INDEFENSIÓ.

Una senyora va al metge de capçalera. El nou doctor és sud-americà i quan la dona li comença a explicar el seu problema, la resposta -educada- del metge és: "Perdone, pero si me habla en catalán no podré visitarla."

La dona es queda perplexa. El català és la seva llengua, s'hi expressa millor. s'hi troba més còmoda. Per un moment s'atabal... Dubte... Què fa? Demana que la visiti un metge que l'entengui? Denuncia l'actuació d'aquest professional perquè està vulnerant de manera flagrant els seu dret d'expressar-se en catala?

La realitat, però, és que no es troba bé. Té feina i, com tothom, quantitat de problemes afegits. Acaba, doncs, cedint i li explica al metge què li passa en castellà.

Casos com aquest són habituals als CAPs. Casos similars es produeixen diàriament en l'àmbit judicial on una i altra vegada nosaltres, els ciutadans, hem de cedir i expressar-nos en castellà en el que és un atemptat contra un dels nostres drets principals: el de fer servir la nostra llengua en el nostre propi país.

És veritat que hauríem de ser nosaltres mateixos els que defenséssim el català, els que defenséssim el nostre dret a utilitzar-lo arreu. Però, quan et trobes malament i el que vols és que un professional et visiti i trobi la causa del teu malestar, qui està per fer de "superman" o "superwomen" de la llengua? Si estàs davant d'un tribunal, amb la situació d'angoixa que el fet comporta, qui és capaç d'exercir de "militant lingüístic" i de "defensor del català"? Som humans, ja tenim prou problemes i acabem cedint.

On és, però, l'Administració? On és, però, el Govern que ha de garantir que els nostres drets siguin respectats?

Estem d'acord que és del tot necessari que la societat civil sigui capaç de mobilitzar-se per fer del català una llengua d'ús en tots els àmbits, per fer del català la llengua de cohesió social en aquest nostre país tan divers. Però, si us plau, prou ja de carregar-ho tot damunt les espatlles del ciutadà. Prou ja de frases com "Depèn de tu". Que cadascú faci la feina que li pertoca. Nosaltres, la gent del carrer, tenim la nostra que ja és prou feixuga. El Govern i l'Administració tenen la responsabilitat de fer la seva.

Que la facin, doncs!

UNA MAJORIA PER LA INDEPENDÈNCIA

La resposta ofical d'Esquerra als articles de Joan Carretero no s'ha fet esperar. Frances Vendrell ha publicat, seguint l'estructura de Carretero, dos articles al diari AVUI. El primer, ahir dissabte (27 de gener) i el segon avui diumenge.

Els articles de resposta són una nova defensa del "patriotisme social" que no aporten res de nou que ja no sabéssim. No passen de ser un resum ben sintetitzat de la nova línia que intenta seguir Esquerra per, segons els seus dirigents, arribar a assolir una majoria per la independéncia.

Tot sembla molt raonable. Esquerra, per tal d'arribar a una majoria necessaria que permeti assolir la independència, necessita entre 2,5 i 3 milions de vots. Deixo de banda l'argument que aquests vots s'han d'obtenir d'entre els votants del PSC i d'ICV, perquè -almenys fins ara- Esquerra arrenca pocs vots d'aquests sectors (observeu, si no, les darreres dades tres mesos després de les elecccions: "Les darreres enquestes constaten que des de les passades eleccions s'ha produït un descens d'ERC que, encara que lleuger (1,8 punts), li faria perdre tres diputats.").

Les tesis de Vendrell em semblen del tot lògiques i vàlides. Per assolir qualsevol objectiu polític cal una majoria que li doni suport i el camí serà lent. Un camí, un recorregut en què haurem d'atruar-nos en més d'una estació abans d'arribar al final del trajecte. Fins aquí tot correcte.

El problema és amb quins plantejaments, amb quina ideologia, amb l'aplicació de quina línia política es pensa arribar a obtenir aquests necessaris 3 milions de vots?

