musical. A l'espai habilitat per a l'acte de cloenda s'instal·laran carpes on diverses entitats exposaran material de divulgació i haurà espai per a menjar i beure.

D'aquí a uns dies, en sabrem més detalls de tot plegat.

UNA BUFETADA LINGÜÍSTICA

Ahir es va celebra el judici contra la “persona” (per denominar-lo d’alguna manera) que va agredir brutalment una noia equatoriana als Ferrocarrils de la Generalitat.

No vull comentar més el fet ni tampoc el canvi d’actitud de l’agressor que, molt ben alliçonat pel seu advocat, es presenta ara com un noi amb un fort trauma infantil, amb problemes de comportament, amb l’excusa de l’alcohol i de la droga (no entenc com encara es pot considerar un atenuant quan el que hauria de ser és un motiu que agreuja encara més l’acte) i amb un comportament de fals penediment.

Vull parlar d’un cas tremendament paradoxal. L’agressor, nascut a Catalunya, parlava un castellà d’allò més “quillo”. Els funcionaris, començant per l’advocat i acabant pel jutge, parlaven en castellà, aquesta llengua tant perseguida a Catalunya i que tant cal defensar dels atacs del sempre prepotent català. En canvi, el noi immigrat que va declarar com a testimoni dels fets, es va expressar en un català força correcte.

Vull quedar-me, doncs, amb l’actitud d’aquest noi que, en un gest que hauria de ser exemple, va clavar una bona bufetada lingüística a tots els integrants de la sala.

"CARTES DE L'ONCLE ÀNGEL". ESPECIAL DE CAL PARLAR DE LLENGUA

Dissabte 21 de febrer, a les 22 h per ETV Llobregat, el programa CAL Parlar de Llengua emetrà un especial amb la projecció del documental Cartes de l'oncle Àngel.

El mes d’octubre de l’any passat dedicàvem el nostre programa a parlar d’un món per a mols invisible, el món del flamenc català. Ara, tenim el plaer de presentar-vos, per primera vegada en una televisió d’àmbit comarcal, el documental produït per Udol de Llop, Cartes de l’Oncle Àngel.

Cartes de l’oncle Àngel vol reivindicar i donar a conèixer un flamenc propi i tradicional català, deslligat en alguna part del camí, de l’original flamenc andalús. Un flamenc propi del nostre país amb un gran significat, no només cultural, sinó també social, com un mitjà que ha unit i afavorit la bona convivència entre gitanos i paios.

Cartes de l’oncle Àngel és un documental musical que, utilitza les lletres de les cançons com a fil conductor per fer un recorregut històric pel nostre flamenc, tan desconegut per a la majoria de persones.

Esperem que en gaudiu, d’aquest recorregut social i musical pel -fins ara- món ocult del Flamenc català.

EL BAIX LLOBREGAT A BRUSSEL·LES

Els companys de la CAL de Sant Just han organitzat un autocar per anar a la manifestació de 10.000 catalans a Brussel·les per l'Autodeterminació.

Informació i inscripcions fins al 27 de febrer a:

10mil.santjust@gmail.com

UN MATEIX SISTEMA LINGÜÍSTIC

Continua la pantomima pel que fa a la recepció de les emissions de TV3 al País Valencià.

El nou acte d’aquest teatre de l’absurd ha tingut lloc al Congreso de los Diputados. S’ha escenificat una nova paròdia amb una posada en escena en què han intervingut actors i actrius destacats i coneguts per les seves brillants actuacions, tant en el terreny de la comèdia com en el del drama.

Després de l’escenificació, ara li ha tocat el torn a l’altre “Corral de la Comèdia”, aquest cop situat al sud del territori. El vicepresident primer del consell executiu de la Generalitat Valenciana, Vicente Rambla, ha rebutjat la moció aprovada al Congreso de los Diputados en què es demana que es faciliti el fet que TV3 i Canal 9 puguin veure's recíprocament al País Valencià i Catalunya perquè comparteixen "un mateix sistema lingüístic".

En el seu monòleg, el senyor Rambla ha argumentat que "El nostre Estatut d'autonomia estableix que el valencià és la llengua del nostre poble, forma part dels nostres sentiments i de les nostres senyes d'identitat, i de cap manera tolerarem l'homologació amb la llengua catalana".

El problema de fons radica precisament en això, en el fet que “compartim un mateix sistema lingüístic”. Si no fos així, no hi hauria cap problema perquè TV3 es veiés arreu dels Països Catalans, de la mateixa manera que es poden veure televisions com la d’Euskadi, Galícia o d’arreu del món .

Mentrestant, els mesos van passant i la “Gran Comèdia” continua tirant endavant.

10.000 A BRUSEL·LES I EL CERCLE CATALÀ DE NEGOCIS

Dijous 12 de febrer, a les 22 h en directe per ETV Llobregat, el programa CAL Parlar de Llengua girarà a l'entorn de dues iniciatives molt diferents, però que tenen un objectiu comú: l'assoliment d'un Estat propi per a Catalunya.

