PER RIURE... O PER PLORAR?

Els ciutadans de Barcelona encara no tenen llum... RENFE anuncia restriccions de trens... el Prat continua amb els seus problemes de sempre... l'ús del català a les Universitats és inferior al 50%... el govern d'Espanya es passa pel forro l'Estatut, els traspassos i el que calgui... els nostres polítics semblen viure en un món diferent del que vivim nosaltres, pobres mortals... La relació la podríem anar allargant i vosaltres mateixos podeu, si voleu, continuar afegint-hi tot allò que se us acudeixi.

El país es troba immers en una crisi provocada que l'està fent retrocedir en molts àmbits i espais. Ara bé, la gran preocupació d'aquesta mena de conglomerat anticatalà que ha vingut a denominar-se "Ciudadanos-ciutadans" és el programa dedicat a Euskadi que va emetre TV3 el passat dimarts dia 24 de juliol. El programa en particular i TV3 en general, segons aquests "il·luminats", crea "ficcions nacionalistes i manipula l'opinió pública respecte la realitat política catalana".

I és que Miquel Calçada, en fer un programa sobre Euskadi, li va conferir el grau d'Estat o de Nació. Aquest fet és tan greu, que passa per damunt de tots els altres problemes en què ens trobem immersos i obliga els nostres "amics-amigos" a demanar explicacions en la pròxima sessió de control de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV).

!!Quins grans objectius socials, polítics i culturals tenen aquest "grupet-grupito" de descendents de Felip V!!

Per riure....o per plorar?

UN PAÍS A LES FOSQUES

Ens hem quedat a les fosques.... Fa anys, però, que no sabem trobar-hi la llum. El territori es degrada, el país decau i va perdent llocs en la llista dels més desenvolupats d’Europa. Des de l’any 1992 que les inversions estatals a Catalunya són minses i en cap cas ni tan sols poden cobrir els dèficits naturals provocats pel creixement demogràfic i urbà d’aquests darrers 15 anys.

El Carmel... el caos del Prat.... els eterns problemes amb les rodalies de RENFE.... les comunicacions per carretera... el peatge (tot el país és un país de peatge).... i ara, l’apagada monumental que deixa sense energia elèctrica més de 350.000 persones. La societat actual té una dependència extraordinària de l’electricitat. Sense energia elèctrica tot es col·lapsa, i no m’estic referint a aires condicionats o altres elements prescindibles, sinó a tots els problemes que aquesta apagada ha comportat, entre altres, a hospitals, comerços i gent gran.

El país recula. El país està perdent el tren que ens hauria de conduir als primers llocs europeus. Per què? Com? Sincerament, i a risc que em titllin de paranoic obsessiu, crec que tot forma part d’un pla perfectament preparat i premeditat.

La Cambra de Comerç i el Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya (poc sospitosos de pertànyer al “complot independentista”) han denunciat, amb xifres a la mà, que els catalans paguem el 25 per cent del total de la tarifa elèctrica a Espanya, però només rebem el 15 per cent de les inversions. No cal dir el que passa amb les balances fiscals, que encara estem esperant que es publiquin.

Tot allò que ens ha d’arribar d’Espanya…. malament! Desclot, en el seu article diari a l’AVUI, ja comenta la insistència que mantenen les empreses d’àmbit estatal en incloure una E i una N a les seves sigles: “L’únic problema de tot plegat, a part d’aguantar la projecció patriòtica constant, desacomplexada i aliena, és que la vocal o la consonant són garantia de catàstrofe segura. Totes les empreses que les contenen es defineixen per traure un gran rendiment de la colònia catalana i per invertir-hi el mínim justet per continuar traient-ne profit. Tan justet, que els trens no funcionen, els avions no tenen lloc i la llum se’n va. Al darrere del caos sempre hi ha una gran E”.

No cal dir que si visiteu els webs d’aquestes grans companyies elèctriques ja sabeu quin és l’idioma amb què us hi haureu de moure. No us penséssiu pas que tenen algun respecte per al país responsable de la quarta part dels seus ingressos.

Mentrestant, el territori continua fent marxa enrere o, en el millor dels casos, s’ha quedat estancat en una posició que ens és completament desfavorable. Hi ha solució? Alguns creiem que sí que existeix un camí –l’únic camí viable- que pot conduir-nos a una solució definitiva. Ara bé, mentre anem dubtant, rumiant i intentant aconseguir adhesions, potser que fem alguna cosa. El periodista David González escriu: "I és clar, mentre no arriba, l’onada, vull dir la independència, em pregunto què fan els independentistes (ERC), què fan els sobiranistes/autonomistes (CiU) i els autonomistes/ federalistes (PSC) per frenar aquesta deriva que portem cap a un país de tercera regional i en posició de descens. Què fan quan es negocien uns pressupostos de l’Estat (inversions en infraestructures), quan s’ha de desplegar un Estatut (competències), quan s’ha de votar un president del govern aquí o allà (aliances)..."

