24 DE JUNY. LLENGUA, CULTURA I LLIBERTAT

NIT DE FOC

Ja les podeu fer ben altes,
Les fogueres d’aquest any:
Cal que brillin lluny i es vegin
Els focs d’aquest Sant Joan

24 de juny. La nit dels solstici d’estiu, la nit més curta de l’any. La nit del foc.

Passen els segles, però quan s’apropa la Nit de Sant Joan, el foc apareix, any rere any, com l’element purificador per excel·lència. El cerimonial de recollir llenya es remunta a l’antiguitat en què tothom col·laborava i contribuïa que els castells de foc servissin per a destruir, purificant-ho, tot allò que ja era obsolet, caduc o nociu per a la gent i la comunitat. Els diferents focs que s’encenen aquesta nit tenen un gran poder de purificació. La fascinació que el foc exerceix, i els diferents rituals que es donen al seu voltant durant la celebració, com els de saltar les fogueres, acostar els nens a la vora, llançar objectes personals o tirar cabeces d’all per menjar-les després, conflueixen en una creença comuna: la nit de Sant Joan, el foc allunya els mals esperits.

El 24 de juny és la festa més estesa i unitària dels Països Catalans. És l'única festa que celebrem de forma conjunta arreu: són les festes de Perpinyà, les fogueres d'Alacant, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià. És una jornada lligada al foc i al caràcter mediterrani del poble català. Des de fa temps, i a causa d’aquest marcat caràcter unitari i col·lectiu que presenta la festa arreu del nostre país, s'ha considerat aquesta data com la Festa Nacional dels Països Catalans, independentment de reconeixements oficials.

LA FLAMA DEL CANIGÓ. SÍMBOL D’UNA UNITAT.

Des de l’any 1955, en què Francesc Pujades, d’Arles de Tec, va pujar per primera vegada al cim amb uns feixos de llenya, la Flama del Canigó ha anat evolucionant. A partir del 1964, la flama ja roman permanentment encesa al Castellet de Perpinyà des d’on, cada 22 de juny, es torna a pujar al cim del Canigó per tal de continuar la cerimònia simbòlica de regeneració i, després, tothom qui ho vol pot prendre la flama per tal de dur-la arreu de les terres dels Països Catalans.

A Perpinyà, amb la flama regenerada, símbol de la unitat dels Països Catalans, s’encén, la nit del dia 23, una foguera feta amb els feixets de llenya que, provinents de tot arreu dels Països Catalans, s’hi han pujat el diumenge abans. Posteriorment, i amb la flama d’aquesta foguera, s’encén de nou el llantió del Castellet perquè cremi tot l’any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.

Cal que es vegin de València,
De Ponent i de Llevant...
I en fareu també a la Serra
Perquè les vegin més enllà.

L’any 1972, la Flama arriba per primera vegada a Esplugues. Des de llavors, i ja fa 35 anys, aquest símbol d’unitat dels Països Catalans ha arribat a la nostra ciutat de la mà de l’Espluga Viva per tal que tots els pobles del Baix Llobregat puguin recollir-lo i encendre amb ell totes les fogueres de la nostra comarca. La lectura del Manifest i la interpretació de la Moixeranga (l’himne oficiós dels Països Catalans) acompanya un acte carregat d’intencions i de simbolisme.

La Flama del Canigó ens recorda, any rere any, que som un sol poble, unit per una llengua, una història i una cultura comunes que, com la Flama que es regenera cada any al cim del Canigó, referma i renova cada any el seu compromís d’esdevenir algun dia un poble lliure.

I el crit d’una sola llengua
S’alci dels llocs més distants
Omplint els aires encesos
D’un clamor de Llibertat!

LLENGUA, CULTURA I LLIBERTAT!

FRANKFURT... TORNEM-HI!

Crèiem que, després de les declaracions assenyades d'escriptors com Eduardo Mendoza, el "problema" de qui havia d'anar a Frankfurt estava ja més que enterrat. Mendoza va ser rotund i clar quan afirmava que "està molt bé que no vagin a Frankfurt els escriptors que escriuen en castellà. El català és un fenomen en si mateix i hauria de ser protagonista únic a la Fira". Eduardo Mendoza va destacar que " la catalana és una literatura europea de molt antiga tradició, amb els seus clàssics, i que encara avui està viva –més viva que la holandesa o la sueca- però que es manté en una situació rara sense Estat que la faci oficial".