Vendrell, com gairebé tota la direcció d'Esquerra des del pacte per un nou tripartit, no para de citar per activa i per passiva el famós "patriotisme social". Parla d'economia, d'empresa i d'empresaris; parla del serveis que pot oferir un país, parla de cooperació internacional, parla dels científics, de la recerca biomèdica i de les energies renovables, parla -ai, Déu méu!- del civisme i fins i tot del món del disseny. I qui no pot estar d'acord amb què el nostre país excel·leixi en tots aquests camps?

On és, però tot allò que ens diferencia com a catalans i com a país de la resta del món? On són les arrels tradicionals, culturals, lingüístiques... on són les arrels nacionals? On són tots aquests elements dits "nacionals" que tots els països defensen amb ungles i dents? On són aquests elements que cap país, independent o no, està disposat a perdre i per protegir-los i afavorir-los és capaç de dictar lleis de tota mena i aplicar-les amb duresa si és necessari?

El patriotisme no necessita d'adjectius, si més no per la gent que vol la llibertat i la justícia social.

Com arribar a obtenir aquests 3 milions de vots? Si ho hem de fer acostant-nos tant a línies polítiques com les del PSC i les d'ICV, on estarà la diferència? Arribat el moment, el votant sabrà diferenciar entre el "patriotisme social" que li proposa Esquerra i el mateix que li proposen els socialistes?

Llegiu aquestes línies d'en Marçal Sintes, referides a les respostes de Carod i Puigcercós a l'article de Carretero i publicades a l'AVUI del 26 de gener:

"El que a mi em sobta és que el secretari general independentista cregui que, efectivament, l'eficàcia i la nació s'exclouen i, en canvi, no l'eficàcia i el socialisme o l'eficàcia i l'espanyolisme, per exemple. ¿Segur que el doctor Carretero s'equivoca quan diagnostica? Examinem ara la reacció de Carod, qui va discursejar que cal mirar al segle XXI i no al passat, que no s'ha de ser "essencialista" i que cal "renovar-se o morir". Se m'escapa què té a veure aquesta diguem-ne reflexió amb el que assenyala Carretero, però trobo que la cançó taral·larejada pel president d'ERC recorda desagradablement aquella altra que diu que, avui en dia i en plena globalització, nacionalismes com el català són fenòmens antimoderns, unes antigalles pròpies de tribus confoses i ignorants."

I, de cap de les maneres, voldria que en Francesc Puigpelat acabés tenint raó:

"Molta gent creia en el messies Carod, però està decebuda. Si Carretero vol convertir-se en el nou messies, se li exigirà molt més: més coherència, més concreció i menys ànsia de butaca. Vejam si se'n surt. Perquè, per ara, i per primer cop des dels anys 80, l'independentisme català és extraparlamentari."

ERC, DE PLANETA A SATÈL·LIT (II)

La continuació de l'article de Joan Carretero no s'ha fet esperar. Noves argumentacions (algunes ja comentades amb anterioritat en aquest mateix bloc) la majoria de les quals comparteixo i que, al cap i a la fi, són les que em (ens) fan mantenir en una estat d'inquietud, de dubte i, en determinats moments, de decepció.

Us reprodueixo alguns fragments per a qui no tingui temps o ganes de llegir-ne l'article sencer:

"Per contrarestar les crítiques, Carod-Rovira ha anat esbossant teories sovint inintel·ligibles que barregen el "patriotisme social", la "pluja fina", el catalanisme dels dies feiners i el caràcter "inclusiu" del pacte, com si només el 26% d'electors del PSC, i no tots els altres, garantissin la inclusivitat social d'un acord [...]

[...] d'altres sembla que ja han culminat el seu procés de colonització mental. En Puigcercós, per exemple, ho té molt més clar: aquí hi ha 70 diputats d'esquerres i 65 de dretes (El País, 8 de novembre). I prou romanços! Com deuen gaudir amb declaracions d'aquesta mena els promotors del discurs socialista de tota la vida [...]

[...] mostren una voluntat deliberada dels màxims dirigents d'ERC d'esborrar qualsevol rastre de perfil polític propi, cosa que fan de forma exagerada, grotesca, inversemblant[...]

