Ens fem ressò de la campanya engegada per en Francesc Gelabert (web De tot i més) mitjançant el web VolemUnCATnoun.es
Ens fem ressò de la campanya engegada per en Francesc Gelabert (web De tot i més) mitjançant el web VolemUnCATnoun.es
Esvorancs....i fuites.
Deprimits, doncs, acabem reciclant, anem en bicicleta, no fumem, no bevem, no passem de 80, estalviem aigua de les mil maneres possibles... i, oh, sorpresa!, ara ens arriba una notícia que ens alleugereix aquest feixuc sentiment de culpabilitat que arrosseguem: resulta que una canonada d’aigua que travessa Badalona té un fuita des de fa tres anys i continuarà així, pel cap baix, un any més. L’Ajuntament de Badalona i la Generalitat durant aquests anys s’han dedicat a acusar-se mútuament i poca cosa més. El cabal d’aigua que es perd diàriament és de 430.000 litres diaris, segons l’Ajuntament i de 216.000 segons la Generalitat. Sembla el mateix ball de xifres que es dóna a les manifestacions populars. De moment, pel que sembla, la Guàrdia Urbana no ha donat cap xifra al respecte.
En Carles Llorens i Vila. Llicenciat en filologia catalana i ha cursat un doctorat en història moderna. Ha treballat com a periodista a la premsa comarcal i també a la barcelonina. Actualment és secretari de relacions internacionals de CDC i autor o coautor de llibres de reflexió política i d’història, entre altres: Sunyol, l’altre president afusellat.
sar al Front Nacional de Catalunya on va ser responsable de l’aparell clandestí del grup. Va col·laborar en la redacció de la biografia del president Macià editada pels exiliats del Front i en els opuscles publicats a El Correo Catalán titulats Històries de la clandestinitat. Ha recopilat tots els poemes dedicats al president Companys en un llibre titulat Catalunya a Companys. Ha col·laborat en diverses publicacions com Diari de Barcelona, El Maresme, l’AVUI, El Temps, El Llamp i l’Avenç. És cofundador del Grup per a l’Anul·lació del Procés al President Lluís Companys.
Joan Tardà. Llicenciat en Filosofia i Lletres i professor de secundària. Vinculat als moviments reivindicatius ciutadans i de dinamització cultural. Autor de diversos llibres de recerca històrica sobre el Baix Llobregat i sobre la ciutat de Cornellà. Va ser militant del PSUC, de Nacionalistes d’Esquerra i del Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans de Cornellà. Regidor per ERC a l’Ajuntament de Cornellà fins al 2004 i actualment és diputat per ERC al Congrés dels diputats.

L'equip de Govern, però, fa com aquell que no hi sent, potser perquè aquest Reglament ha quedat desat en algun calaix, com si la feina hagués estat simplement la de confeccionar un
Reglament d'Usos Lingüístics per tal de quedar bé i de ser "políticament correctes". Tot bon Ajuntament té una Reglament d'aquests... Com també tenim una Llei de Política Lingüística... I tot plegat és fantàstic... per a la política d'aparador. Política lingüística de cara a la galeria, per fer maco, però a l'hora de la veritat d'aplicació nul·la.
Arguments...? Els de sempre. Passen els anys... les noves generacions pugen sabent català, la majoria dels que no han tingut l'oportunitat, per raons d'edat, d'aprendre'l, l'entenen perfectament; la nova immigració va adpatant-se poc a poc a la situació lingüística; ja no hi ha només dues llengïes, a Catalunya, n'hi ha prop de 500... però el nostre Ajuntament continua anconrat en aquest bilingüisme català-castellà de sempre que de ben segur li dóna els seus bons rèdits electorals... si no no ho farien pas.
Electoralismes, "prudència" i pors a banda, també és evident que la redacció del Reglament d'Usos Lingüístics que en el seu moment es va aprovar obria, de manera volguda, una esquerda per on tot es pot colar... Veieu, sinó, l'article 14 del Reglament: Els llibres, revistes i, en general, tots els cartells i publicacions que editi l'Ajuntament, com també els missatges que s'emetin a través dels mitjans de comunicació i la publicitat institucional, s'han de fer preferentment en català.
Aquest preferentment, subtilment col·locat, ho permet tot. Com sempre, feta la llei, feta la trampa.
També podem observar, una vegada més, com en tot allò que afecta la llengua o la identitat catalana PSC i PP van del bracet.