Què fan? Què fem?

"PREFEREIXO DONAR SUPORT A LA MÚSICA EN CASTELLÀ"

El Sr. José Luís Morán, director del Festival Internacional de Benicàssim, s’ha despenjat amb unes declaracions al diari AVUI en què afirma que “prefereix donar suport a la música en castellà”. Fins aquí podria ser una de tantes declaracions que, des del punt de vista de l’opinió i del dret individual, ens veuríem obligats a acceptar, encara que el plantejament sigui del tot nefast per al futur de la llengua catalana.

Anem, però, una mica més enllà i veiem com argumenta el Sr. Morán la seva opinió:

Jo, sincerament, no crec en nacionalismes, crec més en la gent que mostra la seva cultura d'una manera més massiva perquè arribi a més gent. Entenc els que defensen les seves arrels i ho respecto, però no ho comparteixo. Prefereixo recolzar la gent que canta en castellà que els que canten en euskera, català o gallec. No es tracta de reduir, sinó de tendir a un món en què ens puguem comunicar tots millor i no mirar-nos tant a nosaltres mateixos. Però més que boicotejar qualsevol cultura, el que busquem és recolzar la comunicació massiva, és arribar al màxim de públic.

Ja ho veieu: cantar en català (i en euskera i en gallec i…) no és una acte de normalitat ni de comunicació. És un acte nacionalista. Cosa que no passa, evidentment, quan cantes en castellà o en anglès, ja que llavors l’idioma emprat és en pro de la millor comunicació. Des de quan els espanyols fan nacionalisme de i amb la seva llengua? Mai de la vida. En canvi, quan emprem el català (o l’euskera, o el gallec, o…) estem caient en el provincialisme absurd de sempre que ens impedeix arribar a la gran massa de gent que no parla la nostra llengua. Tossudament i amb una gosadia que és equivalent a la nostra gran ignorància, ens entestem a mirar-nos el melic, a tancar-nos en nosaltres mateixos i a negar-nos l’accés a la comunicació de masses.

Potser que aquest senyor es plantegi la possibilitat de promocionar únicament la música que soni només en anglès… Les seves ànsies de comunicació no nacionalista s’examplarien i més ara que des de la conselleria d’Ensenyament ens volen promocionar tant la llengua britànica. Més encara… que promocioni també la música en xinès (uns 1.200 milions de parlants) podrà arribar a molta més gent…

L’AUTONOMIA QUE ENS CAL....

S’han publicat molts articles d’opinió sobre els darrers traspassos estatutaris. Us recomano que llegiu el que publica l’AVUI “d’avui”, 19 de juliol. David González fa una anàlisi de quins són els traspassos “reals” que el govern de “sa graciós” Estat espanyol ha tingut a bé atorgar-nos. Ja sabem que les colònies sempre s’estan queixant i demanant i cal, de tant, en tant, donar-los algun rosegó perquè es vagin entretenint.

De l’article d’en González em quedo amb la llarga pregunta final:

¿I com aniria si tots els partits catalans negociessin la pròxima investidura del cap del govern espanyol en bloc? ¿S’atreviria el PSC a plantejar-s’ho? ¿S’atrevirien CiU i ERC a anar plegats en la negociació per donar o no donar el vot a Zapatero?

Mentre el país no sigui sobirà (i per això cal caminar molt encara) deixeu-vos estar de ximpleries de cara a la galeria com la de “prioritzar l’eix esquerra-dreta per damunt de l’eix nacional”. ¿Polítiques d’esquerra sense poder polític, ni militar ni econòmic? ¿Polítiques d’esquerra supeditades al que digui el govern espanyol de torn sempre tan "generós" a l’hora de retornar-nos el més mínim espai de poder? Si realment es vol obtenir poder per a la Generalitat la solució és fàcil de veure, però molt difícil d’aplicar.

Com apunta l'articulista de l'AVUI, tots junts, en un bloc de caire nacional que s’enfronti –políticament- amb el poder espanyol. Senzill, oi? Quants partits polítics estarien disposats, no ja a dur-ho a terme, sinó només a parlar-ne?

Fent ús dels versets que componen les gloses us diria que:

Tal com estan les coses,
si volem un país com cal,
ens cal una autonomia
com la que té Portugal

CAL PARLAR DE LLENGUA... 25 PROGRAMES

ETV Llobregat va emetre, el dimarts 17 de juliol, el programa número 25 de CAL PARLAR DE LLENGUA.