[...] en les eleccions de l'1-N, ERC no va avançar en cap dels feus socialistes on el PSC va retrocedir notablement. En conseqüència, per fer forat entre l'electorat socialista, objectiu que comparteixo, no seria millor presentar-nos-hi com a alternativa que com a complement?[...]

[...] La realitat és que la direcció d'ERC ha abraçat una estratègia que porta a la satel·lització del partit dins l'òrbita del PSC [...]

[...] penso que molts militants comparteixen amb mi, i amb milers de ciutadans (que ja van abstenir-se, que es plantegen fer-ho o que ens continuaran votant com a mal menor) una visió diferent del paper que li toca jugar a l'independentisme català: un paper no subordinat ni al regionalisme de centre-dreta ni a l'esquerra estatal, i que decideixi les seves aliances en funció d'una estratègia genuïna, que ha de tenir sempre en l'horitzó de la llibertat nacional el seu principal referent [...]"

No crec en un patriotisme que s'ha d'acompanyar amb adjectius com "social". Crec en un país lliure, si més no tan lliure com ho poden ser els altres estats del mapa polític mundial. Aquest és, o hauria de ser, com diu en Carretero, "el nostre principal referent". Un referent que no pot ser l'únic, ni tampoc pot ser un referent abstracte, buit de continguts. La llibertat nacional és una suma d'altres llibertats: la cultural, la lingüística, la social, la individual.

Hi ha molta gent que creiem en un independentisme que pugui aglutinar tots aquests conceptes, per a nosaltres, indeslligables l'un de l'altre. I això no és, com argumentava Carod-Rovira fer cap "reflexió essencialista sobre la qüetió nacional". És la seva moderna defensa del "patriotisme social", frase que ens repeteixen una i altra vegada per veure si acaben aprenent-la de memòria.

Durant un esmorzar amb la gent del fòrum Nueva Economía, Carod (en castellà)continuava dient que "lo que está condenado hoy al fracaso es un proyecto de país que nire sólo al pasado y que tenga sólo una formulación esencialista (?). Cunado antes se admita esto, mejor. Porque si no, vamos a convertir un proyecto nacional en algo que no es atractivo ni para los propios catalanes de origen."

Quin és el projecte nacional no-essencialista que ens ofereix Carod? No s'acostarà tan perillosament al projecte nacional del PSC? Si s'hi acosta tant, on acabarà estant la diferència ideològica entre un i altre partit? Això farà guanyar vots a Esquerra?

Tot força complicat. L'únic camí per assolir algun dia aquest hortizó d'un país i una societat lliures és l'independentisme. Tanco, doncs, amb les paraules finals de l'article de Joan Carretero que sintetitzen a la perfecció aquest pensament:

"Espero que, amb els esforços de molts patriotes que no volen viure en un satèl·lit, aconseguim que l'independentisme recuperi la categoria de planeta, i cada dia més gran, en l'univers polític català."

Els dos articles de Joan Carretero: 20 de gener de 2007. 21 de gener de 2007.

EM PREOCUPA ESQUERRA

El 12 de gener passat, Dídac López, en resposta a l'escrit de la CAL d'Esplugues, comentava el següent:

"Formulat d'aquesta manera l'independentisme no-nacionalista és un simple aliat del "cosmopolitisme" que vol destruir les identitats nacionals.De la mateixa forma que l'independentisme català dels anys 1920 va fer un llarg pelegrinatge per incorporar la idea de la unitat nacional (de Salses a Guardamar) i de la justícia social (del socialisme emancipador, que no té res a veure amb el "benestarisme" paternalista de socialdemòcrates i eurocomunistes), ara cal sumar-hi també la defensa de la recatalanització, de la catalanitat. Una catalanitat oberta, és clar, com ho fou amb els Lúria calabresos i ho ha estat amb els Sànchez murcians i ho és ara amb els Hassan rifenys. Oberta, sí, però no diluïda. Amb capacitat d'evolució, sí, però d'evolució en interès propi i no d'acord amb les agendes que ens imposin a Madrid, a París o a Nova York. "

Totalment d'acord amb el significat de fons del comentari. Crec que Esquerra es troba en un moment i en una situació força perillosa. No sé com acabarà tot plegat, el temps ens ho dirà, però les seves darreres actuacions i posicions em preoucupen.