Llegit avui, resulta gairebé ridícul l'article que va publicar en Carles Llorens, secretari de relacions internacionals de CDC, titulat Kosova al Parlament de Catalunya.
On eren els absents? Potser estaven viatjant en el flamant nou TGV?, (per cert, s’hi heu fixat que aquestes sigles cada dia van perdent més força i s’estan imposant les de AVE... un nova submissió linguïstica).
Vergonya...?, o potser premeditació, perquè ja els està bé no remoure l’assumpte i així eviten pronunciar-se a favor de la independència de Kosovo?
Ara que, pensant-ho bé, hagués servit d’alguna cosa que el Parlament de Catalunya reconegués el nou estatus jurídic de Kosovo?
En poc més de dos anys, el català ha esdevingut una de les llengües més usades, una de les llengües més dinàmiques en el món de la Xarxa. Les xifres són espectaculars, més encara tenint en compte que es tracta d’una comunitat sense estat propi.
Saül Gordillo Bernárdez, periodista. Ha dirigit les edicions d’El Punt al Maresme i Rubí i ha estat redactor en cap d’aquest diari a Barcelona. És autor del llibre Nació.cat que va escriure amb la col·laboració de Vicent Partal. Un llibre narra els fets que van portar a aconseguir el .cat, el primer domini d’Internet que representa una comunitat lingüística. Actualment és director de l’Agència Catalana de Notícies i té un dels blocs en català més visitats diàriament a la xarxa: http://www.saul.cat. Darrerament ha impulsat Poliblocs, un portal de blocs polítics.
Xavier Mir i Oliveras, blocaire i comentarista polític. Autor del llibre "Vostè té un problema i aquest es diu PSC". Creador, entre altres, de les campanyes "Jo també vull un estat propi" i "El món ha de saber-ho". El seu bloc, http://blocs.mesvilaweb.cat/xmir és, també, d'un dels més visitats de la xarxa. El programa es podrà veure també en diferit el dimarts 19 de febrer, a les 16.30h i el dimecres 20 de febrer a les 02.00 h.
Aquesta "separació d'interessos" em recorda aquella altra que tan s'aplicava durant els anys cinquanta i seixanta i que argumentava que el català era la llengua de la burgesia. Molts dels "progres" d'aquella època (que després en la democràcia van arribar a ocupar càrrecs polítics) no sé si s'ho creien, però sí que ho practicaven amb fervor entusiasta. Semblava que només es podia ser socialista o comunista en castellà que, per una inexplicable conjura dels déus, era la llengua dels treballadors.

t que frases com “més val que se’n tornin a la seva merda de països, amb la seva merda de gent” no entrarien a formar part d’un mètode de redacció diplomàtica ni tampoc d’un diccionari de frases contemporitzadores. Ara bé, el que es tracta és de fer un parell de coses molt senzilles. Primer de tot, llegir-se l’article –i els posteriors-. Què fàcil, oi? Doncs molts dels que els volen lapidar només s’han llegit frases soltes. Segona, analitzar a fons què s’hi diu. Aquesta darrera fase pocs l’han superada.
Denuncia –de manera més o menys ortodoxa- tota aquesta colla de comerciants i d’empresaris que contracten gent que, no és que no sàpiga català, és que simplement no l’entén. Els contracta i no se’n preocupa que l’aprenguin. No els facilita –ni tampoc els exigeix- aquest aprenentatge. Enric Vila, per anomenar-los, fa servir una forma brutal del llenguatge: establiments genocides i racistes.
El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. Nascut a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i repoblà amb catalans Mallorca, Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia. Tot i que més tard Múrcia fou lliurada generosament a Castella, quan encara les dues Corones mostraven signes de germandat. Les gestes del rei es conegueren pertot i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas d'esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat «el Conqueridor« per les seues accions memorables i victòries incontestables. Jaume I és doncs qui configurà la base del que avui són els Països Catalans.
Des de fa temps, anys diríem, (veieu article Bloc) que hi ha tot un corrent d’opinió que esmerça esforços a separar conceptes com llengua i identitat nacional, llengua i nacionalisme, llengua i independència. Els seus arguments –ben o mal intencionats- es basen en la realitat sociolingüística que vivim –o patim- els Països Catalans i en la idea que una cosa és la llengua que parles i una altra el sentiment que puguis tenir de pertinença a un país. Diuen que pots sentir-te plenament català malgrat que la teva llengua, única i exclusiva, sigui el castellà (i jo n’hi afegiria qualsevol altre: amazig, àrab, romanès...). Que pots desitjar molt més poder econòmic, polític i de tot tipus per al teu país i, fins i tot, arribar a desitjar la independència dels Països Catalans sense saber un borrall de català o bé sabent-ne, però sense fer-lo servir. La independència es pot desitjar, diuen, per motius estrictament socials, econòmics, de millora de la qualitat de vida... i pontifiquen: no cal la llengua per voler la independència.