El 6 de setembre de 2008, Enric Canela escrivia al Bloc Gran del Sobiranisme un article titulat Perplex, jo?, una mena de reflexió sobre un informe publicat per l’Associació Catalana de Sociologia en que, al costat d’unes dades toptalment negatives pel que fa a Catalunya, es deia que els ciutadans d’aquest país estaven perplexos.

Enric Canela acabava el seu article fent al·lusió a la marxa sobre Washington encapçalada per Martin Luther King que l’any 1963 va aplegar 200.000 persones i es preguntava podríem aplegar nosaltres una xifra significativa de catalans i fer una marxa sobre Madrid?

De tot això va néixer la iniciativa de realitzar una marxa a Brusel·les: 10.000 a Brusel·les per l'Autodeterminació.

Fa pocs mesos, en Ramon Carner i un grup d’amics, empresaris, directius i professionals després de diverses trobades i reunions van arribar a la conclusió que calia una organització que canalitzés les inquietuds dels empresaris que ja estan convençuts que el futur econòmic de Catalunya passa per la consecució d'un Estat propi.

Aquest va ser l'inici del Cercle Català de Negocis (CCN) una agrupació d'empresaris als quals uneixen diversos objectius i entre ells el de l'autodeterminació per al nostre país.

El programa es podrà veure en redifusió.

DEFENSEM LA CULTURA POPULAR CATALANA!

La globalització se'ns menja per tot arreu i ve acompanyada d'una mena de por a tot i a tothom que els governs de torn s'encarreguen de fomentar mitjançant l'exercici d'un paternalisme exagerat i dictatorial. Ara li ha tocat a la cultura popular i a un dels elements més representatius i més de casa nostra: el foc.

Cada vegada hi ha més problmes per encendre fogueres la nit de Sant Joan i aquesta tradició tan carregada de simbologia i tan arrelada als Països Catalans es va perdent a poc a poc. Ara sembla que volen fer el mateix amb tot el que té relació amb l'ús de material pirotècnic.

La cultura del foc és cultura catalana, cultura mediterrània i ni els governants europeus ni els messetaris poden decidir per nosaltres.

És hora de dir que ja n'hi ha prou! O plantem cara o acabaran amb la nostra cultura!

Reproduïm el manifest en defensa dels grups de cultura popular catalana que fan la seva feina amb material pirotècnic:

MANIFEST PER LA DEFENSA DELS GRUPS DE CULTURA POPULAR I TRADICIONAL CATALANA AMB ÚS DE MATERIALS PIROTÈCNICS.

L'aprovació de la nova Directiva 2007/23/CE del parlament Europeu, per tal de regular el mercat dels materials pirotècnics de la Comunitat Europea, ha comportat per part del Govern Espanyol la transposició de la Directiva mitjançant l'Ordre PRE/174/2007 amb importants limitacions per a l'ús dels artificis pirotècnics, sense realitzar distinció entre ús privat i ús per elements festius de cultura popular i tradicionals. Aquest fet comporta l'impediment de la participació d'aquests elements en les processons, seguicis festius i qualsevol acte per part de Balls de Diables, Bèsties de foc, Salt de Plens, etc.

Els materials pirotècnics són utilitzats en les diferents manifestacions de cultura popular i tradicional des del segle XIV i formen part indiscutible del patrimoni immaterial de la cultura Catalana. Avui és mante viva la tradició a Catalunya amb milers actes de foc anuals, per part de centenars de grups de Diables, besties de foc i colles infantils. Amb la vigència de la Transposició de la Directiva Europea, suposarà la desaparició de tots els grups de cultura popular i tradicional amb foc i una tradició amb més de 800 anys d'història.

LA NOSTRA (SUB) MENTALITAT NACIONAL

En una demostració més de la nostra constant i preocupant subordinació als nostres veïns de les Espanyes, el govern català ha decidit donar suport a la candidatura de Madrid 2016. La gent d’ERC (em resisteixo a posar només Esquerra) s’autoexcusen d’aquest bunyol tot dient que ells només ho fan amb l’objectiu que Barcelona sigui una subseu.

Doncs, que voleu que us digui! No sé si és pitjor el foc o les brases. Com ja han denunciat els sectors crítics d’ERC, la concessió dels Jocs Olímpics a Madrid pot suposar una injecció pressupostària de l’ordre dels 15.000 milions d’euros... no cal dir com quedarà el dèficit fiscal de Catalunya després de l’any de gràcia de 2016.

Madrid podrà augmentar i modernitzar infraestructures de tota mena, des de l’aeroport (infinitament ja superior al de Barcelona) fins a les instal·lacions esportives, tot passant per autopistes, carreteres i un llarg etcètera.