Us adjunto un article (el primer; sembla que n'hi haurà més) de la veu dissident -ja durant la legislatura anterior- d'Esquerra: Joan Carretero. En remarco alguns dels punts més impactants:

"Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors... Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l'actuació com "un sol govern", amb "un lideratge sòlid" i "un president que mani". No està malament l'autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l'autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons...

És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l'aparell del PSC). Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l'Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el "debat identitari" (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions "socials" (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).

Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l'aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l'Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya..."

Llegiu, si us ve de gust, l'article sencer i, si us plau, reflexionem-hi tots plegats.

EL PACTE PER "L'IMPULS LINGÜÍSTIC"...

Per fi ha parlat Carod-Rovira!

Quina diferència –pel que fa a la capacitat oral d’emetre declaracions i discuros- amb el Carod de fa uns mesos. Ahir, ens va presentar la seva proposta de “Pacte nacional sobre competència lingüística”.

Creiem del tot necessari arribar a un pacte nacional lingüístic. Fins aquí, res a dir. La diferència estriba que nosaltres pensàvem que l’objectiu central d’aquest pacte havia de girar a l’entorn de la llengua catalana. Un pacte que establís les mesures i les polítiques adients per reforçar, estimular i fomentar l’ús del català. Un pacte que creés les bases necessàries que fessin del català una llengua, no només útil, sinó necessària i de prestigi. Un pacte que es proposés l’impuls del català en nous àmbits d’ús. Un pacte que defensés la unitat de la llengua i, com a conseqüència, afavorís les relacions lingüístiques amb totes les terres dels Països Catalans (una denominació cada vegada més arraconada). Un pacte que iniciés el camí cap a la “necessitat d’ús” del català.

Res de tot això… O gairebé res. El pacte nacional és sobre “competència lingüística”; un aiguabarreig on el català queda difós i diluït entre mig de l’impuls que cal donar a l’aprenentatge del francès, de l’anglès i, com és lògic, del castellà.

Alguna “perla” més del pacte…Transcrivim literalment (el subratllat és nostre): “L’objectiu d’aquest acord és el foment de l’ús social del català (fins aquí anem bé), el reconeixement del castellà com a element estructural de la societat catalana i el coneixement d’almenys dues llengües més per afrontar l’arribada de la immigració i la relació amb un entorn globalitzat.”

El castellà, llengua imposada durant segles, passa per art i gràcia de la nova dialèctica a esdevenir “un element estructural de la societat catalana.” Això em fa recordar aquella famosa i trista frase: “Jamás fue el castellano lengua de imposición…”.

La manera d’enfrontar-se al problema lingüístic que pot representar la nova immigració, resulta que és reforçar el castellà (sobretot quan la majoria de la immigració ja parla aquesta llengua) i aprendre el francès i l’anglès…

De nou Carod va fer servir les frases de moda, ja comentades en algun altre article: “patriotisme social…” Què carai és això? Com ens ho mengem? “Cohesió social…” Com podem arribar a cohesionar tot un poble si oblidem temes com la nació, la llengua i la cultura.

Una vegada més (i van…) la famosa frase: “despolititzar la llengua”. No ens queda clar què vol dir amb això. Que “el català ha de deixar de ser la llengua del catalanisme per ser la llengua dels catalans…” Hi estem d’acord. Però això no vol dir despolititzar la llengua. Vol dir allunyar-la d’ideologies polítiques, no de la política. La llengua és, hauria de ser de tothom, però… despolititzar-la? Fem un cop d’ull a les llengües d’altres països. Està despolitzat, l’espanyol? I el francès o l’anglès? I l’alemany o el rus?

No sabem què en penseu… Tot plegat sembla una mica fosc i confós… poc decidit i valent. Ens vam esgarrifar quan vam sentir dir a Josep Piqué, del PP català, que, en principi, estava força d’acord amb les declaracios del vicepresident…???!!!

CONTINUEM CEDINT?