Espanya, però, torna de nou a la càrrega i aquesta vegada en fa de portaveu la ministra de Cultura de l'Estat espanyol, Carmen Calvo. La ministra lamenta que els alemanys es perdin autors com Juan Marsé o Carlos Ruiz Zafón. "Me parece que hay tan buena literatura i cultura catalana en castellano como en catalán y que en consecuencia seria bueno mostrarla tanto en una com en otra lengua. [...] No podemos, pero, intervenir porqué el Ministerio de Cultura sólo ha ayudado para que, pro primera vex, se invitara a una región espanyola..."

No sé si cal repetir i insistir en els arguments de sempre.... la cosa ja cansa... Haurien d'anar a Frankfurt els escriptors francesos de la Catalunya Nord? Formen part de la cultura catalana totes les manifestacions culturals i artístiques que es fan als Països Catalans? D'aquesta manera, la Feria d'Abril, les diverses "romerias", les sevillanes, els balls amazigs, xinesos, paquistanesos... són cultura catalana? Qualsevol escriptor que viu al nostre país i que escriu, no només en castellà, sinó en qualsevol de les 300 llengües que s'hi parlen, és un escriptor que forma part de la literatura i la cultura catalanes?

El que dèiem... ja cansa...

Mentrestant, Biel Majoral, poeta i cantautor illenc, no anirà a la Fira de Frankfurt perquè va posar com a condició interpretar la cançó del mestre i dramaturg Pere Capella, "Jo sóc català". Serà, potser, perquè la cançó diu coses com: "Jo sóc balear, / jo sóc de Mallorca, / català insular./ Tot el meu passat /que la història allunya, /el tenyeix de glòria/ la Gran Catalunya. "

ELECCIONS...TAL COM RAJA

Quatre petites reflexions, tal com ragen, sobre les passades eleccions municipals...

L'abstenció. A cada elecció perdem un llençol a la bugada. Els percentatges abstencionistes augmenten a cada convocatòria. El problema principal és que no podem fer-ne una lectura del tot coherent perquè cadascú, segons quin siguin els seus propis interessos, es fa una imatge tipus de l'abstencionista. La realitat, però, és que aqueta imatge homogènia no existeix i dins de l'abstenció hi trobaríem una amalgama difícil de separar i de percebre com un col·lectiu o col·lectiu concrets. Segur que hi podríem localitzar des de l'antisistema, al descontent, al desenganyat, a l'incrédul, al radical de dretes o d'esquerres, a l'anarquista fins a una gran massa de gent que passa de les eleccions com passa d'absolutament tot el que no sigui intentar passar-s'ho bé. És evident, però, que hi ha una part important que creu que el seu vot no serveix de gaire i que mani qui mani tot seguirà igual; per tant, decideix no anar a votar.

El vot en blanc. Una opció, potser, més conseqüent. Gent, segurament, que creu en el sistema, si més no perquè no sembla haver-n'hi un altre de millor, però que no li agrada com està funcionat o com l'estan fent funcionar. Gent que voldonar un toc c'atenció als polítics perquè canviïn la seva actitud i les seves estratègies. De difícil classificació, també, semblen, però, gent preocupada, des d'una o altra opció, pel funcionament i pel futur del país.

Plataforma per Catalunya. La seva incidència en vots i en regidors diuen que no és important i que no cal precoupar-se'n gaire. Alerta! El futur d'aquest país passa, entre altres coses, per la convivència i la cohesió. Passa per la integració i l'acostament entre les diverses comunitats lingüístiques i culturals que hi vivim. L'ideari de PxC va en contra de tot això. És un ideari clarament racista i un gran perill per al desonvolupament de la societat catalana del futur.

Les CUP. Les Candidatures d'Unitat Popular no són flor d'un dia ni han aparegut de sobte. La seva història es remunta ja a les primeres eleccions democràtiques de l'any 1979. És possible que hagin arreplegat bona part del vot descontent d'Esquerra i del nou vot jove, però també és veritat que moltes d'aquestes candidatures han realitzat un autèntic treball de base, un treball municipal que les ha situat on són ara. Fins i tot a Esplugues vam tenir la nostra CUP. No vam tenir, però, prou paciència o potser no vam saber fer-ho, el cas és que les vam deixar perdre pel camí. Vis des de la distància dels anys, segurament ens vam equivocar.

Esplugues. Què voleu que us digui? Tot segueix igual i això no és bo... Però la realitat és aquesta: 4 anys més (i van...) de majoria absoluta socialista. Ja cal que ens preparem!