El mes de gener de 2005, la CAL d’Esplugues presentava un projecte de programa de televisió a la direcció d’ETV Llobregat, la televisió que emet des d’Esplugues per a gairebé tota part sud de la comarca del Baix Llobregat. El projecte consistia en l’emissió d’un programa mensual de televisió, ideat, produït, dirigit i presentat per la CAL d’Esplugues que tractaria temes diversos units per un fil conductor: la llengua catalana, que seria l’eix central a l’entorn del qual giraria cada programa.

El programa número 1 s’emetia el mes de maig de 2005. El tema central era La llengua als Instituts i els convidats van ser la lingüista i escriptora Carme Junyent; el professor de l’Institut Joanot Martorell d’Esplugues, Santi Campo; i la Mercè Alert, estudiant de 1r de Batxillerat a l’Institut Maria Aurèlia Capmany de Cornellà.

Des de llavors, 24 programes més, 15 durant la primera temporada i 9 en aquesta segona que ha finalitzat el mes de juliol d’enguany.

En els 15 primers programes, la síntesi dels quals vam aplegar en un petit llibre, vam poder parlar, sempre a l’entorn de la llengua, sobre temes diversos com la immigració, el Correllengua, els ajuntaments del Baix, el projecte de nou Estatut, els Serveis de Català, la música al Baix, la premsa local, els Països Catalans, les televisions locals, l’esport a Esplugues o la immigració marroquina a la comarca. També vam mantenir dues converses molt interessants, una amb el sociolingüista Jordi Solé i l’altra amb la poetessa de Sant Feliu Joana Raspall.

La segona temporada la vam estructurar de forma diferent. Cada programa dels 9 emesos ha comptat amb la participació de dos o tres contertulians relacionats amb Esplugues o amb el Baix Llobregat i, a més, la d’un convidat o convidada especial.

Així, per CAL PARLAR DE LLENGUA, han desfilat personatges coneguts i reconeguts com Enric Gomà (guionista de sèries com Poble Nou, Nissaga de Poder, Laberint d’ombres o Temps de silenci i, més recentment, director de Caçadors de paraules); Matthew Tree (conegut escriptor, periodista i tertulià habitual de programes de ràdio i televisió); Oriol Junqueras (llicenciat en Història i també conegut tertulià); Patricia Gabancho (escriptora, autora de El preu de ser catalans); Màrius Serra (traductor, escriptor, enigmista, verbíbor); Víctor Alexandre (escriptor, autor, entre altres, de l’obra de teatre Èric i l’exèrcit del Fènix); Jaume Piquer, Jimmy Jazz (activista i dinamitzador cultural) i, en el darrer programa, la popular cantant Núria Feliu.

Cadascun dels programes d’aquesta segona temporada incloïa una part dedicada al món de la glosa i la cançó improvisada als Països Catalans. Així, hem pogut conèixer i gaudir de les diferents tonades que componen aquest ric univers de la glosa de la mà dels millors especialistes del moment. Durant aquests 9 programes, hem pogut escoltar tonades com la dels glosadors de Menorca; la jota de les terres de l’Ebre; la cançó de simbomba mallorquina; les corrandes del Carolino; els transglosadors; el garrotín de Lleida. la cançó de pandero o les Nyacres de l’Empordà. Tonades que sempre han estat introduïdes per una petita explicació a càrrec del conegut músic i compositor Marcel Casellas.

25 programes... comparats amb les grans xifres que es mouen en els mitjans audiovisuals poden semblar poca cosa. Us ben assegurem, però, que signifiquen molt. La llengua és present en tots els àmbits de la nostra vida. Malgrat això, cap televisió del nostre país li ha dedicat 25 programes. ETV Llobregat i la CAL ho han fet. Convidats diversos, temes i notícies diferents girant al voltant de l’eix central de la llengua.

Ens permetem manllevar unes frases de la introducció al llibre Caçadors de paraules, perquè expressen a la perfecció el que –si hi busquem bé- podem trobar en el rerefons de CAL PARLAR DE LLENGUA:

Qui té por de la llengua? Per què quan dèiem que preparàvem un programa sobre el català, gairebé tothom arrufava el nas? [...] Què és una llengua?La llengua és la vida. A la manera de Flaubert, tots i cadascun de nosaltres podem dir en veu alta: “La llengua sóc jo”.

Amb la llengua ens seduïm i ens enganyem, ens divertim i ens avorrim... Sense la llengua no hi ha pensament, perquè pensem en paraules. Dediquem gran part del nostre temps a fer anar la llengua. Sense la llengua, no sabríem viure, ens acompanya des del primer any de vida fins al dia en què pronunciem les fatídiques últimes paraules...

25 programes... més de 2 anys de feina... 25 programes que són una invitació a l’esperança, perquè una llengua que té al darrere tanta gent diversa té totes les de guanyar.

25 programes... Res, però, no s’aconsegueix sense l’esforç diari, sense la feina de veritat, la que fem dia a dia.

La feina, doncs, continua...

Bon estiu... i que tingueu -i que tinguem- molt bona feina!