No contents amb aconseguir aprovar un Estatut minso i retallat, ara, des de l'Estat espanyol continuen impulsant un seguit de mesures que, no només no siginifiquen cap mena d'avanç per al nostre país, sinó que en molts casos representen un retrocés significatiu.

En matèria de finançament ja veiem que la cosa va per llarg: creació de comissions mixtes, calendaris, reunions... El ministre ja ens ha avisat: no esperem res fins al 2009. No cal dir que si, a més, el PP acaba guanyant les properes eleccions, la data del 2009 s'anirà porstergant indefinidament.

El decret educatiu que imposa una hora més de castellà a Catalunya és, a banda d'una invasió de competències, un clar retrocés en matèria de llengua i una bomba de rellotgeria contra el procés d'immersió lingüística a les escoles. El més preocupant, però, és que el govern de Catalunya no sembla reaccionar davant aquesta nova agressió. Les trobades del president Montilla i del conseller Ernest Maragall semblen més reunions de companys de partit, "d'amiguetes" que no pas de polítics que haurien de defensar idees molt diferents pel que fa al tema lingüístic. Tot són bones paraules de "confiança plena" en els homònims espanyols. Fins i tot ja gairebé es dóna per fet que no hi haurà cap recurs d'inconstitucionalitat. Entre amics, ja se sap...

Els atacs augmenten i ara sembla que hi ha 4 decrets més en marxa sobre ensenyament. La informació que rebem dels polítics és confusa i completament diferent segons qui sigui el que parli. Mentrestant, es produeixen situacions si més no curioses com les que s'han donat a Girona, única demarcació on no s'ha aprovat una moció de CiU en contra del decret del castellà. El fet més xocant és que el tripartit de Girona (perdó... el govern d'entesa) ha votat al costat del PP en contra d'aquesta moció. No sé que en penseu vosaltres, però la nostra opinió és que res del que vulgui el PP en matèria de llengua pot ser bo per Catalunya.

Vista la galdosa actuació dels nostres polítics, el paper de la societat civil continua sent, cada vegada més, decisiu i vital en tot aquest procés de defensa i d'avenç en matèria de llengua.

MOLT BONA FEINA!!

Ahir, nit de Reis, la nostra alcaldessa Pilar Díaz ens va sorprendre acomiadant els Reis Mags amb un sonor i estrident "QUE TINGUEU MOLT BONA FEINA!"

Des de la CAL sabíem que l'alcaldessa era una fidel seguidora del nostre programa "CAL PARLAR DE LLENGUA", però no ens podíem arribar a imaginar que faria seu el nostre lema amb què, programa rere programa, recordem als nostres espectadors que, com deia el poeta: "tot està per fer i tot és possible."

Si la nostra alcaldessa ha fet seu aquest lema... vol dir també que ha fet seus els nostres objectius lingüístics? Segur que sí! Ben aviat, el molt bona feina el veurem en els canvis que es produiran de ben segur en la política lingüística del nostre ajuntament.

Llàstima que aquests bons auguris es difuminessin lleugerament amb l'enorme cartell amb què "Els Comediants" rebien la cavalcada de Reis. "NIT D'IL·LUSSIÓ". A l'any 2007 encara hem d'estar comentant errades com aquesta? Que no hi ha diccionaris? S'hauria permès una falta similar en un gran cartell en castellà? O... tot es producte de "l'efecte Montilla" i la seva Catalunya no-identitària?

Amigues i amics... QUE TINGUEU MOLT BONA FEINA! (Que n'hi ha... no en dubteu...)

CRITERI... Una nova eina al servei dels Països Catalans

Des d'aquí volem donar la benvinguda al web CRITERI, una nova eina al servei dels Països Catalans i per a la seva reconstrucció nacional.

CRITERI ens recorda les paraules de Guillem d'Efak: "Han ensorrat el buc de la paraula i han descordat la llengua fil per randa... han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem."

Benvinguda, doncs, la gent de CRITERI a aquest nou marc de lluita que s'obre amb aquesta nova Catalunya "no-identitària" que alguns ens volen vendre. Feina no ens en faltarà.

PAÏSOS CATALANS: Llengua, cultura i llibertat!