Enmig de tot això, ERC vol que Barcelona, que ja és “sub” en moltes coses, esdevingui ara també una afegitó de la “gran capital” de l’olimpisme que serà Madrid.

Home! (o dona!) potser com que Madrid no té mar ni platja (perquè encara no s’ha inventat res que pugui traslladar-les), podrem organitzar les eliminatòries de voleibol platja o fer un campionat de castells de sorra.

Sap greu, però la nostra és una (sub) mentalitat nacional...

EL REGRESSIU

S’ha estrenat El curioso caso de Benajmín Button (ignoro si hi ha una versió en català o si, com sempre, la podrem veure només en llengua castellana), una pel·lícula protagonitzada per Brad Pitt i que té tretze nominacions per als Óscars de 2009.

La trama de la pel·lícula gira a l’entorn de l’envelliment. El protagonista (Brad Pitt) interpreta un individu d’edat avançada i que, en comptes de continuar envellint, es torna cada vegada més jove. Quan té cinquanta anys, s’enamora d’una dona de trenta i ambdós han de fer front al problema que representa el fet que ella cada vegada és més gran i, en canvi, ell es torna més jove cada any que passa.

M’ha sorprès aquest argument perquè m’ha vingut al cap un excepcional conte de Manuel de Pedrolo, El regressiu, que formava part del recull Trajecte final.

L’argument de la pel·lícula sembla ben bé inspirat en aquest relat fantàstic de l’escriptor de l’Aranyó. La història de Pedrolo, escrita el 1974, és exactament la mateixa; l’autor jugava amb la idea de viure contracorrent, i va crear un personatge, un vell de 78 anys, que en comptes de fer-se gran cada cop era més jove.

No he vist la pel·lícula d’en Pitt, però estic segur que el conte de Pedrolo va molt més enllà en els seus plantejaments. La Barcelona que imagina Pedrolo és una ciutat superpoblada que ha anat estenent els seus límits des de Malgrat fins a Tarragona i fins a Igualada. Hi ha zones molt poblades que s’anomenen Formiguers. El ciment ho envaeix tot i els edificis s’amunteguen enganxats l’un a l’altre sense deixar gairebé espai per a res més.

La superpoblació comporta innombrables problemes i existeix un rigorós control de natalitat. Els ancians que viuen massa anys són retinguts i, de vegades, desapareixen misteriosament. És en aquest context que apareix una nova “malaltia”: sense saber ben bé per què, algunes persones velles comencen a rejovenir-se.

El protagonista de la història és un home que ha d’amagar la seva “malaltia” i ha d’autoprotegir-se contra el ritme d’una societat que l’exclou i el margina. Ens adonem de com tothom que no és considerat “normal” se’l qualifica immediatament de malalt. De fet, no fa pas tant que l’homosexualitat era considerada (i encara hi ha qui la considera) una “malaltia”.

Són especialment colpidors els fragments que tracten de la relació que el “malalt” manté amb una altra dona i també ho és l’esgarrifós final que ens planteja el conte.

Són molt il·lustratives les paraules que s’inclouen a la contraportada d’una de les edicions que s’han fet del recull: “...no us queixeu si el volum us sembla massa curt. Torneu a començar; segur que, si heu llegit de pressa, us heu deixat alguna cosa...”

Potser ara algú es desfarà en elogis sobre la història i la trama de la pel·lícula que s’estrena aquesta setmana. Una veritable llàstima oblidar que un dels nostres millors escriptors ja l’havia feta servir per tractar i aprofundir en els problemes i les injustícies de la nostra societat.

POBLE D'EMPENTA...

Que Déu ens agafi confessats! S'ha obert la veda perquè tothom pugui fer la seva versió de Els Segadors.

Ara, li ha tocat el torn a un tal Sr. Miquel Galimany que s'ha llençat al "ruedo" i ens proposa una nova lletra per al nostre himne nacional. Veiem-ne alguns fragments:

Catalunya gran casal:
Benvinguda a qui s’hi aplega
-qui se senti català-
per fer gran la nostra terra.

Sembvla que, preocupat per la immigració, transforma el país en un gran casal on càpiga tothom (serà la "casa gran"?).

Tant si giren temps feixucs,
Com si arriba la bonança
Llaurarem nostre destí
Sense perdre l’esperança.

De segadors hem passat a ser llauradors (sempre són més pacífics...) i, això sí, continuem sent el poble que sempre espera, el poble de l'esperança.

Tots endavant!
Tots endavant!
Tots endavant!
Som un poble d’empenta.
Tots endavant!

Bé... potser el Sr. Galimany és de Premià de Mar, conegut amb el lema de "Premià, poble d'empenta"...

Doncs ja ho sabeu... Animeu-vos, encomaneu-vos a la Mare de Déu de l'Empenta i proposeu la vostra lletra per a un himne català més solidari i aigualit.